divendres, 31 de desembre del 2021

2021: Els llibres que he llegit

 

Aquest 2021 vaig decidir anar apuntant-me els llibres que llegia. Avui que acaba l'any, ací teniu el llistat en estricte ordre cronològic, sense cap valoració (en algun cas, en vaig fer una ressenya i teniu l'enllaç):

  1. Joan F. Mira, Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador, Bromera.
  2. Pep Coll, L’any que va caure la roca, Proa.
  3. Emily Brontë, Cims Borrascosos, Vicens Vives.
  4. Manuel Baixauli, Ignot, Edicions del Periscopi.
  5. Pierre Lemaitre, Camille, Debolsillo.
  6. Bel Olid, La mala reputació, Labutxaca.
  7. Charles Bukowski, La senda del perdedor, Anagrama.
  8. Laura Esquivel, Como agua para chocolate, Salvat.
  9. Joan Benesiu, Serem Atlàntida, Edicions del Periscopi.
  10. Xavi Sarrià, Històries del paradís, Bromera.
  11. Henrik Ibsen, Un enemic del poble, Vicens Vives.
  12. Fèlix Edo Tena, Lluny de qualsevol altre lloc, Onada.
  13. Joël Dicker, La desaparición de Stephanie Mailer, Anagrama.
  14. Toni Sala, Una família, L’Altra Editorial.
  15. Dolores Redondo, El guardián invisible, Destino.
  16. Joan Triadú, Memòries d’un segle d’or, Proa.
  17. Jonathan Franzen, Llibertat, Columna.
  18. François Rabelais, Gargantua i Pantagruel (adaptació), Bromera.
  19. Primo Levi, Si això és un home, Labutxaca.
  20. Enric Iborra (ed.), La serp blanca. Una antologia del conte modern, Tàndem.
  21. José Saramago, Todos los nombres, Alfaguara.
  22. Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar, Club Editor.
  23. Josep Igual, L’eternitat enamorada, Edicions 3i4.
  24. Empar Moliner, T’estimo si he begut, Columna.

La veritat és que, fent balanç, no em puc queixar. Trobo que ha estat un any productiu, amb lectures molt diverses i en algun cas molt enriquidores.

Que tingueu un bon any 2022 ple de literatura!

diumenge, 21 de novembre del 2021

Trobada d'El Pont i homenatge a Josep Igual


Dissabte 20 de novembre. Assisteixo a la trobada anual que realitza El Pont Cooperativa de Lletres, en aquesta ocasió a Benicarló, i ja és la desena. El Pont és una associació d'escriptors de les comarques de Castelló, que tracta de visualitzar la tasca que realitzen els autors en valencià a les nostres terres. Gent esforçada, ja es pot preveure. Justament la invisibilitat enfront de la societat i les institucions és un dels temes que apareixen en l'assemblea matinal, a la qual arribo amb retard (justificat, que conste). No en som molts, a l'assemblea, enguany per motius diversos molts dels habituals no han pogut assistir a la cita. No els ho puc recriminar, jo mateix feia uns quants anys que no acudia a la trobada, i enguany que era a Benicarló era un ocasió immillorable per a reprendre el contacte.

El desenvolupament de la jornada fa que no em penedisca gens d'aquesta represa. Tot i els pocs assistents, les propostes de l'assemblea són interessants i engrescadores. Ja ho hem dit, estem parlant de gent que no es deixa empetitir per les dificultats: escriptors i en valencià i a la perifèria, quasi res. L'ambient és, a més, amical i acollidor, i això queda referendat durant el dinar en un bon restaurant local. Bona conversa, proximitat humana, senzillesa personal en el tracte, bons arrossos: poca cosa més podem demanar d'un dinar.

A la tarde, fem cap de nou a l'Edifici Gòtic per a retre un homenatge en forma de recital a Josep Igual, soci d'El Pont, mort aquesta primavera passada. De fet, la seua figura ha estat la raó de fer la trobada del grup a Benicarló. Com solem dir, la millor manera d'homenatjar un escriptor és llegir-lo, i això és el que fem. Amb diverses i personals seleccions de textos d'Igual, hi participem Vicent Sanz, Josep Lluís Abad, Reis Lliberós, Vicent Jaume Almela, Rosa Miró, Manel Pitarch, Isidre Crespo i jo mateix. Tot plegat, una mostra completa dels diversos gèneres que conreà Igual, des de la poesia fins al dietarisme. Com s'hi va dir, n'hi ha prou amb agafar un fragment a l'atzar de la seua obra: sempre és excel·lent.

A l'acte s'hi han sumat membres de l'associació DiLlums d'Arts al Forn, de les Terres de l'Ebre, que presenten tot seguit el llibre Josep Igual i els dies, en què diverses persones que el conegueren hi escriuen en forma de dietari moments de la seua relació. Hi participen Jesús Tibau, Montserrat Domingo, Tomàs Camacho, Ricardo Gascón. Es projecten dos emotius vídeos amb imatges de Josep Igual muntats per la seua dona, Xus Valor. Un d'ells és acompanyat per Albert Fabà, que canta, a cappella, una cançó de Raimon. Són moments impressionants.

Corpresos per la intensitat literària de Josep Igual i per la vivència dolorosa de la seua pèrdua prematura, acabem l'acte i la jornada. Ha estat un dia ben complet, ple d'emocions i de coneixences. De ben segur que mantindrem el contacte, amics d'El Pont.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1311 (3 de desembre de 2021)




dimecres, 27 d’octubre del 2021

Sòfocles i el tanatori

Dilluns a les 12 i quart del matí. A classe de Literatura Universal estem acabant d'explicar els temes que planteja Èdip rei, de Sòfocles. Com a bona tragèdia grega, planteja temes profunds, els grans temes: el destí, la llibertat, el coneixement de la veritat, el sacrifici. Avui toca parlar d'un altre, el patiment dels innocents. Èdip s'autoinfligeix al final de l'obra el càstig per haver matat son pare i haver-se casat amb sa mare. Però hi ha un detall important: ell no sabia que eren son pare i sa mare. Per tant, ¿és realment culpable si ell no ho sabia, i per tant quan ho va fer no era conscient que cometia parricidi i incest?

Les xiques i els xics de la classe ho tenen clar: no és realment culpable, o no del tot. Però això no li estalvia rebre igualment el càstig. Reflexionem a classe sobre el fet que sovint els innocents pateixen, són "castigats" per la vida, i que aquesta és una de les grans preocupacions de la humanitat, i per tant un dels grans temes de la literatura. Per què la gent bona de vegades és maltractada per la vida? Quina justícia regeix el món, que permet que passe això? Sòfocles ens planteja la pregunta, però no dona resposta.

A les 4 de la tarde, després de l'institut, rebo una notícia trasbalsadora. Ha mort una amiga que des de fa uns mesos patia càncer. El fet és especialment dolorós: es tracta d'una dona jove, l'únic germà de la qual va morir sobtadament fa just un any. Quedo amb uns altres amics per fer la visita al tanatori, i pel camí (és en un altre poble) penso com és possible que la desgràcia s'haja acarnissat amb eixa família, per què a la meua els quatre germans estem tots bé, i ells han mort tots dos abans d'arribar als cinquanta anys, i en tan poc temps.

A més, es tractava d'una dona amb una vida marcada per la generositat, el compromís, des d'una vivència creient cristiana. Dit de manera senzilla: una bona persona, amb qui es podia comptar. Ben bé un bon exemple del patiment dels innocents; un cas més, com Èdip, que representa la desolació humana, que simbolitza les víctimes indefenses davant la vida -el destí o els déus, que diria Sòfocles.

Una situació com aquesta ens recorda la raó que fa que seguim llegint els clàssics, ja que la pregunta que plantejava Èdip rei segueix vigent, és una de les preocupacions constants de l'ésser humà. Per què existeix el dolor dels innocents? I, com fa dos mil cinc-cents anys, no hi ha resposta objectiva i unívoca. Cadascú de nosaltres ha d'aprendre a conviure amb la pregunta, a plantejar-se si té resposta o no. Entre Sòfocles i el tanatori, la condició humana.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1306 (29 d'octubre de 2021)



diumenge, 17 d’octubre del 2021

Homenatge a Josep Igual

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va fer, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a l'escriptor benicarlando Josep Igual, mort el passat 25 de març. L'acte es feia dins el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques. En una primera part, es va presentar el llibre col·lectiu Josep Igual i els dies, i es van projectar les col·laboracions gravades de les persones que no havien pogut assistir, entre els quals gent com Eliseu Climent, Enric Sòria, Joan Garí o Toni Mollà. A la nit vam poder veure diverses accions poètiques, lectures de textos i parlaments d'homenatge, en els quals hi vam participar desenes de persones, que hi actuàvem moguts per l'amistat personal i/o l'admiració literària.

La quantitat i el gruix de les aportacions fan pensar que el llegat literari de Josep Igual inicia ara un altre recorregut en el qual té futur. Els lectors i amics de l'autor prenem encara més consciència ara que ha desaparegut de la vàlua de la seua producció i de la necessitat que no desaparega en l'oblit, i actes com aquest són determinants en aquest sentit. És el moment, també, d'avaluar quina ha estat la seua aportació, de situar la seua figura en el context de la literatura catalana, com bé va indicar Lluís Roda. 

Transcric ací la meua intervenció a l'acte d'Amposta, necessàriament breu atesa la quantitat de participants que érem.

Presentació de L'incert alberg a Benicarló. 27 de gener de 2017

(No puc deixar de dir, abans de començar, que he escrit açò escoltant Bach a la gramola casolana, com diria Josep.)

Tot i ser tots dos de Benicarló, vaig conéixer Josep Igual abans com a lector que personalment. Ell formava part de l’admirable, gairebé mític, grup que es movia a l’entorn de l’Associació Cultural Alambor. Publicaven el setmanari Benicarló Crònica, la revista Passadís, organitzaven trobades literàries; Josep publicava els seus primers llibres de poesia. Parlo dels 80, i ja ens n’ha parlat, com a testimoni directe, Josep San Abdón. Soc uns anys més jove que Igual, i per tant jo seguia aquells moviments des de l’atònita mirada d’un adolescent que va descobrint i alhora creant el seu lloc al món. Josep formava part d’aquell grup que eren per a mi com uns germans grans que admirava i m’obrien camins i inquietuds que d’altra manera no hauria conegut.

No va ser, tanmateix, fins anys després que el vaig començar a llegir. Des del primer moment em va atraure la qualitat de la seua prosa, sobretot, i vaig descobrir enlluernat el seu dietarisme. Va ser llavors, ja durant la primera dècada del segle, quan el vaig conéixer personalment. El vaig començar a tractar, si no recordo malament, quan va guanyar amb El rastre dels dies el XV Premi de Narrativa Alambor de 2003 (en el qual jo formava part del jurat); llavors vaig ser l’encarregat de presentar-lo amb ell mateix a Benicarló. Després també vaig col·laborar amb ell en les presentacions, a Benicarló i a La Ràpita, de la seua antologia Poemes escollits (1987-2007), el 2007, i de L’incert alberg a Benicarló el 2017. Em sento realment privilegiat d’haver pogut compartir taula i conversa amb Josep en totes aquestes ocasions, i que ell mateix comptara amb mi per a parlar dels seus llibres.

Crec que no dic res de nou si afirmo que Josep Igual és un escriptor a reivindicar. Cada nou llibre d’ell que he llegit, especialment dels seus dietaris, m’ha renovat l’interrogant: com era possible que no fora més conegut i reconegut? Segurament per la seua voluntat de viure en aquestes tan estimades perifèries nostres, i també per la seua resistència a formar part dels cercles i capelletes literàries. No vaig a fer una anàlisi de la seua obra, perquè ni jo tinc la capacitat ni tots plegats tenim ara prou temps, però deixeu-me dir només una cosa. L’estil de Josep és dels més rics i estimulants que hi ha hagut en català en els últims anys, era un mestre en allò que en podríem dir “desautomatització verbal”: dir les coses, de vegades les més quotidianes, sense banalitzar l’expressió, amb una voluntat de treball metafòric i estilístic, de manera que el lector renove la visió sobre la realitat; un estil fastuós, amb un ús precís i hàbil de l’adjectivació, amb un punt preciosista, que provoca un intens plaer estètic. Això amanit amb un pòsit de referències literàries i culturals que ja en ell mateix suposen un enriquiment per al lector. Tot passa pel tamís de la literatura. Perquè per a Josep Igual, la vida era literatura, i la literatura era la vida.