Dolorosa memòria

La recent lectura de Fem un trio, de Manel Joan i Arinyó, em van fer venir ganes d'agafar algun altre llibre d'aquest novel·lista, i seguint una recomanació d'ell mateix he estat llegint aquests dies 10.193 - Escuma de mar (Perifèric Edicions, 2004). Es tracta de la narració en primera persona de les vivències de Joaquín Mas al camp de concentració nazi de Gusen. Pel que explica Joan i Arinyó en la nota de l'autor final, la novel·la és "una adaptació literària i resumida" de les notes d'aquest exiliat republicà, que li han arribat per vincles familiars.

Com sol passar en les novel·les del que s'ha anomenat sovint "narrativa dels camps de concentració" (que compta en la literatura catalana amb precedents il·lustres com K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, o Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra), la voluntat de testimoniatge i de denúncia ocupa bona part dels esforços del narrador (més en el cas que ens ocupa que en els precedents esmentats). Tot i que el to adoptat per Arinyó defuig la morositat en les descripcions dels cruels actes i vivències que s'hi narren, com si estigués commogut per allò que narra. Deixa que la simple presentació d'aquells fets puga penetrar, per la seua pròpia força, en l'ànim del lector.

Amb tot, la realitat presentada no pot ser més crua i dolorosa. Els treballs inhumans a què eren sotmesos els interns d'aquells camps, les tortures físiques i psicològiques, els tractes vexatoris, la fam extrema. Sobretot la fam era una qüestió que obsedia Joaquim Mas: és impactant llegir els estratagemes que s'enginyaven per tal d'aconseguir augmentar la ració diària de naps o de patates.

Hom no pot deixar de sentir-se corprés, una vegada més, per les duríssimes experiències que van viure els catalans i valencians que havien lluitat en el bàndol republicà. Als patiments inherents al combat durant la guerra civil, hi hagueren de sumar l'exili, la pèrdua de contacte amb el seu país i amb tots els éssers que estimaven. I encara, per a reblar el clau, molts van acabar als camps nazis i milers hi moriren. Realment, un drama humà de primera magnitud inimaginable des de la nostra perspectiva, i del qual tanmateix no fa encara tants anys.

El llibre d'Arinyó és una invitació o una exigència a mantenir viva la memòria tant dels camps d'extermini nazis, com de la sort dels perdedors de la nostra guerra. Un exercici necessari, per dolorós que ens resulte, ara que tants s'entesten a oblidar o a deformar la història.

Falleres a la processó

Aquesta setmana em van comentar uns amics un fet del qual, tot i que ja va passar fa setmanes, jo n'havia restat ignorant fins ara. És el cas que en una processó que es fa a Benicarló, la "pujada" del Sant Crist de la Mar, enguany, com que coincidia amb falles, al costat de les autoritats hi van sortir... les falleres majors!

Em sembla sublim, una imatge d'antologia que lamento molt profundament haver-me perdut: unes falleres, vestides de tals, en una processó! És el súmmum del surrealisme local, de la confusió mental que domina molts conciutadans, incapaços d'establir els límits entre acte festiu, social i religiós. Tot és al mateix sac. Un altre any hi sortiran els carros de Sant Antoni.

Ja em perdonareu aquesta entrada tan poc actual i tan poc elaborada, però és que fa dies que la imatge de les falleres aguantant el ciri em persegueix insistentment, i espero que aquest escrit actue d'exorcisme. Cada dia tinc més clar que Berlanga era un profeta, un gran visionari.

Poemes contra els infames

Veig que s'ha encetat una iniciativa en diversos blocs de respondre amb poemes als fets lamentables i vergonyosos succeïts al Cabanyal de València els darrers dies. Potser no és la manera més efectiva de respondre a la prepotència política i a l'autoritarisme immoral que ens governa. O potser sí. En tot cas, a falta de res millor, em vull sumar a la iniciativa, com ja ho han fet la Comtessa d'Angeville, Xavier Aliaga, Vicent Usó i d'altres; Josep Porcar n'ha recollit uns quants als seus Salms.

Jo, com em passa sovint en casos semblants, he acudit a cercar una Antologia de poemes de revolta de Joan Brossa que tinc per casa. Aquest poema és, potser sí, pamfletari, molt de l'acció directa dels seixanta. Però em sembla adient per als fets i per a la consternació que sentim molts. No deixa de ser significatiu que poemes escrits en el context antifranquista seguisquen vigents en el País Valencià d'avui.


REVOLUCIÓ CONSTRUÏDA

Subratlla la raó qui no la té,
la pols ressona damunt l'estructura,
i mar i terra mostren la juntura
girada per la sang i pel diner.

El qui exerceix el poder, no cal fer
embuts, s'omple el barret de confitura,
es torna defensor de la cultura
i en tot ans primeríssim que primer.

Estrofa, crida, deixa't d'ors i emblemes!
El pensament traspua aquests poemes
i obre les ales al vast horitzó.

Guanya amb els seus ocells tots els dilemes
i escampa la certesa que res no
ens cal sinó la Revolució.

Redescobrint Flaubert

No fa gaire, i per allò que en podríem dir "imperatiu docent", m'he hagut de rellegir Madame Bovary, que havia llegit per primera vegada feia ben bé divuit anys. No vaig a descobrir ací que es tracta d'una obra mestra, cabdal de la literatura universal. Només volia apuntar, breument i ràpida, com m'ha tornat a impressionar la capacitat de Flaubert per a crear personatges redons, complets, amb vida pròpia. Això que des de la perspectiva lectora flueix amb tal aparent facilitat i que, en realitat, és tan súmmament complex.

Això és visible en molts dels personatges secundaris, una veritable i magistral galeria: el mediocre i tanmateix humà Charles, el marit que Emma rebutja; l'envanit i pedant Homais, l'apotecari que és el veritable triomfador final (el triomf de la buidor burgesa); com no, els amants d'Emma, Rodolphe i Léon, tan diferents però al capdavall tan vulgars.

Però, és clar, la indiscutible figura és Emma Bovary, que protagonitza escenes memorables, prodigis tècnics i de subtilesa narrativa: la declaració de Rodolphe durant el concurs de bestiar; la famosa escena del fiacre en el qual ella i Léon consumen la seua relació; l'escena del suïcidi, omplint-se la boca d'arsènic a mans plenes; la llarga i penosa agonia, cruel com només un autor ho pot ser amb el seu personatge. I tantes altres.

Ja ho sé, que no descobreixo la sopa d'all, i que no aporto res al reconeixement de Flaubert, ni ho pretenc. Però em venia de gust dir-ho: Madame Bovary m'agrada, i crec que molts novel·listes actuals hi tindrien encara avui molt a aprendre, perquè és d'una modernitat i vigència sorprenents. I molts lectors, si perdessen el respecte als clàssics i els enfocaren com a objectes de gaudi, com és el cas de l'obra de Flaubert, hi trobarien molt més del que esperen.

Blai Bonet amb fons de Bach

Avui que és Divendres Sant, no només (com deia en el missatge anterior) em ve de gust escoltar la Passió segons Sant Mateu de Bach, sinó que em revé algun dels poemes de Blai Bonet. Com ara aquest "Crist d'olivera", que té la gràcia d'unir els símbols i la litúrgia de la Setmana Santa (molt grates a Bonet en els primers llibres) amb imatges terrenals, vegetals, mediterrànies. El resultat és una visió de la religiositat amb una gran força expressiva, al meu entendre.

CRIST D'OLIVERA

Sempre una llum perpètua d'olives
neix cada dia nova, sota els teus peus de llenya.

Tots ho recorden, te recorden, Crist,
quan eres plata vegetal d'olivera.
Feies olives a un turó d'aquests
que del terrat estant semblen de violeta.
Et baixaren la remor
i el teu color es va rompre com una copa.
Et llevaren la teva escorxa dels tords
i el teu cor d'oli va quedar a l'aire.
I neixies, neixies cada dia
una mica més mort.
En el fons de la soca
tal volta qualque fibra s'aferrava,
ardenta i verda, al seu instint d'oliva.
Et clavaren a una creu
i restares definitivament quiet.

Et portaren a l'església
i t'esperava, encès, com un capvespre,
un dol de llànties,
com si els germans del teu agre
encenguessin adéus, exprement-se les rames.
I vius ara sota aquest cel de pedra,
sense veure la boira verda
dels troncs incendiats de primavera.
Tu, que sabies que a aquell turó
li sortia un cel de margarides
primer que al seu veïnat d'ànima calba,
i sabies la gràcia del temps
que té àngelus de tarda amb sol i ombra.

Ara ets Crist d'olivera
on venim tots els que tenim l'ànima plena de salistre,
els que ens aferram a la calç de les parets
com a tarantes,
i els que tenim la veu de cova de mar,
i, davant Tu, la paraula ens torna senzilla i dreta
com una tanyada de llimonera.
Tots coberts d'una escorxa de dolor
amb túniques de nit venim, vinclats de son,
i et baixam les olives de la gràcia.

De Entre el coral i l'espiga (1952)