La flama en moviment

En un període de pocs mesos, han dit adéu dos grups fonamentals en la història de la música en valencià: Al Tall i Obrint Pas. Què dir d'Al Tall, grup gairebé mític, part integrant de la cultura del País Valencià, uns pioners que van aconseguir vincular la música tradicional amb la reivindicació col·lectiva, i convertir-la en un signe d'identitat de potencialitats indiscutibles. No es pot negar que "Tio Canya" o tot el disc Quan el mal ve d'Almansa són autèntics himnes nacionals; himnes per a una nació que es nega a existir, i alhora es nega a desaparéixer.

Al Tall es poden retirar amb la satisfacció del deure acomplert. Durant dècades han sembrat la llavor de la música arrelada a la cultura pròpia i al país, i es poden retirar sabent que han donat fruit. De fet, Obrint Pas es poden considerar, clarament, fills o néts d'Al Tall. Aquests xics, formats en l'escola valenciana democràtica, han fet un salt endavant importantíssim. Han pres les sonoritats tradicionals recuperades per Al Tall i les han fusionat amb ritmes ballables: rock, ska, reggae, hardcore. Als inicis amb una certa ingenuïtat, limitant-se a emprar la dolçaina, però progressivament aconseguint un so unificat, propi, original i poderós.

Amb el temps s'han fet grans, i madurs, tant musicalment com lletrísticament. Els dos darrers discos, Benvingut al paradís (2007) i Coratge (2011) són per a mi els millors, els més complets. La qual cosa no vol dir que en discos anteriors no s'hi troben autèntiques perles que han passat a formar part del bagatge emocional de tota una generació: "Del sud", "Som", "La flama", i moltes més. I, al seu torn, han esdevingut mestres. Molts grups han seguit el model d'Obrint Pas: un so folk i alhora modern, unit a un compromís irrenunciable pel país.

Obrint Pas han aconseguit una cosa que fa vint anys, quan van començar, no semblava possible, ni tan sols somiable: que la música en valencià ocupés un espai de certa normalitat social. Ells han aconseguit que penetre en amplis sectors juvenils, i gràcies al seu compromís, que amb la música s'estenga el seu missatge. Un missatge que viu el fet de ser valencià amb optimisme, sense acritud, com un fet positiu ple de possibilitats, arrelat en el passat i l'essència col·lectiva i projectat cap a un futur que podem guanyar.

Ara, Obrint Pas ho deixen de manera indefinida. I ho fan amb el mateix esperit de sempre, com ho prova el fet que hagen anomenat la darrera gira "Seguirem". Seguiran ells (Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Miquel Ramos i la resta), perquè de ben segur ens oferiran nous fruits de la seua activitat. I seguirem tots els altres, el país, els seus espectadors. Seguirem perquè la música en valencià és més viva que mai, hi ha més grups i de més qualitat i diversitat que mai, i això també ha estat gràcies a la normalitat que ha suposat Obrint Pas. Seguirem perquè com diu una de les seues cançons més emblemàtiques, la flama ha passat de mà en mà. Com va fer Al Tall, Obrint Pas ha passat la flama de tot un poble en moviment, i saben que no s'apagarà fàcilment.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 879 (12 d'abril de 2013)

Quicos i Botifarres

(El següent article va ser escrit fa ja vora dos mesos, i publicat al núm. 64 de la revista La Font, del mes de març)

Anit vaig tindre una nova prova de la importància del grup, de la vida comunitària i del moviment. Era el dia abans del termini fixat per la redacció de La Font per a entregar els articles, i jo encara no el tenia fet. Això encara entraria dins la normalitat, perquè és un fet conegut que sempre escric l’article el darrer dia. La qüestió és que no tenia ni tan sols tema. Volia que fos un article sobre música, però encara no sabia de qui parlar.

 Vaig compartir les meues inquietuds amb els membres de la comissió diocesana. I amb aquella facilitat i generositat, de seguida van sorgir propostes. “Podries parlar dels vint anys de Quico el Célio”. Home, i tant! Quin grup més representatiu del nostre bisbat podríem triar? Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup que no necessita presentació per a la gent de les Terres de l’Ebre. Jo diria, vist des del sud, que han estat un dels puntals per a la consciència col·lectiva ebrenca. Cançons com “De la Terra de l’Ebre D.O.”, “Lo carrilet de la Cava” o la mítica “Es cantava i es canta” (“De Roquetes vinc...”) són autèntics himnes a les nostres terres.

Personalment, trobo a faltar que els Quicos siguen més coneguts al sud del Sénia. Jo només vaig tenir una ocasió de veure’ls, a Benicarló, i ja fa anys. I és una llàstima, perquè la música i el món de les seues cançons són també la música i el món dels valencians del Maestrat. Ja ho diuen ells: “de la vora del riu Sénia / veig camins que van al sud: / les mateixes oliveres / i els mateixos garrofers”. O en un altre tros: “Diu que al Tossal dels Tres Reis / quan fa vent sona una jota / i que la canten tres veus, / tres veus que se saben entendre: / Matarranya, Maestrat / i la gran terra de l’Ebre.”

Fidels a aquesta idea, Quico el Célio i companyia es van ajuntar l’any passat o l’altre amb el cantador valencià Pep Gimeno “Botifarra” en un disc conjunt, titulat La barraca. El disc demostra els punts de contacte musicals, culturals i de veure la vida entre l’Ebre i el País Valencià. És un disc excel·lent, que espero que haja servit per a donar a conéixer el Botifarra en terres catalanes.

El Botifarra és un cantant de música tradicional valenciana que és un autèntic fenomen de la naturalesa. No només per la seua veu prodigiosa. L’hauríeu de veure en directe: és un devessall de gràcia, de cultura popular, enfila cançons amb dites, refranys, embarbussaments, anècdotes i acudits amb una naturalitat extraordinària. I ha aconseguit una cosa insòlita: fer que molta gent jove escolte la música valenciana d’arrel. Us recomano els discos del Botifarra i sobretot que l’aneu a escoltar en concert.

Una altra proposta, a la comissió, va ser: “Parla d’Al Tall, que s’han retirat”. Al Tall han estat fonamentals per a la música valenciana dels darrers trenta o quaranta anys. I la millor prova d’això, i també el millor homenatge que se’ls pot fer, ara que han dit adéu, és constatar la vitalitat que demostra gent com Pep Gimeno “Botifarra”.