Estiu literari al Maestrat

Aquest dissabte 4 d'agost vaig poder assistir a Sant Mateu a la Trobada Literària, dins de la segona edició de l'Estiu Literari al Maestrat, organitzat per Maestrat Viu. En els dies i setmanes prèvies s'havia realitzat una ruta literària sobre Xarxa prima, d'Amàlia Roig, i un club de lectura al voltant de Res no és personal, de Joan-Elies Adell.

La Trobada Literària va ser una mena de petit simposi al voltant de la literatura del Maestrat. Òscar Pérez Silvestre va presentar una ponència sobre Joaquim Garcia Girona i la seua obra Seidia, tot actualitzant l'estat de la recerca sobre aquest autor de Benassal i el seu poema èpic, ell que n'és el principal estudiós. Tot seguit, i després d'un esmorzar a la Plaça Major de Sant Mateu, va ser el moment de la presentació de les comunicacions.

Joan Garí va repassar les impressions de Fuster al Viatge pel País Valencià en passar per les terres del Maestrat, tot completant-les amb les del mateix Garí quan repetí el viatge quaranta anys després. Francesc Gil, editor de Saldonar, rememorà l'experiència de Raval de Lletres, una revista publicada entre Benicarló i Vinaròs als anys vuitanta. Enllaçant amb això, Josep Igual va fer una remembrança personal de l'activisme cultural d'aquell període a la comarca: l'associació cultural Alambor, les trobades literàries, les publicacions com Benicarló Crònica. Per últim, Enric Querol ens presentà la figura de tres interessants i desconeguts escriptors de l'edat moderna al Maestrat: Jaume Prades, Melcior Febrer i Pere-Vicent Sabata.

Un programa ben divers i atractiu, farcit d'incitacions. Una bona -excel·lent- excusa per a trobar-se amb tot de gent vinculada a la cultura de la nostra comarca, i per eixamplar el coneixement sobre autors, obres i en general la història literària del Maestrat. Cal felicitar Maestrat Viu per la iniciativa. No només pel contingut de la trobada, que posa en valor la cultura comarcal, sinó també perquè el mateix fet d'organitzar-la crea teixit, relacions, coneixences i complicitats. El Maestrat es troba viu, en efecte.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1146 (10 d'agost de 2018)

Viatges musicals: Jordi Savall a Peníscola

Foto: Bartomeu Roig

Ahir 8 d'agost, Jordi Savall va presentar Diàlegs i improvisacions. D'orient a occident i de l'antic al nou món, dins del Festival de Música Antiga i Barroca de Peníscola. L'acompanyaven David Mayoral a la percussió i Ferran Savall a la tiorba i la veu. El fet que al Palau de Congressos s'espatllara l'aire condicionat no va poder impedir que puguérem gaudir d'una experiència musical de primera. De fet, no només musical.

Savall ens va oferir un conjunt eclèctic de cançons de diversa procedència: cançons tradicionals sefardites, d'Israel, d'Afganistan, turques, cèltiques, també de Catalunya, fins i tot americanes. Vam viatjar per tota la Mediterrània, en els vaixells musicals que bressolaven els intèrprets. Ens van fer entendre la profunda unitat entre les diverses ribes de la nostra mar. Vam sentir la melancolia de les cançons en la veu suau i suggerent de Ferran Savall, que en algunes ocasions tenia la textura d'un cantant de fado. La melancolia i la tendresa que uneix tantes tradicions culturals, tantes cançols de bressol.

David Mayoral acaronava els seus instruments de percussió, amb tocs vellutats, pausats, sempre en el punt just. Jordi Savall es regalava diverses mostres de virtuosisme en la viola de gamba en les peces tradicionals escoceses, també en les "folías criollas" que gairebé tancaven el concert. Almenys jo no coneixia Savall en aquests registres de música tradicional, diferents de les seues interpretacions més usuals de música antiga.

Tota una sorpresa, tot un regal per als sentits. Un viatge d'orient a occident i un viatge en el temps. L'ànima asserenada. Millors persones. Cap art com la música pot aconseguir això.

El déu de les coses petites

Aquest inici d'estiu he llegit una novel·la que no és, ni de lluny, una novetat: El déu de les coses petites, de l'escriptora índia en anglés Arundhati Roy (traducció en català de Llibres Anagrama). No ha estat ben bé la novel·la que esperava. No sé què n'esperava exactament, potser una novel·la de saga familiar, a l'estil de Cien años de soledad, potser un llibre amable sobre sentiments familiars, no ho sé; les expectatives quan obrim un llibre del qual no sabem res són quelcom curiós. El que sé és que no ha estat res d'això.

Hi ha una família, això sí: la família dels germans bessons Estha i Rahel, una família de cristians benestants del sud de l'Índia. Però no se'ns narra la història de la saga, sinó com uns fets al voltant d'un dia determinat de la infància dels bessons va canviar els seus destins i els de la família per a sempre. Primera sorpresa: els ressons de James Joyce que trobem en la novel·la. Estilístics, per la manera d'introduir en la narració els impactes de la realitat sobre la consciència dels personatges, com de plantejament, per articular bona part de la trama al voltant d'un període determinat de temps, en concret un dia.

L'obra gira sobre dos moments temporals, un de més "actual", amb el retrobament dels bessons que han estat separats durant més de vint anys, i l'altre pertanyent al passat, el predominant. El joc amb el temps és també destacable, especialment l'ús de les anticipacions. Des del principi se'ns diu que el personatge de Sophie Mol va morir ofegat al riu, però no sabrem fins al final les circumstàncies concretes d'aquesta mort, i de com va condicionar el futur dels bessons.

Un altre aspecte que m'ha cridat l'atenció ha estat la manera de narrar, tan el·líptica, tan suggerent, de manera que uns fets que podrien haver donat peu a una novel·la molt més breu són en canvi allargassats. En bona part això és pel punt de vista predominants dels bessons en la seua infantesa, i la voluntat de l'autora de reproduir la manera de veure el món d'aquests dos xiquets. Això té relació amb un dels temes centrals de l'obra, la pèrdua de la innocència. És en el fons una elegia de la innocència dels infants, i d'aquí la importància donada no només als personatges sinó a la seua manera d'expressar-se, que el narrador assumeix.

Per últim, i potser això és el que menys m'esperava en les meues expectatives cegues, El déu de les coses petites deixa un regust amarg, trist. Mostra com els prejudicis i les injustícies socials poden espatllar per sempre la vida de les persones (en aquest sentit els personatges de Velutha i Ammu, la mare dels bessons, són l'exemple més clar), i molt particularment la dels infants. Estha i Rahel són, en el fons, uns innocents perjudicats per una sèrie de fatalitats i prejudicis familiars, uns "infants humiliats" emprant l'expressió de Georges Bernanos. El lector, tanmateix, espera una redempció final que no arriba.