De Santa Caterina a Nadal

"De Santa Caterina a Nadal, un mes cabal". Des de menut he sentit aquesta dita a la meua família. Fa, per tant, un mes just que es va celebrar Santa Caterina a les escoles de Benicarló. Enguany va ser una celebració una mica moguda, hi va haver cert rebombori perquè, per una denúncia que va fer una associació laica a la Conselleria d'Educació, es va prohibir celebrar la missa com a part dels actes festius escolars. Tot i que la missa s'oferia com un acte voluntari i fora del centre escolar, el cas és que no n'hi va haver, i en alguna escola es va substituir per un "acte cívic".

Independentment de l'opinió que ens meresquen aquests fets, que donarien peu a moltes reflexions, per a molts pares fou com a mínim sorprenent que una festa en honor a una santa no pogués incloure una missa, ni que fos voluntària i fora del centre escolar. El fet, indiscutible, és que la majoria de les festes de la nostra societat tenen un origen religiós, i això xoca amb aquells que tenen una concepció radicalment laïcista de la vida social.

En primer lloc, els elements religiosos no s'haurien de tractar amb una prohibició dràstica i impositiva, sinó amb diàleg i consens. Ja és ben trist que els laïcistes es comporten com nous inquisidors! Una segona qüestió és per quina cosa se substitueixen els actes i símbols religiosos, ja que sovint tenen una funció socialitzadora, serveixen d'aglutinant col·lectiu, i això no és quelcom que es puga esborrar fàcilment. Sovint, els "rituals" substitutoris són fins i tot ridículs, com les anomenades "comunions laiques", o les inscripcions dels xiquets en el registre en un acte que substitueix el bateig. Està clar que això encara s'ha de treballar més, o potser hi ha actes que s'han d'eliminar des d'una perspectiva laica, i no fer calcs del món religiós.

Ara ha arribat Nadal. Em pregunto si els pares que van oposar-se a la celebració de la missa de Santa Caterina s'han negat igualment que el seu fill (o filla) participe d'un pessebre vivent, o que cante nadales a classe. ¿S'hauran tret les paraules "Jesús" o "Déu" o els àngels de les nadales, amb l'argument que estem en una societat laica? Si es pensa bé, el laïcisme portat a l'extrem cau en contradiccions o, almenys, en complicacions innecessàries. Si fins i tot els xiquets magrebins participen de les representacions nadalenques!

De tota manera, Nadal és una festa que ja té molt poc de religiosa per a la majoria de la gent. S'ha convertit en una festa del consumisme, ben laica, això sí. De fet, justament, des del punt de vista religiós és ben bé una altra cosa: una opció per la pobresa, la senzillesa i el compartir. Des d'un punt de vista no creient, no tenen cap sentit les crides a la solidaritat nadalenca, ni l'ambient que propicia un esclat de bons sentiments. Si no hi ha Déu, què estem celebrant aquests dies? Potser el triomf dels nous déus que l'han substituït.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 865 (28 de desembre de 2012)

Cinema i bons sentiments

Crec que va ser un novel·lista francés del segle XX, André Gide (que, per cert, va publicar una novel·la amb el mateix títol que aquesta secció, Els aliments terrestres), qui va dir que amb els bons sentiments es feia literatura dolenta. La frase té la seua gràcia, i és molt adequada per a Gide, que era una mica cínic. Certament, cal ser molt bon escriptor per a fer literatura amb bons sentiments sense caure en la sensibleria. Però n’hi ha casos, i de molt il·lustres. Amb el cinema passa una mica igual. En aquestes darreres setmanes he vist dues pel·lícules que giren a l’entorn de bons sentiments, amb resultats bastant satisfactoris.

La primera pel·lícula és una que, de ben segur, ja haureu vist tots, o gairebé tots, si hem de jutjar per les xifres de taquilla: Lo imposible, dirigida per Juan Antonio Bayona. Com molts sabeu, explica la història verídica d’una família espanyola que va sobreviure al tsunami que hi va haver al sud-est asiàtic el desembre de 2004. Després de l’impacte de l’onada gegant que ho va destrossar tot, els cinc membres de la família queden separats, i la pel·lícula explica el procés que van seguir per a sobreviure i retrobar-se.

Es tracta d’un film angoixant, especialment durant la primera mitja hora, perquè la recreació del tsunami és tècnicament espectacular. Fa patir molt, fins al punt que un es pregunta per què dimonis ha anat a veure-la. A partir de mitja pel·lícula, però, va prenent força l’autèntic tema o missatge: l’esperit de superació i supervivència dels humans, la voluntat de retrobar les persones estimades i de tirar endavant per elles.

Lo imposible és molt emocionant, certament, tot i que cap al final m’ha paregut que abusava una mica de la llagrimeta. No passa el mateix amb l’altra pel·lícula de què avui volia parlar, la francesa Intocable (d’Eric Toledano i Olivier Nakache). No cau en la llàgrima fàcil, no vol forçar l’espectador a emocionar-se. Ho aconsegueix de manera més subtil, i més convincent. És una pel·lícula repleta d’humanitat narrada en clau de comèdia, la qual cosa té encara més mèrit.

Intocable explica com un ric i culte home tetraplègic contracta com a cuidador un jove negre dels suburbis que acaba de sortir de la presó. El jove el tracta de manera desinhibida i alhora humana, i li fa recuperar el desig de viure. El contrast entre ells dos és enorme, i per això es complementen. És una pel·lícula sobre persones, molt divertida i alhora molt tendra sense ser embafosa, que enfoca el tema de la minusvalidesa amb valentia i sense complexos. Molt i molt recomanable.

Dos exemples d'enguany mateix que, contràriament al que deia Gide, amb bons sentiments no només es pot fer bona literatura sinó també bon cinema.

Article publicat a La Font, núm. 63 (desembre 2012)

Sarcasmes

Dibuix d'Ortifus

Desnonaments

Ara el PP i el PSOE, en una ostentació d'humanitat sense límits, han decidit que sí, que van a canviar la llei dels desnonaments, per a evitar casos tan dramàtics com els que s'han viscut en les darreres setmanes. Fan una mica tard per a les més de 300.000 famílies que han estat desnonades en els darrers anys a l'estat espanyol. Però bé, és de ben nascuts ser agraïts. Evidentment, no els tindrem en compte que en dues o tres ocasions han votat en contra de les iniciatives presentades al Congrés per altres partits. No. Una vegada més, PSOE i PP han demostrat que saben estar a l'alçada de les circumstàncies. Sempre pensant en els ciutadans. I no en els interessos dels bancs, Déu me'n guard de tenir la temptació de pensar això.


Atur

És curiós com està resultant d'efectiva la reforma laboral del govern. No paren de crear-se llocs de treball, és impressionant com ha baixat l'atur en els darrers mesos. Perdoneu, però avui estic sarcàstic.

Iguals?

Una companya i amiga, declaradament socialista, s'enfada molt quan li diuen que el PSOE i el PP són iguals.  Allò que en determinats àmbits anomenen PPSOE. En el fons, persona honesta com sé que és, allò que la molesta és no tenir prou arguments per a desmentir-ho. Emprenyar-se contra els altres és una manera d'emprenyar-se contra els seus.

Il·legalitats

Des de l'Espanya profunda s'omplen la boca últimament amb com és d'inadmissible que el president Mas puga saltar-se la legalitat convocant un referèndum. De tota manera, la legalitat és un concepte ben relatiu: allò que és il·legal passa fàcilment a ser legal canviant la llei, i de lleis en canvien tots els dies. A més, moltes coses només canvien, desgraciadament, gràcies a uns pocs valents que gosen ser il·legals: el servei militar obligatori va desaparéixer gràcies als "il·legals" insubmissos; fins i tot la democràcia va arribar gràcies a l'existència d'uns partits polítics que eren "il·legals", segons la legalitat franquista. I és que això de les legalitats trobo que és d'allò més flexible.


Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 859 (16 de novembre de 2012)

Article a 'Serra d'Or'

Imatge de l'inici de l'article

Aquest mes de novembre ha aparegut un article meu a la revista Serra d'Or (núm. 635, pàg. 19-21). L'article tracta sobre Incerta glòria, la principal obra de Joan Sales. Enguany escau el centenari del naixement d'aquest escriptor i editor, i la revista ha decidit dedicar-li un dossier integrat pel meu article i un altre de Montserrat Casals centrat en la seua tasca editorial.

No cal que us diga com en sento de satisfet per l'aparició d'aquest article, i per això volia compartir-ho, tot i que de moment no es puga llegir en la xarxa, només en la revista en format paper.

Una nova veu literària

Adrià Garcia
Dues o tres coses que mai no sé d'ella
Barcelona, Llibres de l'Índex, 2012

Benicarló és una ciutat que durant la dècada dels vuitanta i noranta va veure una notable florida d'escriptors en català. Alguns han creat una obra sòlida fruit d'una trajectòria constant i contrastada, com Josep Igual o el desaparegut Manel Garcia i Grau. D'altres, després de publicar diversos llibres premiats i reconeguts, resten en silenci pel que fa a obra de creació, com Joan Gregori o Vicent Coll. En tot cas, després d'aquella generació d'escriptors nascuts als seixanta, generació sorprenent tant per quantitat com per qualitat, es va obrir un període sense que aparegueren nous escriptors.

Aquest període s'ha tancat ara amb l'aparició d'un nou autor de Benicarló, nascut el 1981, que enguany ha publicat el seu primer volum, amb el suggerent títol Dues o tres coses que mai no sé d'ella. De fet, ja s'havia donat a conéixer en els volums col·lectius Un riu de crims (2010) i Tren de 
Val de Zafán (2011); i amb el pseudònim Andreu Palatsí, a través d'un bloc literari, "Aïllat i llunyà", que segueix mantenint. Garcia pertany, efectivament, al nombrós grup d'escriptors que actualment es donen a conéixer per internet, i ha demostrat també en la promoció del seu llibre saber treure un bon ús de les xarxes socials.

Dues o tres coses que mai no sé d'ella és un llibre breu, però farcit de realitats. L'autor ha optat per una tècnica fragmentària i miscel·lània, ja que aplega trenta-nou narracions breus i poemes. Una barreja de gèneres al servei d'un fil conductor, prim però visible: els actes, causes, detalls i efectes col·laterals diversos que es donen en les relacions sentimentals. D'una manera que recorda El poema de la rosa als llavis de Salvat-Papasseit, Garcia sembla voler presentar el volum com fragments calidoscòpics d'una història d'amor, tot i que en realitat cada peça del conjunt té prou entitat pròpia, i la lectura unificada no és en absolut obligada.

El llibre parla, per tant, des de la poesia o la prosa, de sentiments amorosos i d'erotisme. Res, però, de literatura rosa, no us enganyeu: és literatura a l'entorn de les contradiccions i els conflictes més crus que l'amor pot fer viure a les persones. Fins a la crueltat o la duresa, o l'expressió descarnada de l'erotisme. Hi predomina l'ús de la primera persona, però no un to de confessió o sinceritat, per sort, sinó de consciència de creació literària. De vegades el lector hi percep la ironia o el sarcasme, o la morbositat. Són potser les línies de força d'alguns dels contes que més m'han agradat, com "Sang".

El conjunt de tot plegat és un llibre molt remarcable, que revela una nova veu literària al Baix Maestrat potent, amb personalitat i amb una gran diversitat de registres. És engrescador veure la quantitat de potencialitats creatives que existeixen en aquest petit llibre, i ens fa confiar en una trajectòria ascendent i de llarg recorregut d'Adrià Garcia.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 856 (26 d'octubre de 2012)

Adéu a Jordi Castellanos

Divendres dia 19 d'octubre, a la matinada, va morir Jordi Castellanos i Vila, als seixanta-sis anys. Som molts els que, des d'aquell dia, ens sentim en un estat de commoció, d'estranya orfandat. Castellanos ha estat en les darreres tres o quatre dècades un referent indiscutible en els estudis de literatura catalana del segle XX. Hereu de Joaquim Molas, va ser un dels fundadors de la revista Els Marges, entre moltes altres coses. Se'l considera unànimement com un dels principals estudiosos sobre el modernisme català (en l'àmbit del qual les seues aportacions són una referència absoluta) i en general sobre la novel·la catalana contemporània.

També ha estat catedràtic de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat en aquest àmbit docent on ha exercit una influència profunda en centenars de filòlegs que ara són professors de literatura arreu dels Països Catalans. Va exercir de veritable mestre intel·lectual per a diverses promocions d'estudiants, molts dels quals són ara al seu torn dels més destacats professors, crítics i investigadors de la nostra literatura contemporània.

Vaig conéixer el Jordi el 1992, durant el primer any que vaig estudiar a l'Autònoma. Venia d'estudiar a la Jaume I dos anys, i no sabia gairebé res de literatura catalana. Les classes de Castellanos em van resultar abrumadores, d'un rigor absolut, d'una exhaustivitat esbalaïdora. Primer, com tothom, em sentia desbordat pel devessall d'elements contextuals que aportava. A mesura que passaven les setmanes, m'anava adonant de com m'havia fet percebre la immensa complexitat del fet literari, que ell explicava com un producte de factors culturals i socials sense els quals no se'l podia entendre en tot el seu abast. Per la densitat arribàvem a la comprensió profunda de les obres que comentàvem. Quan, després d'una allau immensa de dades (que acabava sepultant pel camí alguns dels meus companys), arribava l'hora de comentar els llibres, es produïa l'eclosió, la revelació. Encara recordo com un moment intensíssim algunes classes. Com la que va dedicar a Bearn, de Llorenç Villalonga. M'esborrono en recordar la manera com Castellanos va obrir davant els nostres ulls atònits tot el sentit d'aquell llibre, que d'incomprensible va passar a ser immens, de sobte, per l'enlluernadora capacitat interpretativa del professor.

Jordi Castellanos era un erudit immens, però amb una enorme capacitat per entendre els textos literaris, i per explicar-los. I ho feia amb passió, una passió que aconseguia encomanar. Passió d'estudiós, passió per la plenitud que suposa comprendre una obra literària. Hi ha llibres sobre els quals, després d'assitir a tal o qual classe de Castellanos, o després de llegir algun dels seus articles, em fa l'efecte (irreal, ja ho sé) que ja no se'n pot dir res més, que estan explicats en la seua totalitat. Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, per exemple. I això era per la profunditat de les seues anàlisis i la manera com les vehiculava.

Intento dir amb això que no era un intel·lectual fred, com alguns el volien veure. Implicat en el compromís polític, entenia aquest concepte d'"intel·lectual" com el devia entendre Joan Fuster, és a dir, indissoluble d'una implicació cívica i ideològica. També en això era un mestre. Alhora, sabia conjugar el rigor amb la proximitat humana, i amb la implicació personal que mostrava en tot allò que emprenia. També amb els seus deixebles, per als que sovint era gairebé "com un pare". Rigorós i al mateix temps afable i comprensiu.

Durant els tres anys que vaig estudiar Filologia Catalana a la UAB, sempre vaig fer l'assignatura que impartia "el Caste". Després, vaig treballar durant una temporada al Servei d'Informació Bibliogràfica que ell havia creat, que amb el temps esdevindria la base de dades TRACES, una de les més completes i útils per a la recerca bibliogràfica de llengua i literatura catalanes. Posteriorment em va animar a iniciar els estudis de doctorat, i es va oferir (ell, la gran eminència, que jo reverenciava) a dirigir-me la tesi doctoral. Vam encetar un camí junts que va culminar en la lectura de la meua tesi el desembre de 2009.

Pensar que ja no hi és em resulta una pèrdua dolorosíssima que encara no he assimilat del tot. Des de divendres passat, em sento una mica orfe. M'hi sento com a persona que estima la cultura catalana, per la gran pèrdua que la seua mort, en plena producció intel·lectual, suposa. Però també m'hi sento a nivell personal. Jordi Castellanos ha estat una de les persones que han marcat més la meua vida. Descanse en pau.

Un 9 d'octubre fusterià

Cartell de l'acte

Aquest vespre, l'associació Rodonors Invictes ha oferit, a l'Auditori de Vinaròs, un espectacle impagable i emocionant: "Nosaltres, els fusterians". Olga Suàrez i Lluís Batalla han dit textos de Joan Fuster extrets, sobretot, de la seua correspondència. Era el seu particular homenatge a l'escriptor de Sueca, en aquest any que se'n celebra una triple efemèride: vint anys de la mort, noranta del naixement i cinquanta de la publicació de Nosaltres els valencians.

No cal fer ara el panegíric dels valors literaris, estilístics, ideològics i nacionals de Fuster. Ja són ben coneguts. Crec que escau, en canvi, remarcar la feina duta a terme per Rodonors. Sé que els he lloat en anteriors ocasions (ací, ací i encara ací), i tot i tenir certa recança a esdevenir empalagós i llagoter, crec que es mereixen que algú proclame públicament, encara que siga des d'una tribuna tan modesta i amb tan poc auditori com aquesta, els seus encerts.

És difícil, a partir de textos epistolars i amb el sol suport de la paraula, no només mantenir l'atenció del públic, sinó fins i tot emocionar-lo. Olga i Lluís ho aconsegueixen, gràcies a la seua dicció esplèndida, al sentiment amb el qual saben llegir els textos, als petits gestos teatrals que cada cop més introdueixen en els recitals. I també, evidentment, gràcies a un treball acurat sobre els textos, a una selecció molt encertada, a la relació i lligam que estableixen entre textos diferents: passaven de les cartes de Fuster a poemes d'Estellés, o a articles de la premsa, o a aforismes, i tot plegat ajudava en el seu diàleg a crear el sentit global de la lectura. Realment, per treure's el barret.

Evidentment, treballen amb un material de primera. Cartes entre Fuster i Josep Pla, Vicenç Riera Llorca, Raimon, Carles Riba, i d'altres: una veritable immersió en el túnel dels anys cinquanta i seixanta, sobretot. Fins arribar a la vivència dels atemptats que Fuster va patir en els anys de la suposadament modèlica transició. Tot un recorregut intens, emotiu i interessant. Els textos fusterians, com han dit ells mateixos, demostren una gran actualitat. Una actualitat, segons com, preocupant.

Primavera, estiu, etcètera

Un dels desavantatges de ser un lector crític, en vies de tenir cert criteri propi, és que cada cop és més difícil trobar llibres que t'arrosseguen, que t'abduïsquen, que t'anul·len la voluntat i t'obliguen a devorar pàgines i pàgines sense cap reflexió. Eixa sensació agradable i alhora tan poc pràctica. Aquest estiu m'ha passat amb una novel·la, la primera publicada per una autora fins fa no res desconeguda, Marta Rojals. Es titula Primavera, estiu, etcètera, i el va editar La Magrana el gener de 2011. El meu exemplar és de febrer de 2012 i és la sisena edició. Tot un èxit, i més en català.

Un cop el llegeixes, les raons d'aquest èxit esdevenen diàfanes. Des dels primers capítols, la narració se t'endú com una ventada, i acabes llegint les 363 pàgines a un ritme frenètic. I en realitat, ara i adés et preguntes per què has llegit amb tanta avidesa. Perquè, ben mirat, la història narrada té poca cosa de particular. L'Èlia, que té trenta-quatre anys i porta vivint des dels divuit a Barcelona, torna al poble d'on és originària durant el pont de Tots Sants i les vacances de Nadal. El company l'ha deixada i la feina d'arquitecta li trontolla, i el retrobament amb el poble la porta a recorda la seua infància i adolescència. I també a tornar a plantejar-se la relació amb persones amb qui feia anys que no es veia, com el Bernat, un amor irrealitzat d'adolescència que acabà amb la seua millor amiga.

Explicat així, res de particular, fins i tot sembla banal. No us enganyeu. L'autora té una traça enorme en l'ús de la llengua (el parlar de la Palma d'Ebre, d'on és l'autora) que parlen els personatges: és per tant molt rica des del punt de vista dialectal, i per això ens resulta també pròxima. Però no és només una qüestió lingüística: es tracta d'una immensa habilitat en la construcció d'uns diàlegs vius, brillants, agilíssims. Les intervencions de la narradora protagonista són plenes de vivacitat, d'humor i d'ironia. El resultat és una lectura engrescadora, fluïda, amb un encert total en el to.

He parlat de proximitat per l'ús dialectal de la llengua. Però Primavera, estiu, etcètera no ens resulta només pròxima als que compartim (tot i els matisos) el parlar de les terres de l'Ebre. També per la realitat que descriu. Tots els que tenim més de trenta anys, som de poble i hem crescut en un entorn rural gaudirem de la lectura de les peripècies d'Èlia. Ens hi sentirem plenament identificats, hi reconeixerem escenes, situacions i personatges que formen part del nostre bagatge més profund i que mai havíem vist explicats en una novel·la, i menys encara tan ben fet. Impagable, immens, el capítol que l'Èlia va a plegar "aulives" amb son pare. Per posar només un exemple.

En resum, una de les lectures a nivell personal més gratificants dels darrers temps. I m'alegro que siga precisament una novel·la de la nostra literatura i a més d'una autora ebrenca. Una de les descobertes més esclatants i fresques de la literatura catalana dels darrers anys.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 853 (5 d'octubre de 2012)

La veu d'un gran home

El diumenge 16 de setembre, el suplement Ara Tu del diari Ara duia una entrevista que Toni Soler havia fet al bisbe Pere Casaldàliga. Com és sabut, Casaldàliga és bisbe a Sao Felix do Araguaia, al Brasil, des d'on hja destacat des de fa anys per la lluita a favor dels més desafavorits i dels indígenes. És un dels grans homes de l'Església catòlica actual, i la seua veu és un exemple esperançador d'allò que pot oferir el cristianisme avui en dia. Llàstima que cada cop aquestes veus provenen de gent de més edat, i cada cop semblen més revolucionàries.

De l'entrevista, he volgut triar-ne alguns fragment que motiven a la reflexió. Per anar paladejant-los.

"Crec fermament en el macroecumenisme, és a dir, en el diàleg no només amb les altres Esglésies cristianes, sinó amb totes les religions."

"No accepto la simple divisió entre creients i no creients, el contrari de la fe no és el dubte sinó la por."

"Totes les institucions tenen la mateixa dinàmica negativa: tendeixen a fer-se lleis i normes que, al capdavall, les tanquen en elles mateixes. Passa amb tot, fins i tot amb la poesia..."

"El Vaticà ha de deixar de ser un estat, el Papa no pot ser cap d'estat. Roma ha de reconèixer la diversitat de l'Església, ha d'escoltar el poble: la veu del poble és la veu de Déu."

"Jo dic sempre, mig en broma, que a les esquerres i a l'Evangeli els toca ser oposició."

"Continuo creient que l'ideal de l'esquerra es basa en la lluita per la justícia. I continuo pensant, també, que no hi haurà pau mentre no se socialitzi la riquesa."

"La mort només és un últim detall de la vida; menys que això: la mort, els morts no existeixen. Només hi ha vius o ressuscitats."

"La diferència entre creients i no creients es va diluint: tots busquem, tots esperem."

No ho sembla, però Pere Casaldàliga té 84 anys.

I si Catalunya se n'anara?

Dibuix: Alfons López

 
Molts valencians hem vist amb admiració, certa sorpresa i, per part de sectors nacionalistes, una dosi de sana enveja, com centenars de milers de catalans van proclamar el passat 11 de setembre la seua voluntat d'independència. El catalanisme del Principat ha evolucionat en els darrers temps cap a un independentisme que, per primera vegada en la història, ha esdevingut tan majoritari que fa pensar en la possibilitat, encara que siga remota, que efectivament això pot anar endavant. És un canvi recent. De fet, els independistes clàssics ho veien tan cru que sempre incloïen els Països Catalans en la seua reivindicació. "Sense València no hi ha independència", deien. Bé, tothom sabia que això eren brindis al sol. Un cop la independència té certes traces de ser possible o plantejable de debò, es quedarà, com és lògic, en l'àmbit de Catalunya. No els ho critico: si ens havien d'esperar a nosaltres, anaven apanyats.

Des del País Valencià, hi ha dues postures. La majoritària, evidentment, és la del discurs espanyolista dominant: és que aquests catalans, són uns pesats, uns insolidaris insuportables i prepotents, que se'n vagen ja... però sense deixar-los anar-se'n. L'altra, minoritària, és la dels valencians que sempre han estat independentistes o els que ara, davant el que es veu a Catalunya, se n'adonen que s'hi estan tornant, o que pensen cada cop més que els agradaria poder ser independentistes, però topen amb la realitat, crua, de la societat valenciana, immersa en l'autoodi i la negació de la pròpia identitat.

Però, què ens passaria, als valencians, si Catalunya s'independitzara? Acceptem la hipòtesi de partida. Pot ser divertit (o no) imaginar-nos l'escenari: en quina situació quedaríem? Em fa l'efecte que tot se'ns tornaria molt difícil. Espanya no acceptaria un territori amb vel·leïtats de tenir qualsevol cosa en comú amb els catalans traïdors i desafectes. La voluntat de convertir-nos en una "regió" amb certes "peculiaritats" inofensives, voluntat que existeix des de fa cinc segles, s'intensificaria amb força. El valencià quedaria diferenciat del català ràpidament (com el gallec del portugués, ves), i per tant convertit en una coseta d'anar per casa sense força identitària. Els catalanistes serien gairebé terroristes, i la uniformització de l'estat, que fins ara tenia el fre dels catalans, s'acceleraria, com un mecanisme de defensa.

O no. Llegia l'altre dia un article al diari Ara que plantejava que, possiblement, s'estendria la imitació de Catalunya. En veure que als del nord els hi aniria tan bé independents, els valencians també voldríem ser-ho, perquè Espanya deixaria de ser una realitat intocable i immutable. Francament, em va semblar una mica ingenu. Veient els sentiments i la ideologia dominant del meus "compatriotes" valencians, a hores d'ara aquest canvi sembla molt difícil. Crec més versemblant l'opció que es produiria un rearmament de l'anticatalanisme i l'espanyolisme dels valencians que, ara sí, ens deixaria vistos per a sentència.

Però bé, tot això encara és política-ficció. I, evidentment, el que ens passaria als valencians no ha d'influir (ni influirà) en absolut en allò que facen els catalans. Només faltaria. Nosaltres ja tenim allò que ens mereixem.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 851 (21 de setembre de 2012)

Una història del mal a Europa

Jaume Cabré, Jo confesso, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 559). Premi de la Crítica espanyola 2011. Premi de la Crítica Serra d'Or 2011. Premi Crexells 2011.

Monumental i ambiciosa, colossal, enorme i amb voluntat de totalitat, una veritable "catedral narrativa" (com ha dit el crític Joan Josep Isern): així és Jo confesso, una de les novel·les més importants aparegudes en català recentment. I així ho han reconegut els lectors (vuit edicions en menys d'un any), els prestigiosos premis que ha rebut i les traduccions que ja n'han aparegut.

El narrador, Adrià Ardèvol, explica la seua vida des de la infantesa, ara que té vora seixanta anys, en forma d'una llarga carta a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Des de la infantesa de nen prodigi en una família sense amor, fill d'un pare col·leccionista de passat obscur obsessionat amb els objectes de valor provinents del passat; fins als seus estudis a Alemanya, la vida posterior a Barcelona, la relació amb l'amic Bernat Plensa i amb la mateixa Sara, filla d'una família que té molt present la persecució nazi contra els jueus.

Aquesta seria la novel·la, diguem-ne, a un primer nivell narratiu, però seria poca cosa si es limités a això. El narrador intercala de manera intermitent altres històries que abracen diversos moments i països de la història d'Europa, des de la Girona del segle XIV fins a Auschwitz en el segle XX i encara la Barcelona de postguerra i actual. Des de la Inquisició al nazisme passant per l'islamisme intransigent; des del darrer monjo del monestir pirinenc de Sant Pere del Burgal al segle XV fins un petit hospital africà als anys 1970 on un metge alemany mor assassinat. De manera fragmentària, se'ns ofereixen una sèrie d'històries que van configurant un panorama de la violenta història d'Europa.

Això s'aconsegueix amb una tècnica tan agosarada com brillantment resolta. Sovint salta d'una trama a l'altra sense cap transició, sense introducció ni motivació aparent, i en diverses ocasions fins i tot barreja dos diàlegs separats potser per segles en el temps. Especialment remarcable és el capítol en què les paraules d’un inquisidor català es barregen amb les d’un dirigent nazi, tot situant-los en un pla d’igualtat. Una complexitat estructural que Cabré resol molt bé, teixint una narració compacta i ben travada que tot i els diversos plans i salts temporals no deixa fissures.

El fil que uneix les diverses històries és un objecte: un violí storioni, el primer d'aquest lutier del segle XVII, que Adrià va rebre del seu pare. Aquest violí és ben bé l'altre gran protagonista de la novel·la. El narrador, a partir de records o indicis reconstrueix la història d'aquest instrument que enfonsa les arrels en diversos llocs i moment d'Europa. I és una història de mort, de crims: del mal, en definitiva. Un mal al qual dedicarà les reflexions el protagonista sobretot durant les darreres parts de la novel·la. És precisament la persistència del mal en la història de la humanitat i de la consciència europea (amb especial insistència en el nazisme) el tema central de Jo confesso.

En resum, una gran novel·la, la culminació de la trajectòria d'un autor que ja havia donat mostres remarcables de talent en llibres anteriors. Un d'aquell llibres que mereix una relectura. Una de les primeres grans novel·les catalanes del segle, per ambició i resultats.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 850 (14 de setembre de 2012)

Esport i nacions

Quin fart amb els esports i les nacions, aquests dies d’olimpíades. Guanya un atleta, de seguida amb la bandereta. Li donen una medalla a un altre, i l’himne nacional. Els mitjans, mirant només els esportistes del propi país, i en quin lloc del medaller “quedarem”. I que si Espanya, i que si els esportistes espanyols, i que gira i que tomba. M’ha quedat més clar que mai: avui dia, els esports són una forma d’exaltació dels sentiments nacionals.

Els polítics ho aprofiten, i ho promouen, i Rajoy (i abans els altres) fa discursos posant els esportistes d’exemples. En un estat o país (o el que siga) de confusa construcció identitària com és Espanya, la millor manera d’afermar la consciència unitària de nació són els esports. Només cal veure quan la selecció espanyola guanya l’Eurocopa, també aquest estiu, o allò del Mundial de fa dos anys. Mai de la vida s’han vist tantes banderes espanyoles. “Yo soy español, español...!”. L’esport és utilitzat per a refermar el nacionalisme, l’espanyol i també tots els altres.

Per això m’indigna que algun amic i conegut, quan jo em mostro crític amb aquestes manifestacions d’espanyolitat, em diga: “Home, que això és només esport, no ho tragues de context.” Amb tots els respectes, ¿com volen que crega que és només esport si tot va lligat amb banderes, himnes i exaltació nacional? En l’actual món sense ideologies ni sentiments col•lectius, l’esport és la gran eina de cohesió pàtria.

I encara tenen les penques de titllar “els altres” de nacionalistes. ¿Tu vols més nacionalisme que tot això de la selecció espanyola, de comptar quantes medalles tenen els espanyols? Com deia Joan Francesc Mira fa ja un grapat d’anys, tothom és nacionalista, perquè el sentiment de pertànyer a una nació és la forma més natural d’integrar-se col•lectivament en el món. Perquè, què és el nacionalisme, sinó sentir-se formant part d’una nació? Siga la que siga.

Però, què passa, si algun esportista diu que competeix en la selecció espanyola perquè no pot fer-ho amb cap altra? Perquè no pots obligar ningú a ser d’una nació determinada. O sí? La nacionalitat, és de naixement o de sentiment? Ve imposada o es tria? Ui, això donaria per a un altre article. O un llibre.


Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 846 (17 d’agost de 2012)

Capellans, anarquistes i vampirs

Sebastià Alzamora, Crim de sang, Barcelona, Proa, 2012 ("A Tot Vent", 569). Premi Sant Jordi 2011.

Primers mesos de la guerra civil. És el moment més cru de la persecució religiosa a Barcelona. Apareix mort un sacerdot marista que vivia d'incògnit amb altres companys en una pensió, amb signes de violència extrema. La policia comença a investigar el cas, però hi ha peces que no encaixen. No sembla que es tracte d'un assassinat com els altres de sacerdots que s'estan produint. Mentrestant, els membres de la congregació marista tracten d'arribar a un acord amb els dirigents anarquistes per fugir del país.

Amb aquesta arrencada, Crim de sang, el més recent premi Sant Jordi, sembla situar-se dins del gènere híbrid de la novel·la històrica amb elements de novel·la negra. Una variant que compta amb molts i reeixits exemples. Però Alzamora fa una passa més enllà i hi barreja recursos de la novel·la gòtica: hi llegim intercalats els escrits o monòlegs d'un misteriós personatge, un suposat vampir que sembla el responsable de les morts. D'altra banda, el metge i el jutge encarregats del cas de l'assassinat treballen a donar vida a un ésser inanimat.

De l'encaix de peces tan diverses en resulta una narració atractiva, que fa ficció sobre fets històrics saltant-se desacomplexadament la fidelitat històrica. Cosa que li dóna un aire de frescor i de novetat al tractament d'uns temes i una època molt visitats ja en la nostra literatura: la guerra civil, convertida en un marc on situar una història entre fantàstica i policíaca. O fins i tot terrorífica. L'autor sap extreure partit imaginatiu d'una realitat històrica, les terribles matances de religiosos de la reraguarda durant els primers mesos de guerra, creant escenes d'un gran impacte, sovint cinematogràfiques. Com la magnífica escena final en el claustre de les caputxines de Sarrià, plena de tensió i emoció.

No hem de considerar, tampoc, la novel·la com un simple entreteniment producte de la mescla de gèneres. Al capdavall, duu implícita una reflexió sobre la violència, i fins a quin grau l'ésser humà pot arribar a uns extrems de maldat i crueldat que el converteixen en un monstre. Per això el paper del "vampir" va perdent protagonisme al llarg de la novel·la enfront d'altres personatges, suposadament "humans", que es comporten com a veritables éssers sense ànima. Val a dir que l'autor no podria haver trobar una època de la nostra història recent més propícia per a situar aquesta reflexió.

Crim de sang és, en conclusió, una novel·la hàbil, molt ben estructura i narrada, que pot complaure a un ventall molt ampli de lectors sense ser, tanmateix, un producte de baixa exigència. Una prova que es pot fer novel·la de gènere amb originalitat i qualitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 842 (20 de juliol de 2012)

Literatura de butxaca / 8

"Vaig reflexionar en com els règims polítics, siguen del signe que siguen, en com les injustícies més denigrants, en com els exèrcits més poderosos, no estaven facultats per derrotar els homes que disposaven de l'arma devastadora de la integritat moral."

Ferran Torrent, Bulevard dels Francesos (2010), pàg. 404.

Estiu

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 841 (13 de juliol de 2012)

NOTA: Aquest article va ser escrit abans de saber-se la nova onada de retalls, la pujada de l'IVA, etc. Potser si l'escrigués avui tindria un to més radical.

Ha arribat l'estiu, i fins i tot per als que no treballen en el món educatiu, es respiren vacances. Els xiquets marquen, sense saber-ho, el pols col·lectiu, i el fet que ells no vagen a classe ens duu a relaxar el ritme, buscar alternatives d'oci, desconnectar-nos. També a mirar cada vegada menys les notícies. Diuen que el proper divendres (el dia que surt aquest número de La Veu) el govern Rajoy anunciarà noves i contundents mesures "d'ajustament", com en diuen eufemísticament. Però ens agafarà amb la guàrdia baixa, amb el cervell i la capacitat d'indignació mig de vacances.

O potser no són només les vacances. Hi ha un desànim tan profund, una desesperança tan instal·lada en la consciència cívica del país, que ja no queden ganes de reacció, desigs de revolta. És sorprenent que amb les coses que han estat passant els darrers mesos, la societat en el seu conjunt haja reaccionat de manera tan tímida. Sí, hi ha hagut alguna manifestació, sobretot de funcionaris de l'ensenyament i la sanitat; les farmàcies pengen cartells, els miners fan marxes. Però no es percep cap força social prou potent que puga canviar la direcció perversa que prenen els esdeveniments.

Fem l'efecte d'una societat anestesiada. Només es reacciona a impulsos futbolístics, banals. Es retalla en educació, sanitat, s'apugen els impostos, i els carrers només s'omplin si guanya "la Roja". Ens han inculcat una mena de determinisme: les coses són així perquè no hi ha més remei. No s'hi pot fer res, tot obeeix a un designi suprem que, tot i la seua maldat, estem abocats a acatar. Encara més: l'hem d'acatar com una mena de penitència per uns pecats comesos en el passat. Vam viure "per damunt de les nostres possibilitats", se'ns diu, i ens emmotllen al cervell una mala consciència que ens fa acotar el cap sota el jou. Obediència, submissió, penediment. L'opi del poble és el discurs econòmic oficial, com si fos una nova religió.

Però és estiu, sí. Si l'ambient no propicia la revolta (tot i que moltes grans revolucions han sigut a l'estiu), potser sí que el temps lliure pot afavorir la reflexió. Cada cop sembla més clar que el poder vol una societat sense criteri, adotzenada, sense opinió. Per això no els sap greu retallar en educació, la peça clau d'un futur digne. Volen un país de cambrers, de porters de casino, que només pensen a tenir un bon smartphone o que el seu equip de futbol guanye. La intel·ligència i la lucidesa són, com ho han estat sempre, revolucionàries i subversives. Aquest estiu, doncs, almenys, llegiu, penseu, escriviu. Estareu preparant la llavor del canvi social i moral que vindrà. Que ha de vindre.

Epistolari de Serrahima i Pedrolo (amb pròleg meu)

Fa poques setmanes, durant l'atrafegat mes de juny que em va tocar viure, va aparéixer un llibre en el qual hi tinc alguna cosa a veure. Es tracta de Crítica literària i debat religiós. Epistolari, de Manuel de Pedrolo i Maurici Serrahima. L'edició és de Pagès Editors de Lleida, i ha anat a càrrec de Josep Poca. Dic que hi tinc alguna cosa a veure perquè sóc l'autor d'un dels dos pròlegs que obren el volum.

Josep Poca, editor de diversos textos de Serrahima, va decidir ja fa temps dedicar els seus esforços a publicar les cartes que van creuar el mateix Maurici Serrahima i el novel·lista Manuel de Pedrolo entre 1954 i 1978. Com que l'epistolari, molt reflexiu i dens, se centra sobretot en qüestions literàries i religioses, Poca va buscar dues persones que feren sengles pròlegs sobre cadascun d'aquests aspectes. Josep Gil va encarregar-se de comentar el diàleg filosòfico-religiós entre tots dos escriptors. Jo vaig analitzar-ne el debat literari, en un pròleg que es titula "El novel·lista i el crític. El debat literari entre Serrahima i Pedrolo".

Bé, el mèrit del llibre és de l'incansable Josep Poca, i de Serrahima i Pedrolo, òbviament. Però sempre fa goig veure aparéixer un llibre en el qual s'ha tingut alguna responsabilitat, encara que en aquest cas siga secundària. Tot i ser un treball força acadèmic, es tracta d'un llibre recomanable, al marge de la meua intervenció, especialment per als lectors interessats en la cultura catalana de postguerra i en concret en l'obra de Pedrolo i Serrahima.

Paraules amb saó / 8 : quera

El DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans) ho recull: una quera és un "corc". Però en canvi no recull l'ús figurat amb què jo sempre l'he sentit, en l'expressió que em deia ma mare, i que jo ara dic als meus fills: "És que eres una quera consumidora!". O siga, que no para de burxar, que es fa molest. Quantes vegades no he sentit mares (no sé per què els pares no ho deien tant) dir això als xiquets!

Però, com sol passar, l'Alcover-Moll sí que deixa constància d'aquest sentit, evidentment derivat del primer: "Persona que insisteix molestosament, que mai calla, que es queixa o gemega sempre". I afegeix on s'usa aquesta expressió: Gandesa, Tortosa, Alcanar, Morella. És a dir, la nostra terreta, la nostra petita pàtria lingüística, encara que no esmente Benicarló em sento identificat del tot amb eixos noms, que és on van recollir el mot els enquestadors. L'Alcover-Moll és un diccionari enorme.

Per cert, que l'etimologia de quera és la mateixa que la de la paraula càries: del llatí CARIES. O siga, que suposo que càries és un cultisme (mot agafat directament del llatí), i quera la paraula que de manera natural ha evolucionat en la nostra llengua. Anant més enllà: podem anar a curar-nos una "quera" al dentista?

Una curiositat. Quan vivia a Barcelona hi havia una llibreria especialitzada en excursionisme, al carrer de Petritxol a tocar de la Plaça del Pi, que es deia La Quera. Si no ho recordo malament, i sembla que encara existeix. I la quera que li dóna nom, és el corc de la fusta? En aquest sentit limitat a l'animal s'empra a tot el nord-occidental (de fet, hi ha una revista satírica apareguda fa poc a Lleida que es diu precisament La Quera). O és la nostra quera humanitzada, emprenyadora i tortosina?

Ací la llibreria

I ací, el més recent número de la revista

Llegir Fuster, vint anys després

Avui fa vint anys que va morir Joan Fuster. Una data significativa per partida doble, o triple, perquè enguany és el noranté aniversari del seu naixement i també fa quaranta anys que va publicar la seua obra més coneguda i emblemàtica, Nosaltres, els valencians. És complicat en un apunt breu i improvisat dir res sobre Fuster que no s'haja dit en infinitat d'ocasions. Alhora, hom creu que ha de fer referència a l'aniversari. Perquè Fuster no ha estat un escriptor com tants d'altres, sinó que ha marcat profundament la manera de pensar-nos. El Fuster cívic i polític és potser el més recordat, per a bé i per a mal.

Amb tot, jo veig Fuster com un gran escriptor i un gran pensador, independentment de la importància i la validesa de les seues idees nacionals. Els seus escrits expressen les idees que vol transmetre amb claredat i amenitat, i amb profunditat. Dit en altres paraules: llegir Joan Fuster és un plaer. Un plaer estètic. I també un plaer intel·lectual. És gairebé impossible no estar d'acord amb el que diu en els seus assaigs, perquè es fonamenta en un raonament implacable. Probablement, per això el van denostar els seus oponents: perquè no eren capaços de contraargumentar al mateix nivell.

Hi ha un altre Fuster menys conegut pel gran públic. Es tracta de l'historiador de la literatura. Els textos que va dedicar a Ausiàs March són, en aquest sentit, il·lustratius. Aconsegueix interpretar el poeta medieval amb un enorme sentit divulgatiu no exempt de rigor: els seus textos són encara de referència en àmbits acadèmics, tot i el seu to precisament poc acadèmic.

Joan Fuster va ser un dels millors escriptors en català del segle XX, i també una de les ments més lúcides i més ben amoblades de la nostra cultura contemporània. I el millor homenatge que se li pot fer és llegir-lo, i no només anomenar-lo. Podeu començar pels seus aforismes, per anar fent boca.

"Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics."

Un pont de narracions

El Pont Cooperativa de Lletres, Un pont sobre el meridià, Benicarló, Onada Edicions, 2012 ("Narratives", 18).

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d'aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d'un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l'editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d'El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l'associació d'aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d'un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l'aventura s'han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d'aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d'altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d'un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D'altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s'està de fer una mirada sobre l'especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D'altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d'això es tractava: fer d'aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l'existència i la consistència d'un nodrit grup d'escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d'aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d'haver-se aplegat en una associació i d'oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d'invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)

Premi per als Exilis (de ja fa uns dies)

En un apunt de ja fa unes quantes setmanes, l'escriptor Urbà Lozano (de qui, per cert, tinc ganes d'emprendre la seua recent novel·la La trampa del desig), des del seu bloc Més content que un gínjol, va decidir atorgar-nos el premi dels Liebster Blog. Es tracta d'un premi honorífic fet amb la intenció de divulgar blocs que tenen menys de dos-cents seguidors; cada premiat n'ha de guardonar cinc més, i així va continuant la cadena.

Em vaig alegrar moltíssim del premi, sobretot pel crèdit que em mereix l'origen. Saber que gent que admires t'està seguint i aprecia les quatre tonteries que escrius, dóna satisfacció, per què ens hem d'enganyar. Però em va agafar en el precís moment que em va caure a sobre una allau de feina que em va literalment sepultar, com feia anys que no em passava, i aquests Exilis han llanguit, per no dir que han emmudit del tot, durant més d'un mes. O siga que he tardat més del compte a fer-me ressò del premi.

I he tardat justament perquè volia fer-ho com cal, és a dir, difonent cinc blocs que crec que valen la pena, i no tenia temps per a entretindre'm en una entrada elaborada. Però ha arribat el moment de la justícia i, com li vaig dir a l'amic Gínjol, continuaré la cadena, sobretot per agraïment al seu gest.

Aquests són els cinc blocs (en podria haver seleccionat més) pels quals us hauríeu de donar un volt. En ordre alfabètic del títol:

El rastre de Clarisse. L'escriptor Vicent Usó parla de literatura, de política, de cultura i de tot el que li vinga bé. No sé què ho fa, que sempre subscriuria les seues paraules. És el bloc d'un escriptor compromés. Tot i que darrerament està una mica inactiu (li deu passar com als Exilis), és molt recomanable.

Els Papers de Can Perla. Obra de Manel Alonso Català, altaveu de les lectures, les creacions (poesia i narrativa) i les inquietuds literàries de tota mena d'aquest activíssim autor de Puçol, així com les seues col·laboracions en altres mitjans.

Ilercavònia. El traiguerí Vicent Sanz manté (que jo sàpiga) dos blocs: Triticària, centrat en les qüestions literàries (pròpies i alienes), i aquest Ilercavònia, que inclou entrades de caràcter més general. No m'he sabut decantar per cap dels dos, i faig una mica de trampa i els considero com una sola cosa. Tots dos de visita obligada, sempre encertats, sempre ben escrits, sempre molt elaborats.

L'Epistolari Blau. Senzillament, perquè trobo molta afinitat entre les entrades de Manuel Pérez i Muñoz i el que a mi em ve de gust llegir. Actualitat, literatura, arts escèniques, política... De tot (com correspon a un bloc en el seu sentit més general) i molt ben dit. M'hi identifico.

Vent d Cabylia. Pràcticament tots els posts que hi publica Vicent Baydal em semblen interessants. N'hi ha de treballadíssims, especialment els de temàtica històrica, que és la seua especialitat: són peces de primer nivell. Sempre amb la identitat i la realitat valenciana com a prioritat. Absolutament recomanable.

Ja em perdonareu que tots els blocs siguen indicatius de les meus fílies, però suposo que ja es tracta d'això.

Si els premiats volen continuar la cadena, les normes són les següents:

1) Copiar i enganxar en el bloc el logo del premi i fer-ne un enllaç al bloc que t’ha atorgat el premi.

2) Recomanar cinc blocs que tinguen menys de 200 seguidors, i  fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi.

3) Esperar que continue la cadena i que cadascú dels cinc trie els seus cinc blocs, tot i que no hi estan obligats.

Botifarra, la paraula viva

El darrer disc de Pep Gimeno "Botifarra", que es titula Te'n cantaré més de mil, té un dibuix a la coberta que, un cop desplegat, mostra al propi cantador cantant, amb els peus ben afermats a terra. Tan ben posats estan els peus, que ja no són peus, sinó arrels que s'enfonsen en la terra. La metàfora és evident: Gimeno s'alimenta de la tradició popular per al seu cant, ben arrelat en la cultura del país.

Més de dues-centes persones es van convocar en el concert que va oferir Pep Botifarra divendres passat a l'auditori de Benicarló, organitzat per l'Associació Cultural Alambor, que enguany celebra el seu trenté aniversari. Després d'un parlament compromés per part d'Àlvar Anyó, la rondalla va interpretar el primer tema, instrumental. Tot seguit, va aparéixer Pep. I es va posar el públic a la butxaca de seguida. La seua veu poderosa, sòlida, però plena de matisos i inflexions, va oferir amb solvència jotes, versaes, romanços, cants de batre i altres peces tretes del més profund de la cultura musical valenciana.

Però el Botifarra no és només un cantador. És també un veritable joglar, un showman de la cultura popular, un home amb una capacitat enorme per a omplir l'escenari. I l'ompli amb la sola virtut de la paraula. Dites, refranys, històries, anècdotes, facècies, embarbussaments, omplien els espais entre cançó i cançó, entre les rialles del públic, que anava establint una afable complicitat amb Pep Gimeno i els músics que l'acompanyaven. Una complicitat no exempta d'admiració, davant la prodigiosa memòria i capacitat verbal demostrada pel Botifarra.

Botifarra i la seua rondalla, amb Pere Gumbau

La cirereta local, o comarcal, del recital va ser la participació de Pere Gumbau, el cantador de Càlig, excel·lent com sempre. Va ser un moment d'agermanament de la cançó popular de la Costera i la Ribera amb la del Maestrat i les Terres de l'Ebre. Musicalment, els músics de la rondalla van estar magnífics, mostrant una sintonia perfecta amb el Pep. Va ser un veritable goig, una festa de la paraula cantada i dita, de la cultura oral del nostre país,que es va demostrar més viva que mai en la boca de Pep Gimeno.


El Botifarra i els seus músics van demostrar que la música popular poc arribar al públic general. Després de les generoses dues hores que va durar el concert, el sentiment generalitzat era de satisfacció. Satisfacció per la bona estona que havíem passat, i pels sentiments positius associats al fet de ser valencians que el recital ens havia desvetlat, que no és poc en els temps que corren. Molta gent m'ha dit que hi tornaran si es presenta una altra ocasió. Com en la portada del seu disc, el Botifarra va arribar i va plantar fondes les arrels al nostre poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 832 (11 de maig de 2012)

Una dona del segle XX

Albert Llimós, La dona que fugia de la boira, Barcelona, Proa, 2010 ("A Tot Vent", 532). Finalista del Premi Sant Jordi 2009.

Tota una vida. En aquesta novel·la l'autor ens ofereix la vida sencera d'una dona, la Teresa, des que naix en un petit poble de Lleida a inicis de segle XX. Queda sense mare des del moment de nàixer, i haurà d'aprendre de ben jove a afrontar tota sola els revessos de la vida. Amb ella el lector viurà les seues relacions amb els homes, la separació de la família, la guerra civil amb tots els trencaments que li suposa, l'anada a Lleida i després a Barcelona empesa per unes circumstàncies difícils. Finalment, l'aparent redempció que aconsegueix en la postguerra

La vida de la Teresa no és precisament un camí de roses. Sembla concentrar en ella la part pitjor de la història de Catalunya del segle passat. Pertany sense dubte al bàndol dels humiliats i ofesos per l'esdevenir històric, com una altra il·lustre figura femenina de la literatura catalana, la Colometa de La Plaça del Diamant. El referent rodoredià sembla evident, però Llimós vol fer, clarament, una novel·la diferent. I un personatge diferent: Teresa no és Colometa. Té un tarannà lluitador, compromés, actiu. És una dona valenta, conscient de la seua posició en el món, que s'implica, que assumeix els riscos de les seues decisions. Tan humilment heroica que en algun moment sembla inversemblant.

La novel·la pot ser llegida com una visió de la nostra història del segle XX, amb una atenció especial pels efectes devastadors de la guerra. Però una visió des d'uns ulls de dona: és una contribució a la petita història, a la història quotidiana de les dones durant aquell segle convuls. Perquè és per la seua condició de dona que Teresa ha de convertir-se en una persona forta i supervivent. I dones són també la major part de persones que l'ajuden al llarg de la vida, amb l'excepció del seu germà. És una novel·la sobre com de difícil fou ser una dona en aquella època i aquesta terra.

Albert Llimós empra una tècnica fragmentària de múltiples capítols breus entre els quals sovint no hi ha solució de continuïtat. Això convida el lector a ressituar-se contínuament i a completar la història, i alhora permet a l'autor poder abraçar un període de temps tan llarg sense ser prolix. Aconsegueix així oferir una novel·la llegidora i al mateix temps interessant, que suposa un bon debut d'aquest autor novell.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 829 (20 d'abril de 2012)

Pau Alabajos

Foto: Ricardo Mascarell

Fa uns dies parlava de com Obrint Pas són la banda sonora de la "primavera valenciana" (ho deia ací i ací). Mentre ho escrivia, era conscient que hauria de dedicar un altre article a un altre cantautor que també és la música de fons de tota la joventut que vol un canvi social al nostre país. Parlo, evidentment, de Pau Alabajos.

Avui no és encara eixe article. Els fets se m'han avançat, i avui Pau Alabajos ha actuat a Benicarló. No era un concert d'estrella. Es tractava d'un acte dels alumnes de 4t d'ESO de l'IES Joan Coromines destinat a recollir diners per al viatge de final de curs. Dos coses em criden l'atenció. Primer, la disponibilitat i proximitat de Pau, que em fa l'efecte que ha actuat amb una bona dosi de voluntarietat. Segon, i especialment, el fet que els xics i xiques de l'institut, segurament ben assessorats, hagen pogut pensar en un cantautor que no posen a Los 40 Principales. I el que és millor, se les sabien, les cançons.

Les cançons d'Alabajos són susceptibles d'esdevenir veritables himnes de la joventut valenciana compromesa. I la gent del Coromines encara han sabut remarcar el missatge de les cançons amb la lectura d'uns poemes adients que establien diàleg amb les composicions del músic de Torrent. Ja és tot un tret d'identitat d'aquest institut, això: s'han convertit en especialistes, hi tenen la mà trencada.

Ha estat, un cop més, un acte d'esperança, de reafirmació. D'esperança en la joventut benicarlanda i valenciana, com ha dit Òscar Coll al tancament del recital. De reafirmació en els valors de renovació social, de solidaritat, de justícia, de confiança en la pròpia llengua i cultura. Hi som encara i hi hem de continuar sent.

Antonio Tabucchi: Prendre partit en un món en crisi

Avui ha mort Antonio Tabucchi, autor italià molt proper a la cultura portuguesa. Això m'ha fet recordar, immediatament, la lectura, ja fa anys, de la seua novel·la més coneguda, Afirma Pereira (1994). He reviscut les bones sensacions que em va transmetre el llibre, i tibant del fil m'ha vingut al cap que jo n'havia fet una ressenya. Recercant en els arxius (físics, no informàtics, perquè és tan vella que no la tinc a l'ordinador), he trobat aquesta ressenya: va aparéixer a La Veu de Benicarló el 24 de gener de 1997. Per cert, crec que és la primera que vaig publicar.

Servisca d'homenatge a Tabucchi aquesta ressenya antiga que pot explicar millor el que vaig saber llegir en la seua novel·la que no el que ara en puga dir. I, per cert, el missatge de la novel·la em segueix pareixent vàlid. Més que mai.

PRENDRE PARTIT EN UN MÓN EN CRISI

Antonio Tabucchi, Afirma Pereira, Barcelona, Edicions 62, 1995. Traducció de Xavier Riu.

Lisboa, agost de 1938. Portugal sota la dictadura somozista. Pereira és un periodista d'edat ja avançada que s'encarrega de la pàgina cultural del Lisboa, un diari catòlic de la tarda. Vidu, solitari, malalt del cor, es fatiga cada vegada que puja al carrer on viu, i parla sol amb el retrat de la seua dona, amb qui no tingué fills. És un home que viu una mica al marge del món, pensant en el passat i en la mort. Coneixerà un jove, Monteiro Rossi, a qui prendrà com a aprenent per ajudar-lo en la secció, mogut per un sentiment paternal i de protecció. El jove, vital, rebel, antítesi del vell Pereira, es comprometrà en la lluita antisomozista i antifeixista. Aleshores, Pereira, que fins aleshores es preocupava bàsicament del seu cor delicat i dels novel·listes francesos, s'hi anirà involucrant, primer a pesar seu, i anirà fent aflorar a la superfície un humanitarisme latent, fet que el durà a comprometre's al seu torn.

Dues coses són les que caldria destacar d'aquest llibre, perfectament pensat, llegívol i molt recomanable. Per una banda, el personatge de Pereira, autèntic i adorable antiheroi, home gris i cansat que va evolucionanant ideològicament i humana, tractat amb estima i bondat, amb un humorisme que no exclou la tendresa. Un personatge molt ben dibuixat, que adquireix personalitat pròpia al llarg de la lectura -cosa ben difícil d'aconseguir.

Per una altra banda, és molt interessant l'ambient espiritual en què es mou el llibre, propi dels anys 30 europeus, uns anys d'inquietud per la guerra que es veia venir, per l'auge del feixisme. Aquest clima es troba al darrere de l'acció d'Afirma Pereira, principalment visible en les abundants referències a la guerra civil espanyola que movia en aquells moments les trasbalsades consciències europees. Un moment de crisi en què tota persona amb un mínim de consciència havia de prendre partit, i aquest és el tema de la novel·la: la presa de posició de l'home enfront el món en un context molt determinat. I això pot ser ja no ens queda tan lluny com l'any 1938.

D'aquest llibre se'n va fer una pel·lícula l'any passat, dirigida per Roberto Faenza i protagonitzada pel recentment desaparegut Marcello Mastroianni, que fa un gran paper en un film excessivament literal, que malauradament no està a l'alçada ni de l'actor ni del llibre.

Pepet i Marieta a La Barraca

Ja sé -entre altres raons, perquè ells mateixos ho van dir- que amb enguany ja són sis els anys que Pepet i Marieta actuen a la falla La Barraca de Benicarló. Tot un clàssic. Però jo fins divendres passat no hi havia anat. Encara més: no havia vist Josep Bordes i companyia mai en directe. Ja ho sabia, que era imperdonable. Però des de l'altre dia encara n'estic més convençut.

Pepet i Marieta milloren molt, en directe. La secció de vents és increïble. Són encara més divertits que en els discos, i molt més contundents. Ja sé que això sol passar en molts grups musicals, l'únic que puc dir és que jo en pocs concerts m'he divertit tant. Em vaig divertir ballant però també em vaig divertir veient el show que munten, i com de bé s'ho passen, i com saben encomanar-ho al públic. Un espectacle complet.

Un goig, vaja. Des de divendres que vaig cantant pels racons "Me moles" ("Me moles que te cagues / me moles perquè sí"). Encara somric amb la posada en escena de la cançó "Almorrana". I em vénen ganes de ballar quan recordo el cantant i líder del grup movent-se per l'escenari i animant el públic a corejar-lo. I el públic, entregat i incondicional, responia.

No crec que siga alié a aquesta empatia amb el públic el fet que siguen un grup de la terra. Oficialment són d'Ulldecona, perquè d'allà és el líder del grup, però diversos dels membres de la banda són de Benicarló. Són un fruit de la nostra petita pàtria transfronterera, el grup senyera i emblema de la terreta que no sap de rius ni de prejudicis anticatalans o antivalencians. Això, no cal dir-ho, encara me'ls fa més propers.

En acabar el concert, vaig dir als amics i amigues que anaven amb mi: "L'any que ve no me'ls perdo. I al proper concert que aneu, me'n vaig darrere." I ara us ho dic a vosaltres.

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 2

(Podeu llegir la primera part d'aquest article ací)

El disc Coratge, d'Obrint Pas, en realitat és un disc-llibre. Un llibre amb tots els ets i uts, amb el seu ISBN, editat per l'editorial Bromera (en coedició amb el segell del disc, Propaganda pel Fet), que mereix un comentari específic. Hi són les lletres de les cançons, com és preceptiu en aquests casos, i diverses fotografies del grup. Cada cançó, a més, i això és allò que el fa especial, va acompanyada d'un o més textos al·lusius al tema escrits per un bon grapat de plomes reconegudes de les lletres, el periodisme, la música.

Hi col·laboren gent de primera fila com Isabel-Clara Simó, Manuel Baixauli o Marc Granell entre els escriptors; Pau Alabajos, Feliu Ventura, Josep Nadal o Cesk Freixas, cantautors i músics; o els periodistes Vicent Partal o Pascual Serrano. Entre d'altres. Els textos són un bon reforç als missatges que el disc transmet, de lluita, de combat, de compromís. I constitueixen també tota una geografia de la revolta, del dolor, de l'esperança, de tot allò que ens increpa com a ésser humans en el món d'avui.

Així, Santiago Alba escriu sobre els morts del mar Mediterrani, i Alabajos sobre els camps de refugiats palestins. August Gil dedica el text als immigrants que van lluitar pels drets dels treballadors a Catalunya, i David Segarra, als indígenes marginats de Sud-amèrica. Angela Jackson ens ofereix un commovedor relat sobre l'amor de dos brigadistes que van lluitar a la nostra guerra civil.

Però roda el món i torna al Born. Alguns dels textos, com les mateixes cançons del disc que glossen, parlen de València. I en parlen amb amor i esperança. Llegiu “Valències”, de Marc Granell, i “Benvinguts a València”, de Xavi Sarrià, que em sembla un veritable manifest del disc, del grup i de tots els valencians dignes. Són magnífics els textos que acompanyen la cançó "Al país de l'olivera", de Partal, Baixauli i Elvira Cambrils. Són textos d'amor sincer a la terra, com la mateixa cançó, que, per cert, és una de les millors del disc i on Xavi Sarrià demostra que és un gran lletrista. Una gran peça que també inaugura un vessant més intimista i acústic en la trajectòria d'Obrint Pas. (que podeu escoltar més avall)

Sí, efectivament la primavera valenciana ja existia de fa temps. Hi era latent, per exemple, en aquest Coratge i en els textos que l'acompanyen. Totes les primaveres es gesten a l'hivern, palpiten sota la neu i el gebre. Però tard o d'hora afloren. I llavors són imparables.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 825 (16 de març de 2012)

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 1

Ja fa mesos que tinc pendent un article dedicat a Coratge, el darrer disc d'Obrint Pas, que va aparéixer fa gairebé un any. No sóc crític musical, ni n'entenc prou com per a sentir-me còmode en aquest àmbit, i sempre m'apareixen nous temes o lectures sobre els quals m'és més fàcil escriure. Però ha arribat el moment. I ha arribat gràcies als fets i les mobilitzacions recents que han rebut el nom de "primavera valenciana". No entraré a descriure ni a valorar ara el que ha passat aquestes darreres setmanes a València. El que em sembla clar és que Obrint Pas són la banda sonora inevitable d'aquesta primavera valenciana.

Coratge, per a mi, és dels millors discos d'Obrint Pas. I això ja és dir molt, perquè n'han fet de molt complets, com ara l'anterior, Benvingut al paradís (2007). Hi demostren que no han perdut en absolut les essències, tot allò que els fa un grup de referència, fins i tot millorant i perfeccionant els seus reconeixibles registres musicals. Segueixen sent contundents, segueixen combinant ska i altres estils amb dolçaines i ritmes populars, però em fa l'efecte que cada cop són més elaborats, més madurats musicalment. Crec que és un disc que abelleix ballar i saltar en un concert, però que es deixa escoltar també a casa.

Això ja és prou per tenir Coratge com un disc de capçalera, de fet al costat de tota la discografia del grup. Però allò que m'ha impulsat a relacionar-lo amb els fets recents del país ha estat el missatge que es desprén de les cançons. Com sempre, Obrint Pas són reivindicatius, són denúncia ferma i clara d'una realitat que no agrada. Però no practiquen l'autoflagel·lació trista i pessimista, sinó que entenen aquesta realitat com un repte, una porta a l'acció, la lluita i l'esperança. Sense acritud, sense amargor.

"Seguirem" és el títol d'una de les cançons. "Sempre endavant", criden a "La cultura de la por". Aquesta és l'actitud: un avenç positiu, no un quedar-se plorant pels racons. O proclamen, en el que és per a mi un dels himnes del disc, la peça "Alegria": "perquè avui desafiem la por / que el poble que canta mai no mor, / amunt els punys, amunt les il·lusions, / que si cantem / si cantem mai morirem". Una explosió d'alegria reivindicativa desacomplexada.

Cançó rere cançó, Obrint Pas s'erigeixen en els portaveus autoritzats d'una València subterrània, difícilment reconeixible sota anys de renúncies i majories absolutes genocides. Però una València "orgullosa i digna", que seguia existint. És la València d'Obrint Pas, que molts créiem quasi una creació utòpica, impossible en l'era de Rita i Camps. Fins que aquest mes de febrer ha sortit al carrer, jove, culta i valenta. Existia aquesta altra València, era veritat, i ens podem felicitar que seguisca viva.

(Podeu llegir la segona part d'aquest article clicant ací)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 824 (9 de març de 2012)