Tinença

Aquest diumenge passat vaig participar en la X Marxa Senderista per la Tinença, entre Bel i la Pobla de Benifassà. Amb motiu d'això,  he recordat un article que vaig escriure ja fa deu anys, amb motiu de la segona edició d'aquest esdeveniment muntanyenc. Em ve de gust recuperar-lo ara ací. Es va publicar al número 689 de La Veu de Benicarló, el 26 de juny de 2009.

Mestral. Feia un mestralet de muntanya al Boixar, diumenge passat a les vuit del matí, que requeria roba llarga. El mateix mestral que baixa a Benicarló passa abans per la Tinença, però allà dalt manté la frescor originària. La puresa.

Reivindicació. Un megàfon ens informava per què estàvem allà: II Marxa per la Recuperació de la Tinença de Benifassà. Hi ha maneres diferents de fer sentir la pròpia veu per defensar una manera d’entendre el país. Caminar, vam descobrir eixe dia, en pot ser una de senzilla, barata i plena de sentiments.

Camí, sendera. La millor manera de conèixer un territori és recórrer-lo a peu. Les senderes de la Tinença travessaven espais magnífics, sorprenents per al neòfit en aquelles contrades. Els camins ens confonien amb un espai poderós que ens transmetia la seua essència.

Poble. Espais humans que mantenen la presència lligada a l’entorn, a la muntanya. Una altra manera d’entendre el poblament que cal mantenir intacta per no oblidar una manera de viure. Amb noms: el Boixar, Coratxà, Castell de Cabres. Són noms d’esperança, fidelitat. Noms que parlen un llenguatge oblidat, menystingut.

Carrasca, boix, savina, roure, pi. Tots els colors del verd, però sempre un verd nostrat, mediterrani, res a veure amb les prades pirinenques o de nord enllà. Un verd propi, pròxim, que amb els anys aprenem a estimar.

Mas. Ressons de les generacions que humanitzaren aquests llocs remots: mas de la Cova, mas de Vilalta, lo Maset, la Caseta dels Bous. Imatges d’un passat que qüestionen el present.

Terra. El camí fa prendre consciència de la realitat material del paisatge, de les textures del món que ens sosté. Textures abruptes, que ens diuen a cau d’orella que els barrancs i els tossals ja hi eren, allà, abans que nosaltres.

País. Futur. Tinença.

'Història d'Irene', d'Erri De Luca

Tenia molta curiositat per llegir algun llibre d'Erri De Luca, del qual Bromera ha estat en els darrers anys publicant l'obra. I he començat per aquesta Història d'Irene, publicada el 2014 dins la col·lecció "L'Eclèctica" de l'editorial d'Alzira. En realitat, el títol del volum és el de la primera de les tres narracions que s'hi apleguen, que és també la més llarga i de més entitat. Totes tres tenen, però, un element en comú: el mar hi és present en un sentit o en un altre. També en la primera és on aquesta presència és més determinant.

Irene té catorze anys i aviat donarà a llum, però ningú sap de qui és el fill. Té una relació molt íntima amb el mar, i molt poca amb les persones. A terra ferma, només amb el narrador se sent a gust, lliure. Al voltant d'aquesta figura, De Luca trena una història molt poètica, amarada de referents tant culturals com humanitaris, tots aquells que pot despertar la nostra mar Mediterrània, que és la mateixa que la del napolità autor i la de la jove protagonista grega. Lírica narració, feta de pinzellades breus, impressionista, que desemboca en una via imaginativa i fantàstica, amb ressons de les antigues mitologies clàssiques.

L'estil, de períodes curts, amb petits paràgrafs, em recordava Alessandro Baricco. Tanmateix, m'ha semblat més suggerent el record que m'ha despertat de Mercè Rodoreda: la creació d'imatges poètiques, i també el vessant fantàstic i mític, em duien al cap narracions com "La meva Cristina".

"El cel en un estable", la segona de les històries, se centra en Aldo De Luca, un soldat que amb altra gent vol arribar a una illa on ja han desembarcat els nord-americans, al final de la segona guerra mundial. És la més explícitament autobiogràfica, si bé l'element personal sembla ser una constant de la literatura d'aquest autor. La darrera i més breu, "Una cosa molt estúpida", tracta el tema de la vellesa, i en realitat de la mateixa vida, amb melancolia però també amb humanitat.

Un profund humanitarisme, efectivament, travessa les pàgines de les tres narracions que conformen Història d'Irene. Un gran amor als homes i les dones, i al món mediterrani. I un alé poètic que és el que proporciona a la veu de De Luca el seu to personal.

Veus en la boira del temps

Vicent Usó, Les veus i la boira
Alzira, Bromera, 2015 ("L'Eclèctica", 256)
Premi Alfons el Magnànim 2015

No hi ha dubte que el vila-realenc Vicent Usó és una de les veus narratives actualment més destacades, no només a les comarques castellonenques, sinó dins del panorama valencià i fins i tot en l'àmbit general en llengua catalana. Novel·les com Les ales enceses (2004) i El músic del bulevard Rossini (2009), totes dues finalistes del premi Sant Jordi, en són sengles proves, però ni molt menys les úniques. En tenim una altra mostra amb Les veus i la boira, una de les seues produccions més recents, premi Alfons el Magnànim València de Narrativa l'any 2015.

L'obra s'inicia quan, el 1972, el periodista Bernat Sequeral descobreix que el taüt dins el qual suposadament reposava sa mare és buit. Vint-i-quatre anys després, el seu fill Mateu comença a investigar uns fets succeïts a les illes Columbretes, que segurament guarden relació amb allò que va descobrir el seu pare. Els diversos documents, orals i escrits, que Mateu Sequeral transcriu de diversos testimonis, són les peces amb les quals es construeix la novel·la.

Ens trobem, per tant, amb una novel·la coral, amb un total de catorze narradors (si no m'he descomptat), als quals cal afegir la transcripció d'alguns suposats fragments extrets de la premsa. La complexitat tècnica de la novel·la no es limita a la diversitat de narradors, sinó també al caràcter fragmentari, i al fet que no totes les narracions s'ordenen cronològicament. A més, els registres amb què els diversos testimonis recorden els fets del passat són diferents: des del registre oral de gravacions transcrites, fins al de les cartes i les anotacions manuscrites. I encara un altre element de pluralitat: les varietats dialectals dels diversos narradors; el parlar del Maestrat i el mallorquí, entre d'altres.

Com es pot comprovar en allò que portem dit, Usó ha mostrat especial interés a crear, de manera reeixida, una varietat polifònica tal que aquestes veus arriben a prendre protagonisme per elles mateixes (fins en el mateix títol). El lector, a poc a poc, ha d'anar ordenant el trencaclosques que els diversos narradors configuren, que dóna com a resultat una història que comença durant la guerra civil i s'allarga fins als anys seixanta, transitant escenaris com Peníscola, Mallorca, Castelló, Àvila i, sobretot, les illes Columbretes, que assoleixen una dimensió gairebé mítica.

A través del calidoscopi de les veus, temps i llocs, es reconstrueixen uns fets que s'amaguen en la "boira" del passat. Però, alhora, les mateixes veus constitueixen un impediment per a esclarir la veritat dels fets, ja que aquesta queda sovint amagada per les omissions, els silencis, les mentides més o menys intencionades, i fins i tot la diferent perspectiva sobre els mateixos fets. Al capdavall, aquest complex entramat narratiu sembla prendre sentit per ell mateix quan ens fa veure que entendre el passat no és feina fàcil: els testimonis aporten alhora claredat i confusió. És, tanmateix, necessari, i la novel·la ens endinsa en un entramat d'odis, passions, venjances i traïcions que ens ajuden a copsar les tensions de la condició humana que s'amaguen en la nostra història recent, i específicament en el període de la guerra i la postguerra.

He esmentat abans la importància de les Columbretes en la història. Efectivament, Usó extrau d'aquests illots situats enfront de la costa castellonenca, i que formen part de l'imaginari col·lectiu d'aquestes comarques, molt de suc novel·lísticament parlant: les converteix en espai literari. I amb això contribueix a anar creant una literatura arrelada al paisatge i la geografia més pròxima, a posar en valor les potencialitats literàries del territori. Quelcom que cal valorar, i molt.

Vicent Usó es va confirmar, doncs, amb Les veus i la boira, com un novel·lista ambiciós, molt hàbil a l'hora de jugar amb els elements tècnics, sense perdre de vista com aquests contribueixen a dotar de sentit a la construcció que és tot el món narratiu tancat en una novel·la. Un altre pas important en la seua trajectòria.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1082 (12 de maig de 2017)