El gènere, la desigualtat, la llengua

Assisteixo amb un bon grapat de docents de l'institut on treballo a un curs sobre coeducació. Les xarrades, telemàtiques com tantes coses en aquests dies que ens costa viure, tracten amb solvència temes importants al voltant, entre altres coses, de la igualtat de gènere. Tècniques i estratègies per a viure en l'entorn educatiu la igualtat entre homes i dones, l'ètica de la cura, la importància de la coeducació per a una autèntica cultura de la pau i de la mediació, la invisibilització de les dones en el món de la ciència. Totes les aportacions, fetes per dones intel·lectualment ben formades, són interessants, certament una mica més difícils de seguir pels condicionants de la distància i la fredor del format de videoconferència. Potser a alguna li manca didactisme, o no aporta elements nous als que ja coneixíem, però bé. Res a dir, una jornada de formació sòlida, ben organitzada, amb peixos grossos de la Conselleria d'Educació que l'avalen. Fins ací, tot perfecte.

Un detall, tanmateix, crida l'atenció del professorat del nostre centre, i ho comentem pel grup de whatsapp. Totes les conferències són en castellà. Alguns de nosaltres ho comentem al xat que l'organització manté obert per a fer aportacions. La presentadora es fa ressò de la nostra queixa en una de les pauses. Algú podria pensar que la qüestió els suscitaria alguna mena de reflexió als organitzadors, que sí s'expressen en valencià. Però no. La seua argumentació és que allò que importa no és la llengua en què s'impartisca el curs sinó els continguts.

Ja hi som. És la fal·làcia –tan reportada pels contraris al requisit lingüístic– d'haver de triar entre bons metges i metges que parlen valencià. ¿Que potser no podem aspirar a tenir bons metges que parlen valencià? De la mateixa manera, és de suposar que hi ha molta gent que sap parlar valencià que pot aportar solidesa sobre el tema de la igualtat. O, encara més, fora desitjable que gent tan formada en coeducació hagués fet un esforç per aprendre a expressar-se formalment en valencià. Francament, esperava una mica més de sensibilitat per part de persones tan conscienciades pel que fa a la igualtat.

Perquè, a veure, està clar que hi ha una desigualtat de gènere a nivell social. No és que no hi haja dones hàbils i vàlides per a ocupar els llocs de prestigi o poder, sinó que el sistema patriarcal les oculta o els hi dificulta l'accés. Com va quedar ben palés en la xarrada sobre les dones i la ciència. Però, ¿no veuen que passa el mateix amb les llengües? El valencià pateix una discriminació lingüística per part d'una altra llengua que, des de fa molt de temps, segles, ha ocupat una posició de poder. De manera que es veu "normal" emprar el castellà en àmbits formals, i en canvi l'ús del valencià sembla que calga "buscar-lo". Com el cas de les dones en la ciència, la política o el món empresarial. Dit d'una manera simplista: el valencià és en relació al castellà el que les dones han estat històricament en relació al patriarcat.

És trist que persones tan sensibles en determinats àmbits ho siguen tan poc en la qüestió lingüística. Justament perquè d'aquesta mena de gent hom esperaria el canvi d'actitud que cal. I no ens val amb la condescendència ni amb el respecte (de boqueta) cap al valencià: ens cal que usen la llengua per a prestigiar-la. Els que defensem el paper social de les dones hauríem d'estar en bloc al costat dels que defensem l'ús del valencià, per raons semblants.

De la mateixa manera que els que defensen la preservació de les espècies, o el dret dels pobles indígenes, haurien d'estar compromesos amb l'ús i la promoció del valencià. Perquè la causa del valencià és paral·lela a la dels perseguits i invisibilitzats de la història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1254 (16 d'octubre de 2020)

El cant i el ball de la muntanya

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla 

Barcelona, Anagrama, 2019

("Llibres Anagrama", 61)

Canto jo i la muntanya balla, la segona novel·la d'Irene Solà, ha estat un dels llibres més premiats i reconeguts dels darrers mesos. A més del Premi Llibres Anagrama que va obtindre, recentment ha estat guardonat amb el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020, per esmentar només dos dels reconeixements que ha rebut, als quals cal sumar l'acollida entusiasta per part de lectors i crítica. Una unanimitat que posa en relleu la capacitat de suggestió de la proposta de l'autora.

La novel·la no té una trama especialment complexa, o almenys no és allò més destacable. Dues generacions d'una família d'un poble del Pirineu, amb dues desgràcies fortuïtes, i com això les marca. Centrar-se en això hagués pogut donar tota una altra novel·la, potser més previsible, o més dramàtica, però Solà tria altres viaranys menys transitats. Amb una estructura polifònica, cada capítol està contat per un narrador diferent, amb la particularitat que aquests narradors són tant éssers humans com elements de la natura (els núvols, un cabirol,unes trompetes de la mort, la mateixa muntanya, entre d'altres) o éssers fantàstics provinents de la mitologia pirinenca, com dones d'aigua o fantasmes.

Aquesta diversitat de veus comporta, en primer lloc, que la trama familiar que hem esmentat adés quede integrada dins del conjunt, com si fos una realitat més del decurs atemporal de la muntanya. En segon lloc, cada capítol de la novel·la té una entitat fins a cert punt independent, i alguns de manera molt evident, com el que té com a narradora a una nena exiliada durant la guerra civil, escrit en castellà. El conjunt esdevé una mena de cant coral en què tots els elements donen una visió polièdrica de la muntanya. Una visió en la qual juga un paper destacat el passat, representat per les veus dels morts que d'alguna manera romanen.

Amb tot plegat es transmet la sensació que la vida humana s'insereix dins del decurs global i fins a cert punt indiferent de la natura, i que tot forma part de tot. Un cert panteisme, potser, però em sembla que més literari que ideològic, més estètic que filosòfic. Al fil d'això, cal dir que la preocupació per l'estil i la poeticitat són elements centrals en la valenta proposta de Solà. Tant per unes coses com per unes altres, m'ha recordat en més d'una ocasió la Mercè Rodoreda de la darrera part de Mirall trencat o de La mort i la primavera.

En conclusió, Canto jo i la muntanya balla és una novel·la original, agosarada, poètica, escrita per una veu novel·lística que promet situar-se en els pròxims anys en un lloc preeminent dins del panorama literari de casa nostra.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1252 (2 d'octubre de 2020)

Dubtes reials

La marxa a l'estranger de l'emèrit constitucional suscita una sèrie de qüestions que jo, digueu-me ingenu, no acabo d'entendre. Està clar que mai podré ser tertulià perquè sempre tinc més preguntes que respostes davant moltes coses que passen que em deixen atònit. La meua capacitat d'incomprensió supera la capacitat de tenir opinió.

Diuen que Joan Carles I marxa per salvaguardar la institució i l'estabilitat d'Espanya. Què té a veure això amb anar-se'n del país? Que per no estar ací no ha fet el que ha fet, o suposem que ha fet? Desconec si pel fet de viure a la República Dominicana desapareix de la realitat coneguda i es troba en un altre àmbit, com "l'altre costat" de Stranger Things. En què ajuda a la monarquia o a l'estat espanyol que no es trobe físicament ací? Que potser ja no en parlarem, no seguirem criticant els seus actes, posant en qüestió la monarquia? És lògic que certes persones poc avesades a l'anàlisi política com jo entenguen que està fugint. I a més, d'amagat: quan s'ha fet públic que se n'anava ja estava fora.

Després diu Pedro Sánchez que "es jutgen persones, no institucions". Em sembla una gran frase, llàstima que tinga un fonament molt feble en la veritat, perquè de moment no pareix molt clar que l'emèrit vaja a ser jutjat, per allò de la inviolabilitat. Per tant, és lògic que molta gent, davant el dubte que se'l puga jutjar, pose en qüestió la monarquia, encara que només siga pel fet de ser "inviolable". Com es pot entendre en un estat democràtic que el cap d'estat no haja de respondre dels seus actes davant la justícia? A més, que siga cap d'estat per simple herència genètica i a més de manera vitalícia fa que això siga una franquícia (ui, veges quina paraula m'ha sorgit!) envejable.

Per cert, hi ha qui, per contrarestar el rebrot de republicanisme que creix, diu que la corrupció no és inherent a la monarquia, que un president de la República també pot ser un lladre. D'acord, és cert, però no té la inviolabilitat ni és president durant tota la vida, amb la "barra lliure" que això suposa. Potser em perdo alguna cosa i faig una anàlisi simplista, ja em disculpareu.

Evidentment, sempre apareix l'opinió sensata que afirma que ara no és el moment per a aquests debats, hi ha altres prioritats. Sempre hi ha altres prioritats, mai és un bon moment per a reformar un model d'estat, això fa mandra i crea inestabilitat, evidentment. Però això no ens ha de fer evitar els debats. O és que no som una societat adulta? (i no és una pregunta retòrica, m'ho qüestiono seriosament). A més, en algun moment s'han de canviar les estructures, o és que tot ha de ser igual per sempre? Els sistemes i els països canvien, han canviat sempre. Més val fer-ho amb debats sobre la monarquia que amb revolucions com s'ha fet en altres èpoques.

Mentrestant, a Benicarló, el PSOE local va impedir fa uns dies que ni tan sols es plantejara debatre el canvi de nom de l'avinguda Joan Carles I. No és que va votar en contra del canvi, no; és que ni tan sols va permetre que la moció arribara a plantejar-se. És cert que a nivell local tampoc n'hem de fer molta cosa, de l'afer Juan Carlos, però almenys plantejar-nos el nom d'un carrer tampoc és demanar massa. Si aquesta és la postura del PSOE d'un poble insignificant ple de clots, com hem d'anar canviant les coses a nivell d'estat cap a una, diguem-ne, possible, futurible (utòpica?) República? Perquè si l'esquerra no estira, els canvis no vindran mai per la dreta.

 

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1245 (7 d'agost de 2020)

La quinta del Covid

Si una tendència humana s'ha accentuat durant aquesta pandèmia (entre d'altres, és clar) és la d'idealitzar figures i grups. Els sanitaris, per damunt de tot, però també les forces de l'ordre, fins i tot els treballadors dels supermercats, han rebut en algun o altre moment consideració d'herois. També alguns segments de població han merescut ser elevats als altars per aquests processos de canonització: la gent gran, per la seua vulnerabilitat; els xiquets, pel sacrifici que han hagut de passar confinats a casa en una edat tan tendra.

Però jo avui vull dedicar unes paraules a uns altres herois oblidats: la quinta del Covid. Tots aquells xics i xiques que durant aquests mesos, enguany, compleixen o han complit 18 anys. Són, sens dubte, un dels grups més damnificats per l'actual situació, i un dels més incompresos i oblidats. En molts casos, acaben 2n de Batxillerat i estan a punt d'encetar un nou camí (de no retorn?) en les seues vides. O, simplement, es troben en una cruïlla simbòlica: la de la majoria d'edat, la sortida definitiva del niu, almenys en els aspectes més lúdics que pot comportar aquesta independència.

Qui farà la crònica dels plans que tenien fets per a aquest estiu i que no es podran materialitzar? Qui durà el registre dels sopars, festes i festivals de música als quals tenien pensat acudir, i que s'han hagut de frustrar? A aquestes alçades es trobarien ja totalment alliberats, haurien fet les seues festes de graduació. Enguany, en canvi, es troben encara enclaustrats ja que la Selectivitat s'endinsa fins a quasi meitat juliol, i deixa un estiu horrorosament disminuït. D'altra banda, les poques vegades que queden amb amics es troben sotmesos a la vigilància suspicaç de la nova inquisició que ens han dut aquests temps, la policia social de les mascaretes i dels dos metres de distància. Si per la seua edat ja són, per definició, suspectes de tots els mals, ara mateix les seues activitats grupals són analitzades amb una recelosa lupa d'augment.

Pobra lleva del Covid! Tots els que fa anys (ai las, massa anys!) que vam complir els 18, de ben segur recordem eixe estiu com un dels més memorables de les nostres vides. Sortíem d'un curs que ens havia sotmés a una pressió enorme i esclatàvem de vida i eufòria cap a uns nous horitzons, que la nostra innocent il·lusió ens feia preveure infinits. Sentíem tots els atractius d'una llibertat recentment estrenada sense saber encara el fosc peatge que l'edat adulta ens cobraria. La quinta del Covid no tindrà un estiu com el que nosaltres vam tindre. Tindran un estiu amb unes trobades d’amics en què caldrà comptar quants en són, sense concerts de música, sense unes festes com cal (perquè les festes amb tantes normes com les la "nova normalitat" són una mica menys festes). La sort és que potser no en seran del tot conscients.

Sí, són un altre tipus d'herois, probablement poc lluïts, però herois. Tanmateix, potser no cal que s'ho creguen massa, tampoc. Al cap i a la fi, fins i tot amb totes les limitacions d'aquest estiu, no deixa de ser l'estiu dels 18 anys. De ben segur que trobaran la manera que siga el més especial de tots. Molta sort, jóvens de la quinta del Covid!

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1238 (19 de juny de 2020)