Llegir Fuster, vint anys després

Avui fa vint anys que va morir Joan Fuster. Una data significativa per partida doble, o triple, perquè enguany és el noranté aniversari del seu naixement i també fa quaranta anys que va publicar la seua obra més coneguda i emblemàtica, Nosaltres, els valencians. És complicat en un apunt breu i improvisat dir res sobre Fuster que no s'haja dit en infinitat d'ocasions. Alhora, hom creu que ha de fer referència a l'aniversari. Perquè Fuster no ha estat un escriptor com tants d'altres, sinó que ha marcat profundament la manera de pensar-nos. El Fuster cívic i polític és potser el més recordat, per a bé i per a mal.

Amb tot, jo veig Fuster com un gran escriptor i un gran pensador, independentment de la importància i la validesa de les seues idees nacionals. Els seus escrits expressen les idees que vol transmetre amb claredat i amenitat, i amb profunditat. Dit en altres paraules: llegir Joan Fuster és un plaer. Un plaer estètic. I també un plaer intel·lectual. És gairebé impossible no estar d'acord amb el que diu en els seus assaigs, perquè es fonamenta en un raonament implacable. Probablement, per això el van denostar els seus oponents: perquè no eren capaços de contraargumentar al mateix nivell.

Hi ha un altre Fuster menys conegut pel gran públic. Es tracta de l'historiador de la literatura. Els textos que va dedicar a Ausiàs March són, en aquest sentit, il·lustratius. Aconsegueix interpretar el poeta medieval amb un enorme sentit divulgatiu no exempt de rigor: els seus textos són encara de referència en àmbits acadèmics, tot i el seu to precisament poc acadèmic.

Joan Fuster va ser un dels millors escriptors en català del segle XX, i també una de les ments més lúcides i més ben amoblades de la nostra cultura contemporània. I el millor homenatge que se li pot fer és llegir-lo, i no només anomenar-lo. Podeu començar pels seus aforismes, per anar fent boca.

"Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics."

Un pont de narracions

El Pont Cooperativa de Lletres, Un pont sobre el meridià, Benicarló, Onada Edicions, 2012 ("Narratives", 18).

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d'aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d'un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l'editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d'El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l'associació d'aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d'un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l'aventura s'han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d'aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d'altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d'un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D'altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s'està de fer una mirada sobre l'especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D'altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d'això es tractava: fer d'aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l'existència i la consistència d'un nodrit grup d'escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d'aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d'haver-se aplegat en una associació i d'oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d'invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)