Capellans, anarquistes i vampirs

Sebastià Alzamora, Crim de sang, Barcelona, Proa, 2012 ("A Tot Vent", 569). Premi Sant Jordi 2011.

Primers mesos de la guerra civil. És el moment més cru de la persecució religiosa a Barcelona. Apareix mort un sacerdot marista que vivia d'incògnit amb altres companys en una pensió, amb signes de violència extrema. La policia comença a investigar el cas, però hi ha peces que no encaixen. No sembla que es tracte d'un assassinat com els altres de sacerdots que s'estan produint. Mentrestant, els membres de la congregació marista tracten d'arribar a un acord amb els dirigents anarquistes per fugir del país.

Amb aquesta arrencada, Crim de sang, el més recent premi Sant Jordi, sembla situar-se dins del gènere híbrid de la novel·la històrica amb elements de novel·la negra. Una variant que compta amb molts i reeixits exemples. Però Alzamora fa una passa més enllà i hi barreja recursos de la novel·la gòtica: hi llegim intercalats els escrits o monòlegs d'un misteriós personatge, un suposat vampir que sembla el responsable de les morts. D'altra banda, el metge i el jutge encarregats del cas de l'assassinat treballen a donar vida a un ésser inanimat.

De l'encaix de peces tan diverses en resulta una narració atractiva, que fa ficció sobre fets històrics saltant-se desacomplexadament la fidelitat històrica. Cosa que li dóna un aire de frescor i de novetat al tractament d'uns temes i una època molt visitats ja en la nostra literatura: la guerra civil, convertida en un marc on situar una història entre fantàstica i policíaca. O fins i tot terrorífica. L'autor sap extreure partit imaginatiu d'una realitat històrica, les terribles matances de religiosos de la reraguarda durant els primers mesos de guerra, creant escenes d'un gran impacte, sovint cinematogràfiques. Com la magnífica escena final en el claustre de les caputxines de Sarrià, plena de tensió i emoció.

No hem de considerar, tampoc, la novel·la com un simple entreteniment producte de la mescla de gèneres. Al capdavall, duu implícita una reflexió sobre la violència, i fins a quin grau l'ésser humà pot arribar a uns extrems de maldat i crueldat que el converteixen en un monstre. Per això el paper del "vampir" va perdent protagonisme al llarg de la novel·la enfront d'altres personatges, suposadament "humans", que es comporten com a veritables éssers sense ànima. Val a dir que l'autor no podria haver trobar una època de la nostra història recent més propícia per a situar aquesta reflexió.

Crim de sang és, en conclusió, una novel·la hàbil, molt ben estructura i narrada, que pot complaure a un ventall molt ampli de lectors sense ser, tanmateix, un producte de baixa exigència. Una prova que es pot fer novel·la de gènere amb originalitat i qualitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 842 (20 de juliol de 2012)

Literatura de butxaca / 8

"Vaig reflexionar en com els règims polítics, siguen del signe que siguen, en com les injustícies més denigrants, en com els exèrcits més poderosos, no estaven facultats per derrotar els homes que disposaven de l'arma devastadora de la integritat moral."

Ferran Torrent, Bulevard dels Francesos (2010), pàg. 404.

Estiu

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 841 (13 de juliol de 2012)

NOTA: Aquest article va ser escrit abans de saber-se la nova onada de retalls, la pujada de l'IVA, etc. Potser si l'escrigués avui tindria un to més radical.

Ha arribat l'estiu, i fins i tot per als que no treballen en el món educatiu, es respiren vacances. Els xiquets marquen, sense saber-ho, el pols col·lectiu, i el fet que ells no vagen a classe ens duu a relaxar el ritme, buscar alternatives d'oci, desconnectar-nos. També a mirar cada vegada menys les notícies. Diuen que el proper divendres (el dia que surt aquest número de La Veu) el govern Rajoy anunciarà noves i contundents mesures "d'ajustament", com en diuen eufemísticament. Però ens agafarà amb la guàrdia baixa, amb el cervell i la capacitat d'indignació mig de vacances.

O potser no són només les vacances. Hi ha un desànim tan profund, una desesperança tan instal·lada en la consciència cívica del país, que ja no queden ganes de reacció, desigs de revolta. És sorprenent que amb les coses que han estat passant els darrers mesos, la societat en el seu conjunt haja reaccionat de manera tan tímida. Sí, hi ha hagut alguna manifestació, sobretot de funcionaris de l'ensenyament i la sanitat; les farmàcies pengen cartells, els miners fan marxes. Però no es percep cap força social prou potent que puga canviar la direcció perversa que prenen els esdeveniments.

Fem l'efecte d'una societat anestesiada. Només es reacciona a impulsos futbolístics, banals. Es retalla en educació, sanitat, s'apugen els impostos, i els carrers només s'omplin si guanya "la Roja". Ens han inculcat una mena de determinisme: les coses són així perquè no hi ha més remei. No s'hi pot fer res, tot obeeix a un designi suprem que, tot i la seua maldat, estem abocats a acatar. Encara més: l'hem d'acatar com una mena de penitència per uns pecats comesos en el passat. Vam viure "per damunt de les nostres possibilitats", se'ns diu, i ens emmotllen al cervell una mala consciència que ens fa acotar el cap sota el jou. Obediència, submissió, penediment. L'opi del poble és el discurs econòmic oficial, com si fos una nova religió.

Però és estiu, sí. Si l'ambient no propicia la revolta (tot i que moltes grans revolucions han sigut a l'estiu), potser sí que el temps lliure pot afavorir la reflexió. Cada cop sembla més clar que el poder vol una societat sense criteri, adotzenada, sense opinió. Per això no els sap greu retallar en educació, la peça clau d'un futur digne. Volen un país de cambrers, de porters de casino, que només pensen a tenir un bon smartphone o que el seu equip de futbol guanye. La intel·ligència i la lucidesa són, com ho han estat sempre, revolucionàries i subversives. Aquest estiu, doncs, almenys, llegiu, penseu, escriviu. Estareu preparant la llavor del canvi social i moral que vindrà. Que ha de vindre.

Epistolari de Serrahima i Pedrolo (amb pròleg meu)

Fa poques setmanes, durant l'atrafegat mes de juny que em va tocar viure, va aparéixer un llibre en el qual hi tinc alguna cosa a veure. Es tracta de Crítica literària i debat religiós. Epistolari, de Manuel de Pedrolo i Maurici Serrahima. L'edició és de Pagès Editors de Lleida, i ha anat a càrrec de Josep Poca. Dic que hi tinc alguna cosa a veure perquè sóc l'autor d'un dels dos pròlegs que obren el volum.

Josep Poca, editor de diversos textos de Serrahima, va decidir ja fa temps dedicar els seus esforços a publicar les cartes que van creuar el mateix Maurici Serrahima i el novel·lista Manuel de Pedrolo entre 1954 i 1978. Com que l'epistolari, molt reflexiu i dens, se centra sobretot en qüestions literàries i religioses, Poca va buscar dues persones que feren sengles pròlegs sobre cadascun d'aquests aspectes. Josep Gil va encarregar-se de comentar el diàleg filosòfico-religiós entre tots dos escriptors. Jo vaig analitzar-ne el debat literari, en un pròleg que es titula "El novel·lista i el crític. El debat literari entre Serrahima i Pedrolo".

Bé, el mèrit del llibre és de l'incansable Josep Poca, i de Serrahima i Pedrolo, òbviament. Però sempre fa goig veure aparéixer un llibre en el qual s'ha tingut alguna responsabilitat, encara que en aquest cas siga secundària. Tot i ser un treball força acadèmic, es tracta d'un llibre recomanable, al marge de la meua intervenció, especialment per als lectors interessats en la cultura catalana de postguerra i en concret en l'obra de Pedrolo i Serrahima.

Paraules amb saó / 8 : quera

El DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans) ho recull: una quera és un "corc". Però en canvi no recull l'ús figurat amb què jo sempre l'he sentit, en l'expressió que em deia ma mare, i que jo ara dic als meus fills: "És que eres una quera consumidora!". O siga, que no para de burxar, que es fa molest. Quantes vegades no he sentit mares (no sé per què els pares no ho deien tant) dir això als xiquets!

Però, com sol passar, l'Alcover-Moll sí que deixa constància d'aquest sentit, evidentment derivat del primer: "Persona que insisteix molestosament, que mai calla, que es queixa o gemega sempre". I afegeix on s'usa aquesta expressió: Gandesa, Tortosa, Alcanar, Morella. És a dir, la nostra terreta, la nostra petita pàtria lingüística, encara que no esmente Benicarló em sento identificat del tot amb eixos noms, que és on van recollir el mot els enquestadors. L'Alcover-Moll és un diccionari enorme.

Per cert, que l'etimologia de quera és la mateixa que la de la paraula càries: del llatí CARIES. O siga, que suposo que càries és un cultisme (mot agafat directament del llatí), i quera la paraula que de manera natural ha evolucionat en la nostra llengua. Anant més enllà: podem anar a curar-nos una "quera" al dentista?

Una curiositat. Quan vivia a Barcelona hi havia una llibreria especialitzada en excursionisme, al carrer de Petritxol a tocar de la Plaça del Pi, que es deia La Quera. Si no ho recordo malament, i sembla que encara existeix. I la quera que li dóna nom, és el corc de la fusta? En aquest sentit limitat a l'animal s'empra a tot el nord-occidental (de fet, hi ha una revista satírica apareguda fa poc a Lleida que es diu precisament La Quera). O és la nostra quera humanitzada, emprenyadora i tortosina?

Ací la llibreria

I ací, el més recent número de la revista