diumenge, 8 de desembre del 2013

Poesia per a viure



Ara que acaba l'any dedicat a Estellés i Espriu, se m'ha acudit recuperar aquest article, de to divulgatiu, publicat a la revista La Font, núm. 65 (maig 2013)



Deu ser que m’estic fent gran. Des de fa una temporada, cada vegada tinc més tendència a llegir poesia. Alguns dels lectors direu: “Uf! Poesia!”, com parlant d’una realitat que és d’una altra galàxia, que mai us heu plantejat que puga tenir res a veure amb vosaltres. Jo també he segut d’eixe parer molt de temps, ho reconec, més que res per mandra. Però últimament, no sé què em passa, estic poètic. Allò que deia: em faig gran.

Enguany se celebren els aniversaris de dos poetes, un de català i un de valencià. Fa cent anys que va nàixer Salvador Espriu, i vint que va morir Vicent Andrés Estellés. Els dos van escriure la seua obra al llarg del segle XX, tot i que Espriu era una mica més gran. Tots dos són considerats dels poetes més importants en llengua catalana del darrer segle. Malgrat ser molt diferents.

Comencem per Estellés. Tinc costum de dir als meus alumnes (sabeu que sóc professor de secundària) que Vicent Andrés Estellés és un autor que agrada fins i tot els qui no han llegit mai poesia. Ho tinc comprovat: llijo en veu alta un poema seu a classe, i escolten, i noto que els impacta. La seua manera d’escriure és directa, de vegades col·loquial, arriba amb facilitat. Però ho fa sense perdre la força, amb un contingut molt humà: sap expressar com pocs l’amor, el goig de viure, la passió, de vegades també la desesperança.

En Estellés hi trobareu una mica de tot, per a triar i remenar, segons el gust de cadascú i el moment. Des d’un poema dedicat al pimentó torrat, fins a una proclama patriòtica (“Assumiràs la veu d’un poble...”). Des d’un poema dolorós i sincer dedicat a la filla morta, fins a una composició humorística i festiva. Hi trobarem poemes d’amor (“No hi havia a València dos amants com nosaltres...”), i també poemes de mort. En resum, en la seua immensa obra hi ha la vida. Com deia en aquest breu poema:

“Només un mot que t’ho diria tot:
vida. Només. Amb això, bastaria...”

Salvador Espriu és molt diferent. Menys fàcil, cal dir-ho. Però crec que, a la seua manera, igualment intens. Té en comú amb Estellés els poemes patriòtics: “Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble.” I també la preocupació per la mort, però de manera més metafísica, menys vivencial. Espriu és més reconcentrat, requereix més del lector. Però també compensa, té versos i imatges d’una gran bellesa. Entre ells, alguns dels dedicats a Sinera, espai mític que, basant-se en Arenys de Mar (“Sinera” és Arenys llegit a l’inrevés), és representació de Catalunya.

Entre altres coses, la poesia d’Espriu és una poesia compromesa, amb un clam per la llibertat i també pel diàleg. Per la pau i el respecte. Alguns poemes semblen autèntiques pregàries, fins i tot n’imiten l’estil. Una poesia repleta de valors, que no pel fet que siguen coneguts no deixa de valer la pena recordar, especialment en els temps que corren.

(Si els voleu llegir, l’editorial Bromera té publicades sengles antologies d’Estellés i Espriu que estan prou bé)

dimecres, 4 de desembre del 2013

Fernando Argenta i els clàssics


Hi ha notícies, fets, persones, que de cop i volta et transporten a una part substancial de la teua vida. Ahir es va conéixer la notícia de la mort, als seixanta-vuit anys, de Fernando Argenta. És molt probable que molts no el conegueu, o que la seua cara us sone com a presentador d'un programa de televisió, "El Conciertazo", que divulgava la música clàssica entre els xiquets. Per a mi, Argenta està lligat a un programa de ràdio, "Clásicos Populares", que forma part de la banda sonora de la meua infantesa i adolescència. Més encara: aquest programa va influir de manera decisiva en la meua formació personal, i suposo que en la de molta més gent.

Vaig començar a escoltar "Clásicos Populares", de Radio Nacional de España, perquè ma mare i ma germana l'escoltaven. Vaig créixer en una família en què la ràdio era un element quotidià, quasi omnipresent. Vaig sentir el programa de Fernando Argenta fent deures a l'hivern, treballant al camp a l'estiu, llegint, escrivint, esmondant tomaqueres, fent matemàtiques, regant carxoferes. Es tractava d'un programa que encara avui em semblaria genial i revolucionari: aconseguia fer que la música clàssica (com se la sol anomenar, de manera poc precisa) fos entretinguda, fins i tot divertida. Perquè el programa era, sobretot, divertit. Reies i t'ho passaves bé escoltant-lo. Aconseguien que els clàssics no només no foren avorrits, sinó atractius i entretinguts.

La clau era presentar la música clàssica amb sensibilitat i alhora amb una manca de reverència que la feia propera. Per a Argenta i la seua companya, la locutora Araceli González Campa, Bach era "el viejo peluca" i Beethoven "el sordo genial". Es treia transcendència al fet d'escoltar els clàssics i se'ls apropava a l'oient, que els assimilava amb naturalitat, sense cap consciència d'estar accedint a un contingut d'alta cultura. No calia tampoc saber solfeig, ni formar part de l'elit musical. Senzillament, la música t'agradava, perquè Argenta sabia com fer perquè t'arribés. I un cop començaves per les peces més conegudes i populars, acabaves accedint a l'immens conjunt de la música clàssica.

Em recordo amb catorze o quinze anys anant al mercat del dimecres a comprar cintes de casset de Mozart o Dvorak. Recordo com estudiava posant-me canals de clàssica de fons (i encara ara, és la música que em va millor per a treballar): Radio 2, Catalunya Música. Fins i tot vaig arribar a dirigir i presentar un programa de música clàssica a Ràdio Benicarló: es deia "Discoteca Clàssica", i més endavant, "Toccata i Fuga". Ara, això em fa enrogir, de pensar en la gosadia: jo no era, ni ho sóc ara, un expert en aquesta mena de música, només un aficionat bàsic, però la inconsciència adolescent em va portar a llançar-me a l'efímera aventura de fer un programa que estava descaradament inspirat en els "Clásicos Populares" de Fernando Argenta.

Ahir, l'entranyable Fernando Argenta va morir. Ja disculpareu el to massa personal d'aquest article, però la seua desaparició m'ha fet reviure tota una etapa de la meua vida, tot un aspecte de la meua formació, sense el qual no seria qui sóc. Disculpeu l'expansió sentimental.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 912 (6 de desembre de 2013)

dissabte, 16 de novembre del 2013

Desmuntant Macbeth


Francesc Puigpelat
El retorn de Macbeth
Alzira, Bromera, 2013 ("L'Eclèctica", 221)
XXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Suggerent exercici el que es planteja Francesc Puigpelat en aquesta novel·la: escriure una continuació de Macbeth, de Shakespeare. Suggerent i també agosarat, per dos motius. En primer lloc, per l'alta consideració que l'obra original té en el cànon de la literatura occidental, fet que la converteix en gairebé "intocable". En segon, perquè Puigpelat no es limita a imaginar-ne una segona part, sinó que s'atreveix a reinterpretar el sentit convencional que se li ha donat a la primera.

L'acció se situa quaranta anys després de la mort del rei Macbeth, és a dir, quatre dècades després del final de la tragèdia shakespeariana. Un suposat fill il·legítim de Macbeth, amb el mateix nom, arriba al castell de Fleance, fill de Banquo. Els dos fills dels protagonistes de la història original es desvetlaran mútuament, al llarg d'una nit intensa, els enigmes i les claus de la vida i la mort dels seus pares. Amb l'aparició d'altres personatges i diverses sorpreses i girs argumentals que faran que, a la fi de la nit, de la conversa i de la novel·la, tant els personatges com el lector coneguen la veritat, allò que realment va succeir. I les conseqüències posteriors.

La proposta de Puigpelat és original i està duta amb bon pols narratiu. Tot i que parteix d'una condició prèvia que, en certa manera, la limita: el lector ha de conéixer i tenir ben present l'argument de la tragèdia de Shakespeare. Si no, difícilment en gaudirà al mateix nivell. Perquè ens trobem davant d'un divertiment intel·lectual que juga a plantejar dubtes i descobrir buits o incongruències en la història original, per a després solucionar-los i donar-los resposta. Assistim, per tant, a una mena de desmuntatge en peces de l'obra de Shakespeare, per a després tornar-la a muntar, fins que ens dóna (potser) un objecte diferent al primer. Tot un exercici de crítica i d'interpretació literària, portat a la pràctica en forma de novel·la.

Certament, el novel·lista es pren llicències, que alguns puristes potser rebutjarien. En realitat, però, només fa el que ha de fer un novel·lista: inventar, fabular. Per exemple, amb el personatge de Lady Macbeth. En l'obra de Shakespeare, ben poca cosa sabem d'ella, simplement que és el paradigma de l'ambició i la maldat. Puigpelat li inventa una biografia, un caràcter, algunes relacions desconegudes amb altres personatges, i li dóna una entitat absolutament nova. Igualment, interpreta la figura del rei Macbeth de manera més complexa i, diguem-ne, humana, fins i tot contemporània. Es podria dir que eixos no són els personatges de Shakespeare. Però, recordem-ho, ens trobem davant d'una novel·la, no d'una reescriptura del clàssic. L'operació de Puigpelat és lícita, i a més se'n surt molt bé.

Diem que se'n surt perquè, per damunt de tot, El retorn de Macbeth es llegeix amb gust, i el lector sent contínuament el desig de saber com es resoldran els diversos enigmes plantejats. El novel·lista juga bé les seues cartes, i el lector no només sent el plaer de revisitar i analitzar el clàssic que ja coneixia, sinó també el de seguir la intriga d'una nova novel·la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 910 (22 de novembre de 2013)

dimecres, 6 de novembre del 2013

Un país sense televisió


Mai hagués esperat que el tancament de Canal 9 per part del govern valencià em produïra una commoció semblant. Fa anys que Canal 9 no forma part del meu horitzó audiovisual, ni tan sols sé en quin número el tinc al meu televisor, i només la veig quan hi ha pluges intenses. Des d'un punt de vista televisiu, els programes que feia no m'interessaven, quan no em repel·lien, perquè formaven part d'un pa i circ repugnant i alienant. Recentment, hi havia programes dignes (com "Trau la llengua"), però reconec que la meua dinàmica d'ignorar el canal ja era difícil de canviar. Ideològicament, era impossible veure la televisió dels valencians sense sentir un profund fàstic per la manipulació política a què feia objecte la ciutadania. Res de nou: per a molts, Canal 9 era una vergonya.

I tanmateix, la notícia del tancament m'ha disgustat profundament. Segurament, sempre quedava la possibilitat de, algun dia hipotètic, redreçar-la i convertir-la en una televisió digna. Ara, fins i tot això ens han tret. Al capdavall, era un mitjà en valencià, l'únic que existia al país. Els xiquets valencians ja no poden veure dibuixos en valencià. Tots els esforços que faça l'escola seran encara més estèrils (ja ho eren), perquè la presència pública de la nostra llengua queda abocada a l'abisme: el valencià es dirigeix així cap a la invisibilitat social. Una llengua que no "viu" en la seua societat, que no es troba al carrer i en els mitjans, és una llengua inexistent, un patois que es parla a casa i amb quatre amics. Ja ho era, no ens enganyem, però el tancament de RTVV és la llosa que tanca el sepulcre.

Els valencians ens mereixíem una ràdio i una televisió públiques en valencià. Ens la mereixíem, i ens l'han pres. Es consuma així, cada cop més, el procés de sucursalització dels valencians. Totes les notícies sobre nosaltres que veurem seran filtrades des d'informatius realitzats a Madrid, serem com a molt una desconnexió "regional" de les cadenes "nacionals". Amb la democràcia i l'autogovern autonòmic, els valencians ens vam dotar d'algunes eines per a revertir la dinàmica sucursalitzadora que els sectors valencianistes havien denunciat durant el franquisme. A poc a poc, aquelles tímides ferramentes van desapareixent, en el camí accelerat cap a una nova "regionalització" dels valencians.

Des d'alguns sectors s'aplaudeix la decisió del govern d'Alberto Fabra, escudant-se en criteris econòmics. Com que RTVV era profundament deficitària, calia tancar-la, i això suposa un pas endavant en la reducció del famós dèficit públic. Val a dir, però, que hom sospita que han enfonsat l'ens després d'haver-lo fet malbé a consciència. Qui són els culpables de la mala gestió? No és l'existència com a tal de televisions autonòmiques allò que caldria qüestionar-se, sinó la capacitat de gestionar-les d'uns polítics corruptes i immorals que no només han endeutat a propòsit la televisió, sinó que l'han convertit en un titella al servei dels seus interessos. A més, de veritat algú creu que amb els diners que ara s'estalviaran invertiran en coses, com diuen, "més necessàries"? De debò pensa algú que ara dotaran els hospitals i contractaran més mestres? Per favor, però és que encara queda algú que no veja en mans de quins polítics ens trobem?

Vull creure que no. Vull creure que els valencians no ho tenim tot perdut. Vull creure que encara es pot tornar enrere, i tenir una televisió valenciana en valencià i de qualitat, sense manipulació. Vull creure-ho, però no sé si puc.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 908 (8 de novembre de 2013)

diumenge, 3 de novembre del 2013

Paraules amb saó / 10: garrama

Aquests jugadors de cartes de Caravaggio fan garrames
El mot que volia comentar en l'entrada d'avui me'l va suggerir l'altre dia la meua bona amiga Imma Pitarch, d'Albocàsser, que tot i no ser filòloga és una de les persones que conec amb més estima i amor per les nostres paraules.

A Benicarló i el Maestrat en general, garrama és un mot molt usual. L'apliquem, sobretot, al joc, com a sinònim de 'trampa'. Quan un juga al cinquet, o al guinyot, o al parxís, i no juga net, li diem: "Estàs fent garrama!", "No val fer garrames!". En els jocs infantils, quan érem xiquets, ho déiem constantment. I qui fa garrames, és un garramós. Són paraules que coneixem des de ben menuts, que hem aprés jugant amb els germans i els amics, i que de tan sentits i interioritzats que els tenim, ni tan sols reparem en ells.

Doncs bé, no busqueu garrama al diccionari normatiu (el DIEC), perquè no el trobareu. Tampoc al Vocabulari de cruïlla de Joan Beltran, tot i que segurament és propi de l'àmbit territorial del sud de Catalunya, perquè sí apareix al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé. També el recull el "salvador" Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll: "Engany, trampa, principalment en el joc o en els tractes". I el situa en aquest sentit a Tortosa, el Maestrat i Castelló; i fins i tot ho il·lustra amb una cita de l'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado, la qual cosa em demostra que les "garrames" arriben més al sud que no em pensava. De fet, segurament abraça tot el valencià, tot i que ho hauria de comprovar algú amb més documentació que jo. Per cert, que el DCVB recull garramós però només el situa a Morella.

El més curiós és l'origen de la paraula, que segurament és el que recull l'Alcover-Moll com a primera accepció: "Tribut que es pagava, entre els moros, al rei o senyor territorial [...]". Més curiós encara: el diccionari de la Real Academia Española també arreplega el mot: "Cierta contribución que pagan los musulmanes a sus príncipes"; i afegeix com a col·loquialisme: "Robo, pillaje, hurto o estafa". És a dir, d'un tribut entre moros va passar a significar un robatori o estafa, i d'aquí a les trampes en el joc. Potser per alguna creença popular que tractes entre moros no podien ser nets? Pot ser.

Tot i que a risc de no ser entés, jo ho tinc molt clar: prefereixo dir-li a algú garramós que trampós. No ho sé, té un altre sabor. És més contundent. I em porta a les discussions quan jugàvem, de menuts, amb els germans, i ens discutíem per una carta mal tirada o per comptar de més al parxís. És el poder de les paraules.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

L'11, el 9 i el 12: diades nacionals.


Sembla que això de les diades nacionals (qui vulga, que hi pose "autonòmiques") darrerament s'està posant emocionant. En poc més d'un mes, hem viscut, en aquest ordre, l'11 de setembre català, el 9 d'octubre valencià i el 12 d'octubre espanyol. Fins no fa molt, aquests dies eren poca cosa més que un dia de festa, una oportunitat per a fer pont o anar a Port Aventura. Ho segueixen sent, evidentment. Però, segurament des que han pujat d'intensitat les reivindicacions catalanes, sembla que estiguen cada cop més carregades de sentit, i per tant d'alguna cosa molt saludable, com és el debat i la discussió d'idees; i també, desgraciadament, inevitablement, de virulència i intransigència.

És curiós parar-se a pensar en l'origen i el significat d'aquestes tres festivitats. Resulten molt il·lustratives del tarannà dels respectius tres pobles o col·lectivitats que les celebren. Anem en ordre cronològic en el calendari anual.

L'11 de setembre Catalunya recorda l'entrada de les tropes borbòniques a Barcelona el 1714. És la data simbòlica de la pèrdua de les institucions pròpies catalanes, ja que el nou rei va promulgar poc després els Decrets de Nova Planta. Per tant, els catalans celebren una derrota, i això fa la seua diada única entre les tres de què parlem. De vegades, hi ha qui s'estranya o menysté aquest fet, fent-ne befa: mira que recordar una derrota! Obliden la potència col·lectiva i cívica que això té: recordar una derrota és tenir present una opressió, i per tant reivindicar la recuperació d'allò que es va perdre. En aquest cas, la llibertat nacional. Deixem de banda el fet de si, realment, en rigor històric, abans de 1714 els catalans gaudien de la mateixa llibertat que ara demanen. La qüestió és el valor mobilitzador de la data, en tant que símbol. La data de l'11 de setembre constata una realitat: el caràcter reivindicatiu del poble català.

La data de la diada dels valencians té el mèrit de ser la més antiga: el 9 d'octubre de 1238 Jaume I va entrar a la ciutat de València. Tenim, per tant, una victòria, i una celebració en sentit constructiu: eixe dia va nàixer, simbòlicament, el poble valencià. En el fons, és, de les tres, la data més indiscutible, la que hauria de convocar més consens: no hi ha volta de fulla, el que ara (alguns) anomenem País Valencià va nàixer amb la incorporació a l'occident cristià arran de la conquesta jaumina. És el nostre aniversari. El que passa és que això té una contrapartida que desactiva la celebració: som valencians, d'acord, i ho seguim sent, què més hem de demanar? És una data que convida a l'autocomplaença, a mirar-nos la panxa i sentir-nos satisfets de ser valencians. Això i prou? Per a molts valencians, la majoria, sí. Amb això n'hi ha prou. Per a d'altres, no. El 9 d'octubre permet una lectura ambivalent, com dual és la societat valenciana.

De les tres, la data que em sembla més curiosa i il·luminadora, és el 12 d'octubre. Espanya va triar com a dia nacional l'aniversari de l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica. Deixant de banda que amb aquest fet s'inicià l'aniquilació dels pobles que vivien al "nou" continent, el fet és que començà la creació de l'imperi espanyol. El poble espanyol es reafirma, per tant, no en una data que manifeste la seua identitat interna, sinó en l'expansió, en el sotmetiment d'altres pobles, en l'imperialisme. A l'ADN d'Espanya hi ha manar sobre altres pobles, l'enyorança d'un passat gloriós, ànsies de grandesa. Dominar i sotmetre.

Catalans, reivindicatius. Valencians, autosatisfets i tranquils; i dividits. Espanyols, dominants i expansius. I això és el que hi ha. Des de fa segles. I el calendari ens ho recorda cada any.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 908 (18 d'octubre de 2013)

dimarts, 1 d’octubre del 2013

'Vostè és aquí': el calidoscopi d'Antònia Font

La caràtula del disc

Mirar un calidoscopi és una experiència fascinant i hipnòtica. Hom va girant el cilindre i veu diminutes figures i combinacions de cristalls de colors, petites combinacions lluminoses i acolorides. Les imatges no es repeteixen, són sempre diferents, i tot i la seua petitesa mostren una perfecció en elles mateixes que les fa boniques de veure.

El disc que els Antònia Font van traure a la llum fa quasi un any, Vostè és aquí, és una mena de calidoscopi. Quaranta cançons, quaranta, la més llarga de les quals no sobrepassa de molt els dos minuts; la majoria duren una mica més d'un minut, i alguna fins i tot menys. Petites figures de calidoscopi d'atracció hipnòtica, perfectes en la seua dimensió reduïda. Quan ja hem entrat en l'ambient i el to de la peça, el calidoscopi gira lleument, i escoltem una altra cançó, diferent, petita. Ens trasllada a un petit univers, ens ofereix algunes belles imatges, unes quantes suggestions. I torna a girar el calidoscopi, així fins a quaranta vegades. I tornem a començar, per a tornar a veure, a escoltar, aquella imatge que gairebé no hem tingut temps de fixar en la nostra memòria.



Certament, la proposta d'Antònia Font pot ser difícil de digerir, arriscada. El grup mallorquí mai s'ha distingit precisament per seguir els camins trillats, i en aquesta ocasió donen una nova i brillant mostra de voluntat trencadora i avantguardista. Des del meu modest punt de vista, se'n surten amb brillantor, i el conjunt mereix una qualificació excel·lent. Tot i la gran quantitat de peces, totes estan tractades musicalment amb estima, amb detalls instrumentals atraients, amb melodies treballades marca de la casa, amb lletres que sempre contenen alguna cosa interessant. Bé, és clar que n'hi ha alguna excepció, però em semblen proporcionalment tan poques que no desmereixen gens la valoració del conjunt.

Que no s'enganye ningú: aquest no és un disc de baixa exigència. Alguna de les microcançons de Vostè és aquí són de primer nivell, magnífiques. Penso en "Poesies malversades", "Per què vaig venir", "Aquest" o "Serpentines esquinçades", per posar alguns exemples. Fins al punt que se'ls podria fer el retret que mereixien un tractament més extens, que els donés més entitat i visibilitat: que el seu creador, aquest llevador de mons que és Joan Miquel Oliver, les hagués convertides en cançons "de debò", de tres minuts i mig. Però, és clar, ell volia justament fer això: qüestionar-nos el perquè de la convenció de la durada en la consistència d'una cançó.



El resultat, un disc que és un regal d'una generositat inesperada. Antònia Font, en comptes de donar-nos deu o dotze cançons, se salten la tanca de les convencions i ens ofereixen un devessall de música i lletra, en una insolent mostra de suficiència i orgull creador. Un grapat de petites meravelles que confirmen que són un dels millors grups en català del panorama actual, si no el millor. I, això segur, el grup més fidel a ell mateix fent sempre el que vol.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 903 (4 d'octubre de 2013)

dilluns, 23 de setembre del 2013

Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó

Muntatge amb l'autor i el paisatge riberenc on es desenvolupa l'acció

Feia anys i panys que tenia la intenció de llegir Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó, un llibre d'aquells que podríem dir-ne "de referència". Aquest estiu ho he fet, i en acabar he tingut la sensació d'haver llegit dues novel·les en una. Una d'elles m'ha agradat més que l'altra.

D'una banda, hi ha en Terres de l'Ebre una novel·la magnífica, que és la de la mitificació d'un territori, d'un paisatge, el de la ribera (el Delta, com ara en diem). Hi sovintegen les descripcions de l'entorn, dels arrossars, dels senillars, de les muntanyes que envolten aquest petit món, que acaba quedant fixat a la memòria col·lectiva de manera definitiva, d'una manera que només pot aconseguir la literatura. Així, la novel·la és una excel·lent mostra de com la literatura pot partir de la realitat per a després condicionar la visió que tenim d'aquesta mateixa realitat, en aquest cas el territori de la ribera ebrenca. I d'aquesta manera el paisatge esdevé mite.

A més, Terres de l'Ebre fa un retrat molt viu del món rural i els caràcters que l'habiten, a través de la història del vell Joan i el seu fill Joanet. El pare és un personatge molt ben descrit, un home tancat en ell mateix per la tràgica mort de la seua dona quan encara era jove, incapaç de comunicar-se amb el seu fill. La seua és la tragèdia de l'amor immens que no pot, no sap comunicar-se. Un tipus de personatge molt propi del món rural. Algunes escenes d'aquest món tenen una gran força, una violència en ocasions gairebé truculenta: és el cas de l'episodi de la mort de l'ase, al cap. XI de la primera part; o la sòrdida història d'Agneta, la "Retxudeta" (caps. IX-XII de la segona part), amb un desenllaç que té reminiscències de l'Ofèlia shakespeariana, però molt més cru (una mena d'Ofèlia "putrefacta"). Recorda en alguns moments els drames rurals de Víctor Català, o les novel·les de Blasco Ibáñez.

Hi ha, però, en Terres de l'Ebre, una novel·la que no m'ha agradat. I és allò que constitueix el canemàs argumental bàsic. Al capdavall és una trama molt simple en què les descripcions dels personatges es fan massa prolixes i sobretot reiteratives. El narrador, excessivament omniscient, petri, avança amb lentitud marmòria, sense deixar la veu gairebé mai als personatges. Hi ha molts moments que els diàlegs, quasi inexistents, haurien pogut suplir la veu del narrador, i això hauria donat més vida als protagonistes. D'altra banda, la voluntat de construir una història amb tons tràgics a partir de personatges marginats que cauen en l'alcohol i la violència (a la manera de Dostoievski, segons s'ha dit, tot i que no ho veig gaire clar), en canvi no troba un suport versemblant en la trama. Vull dir que hi ha una certa desproporció entre el buscat to tràgic del desenllaç i els fets que el motiven, al capdavall un desengany amorós de Joanet.

El final, això sí, és d'una desesperança aclaparadora, un dels finals més foscos i pessimistes que he llegit en els darrers temps, sense cap escletxa de llum o de redempció. Això, dit siga de pas, diferencia Arbó de Dostoievski, perquè per a l'autor rus sempre quedava una esperança cristiana final.

dissabte, 14 de setembre del 2013

El pont del Sénia


Imatge del riu Sénia dimecres

Hi vaig anar. Dimecres hi vaig anar. La carretera N-340 estava tallada i havies d'arribar al pont sobre el riu Sénia a peu. Feia una impressió estranya caminar sobre l'asfalt, per un tram que havia recorregut tantíssimes vegades en cotxe. Com sabeu, hi ha dos revolts molt tancats abans d'arribar al riu. Els vam recórrer, amb altra gent. Tranquil·lament, festivament.

Hi havia una convocatòria feta a l'altra banda del riu. Muntaven una cadena humana per a demanar que els deixen triar el seu futur. Cada vegada s'hi anava ajuntant més gent. Especialment en el mateix punt on la carretera creua el riu, hi havia un ambient especial. Un ambient de germanor.

Fins una hora abans, no tenia cap intenció d'anar-hi. M'ho havien proposat, però tenia dubtes. Pensava que això de la cadena i el que reivindicava no anava amb nosaltres, era una cosa dels catalans. Ja s'ho faran, pensava amb certa recança. Recança perquè veia que ells almenys eren capaços d'unir-se per defensar la seua dignitat. En canvi, els valencians, què sortíem guanyant amb eixe signe? Al contrari, hauríem d'anar fent la nostra, no mirar tant cap al nord.

Però al final, una trucada d'una amiga tot dinant, i hi vaig anar. A cop calent, content perquè després d'haver prohibit el tram valencià de la cadena, finalment l'havien autoritzat. Com una mena de celebració de la democràcia, de la llibertat d'alçar la veu per a dir el que opines.

Quan vaig arribar al pont sobre el Sénia, em vaig adonar que havia fet bé. Sota la silueta tan familiar del Montsià, albirant ben prop Alcanar, on tinc tants amics, vaig comprendre que no anava a unir-me a un acte estrany, fet per gent aliena. Els amics d'Alcanar, de la Ràpita, d'Ulldecona, d'Amposta, de Tortosa, ens necessitaven. No volien acabar la cadena amb una mà buida, penjant sense sentit, a mig camí del pont, al límit amb Vinaròs. Nosaltres seríem allà per a donar-los la mà, per a fer-los sentir que estàvem amb ells.

¿És que no ens uneixen tantes coses amb els pobles de més enllà del Sénia? La mateixa parla, la mateixa manera de ser, els mateixos costums, cants i balls; el mateix paisatge, el mateix vent de dalt a l'hivern; vincles familiars i d'amistat, l'ancestral bisbat comú, tants viatges a Tortosa, al Caro, al Delta. Quan som allà, no ens sentim a casa nostra? Sóc i em sento valencià per damunt de tot, però no puc considerar la gent de les terres de l'Ebre com un col·lectiu a banda. Les comarques del voltant del Sénia som i hem de continuar sent un exemple del que uneix catalans i valencians. Som un pont.

Allà al pont, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda, ens vam agafar de les mans. Semblava un gest sense importància. Però estava carregat de sentit. Carregat de sentiments.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 901 (20 de setembre de 2013)

dimecres, 11 de setembre del 2013

Lo Sénia no és frontera


Avui més que mai, trobo digna de recordar aquesta cançó de Pepet i Marieta, del disc La pelu (2008). Aquesta tarde hem estat sobre el riu Sénia, i hem tornar a comprovar que les terres d'una banda i l'altra som germanes.

Lo Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Me tu quina pocalliga estos fatxes
de voler partir la nostra terra en dos,
qui no sap que un riu és sempre font de vida?
i baixant de cara al mar sembra l'amor.

Que les aigües són portadores d'estima,
de comerç, cants i comunicació,
un parlar, un saber entendre la vida,
uns xiquets en la mateixa il·lusió.

Lo Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Eigues tu quines ganes de barallar-se
tenen alguns catalans i valencians,
uns que si no parlen la mateixa llengua,
d'atres que no són Països Catalans.

Pos a tota n'esta colla de bulleros,
los diria llanceu la frontera al mar,
que la gent de banda i banda del riu Sénia
no ham dixat mai d'astimar-mos com germans!

Que el Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

diumenge, 8 de setembre del 2013

Els fills de la mitjanit


Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit 
Alzira, Bromera, 2008 ("L'Eclèctica", 156)
Traducció de Joan Sellent Arús.

El narrador d'aquesta novel·la, Saleem Sinai, va nàixer exactament a la mitjanit del 15 d'agost de 1947. És a dir, en el moment exacte que el seu país, l'Índia, assolia la independència. Això va lligar indissolublement la seua vida a la història de l'estat acabat de nàixer.

Amb aquest fet com a premissa central, Saleem es llança a una narració desbordant i monumental: la història de la seua família i d'ell mateix. Durant la primera part, explica els antecedents familiars, des que el seu avi Aadam va conéixer la que seria la seua àvia al Caixmir, fins al seu naixement. La segona part, la més extensa, explica amb deteniment la seua infantesa i adolescència, i es tanca amb la guerra entre l'Índia i el Pakistan de 1965. En la tercera part, Saleem detalla la seua vida fins al present, el 1978, quan té gairebé trenta-un anys.

Al llarg d'aquests seixanta anys, la narració recorre els principals fets que van marcar la història de l'Índia i el Pakistan. No es tracta, però, d'una novel·la històrica convencional, ja que la història és només el marc per desenvolupar la delirant història de la família Aziz primer, i Sinai després. Certament, els fets històrics semblen perseguir-los amb una predilecció gairebé màgica, especialment al protagonista, que viu a Delhi, Bombai i Pakistan, és testimoni d'aixecament militars, de guerres (com a víctima en la guerra de 1965, o com a soldat en la de Bangla Desh de 1971). Però independentment d'això, i per damunt d'això, és la història d'una família perseguida per les coincidències històriques. Fins a la inversemblança.

I és que la novel·la no pretén ser un document històric versemblant, perquè aquest component es barreja amb altres de màgics i fantàstics (d'una manera que recorda el realisme màgic). Saleem Sinai, pel fet d'haver nascut en aquella hora tan important per al país, és dotat d'unes facultats especials: té facultats telepàtiques i disposa d'un olfacte que li permet identificar de manera subtil tant olors com sentiments. És més, als deu anys descobreix que pot connectar mentalment amb els altres "fills de la mitjanit", els centenars de nens nascuts durant la primera hora d'existència de l'estat indi. Cadascun d'aquests nens gaudeix d'una propietat sobrenatural: un pot volar, un altre travessar miralls, n'hi ha canvien de sexe, o tenen poders de bruixeria. Saleem és conscient de les possibilitats que aquests fills de la mitjanit tindrien tots junts, i intenta organitzar-los. Tota una metàfora de les possibilitats embrionàries de l'Índia. Però els esdeveniments personals i col·lectius aniran per altres camins.

Amb aquesta barreja de components històrics i màgics, la novel·la avança portada per la veu narrativa de Saleem, una veu que es demora, explica, comenta, anticipa, recorda, es deté en infinitud de detalls. L'estil del narrador pot afectar en algun moment l'agilitat de l'acció, però també dota el relat d'una exhuberància que, de manera buscada, l'emparenta amb la tradició narrativa mítica oriental, índia i islàmica. I aconsegueix moments d'una gran brillantor constructiva i imaginativa.

En definitiva, una obra ambiciosa i monumental, apassionada i apassionant, aparentment caòtica (com l'Índia) però perfectament travada i planificada, que uneix història i màgia, humor i crítica política. Publicada per primer cop el 1981, va rebre el premi Booker, i l'any 2008 el Best of Booker, concedit a la millor novel·la dels quaranta anys del guardó.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 899 (6 de setembre de 2013)

dimecres, 4 de setembre del 2013

Senyor de les mosques

Imatge d'una de les pel·lícules que s'han fet sobre la novel·la

El plantejament podria ser el d'una idíl·lica novel·la de nàufrags: una colla de nois anglesos entre cinc i dotze anys es troben sense adults en una paradisíaca illa de Pacífic, després que l'avió en què viatjaven ha patit un accident. Al principi, tot sembla una aventura: reunir-se, explorar, triar un cap; banyar-se, jugar, prendre els fàcils aliments, iniciar una mínima organització. Però de manera progressiva, tot anirà desintegrant-se, fins acabar convertits en uns autèntics salvatges.

D'una banda, els personatges de Ralph i el Porquet representen l'intent d'ordre. Ralph és a l'inici triat com a cap, tot i que serà el Porquet l'autèntica veu de la racionalitat, qui intentarà aconsellar Ralph. El cargol de mar amb el so del qual es convoquen les reunions simbolitza l'organització dels nois de l'illa; i el seu objectiu primordial serà mantenir un foc que avisa els vaixells de la seua presència a l'illa, és a dir, miren de no oblidar que ser rescatats és la prioritat. El foc encés simbolitza el lligam, per tant, amb la civilització.

En l'altre costat, hi ha la figura de Jack, xicot amb fusta de líder que serà l'encarregat de la caça, que es deixarà portar per l'embriaguesa de l'instint de supervivència, lligat a la caça i la sang. De mica en mica deixarà aflorar les pulsions salvatges i violentes, i constituirà una tribu enfrontada a l'organització de Ralph i el Porquet. Una tribu en la qual ell serà el cap obeït de manera cega pels altres nois, fins a deixar sols els altres dos.

La reflexió que proposa Golding és força suggerent. En el fons, ve a dir aquesta paràbola que seria la novel·la, l'ésser humà és un salvatge a penes civilitzat, i els impulsos primaris són prestos a reaparéixer en unes condicions favorables. Segurament per això els protagonistes són infants, en els quals el vernís de l'educació és encara prim i feble i pot esquerdar-se més fàcilment. I allò que el trenca és la por al desconegut, a una suposada bèstia que no és tal. Una bèstia inexistent a la qual la tribu de Jack acaba fent ofrenes, com un cap de porc clavat en una estaca.

Aquest cap de porc, de fet, és el que dóna títol a la novel·la. Simon, en una mena d'al·lucinació, té un diàleg amb el cap ple de mosques, i aquest és anomenat el Senyor de les Mosques. Que és, encara que no s'explicite en la novel·la, un dels apel·latius que tradicionalment s'ha atorgat al diable. Perquè el cap de porc simbolitza "les tenebres del cor de l'home" a què es fa referència en la darrera pàgina, aquella cosa que hi ha en l'home que fa que tot s'espatlle. "Com es que tot es fa malbé d'aquesta manera?", pregunta Ralph en un moment determinat (vuité capitol).

L'autèntica natura salvatge de l'home, la impotència de la civilització davant la barbàrie, la constatació que l'home és un llop per a l'home. O, com han dit alguns anant més enllà, la confrontació entre la democràcia i el totalitarisme. En tot cas, una lectura molt suggerent.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Preguntes sense resposta





Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 897 (16 d’agost de 2013)

(Els dies que han passat des de la redacció i publicació d'aquest article fan que algunes qüestions no siguen ja d'estricta actualitat; com la darrera, que ha trobat resposta aquesta setmana, almenys en el sentit literal)



La inactivitat d’aquesta secció durant els darrers mesos (primer, propiciada per la feina; després, per la peresa, ho reconec) ha fet que se m’hagen anat acumulant unes quantes preguntes pendents. Cadascuna de les quals, potser, valdria per a un article. Ja el faré, si cal, però ara mateix no sé quin triar. I també cal dir que em fa una mandra estiuenca desenvolupar-les en un article. Aquestes són algunes de les preguntes que, per si de cas, vull que quede clar que no esperen resposta.
A propòsit del Ramadà, que ha tingut lloc aquest estiu, tenim consciència de la importància de la comunitat musulmana a casa nostra? Què pensem fer? Fem com si no estigueren? Anem deixant créixer la intolerància? Hi ha algun pla d’integració formulat des de l’Ajuntament?
Com és que uns quants economistes distants i freds demanen que a Espanya es baixen els jornals un 10% i gairebé ningú diu res? Fins quan seguirem aguantant?
De veritat la gent que té plaques solars ha de pagar per l’energia que produeix? Però, és que ens han pres per imbècils? Repeteixo: fins quan seguirem aguantant?
Per què cada cop hi ha més gent al nostre poble que fa públiques opinions ridícules sobre la llengua? ¿Som els valencians un poble tan desgraciat que serà incapaç de treballar constructivament per l’ús i la conservació de la seua llengua, deixant polèmiques que distreuen de l’objectiu?
La variant de la N-340 s’acabarà abans o després de la Sagrada Família de Barcelona?
I un misteri encara més gran: els carrers nous al voltant de l’avinguda Maestrat, seran algun dia per a circular, o hi volen fer un parc temàtic?
Per què els turistes vénen a Benicarló?
Què se n’ha fet dels concerts a festes d’agost? Algú de la comissió es planteja fer algun any, encara que fóra per casualitat, algun concert de música en valencià?
Per què les festes no il·lusionen el poble? No ens adonem que el programa cada any s’assembla més al de l’any anterior? Hem assumit ja que les falles són les autèntiques festes populars de Benicarló, i ja ho acceptem?
A qui se li va acudir tenir una figura a festes anomenada Dulcinea?
Com és que a festes només hi ha dames? Els homes no poden representar el poble? Fa por canviar les coses?
Per quin raó els programes menuts de festes són només en castellà?
I, per últim, la que aquests dies em neguiteja més: per què no plou? Ningú sent com jo que necessitem una bona tempesta que s’enduga la pols?
(Ara m'adono que potser aquesta darrera es pot llegir en clau literal o metafòrica)

 
 

dimarts, 18 de juny del 2013

La platja de Madrid

L'AVE ha arribat aquesta setmana a Alacant. Des de Madrid, és clar, no des de València ni des de Barcelona. Passant per Albacete, una ciutat de gran valor estratègic, com és ben sabut. Els alacantins ja poden estar contents. Ara compten amb una infraestructura fonamental, el tren que sens dubte necessitaven: la connexió amb la gran capital, la salvació econòmica per al País Valencià. Ara els madrilenys poden arribar a la Mediterrània en poc més de dues hores. Enhorabona.

Els grans estrategs espanyols han dissenyat per als valencians un futur esplendorós. Serem un dels motors econòmics d'Ep·panya, gràcies al sector turístic, capdavanter de la nostra recuperació econòmica. Gràcies als turistes madrilenys que ompliran Benidorm. És clar que l'aposta podria ser pel turisme estranger, fins i tot per un turisme de qualitat que no es basés només en el sol i la platja. Però és més fàcil i segur optar pels visitants de la meseta. I sobretot millor per als madrilenys, que així tenen més a prop la platja. Ara, per fi, Madrid té platja, o la té a només dues hores d'Atocha. I els valencians podem assolir la nostra vocació històrica, la nostra voluntat dins la indissoluble unitat de destí espanyola: ser la platja de Madrid, convertir-nos en un país de cambrers i socorristes a major glòria del turista castellà. Quina millor manera d'"ofrenar noves glòries a Espanya"?

És veritat, per què negar-ho, que mentre es gasten diners en aves tenim una educació retallada per totes bandes. Al cap i a la fi, per a què volem millorar l'educació, si hem de treballar en una botiga de souvenirs? És cert que amb la milionada que costa aquest tren, es podrien haver cobert molts altres serveis que, per a alguns ciutadans, poden tenir preferència. Com per exemple el corredor mediterrani, que garantisca una vertebració econòmica amb Barcelona i França. Per a aquests (pocs) ciutadans crítics, tenim el servei d'intoxicació mediàtica que parla del prestigi que suposa tot plegat; que som el segon país del món després de Xina en quilòmetres d'alta velocitat (en tenim més que Alemanya, i que Merkel ràbie); que això dóna visibilitat a la "marca Espanya". I l'espanyol mitjà aviat deixarà les crítiques, i passarà a sentir-se cofoi i a cantar "yo soy español, español"... i a mirar jugar la selecció.

Si, malgrat tot, alguns valencians desagraïts (entre els quals, de ben segur, molts lectors d'aquest pamflet infame) persisteixen en la seua actitud negativa, seran titllats ràpidament d'antiespanyols (un insult, com tothom sap), contraris al bé comú, antisistema, radicals. Res podrà aturar l'expansió triomfant de l'AVE per tot Espanya, passant sempre per Madrid. Ens enfonsarem en la misèria més absoluta, però tindrem unes vies d'alta velocitat que seran l'enveja d'Europa i el món.

O la riota?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 899 (21 de juny de 2013)

divendres, 7 de juny del 2013

Literatura de butxaca / 12 : Chandler


"Els assumptes policials -va dir, quasi gentilment- són un autèntic problema. Es pareixen molt als assumptes de política. Exigeixen homes de qualitat, però no ofereixen res de prou interessant com per atreure'ls. Per això hem de treballar amb l'únic que podem aconseguir... i el que aconseguim són individus com aquests."

Raymon Chandler, La dama del llac (1943), cap. 27

dimecres, 15 de maig del 2013

Literatura de butxaca / 11 : Hemingway


Actualitat d'unes paraules d'un personatge de Hemingway, a propòsit dels polítics espanyols.

"En Robert Jordan confiava en la República com a forma de govern, però creia que hauria de desempallegar-se d'aquella colla de lladres de cavalls que l'havien menada a la situació en què es trobava quan esclatà la revolta. ¿Hi haurà hagut mai cap poble els dirigents del qual hagin estat tan evidentment els seus enemics com aquest?"

Ernest Hemingway, Per qui toquen les campanes (1940), capítol 13, trad. Jordi Arbonès

divendres, 10 de maig del 2013

Llegir Espriu


Salvador Espriu, Poemes i narracions (Antologia), Alzira, Bromera ("Els Nostres Autors", 70). Introducció i antologia d'Antoni Prats.

La millor manera de celebrar els aniversaris dels escriptors és llegint-los. I en el cas de Salvador Espriu, del naixement del qual es compleixen enguany cent anys, l'editorial Bromera ens ho ha posat molt fàcil, oferint-nos una oportuna antologia de la poesia i la narrativa d'aquest autor. Una antologia necessària, perquè les que hi havia eren o d'abast limitat o ja antigues. Aquesta, a cura d'Antoni Prats, ofereix un tast prou complet i coherent de part de l'obra espriuana, deixant-ne fora per raons pràctiques el teatre. Hem d'agrair, per tant, un cop més, a aquesta meritòria editorial valenciana el servei cultural que du a terme.

L'antologia es divideix en dos blocs ja indicats en el títol. El primer és el dedicat a les narracions. Tot i que Espriu és sobretot conegut per la poesia, no va ser fins a la postguerra que conreà aquest gènere. Durant els anys trenta, es dedicà de manera gairebé exclusiva a la narrativa, amb uns resultats gens menyspreables. És autor d'un conjunt de narracions notable, amb un treball lingüístic molt important, algunes de les quals anà reelaborant en diverses ocasions durant tota la seua vida.

Sens dubte, Ariadna al laberint grotesc (1935) és el cim de la producció narrativa d'Espriu, amb contes com "Els subalterns" o la celebèrrima "Tereseta-que-baixava-les-escales", una peça de precisió estructural que és tinguda merescudament entre les millors narracions escrites en català durant el segle XX. Ja en els darrers anys de vida, Espriu tornà a la prosa amb Les roques i el mar, el blau (1981), conjunt de recreacions o glosses d'episodis de la cultura clàssica, fetes sovint amb certa ironia, que barreja erudició, els típics personatges "grotescos" espriuans i un gran domini tècnic i lingüístic.

La guerra i la postguerra van abocar Espriu a la poesia, on veié el canal a través del qual poder expressar allò que volia esquivant la censura. L'antologia d'Antoni Prats ens permet veure molt clarament l'evolució de l'Espriu poeta. En els primers poemaris, hi predominava el tema del passat perdut, la preocupació per la mort i la finitud de l'existència. Reflexió, cal dir-ho, arrelada en les experiències col·lectives. Cementiri de Sinera (1946) presenta uns poemes de gran bellesa lírica i to elegíac, que articula al voltant del mite de Sinera (Arenys, i per extensió Catalunya) un cant sobre la desfeta del país: "Ran de la mar tenia / una casa, un lent somni" (poema XXV). Tant als poemes de Les hores (1952) com d'El caminant i el mur (1954), entre altres d'aquesta època, hi ha la reflexió sobre el pas del temps, sovint de manera més contemplativa i serena que angoixada.

La pell de brau (1960) és una reflexió poètica sobre la llibertat i la tolerància com a principis guia a la Península Ibèrica, i inaugurava l'etapa d'una poesia més cívica. Però cal tenir en compte que la poesia d'Espriu sempre havia tingut un vessant patriòtic i col·lectiu: les reflexions sobre la mort i el temps s'hi originaven. Crec que és aquest aspecte social allò que dóna unitat i sentit a la poesia espriuana, sovint entesa, potser amb una visió parcial, com una poesia metafísica, hermètica o complicada.

Els clàssics només ofereixen allò que contenen si se'ls perd el respecte. És a dir, si se'ls treu de la prestatgeria i se'ls llegeix sense prejudicis. I llegit amb aquesta actitud, Espriu té moltes coses a dir i molts lectors a guanyar. L'antologia que ens ofereix Bromera és un primer pas immillorable per a entrar en el bell món d'Espriu, aquell que va poder escriure: "He donat la meva vida a les paraules".

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 883 (10 de maig de 2013)

dimarts, 7 de maig del 2013

Tots som poliglots (a propòsit del lapao)


Ara que el Govern d'Aragó ha decidit rebatejar la llengua que es parla a la Franja com a LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental; vegeu la notícia), en un eufemisme ridícul per a evitar el "maligne" nom de català, m'he adonat que ara ja parlo una altra llengua. Perquè si la gent del Matarranya parla LAPAO, jo també el dec parlar, perquè trobo que xarrem igual, què vols que et diga.

M'ha vingut al cap un article que vaig escriure el 2004 sobre un tema molt paregut. Ací el teniu, i ja obvio cap comentari més sobre el tema. Després de constatar el poc que hem avançat en aquests anys.

TOTS SOM POLIGLOTS
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 455 (22 d'octubre de 2004)


La més recent rebrotada de la qüestió del nom de la llengua (que si valencià i català poden ser oficials per separat a Europa, que si s’hauria de dir valencià/català o català/ valencià, i altres discussions) en un principi em va indignar, després em va produir un cansament i una fatiga inaguantables, tot seguit vaig decidir ignorar el tema. Però finalment he obert els ulls. L’opció més raonable és enganxar-se al carro que toca.

M’explicaré. A la vista dels esdeveniments, està vist que això de la llengua no és, ni de bon tros, una qüestió científica (quins acudits!), sinó que depén de la voluntat de la bona gent, i que és una cosa que es tria. Sembla que si els valencians en pes i l’Estatut diuen que parlen valencià, això vol dir que no parlen català, i en conseqüència s’ha de parlar de dues llengües diferents, diguen el que diguen els lingüistes (què sabran ells!). Jo he arribat a la conclusió que és una gran idea, i que caldria portar-la fins a les últimes conseqüències.

Per què hem de parlar només de valencià i català? Crec que és inajornable plantejar un debat al poble benicarlando. Què parlem, nosaltres? No pot passar un dia més sense consultar la ciutadania local. La gent de Benicarló, què vol parlar? En aquesta consulta, enquesta o plebiscit popular, suposem, hi posaríem quatre opcions: “jo parlo valencià”, “jo parlo català”, “jo parlo valencià/català” (hauríem de posar-ne una altra amb “català/valencià”?) i “jo parlo benicarlando”. Per no coaccionar l’opció lingüística i en nom de la llibertat d’elecció, deixaríem un espai per a “altres”, amb el benentés que caldria detallar-les. Jo molt em suposo que guanyaria, i amb molt bon criteri, l’opció del benicarlando. Llavors caldria que el nostre il·lustríssim declarara el benicarlando llengua oficial de la localitat

La nostra ciutat seria espill per a d’altres, i aleshores apareixerien el vinarossenc, el calijó, el morellà i el canareu, per exemple. No em direu que no hi ha diferència entre les maneres de parlar d’aquests pobles. Doncs s’agafa la via directa de llengües diferents, i problema solucionat. Crec que podríem arribar a tenir entre Catalunya i el País Valencià uns quants centenars de llengües.

Potser algú pensa que les diferències entre totes aquestes llengües al nostre abast són mínimes, i que no permeten pensar que són llengües diferents. Que ens entenem perfectament. I aquí és on hi ha els avantatges. Molt prompte els valencians serem l’únic poble del món que, de forma natural, parlen dues llengües, valencià i català (o tres, si incloem el castellà). Amb el moviment que proposo, sense necessitat de fer cursets ni exàmens, ni estades a l’estranger, tots parlarem almenys quatre o cinc llengües. Les que calguen. Tantes com vulguem inventar-nos. I com que faran falta un fum de traductors, tindrem ocupació fàcil i assegurada.

divendres, 12 d’abril del 2013

La flama en moviment


En un període de pocs mesos, han dit adéu dos grups fonamentals en la història de la música en valencià: Al Tall i Obrint Pas. Què dir d'Al Tall, grup gairebé mític, part integrant de la cultura del País Valencià, uns pioners que van aconseguir vincular la música tradicional amb la reivindicació col·lectiva, i convertir-la en un signe d'identitat de potencialitats indiscutibles. No es pot negar que "Tio Canya" o tot el disc Quan el mal ve d'Almansa són autèntics himnes nacionals; himnes per a una nació que es nega a existir, i alhora es nega a desaparéixer.

Al Tall es poden retirar amb la satisfacció del deure acomplert. Durant dècades han sembrat la llavor de la música arrelada a la cultura pròpia i al país, i es poden retirar sabent que han donat fruit. De fet, Obrint Pas es poden considerar, clarament, fills o néts d'Al Tall. Aquests xics, formats en l'escola valenciana democràtica, han fet un salt endavant importantíssim. Han pres les sonoritats tradicionals recuperades per Al Tall i les han fusionat amb ritmes ballables: rock, ska, reggae, hardcore. Als inicis amb una certa ingenuïtat, limitant-se a emprar la dolçaina, però progressivament aconseguint un so unificat, propi, original i poderós.

Amb el temps s'han fet grans, i madurs, tant musicalment com lletrísticament. Els dos darrers discos, Benvingut al paradís (2007) i Coratge (2011) són per a mi els millors, els més complets. La qual cosa no vol dir que en discos anteriors no s'hi troben autèntiques perles que han passat a formar part del bagatge emocional de tota una generació: "Del sud", "Som", "La flama", i moltes més. I, al seu torn, han esdevingut mestres. Molts grups han seguit el model d'Obrint Pas: un so folk i alhora modern, unit a un compromís irrenunciable pel país.

Obrint Pas han aconseguit una cosa que fa vint anys, quan van començar, no semblava possible, ni tan sols somiable: que la música en valencià ocupés un espai de certa normalitat social. Ells han aconseguit que penetre en amplis sectors juvenils, i gràcies al seu compromís, que amb la música s'estenga el seu missatge. Un missatge que viu el fet de ser valencià amb optimisme, sense acritud, com un fet positiu ple de possibilitats, arrelat en el passat i l'essència col·lectiva i projectat cap a un futur que podem guanyar.

Ara, Obrint Pas ho deixen de manera indefinida. I ho fan amb el mateix esperit de sempre, com ho prova el fet que hagen anomenat la darrera gira "Seguirem". Seguiran ells (Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Miquel Ramos i la resta), perquè de ben segur ens oferiran nous fruits de la seua activitat. I seguirem tots els altres, el país, els seus espectadors. Seguirem perquè la música en valencià és més viva que mai, hi ha més grups i de més qualitat i diversitat que mai, i això també ha estat gràcies a la normalitat que ha suposat Obrint Pas. Seguirem perquè com diu una de les seues cançons més emblemàtiques, la flama ha passat de mà en mà. Com va fer Al Tall, Obrint Pas ha passat la flama de tot un poble en moviment, i saben que no s'apagarà fàcilment.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 879 (12 d'abril de 2013)

diumenge, 7 d’abril del 2013

Quicos i Botifarres



(El següent article va ser escrit fa ja vora dos mesos, i publicat al núm. 64 de la revista La Font, del mes de març)

Anit vaig tindre una nova prova de la importància del grup, de la vida comunitària i del moviment. Era el dia abans del termini fixat per la redacció de La Font per a entregar els articles, i jo encara no el tenia fet. Això encara entraria dins la normalitat, perquè és un fet conegut que sempre escric l’article el darrer dia. La qüestió és que no tenia ni tan sols tema. Volia que fos un article sobre música, però encara no sabia de qui parlar.

 Vaig compartir les meues inquietuds amb els membres de la comissió diocesana. I amb aquella facilitat i generositat, de seguida van sorgir propostes. “Podries parlar dels vint anys de Quico el Célio”. Home, i tant! Quin grup més representatiu del nostre bisbat podríem triar? Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup que no necessita presentació per a la gent de les Terres de l’Ebre. Jo diria, vist des del sud, que han estat un dels puntals per a la consciència col·lectiva ebrenca. Cançons com “De la Terra de l’Ebre D.O.”, “Lo carrilet de la Cava” o la mítica “Es cantava i es canta” (“De Roquetes vinc...”) són autèntics himnes a les nostres terres.

Personalment, trobo a faltar que els Quicos siguen més coneguts al sud del Sénia. Jo només vaig tenir una ocasió de veure’ls, a Benicarló, i ja fa anys. I és una llàstima, perquè la música i el món de les seues cançons són també la música i el món dels valencians del Maestrat. Ja ho diuen ells: “de la vora del riu Sénia / veig camins que van al sud: / les mateixes oliveres / i els mateixos garrofers”. O en un altre tros: “Diu que al Tossal dels Tres Reis / quan fa vent sona una jota / i que la canten tres veus, / tres veus que se saben entendre: / Matarranya, Maestrat / i la gran terra de l’Ebre.”


Fidels a aquesta idea, Quico el Célio i companyia es van ajuntar l’any passat o l’altre amb el cantador valencià Pep Gimeno “Botifarra” en un disc conjunt, titulat La barraca. El disc demostra els punts de contacte musicals, culturals i de veure la vida entre l’Ebre i el País Valencià. És un disc excel·lent, que espero que haja servit per a donar a conéixer el Botifarra en terres catalanes.

El Botifarra és un cantant de música tradicional valenciana que és un autèntic fenomen de la naturalesa. No només per la seua veu prodigiosa. L’hauríeu de veure en directe: és un devessall de gràcia, de cultura popular, enfila cançons amb dites, refranys, embarbussaments, anècdotes i acudits amb una naturalitat extraordinària. I ha aconseguit una cosa insòlita: fer que molta gent jove escolte la música valenciana d’arrel. Us recomano els discos del Botifarra i sobretot que l’aneu a escoltar en concert.

Una altra proposta, a la comissió, va ser: “Parla d’Al Tall, que s’han retirat”. Al Tall han estat fonamentals per a la música valenciana dels darrers trenta o quaranta anys. I la millor prova d’això, i també el millor homenatge que se’ls pot fer, ara que han dit adéu, és constatar la vitalitat que demostra gent com Pep Gimeno “Botifarra”.