Ara que acaba l'any dedicat a Estellés i Espriu, se m'ha acudit recuperar aquest article, de to divulgatiu, publicat a la revista La Font, núm. 65 (maig 2013)
Deu
ser que m’estic fent gran. Des de fa una temporada, cada vegada tinc més
tendència a llegir poesia. Alguns dels lectors direu: “Uf! Poesia!”, com
parlant d’una realitat que és d’una altra galàxia, que mai us heu plantejat que
puga tenir res a veure amb vosaltres. Jo també he segut d’eixe parer molt de
temps, ho reconec, més que res per mandra. Però últimament, no sé què em passa,
estic poètic. Allò que deia: em faig gran.
Enguany
se celebren els aniversaris de dos poetes, un de català i un de valencià. Fa
cent anys que va nàixer Salvador Espriu, i vint que va morir Vicent Andrés
Estellés. Els dos van escriure la seua obra al llarg del segle XX, tot i que
Espriu era una mica més gran. Tots dos són considerats dels poetes més
importants en llengua catalana del darrer segle. Malgrat ser molt diferents.
Comencem
per Estellés. Tinc costum de dir als meus alumnes (sabeu que sóc professor de
secundària) que Vicent Andrés Estellés és un autor que agrada fins i tot els
qui no han llegit mai poesia. Ho tinc comprovat: llijo en veu alta un poema seu
a classe, i escolten, i noto que els impacta. La seua manera d’escriure és
directa, de vegades col·loquial, arriba amb facilitat. Però ho fa sense perdre
la força, amb un contingut molt humà: sap expressar com pocs l’amor, el goig de
viure, la passió, de vegades també la desesperança.
En
Estellés hi trobareu una mica de tot, per a triar i remenar, segons el gust de
cadascú i el moment. Des d’un poema dedicat al pimentó torrat, fins a una
proclama patriòtica (“Assumiràs la veu d’un poble...”). Des d’un poema dolorós
i sincer dedicat a la filla morta, fins a una composició humorística i festiva.
Hi trobarem poemes d’amor (“No hi havia a València dos amants com
nosaltres...”), i també poemes de mort. En resum, en la seua immensa obra hi ha
la vida. Com deia en aquest breu poema:
“Només un mot que
t’ho diria tot:
vida. Només. Amb
això, bastaria...”
Salvador
Espriu és molt diferent. Menys fàcil, cal dir-ho. Però crec que, a la seua
manera, igualment intens. Té en comú amb Estellés els poemes patriòtics: “Ens
mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble.” I també la
preocupació per la mort, però de manera més metafísica, menys vivencial. Espriu
és més reconcentrat, requereix més del lector. Però també compensa, té versos i
imatges d’una gran bellesa. Entre ells, alguns dels dedicats a Sinera, espai
mític que, basant-se en Arenys de Mar (“Sinera” és Arenys llegit a l’inrevés),
és representació de Catalunya.
Entre
altres coses, la poesia d’Espriu és una poesia compromesa, amb un clam per la
llibertat i també pel diàleg. Per la pau i el respecte. Alguns poemes semblen
autèntiques pregàries, fins i tot n’imiten l’estil. Una poesia repleta de
valors, que no pel fet que siguen coneguts no deixa de valer la pena recordar,
especialment en els temps que corren.
(Si
els voleu llegir, l’editorial Bromera té publicades sengles antologies
d’Estellés i Espriu que estan prou bé)