Arinyó de nou als Divendres Literaris

Aquest divendres 26 de novembre, Manel Joan i Arinyó tornarà a ser a Benicarló, dins del cicle dels Divendres Literaris organitzats per l'Associació Cultural Alambor. En aquesta ocasió vindrà a presentar el seu nou llibre L'atzucac del perdedor, que va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la 2009 i que ha publicat Onada Edicions.

Jo encara no l'he llegit, però sembla, pel que se n'explica a la pàgina de l'editorial, que és una mena de continuació de Fem un trio. Recordem que el passat 5 de març Arinyó va presentar aquest llibre al nostre poble: vam parlar en aquest bloc de l'acte i també de la novel·la. Amb aquest antecedent, L'atzucac del perdedor no pot ser més recomanable. El mateix caldria dir de l'acte: Arinyó és un dels nostres novel·listes que millor sap moure's en el cara a cara amb el públic. Divertit, irònic, amé, rebentaire, a mi particularment la seua sola presència ja em resulta un al·licient.

La presentació tindrà lloc divendres a les 20 hores al saló d'actes de Caixa Benicarló. Hi seran l'autor i Josep San Abdon.

Retalls de premsa / 3

Llegeixo un article a El Punt que incideix en una idea que l'altre dia comentàvem ací: que Berlanga ha estat un gran retratista de la realitat valenciana. De fet, Josep Pitarch creu que Berlanga faria un guió dels seus amb les mateixes notícies relacionades amb la seua mort. Us n'ofereixo l'inici i, si voleu, podeu llegir-lo complet en l'enllaç.

Si Berlanga alçara el cap
Josep L. Pitarch

Amb tot això de la mort del genial Berlanga, i encara de cadàver present, hem tingut ocasió de veure una sèrie de flaixos, tan esperpèntics com magistrals, interpretats amb tanta naturalitat per les nostres autoritats, que al gran director no se li haurien escapat, n'estic segur, i els hauria incorporat en alguna de les seues agres pel·lícules. Quina llàstima que, tancat a la caixa, no haja pogut veure l'espectacle! (...)

Si voleu continuar llegint-lo, ho podeu fer clicant ací.

Berlanga el visionari

Article publicat a La Veu de Benicarló, num. 749 (19 de novembre de 2010)

Hi ha pocs autors (escriptors, cineastes, artistes) que hagen merescut l'indiscutible honor de veure com del seu cognom es derivava un adjectiu d'ús comú, com kafkià, dantesc o picassià. Berlanga n'ha estat un. El cineasta valencià, que va morir dissabte passat, va donar lloc al terme "berlanguià", que alguns han reclamat en alguna ocasió que entrara al diccionari.

Tot i que no està del tot definit, jo crec que allò que sol ser "berlanguià" són unes situacions molt determinades, caòtiques, esperpèntiques, amb molts personatges implicats. En això, em fa l'efecte, l'origen valencià de Berlanga s'hi mostrava: què voleu de més "berlanguià" que una desfilada fallera o de moros i cristians? Val a dir, dit siga de pas, que era dels pocs indicis de valencianitat que es poden percebre en l'obra de Berlanga.


També són "berlanguians" determinat tipus de personatges. Les pel·lícules d'aquest director, i especialment les de l'època de L'escopeta nacional i les seues seqüeles, mostren una galeria de figures vitals amb una categoria moral més aviat escassa, que representen els tòpics espanyols més rancis i casposos. La gràcia de Berlanga és aconseguir fer veure que aquests tòpics, malgrat tot, formen part de l'essència d'Espanya. El procediment és ridiculitzar determinades conductes, reduir-les a l'absurd, de manera que sota la crua llum d'una mirada lúcida, descarnada i sobretot humorística es pose en evidència la seua radical veritat.

Reconéixer la pròpia societat en les pel·lícules de Berlanga és un exercici sa, terapèutic: serveix per a riure's d'un mateix, per a desdramatitzar-se. Però, alhora, té un efecte certament depriment: som, efectivament, com Berlanga ens va dibuixar, i per tant som risibles, com ell va demostrar. Hi ha moltes coses de la nostra realitat sobre les quals Berlanga podria fer escenes de pel·lícules seues: els casos de corrupció del cas Gürtel, "bigotes" i "trages" inclosos; locutors de Canal 9 a punt d'ofegar-se en una gota freda; falleres eixint a la processó del Cristo com va passar enguany. És fàcil trobar imatges "berlanguianes" al nostre voltant. Tristament fàcil.

Berlanga ens va retratar molt bé, sí. Per a desgràcia nostra i genialitat seua.

Pepet i Marieta: "Me moles"

Divendres ve de gust una entradeta musical, i més encara si és de Pepet i Marieta, un grup festiu i de les nostres terres. Amb la cançó "Me moles" l'han encertada de ple: la lletra, la música, i el vídeo. Un vídeo fet amb aportacions d'amics i seguidors , que van respondre a la crida feta des del grup: volien imatges de gent besant-se i estimant-se. El resultat és un videoclip carregat de tendresa, bon humor i vibracions positives, i en el qual podem reconéixer algunes persones i llocs coneguts. Tot un encert, enhorabona!

Literatura de butxaca / 1

«¡Tots hem nascut per conquerir l'univers i no conquerim ni una merda! L'univers és bell, però no es deixa [...] clavats a la platja com uns Tàntals, ¡davant tot l'univers, que és bell que fa venir esgarrifances! Mira'l un capaltard de darreries de tardor per adonar-te'n. ¿Per què és tan bell si no el podem posseir? ¿Per què aquesta fam immensa i aquest immens univers si no estan fets l'un per l'altre?»

Joan Sales, Incerta glòria (1956), tercera part, capítol I

Preferències

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 757 (5 de novembre de 2010)

Llegeixo aquests dies que els tribunals de justícia estan anul·lant alguns reglaments lingüístics a Catalunya basant-se en la sentència del Tribunal Constitucional que el català no pot ser "llengua preferent" a l'administració. La notícia té més importància de la que sembla, com a mínim per a aquells que ens importa una mica la situació de la nostra llengua.

En molts àmbits de l'organització social democràtica existeix allò que s'anomena "discriminació positiva". Si volem aconseguir que dones i homes siguen iguals en drets, hem d'afavorir els drets de les dones, que són les que han estat i són discriminades. Per assolir el respecte a la natura, hem de defensar-la per damunt d'altres paràmetres. Cal treballar pels sectors més desafavorits, ajudar els empobrits, protegir la infància. El feble té preferència. Però pareix que allò que és vàlid en altres àmbits, no haja de ser aplicable a les llengües.

El català, no ens enganyem, no és una llengua com les altres. Almenys, no és una llengua com el castellà, el francés o l'alemany. Ha patit un procés d'arraconament i regressió durant molts segles, que l'han deixada exhausta a les portes del segle XXI, davant d'un món globalitzat i sense les eines socials i de comunicació necessàries. Lleis, normatives i persecucions han fet, per exemple, que fins fa vint-i-cinc anys, mai (repeteixo: mai) s'hagués ensenyat a les escoles d'un poble com Benicarló. Fa quatre dies, com qui diu. Segons com, encara és un miracle que la llengua haja sobreviscut.

Encara que s'ensenye a l'escola, el valencià (el català de tots) no és encara una llengua "normal". Només cal veure quina llengua aprenen els immigrants: el castellà, perquè el valencià no els fa cap falta, no té utilitat social. Per això les administracions han de tenir una cura especial, una atenció "preferent" pel valencià. Cal protegir el feble si no volem que acabe enfonsat. Què és el català davant del totpoderós castellà? A més, si no el defensem nosaltres, qui ho farà en el nostre lloc?

En igualtat d'ús, valencià i castellà no estan en igualtat de condicions. Donant-los la mateixa categoria i importància, deixarem morir la llengua que ens identifica com a col·lectivitat. Si són tractades igual, el valencià perd. Necessita, sí, que les administracions li donen preferència, per a servir d'exemple a la societat. Per a convertir la nostra llengua en una cosa útil, encara que siga de cara a l'administració, i transmetre la idea que és necessària, digna. Ha de ser la llengua prioritària perquè és una espècie en perill que necessita protecció.