Josep Igual: un homenatge

Ahir va morir l'escriptor Josep Igual i Febrer. L'impacte per a les lletres del territori és enorme. Quan dic "enorme" ho dic tant per la qualitat de la seua producció, com pel fet que es trobava en la plenitud creativa, i tot feia pensar que encara ens quedaven anys per a gaudir de molts més escrits seus. I quan dic "territori" em refereixo tant a l'àmbit local -Benicarló, on nasqué el 1966- com comarcal -Maestrat i Terres de l'Ebre, on residia des de feia anys. Voldria referir-me també al nivell general de la cultura catalana, però no sé si gaudia de la difusió i el reconeixement que la seua obra mereixia. Perquè estem parlant d'un autor que, tot i la proximitat geogràfica i personal, era indiscutiblement de primer ordre.

La seua obra és prolífica, diversa i va rebre alguns guardons ben destacats. Ara seria prolix fer-ne ací la relació, i això ja ho podreu trobar en obituaris diversos que aquests dies anirem veient. Açò vol ser, en canvi, un homenatge d'urgència. I, intentant trobar algunes paraules per a dir què feia de Josep un autor tan destacable, per a justificar per què ens sap tan greu la seua pèrdua, he pensat d'espigolar allò que he gosat dir d'alguns dels seus llibres. No pretenc ser un entés en el llegat d'Igual, que no és el cas; per això només trobareu referències a alguns dels llibres d'ell dels quals he escrit alguna cosa. Es tracta, senzillament, de la millor manera que se m'acut de recordar-lo en aquests moments.

Sobre Fugida en cercles  (2010)

"Igual és un mestre en la desautomatització verbal, a fer literatura sobre la realitat sense caure en la banalitat ni la superficialitat, tant lingüística com conceptual, a 'dir les coses' d'una manera diferent per tal de renovar la visió que el lector en puga tenir. De la qual cosa se'n deriva un gaudi evident."  

"[...] cada prosa requereix una contemplació per part del lector, sotmetre-la a una operació semblant a la que els experts duen a terme amb els bons vins: olorar-la, decantar-la, tastar-la a poc a poc captant-ne tots els sabors. Així podrem valorar la reflexió subjacent, o la picada d'ullet, que ens fa l'autor en cada cas. En sortirem clarament enriquits com a lectors, perquè ens farà l'efecte que entrarem, tímids, porucs i maldestres, en el ric món literari a què Igual ens convida."

Sobre El rastre dels dies (2004)

"En el rerefons, amarant-ho tot, un pòsit cultural i literari frondós, que esdevé una bona ullera per observar la realitat, o un coliri, o un vidre sortosament deformant. Les referències literàries ajuden a entendre el món, i a la inversa."

Sobre Retrats de butxaca (2006)

"Amb l’estil de prosa que li és tan propi —potser aquest cop una mica més contingut que en altres llibres, sense deixar de ser suggeridor al màxim—, Igual assaja un gènere, el de retrat o semblança, pròxim al periodisme, que no ha tingut gaires conreadors sistemàtics a casa nostra. Potser la referència ineludible són els Homenots de Josep Pla, un autor evidentment admirat per Igual i tingut en compte en aquest llibre. Això sí, l’autor benicarlando té prou personalitat per imprimir als seus particulars “homenots” i “donasses” un segell diferencial i característic. Tot plegat ens deixa, en acabar el llibre, amb el bon gust d’haver tastat una prosa excel·lent i una literatura de primera, i amb el desig que Igual no deixe d’explorar camins prosístics." 

Sobre Poemes escollits (1987-2007) (2007)

"Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat." 

Sobre L'incert alberg (2017)

"Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents."

"Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest."

Doncs això. Seguirem llegint Josep Igual.

  

El fascinant univers de Baixauli

Manuel Baixauli, Ignot

Barcelona, Edicions del Periscopi, 2020

Premi Llibreter 2020 

Mateu és un pintor que un dia rep l'encàrrec d'il·lustrar els articles de Crisòstom, un escriptor desconegut. Quan coneix l'autor dels textos, aquest li explica els seus inicis quan era jove, i per quina raó va deixar d'escriure després d'haver enllestit una novel·la que restà inèdita. Paral·lelament, se'ns narra com, durant els anys seixanta, un tal Artur Bosch compra diverses cases repartides per la geografia europea. Anys després, el Mestre, un personatge conegut per descobrir nous valors artístics, s'interessarà pels textos de Crisòstom.

Aquest és el punt d'arrencada d'Ignot, la darrera novel·la de Manuel Baixauli, que a partir d'ací anirà introduint molts més elements, sovint amb un punt de misteri, que arrosseguen sempre el lector a descobrir la connexió que existeix entre ells. Un propietari d'una mina abandonada que recopila dades per a un Diccionari universal de genis desconeguts; un artista que grava un home que passeja pels camps; un misteriós escriptor de culte, a qui ningú coneix i que no es deixa traduir, els textos del qual s'assemblen molt als de Crisòstom.

Sembla, dit així, que es tracte d'un garbuix d'elements inconnexos sense sentit. Res d'això. Baixauli ho controla i dosifica tot amb molta traça, de manera que el lector se submergeix en una atmosfera fascinant, hipnòtica, fins i tot en alguns moments, a mesura que avancem en la lectura, onírica, amb un punt kafkià. Troba un punt dolç entre la complexitat i la profunditat, d'una banda, i una capacitat de magnetisme literari, de l'altra, que provoca un gran gaudi estètic i fa continuar la lectura. De manera semblant a les seues obres anteriors, com L'home manuscrit, amb les quals guarda evidents semblances: fragmentarisme, jocs d'espills, personatges relacionats amb el món creatiu, reflexió sobre l'art i la literatura. 

En aquest cas, la novel·la gira a l'entorn d'idees com la de geni desconegut (que dona títol a l'obra), el reconeixement públic de l'obra creada, l'èxit i el fracàs literari, el plagi i l'originalitat. "L'èxit, segons per a qui, és una trampa, una garantia de fracàs". "Un geni desconegut, per a continuar sent geni, ha de continuar sent desconegut". Són dues de les (moltes) perles que ofereix el llibre de Baixauli, i que plantegen el que és, potser, el seu eix temàtic, tot i que no es limita a això, sinó que s'obri en moltes més direccions, cap a moltes altres realitats ("finestra sempre": el títol de la darrera part).

M'adono que és molt difícil expressar amb una ressenya allò que transmet Ignot: cal llegir-la per a entendre-ho, i això és el millor que es pot dir d'una obra literària. El que està clar és que Manuel Baixauli es consolida cada cop més com un dels novel·listes més originals i poderosos del panorama actual, amb una veu pròpia i un món molt personal. Un univers creatiu captivador i fascinant que crea autèntica addicció.

 

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1275 (19 de març de 2021)

'Cims Borrascosos', d'Emily Brontë

Emily Brontë, Cims Borrascosos

Barcelona, Vicens Vives, 2020 ("Aula Literària", 44)

Traducció de Marta Pera 

El nom de la casa que dona títol a aquest clàssic de la literatura anglesa del segle XIX ja ens indica de manera clara que no hi trobarem sentiments dolços, descripcions balsàmiques de paisatges ni una placidesa argumental. Borrascosa i tempestuosa és, certament, la història de les famílies Earnshaw i Linton al llarg dels aproximadament trenta anys que abasta la novel·la. I especialment turbulents són la vida i els sentiments del protagonista, Heathcliff, que marca amb la seua presència sinistra tot el decurs dels esdeveniments.

L'obra s'inicia amb l'arribada als erms de Yorkshire de Lockwood, que lloga la casa anomenada Granja dels Tords. Lockwood, que és el narrador primari de la novel·la, coneixerà Heathcliff, que viu als Cims Borrascosos, i intrigat per la seua figura i la dels altres habitants de la casa, li demana a la criada del lloc on viu si en sap alguna cosa. La criada, Nelly Dean, serà la narradora principal dels fets esdevinguts entre les dues cases i les dues famílies. Com va arribar Heathcliff als Cims Borrascosos portat pel senyor Earnshaw, sense saber-ne res de l'origen; com va ser humiliat des de menut per Hindley, el fill de l'amo; l'inici de la seua particular relació amb Catherine Earnshaw, que serà l'amor de la seua vida, però que es casarà amb l'Edgar Linton posant la conveniència social per damunt dels sentiments, fet que suposarà la fugida de Heathcliff.

Anys després, un Heathcliff ja adult reapareixerà de manera misteriosa amb l'objectiu que l'obsedirà durant tota la vida: venjar-se dels Earnshaw i els Linton, encara que siga a través dels seus descendents. Tot i que el lector, durant els primers capítols, empatitza amb Heathcliff, a causa de la marginació i els maltractaments que va rebre durant la infantesa, a mesura que avança la narració es mostra com un personatge desmesuradament cruel, que no dubta a utilitzar els fills de totes dues famílies com a peons per als seus foscos propòsits. Matrimonis d'interés, fills rebutjats i després gairebé segrestats, emparellaments forçats, tot un seguit d'actuacions que mostren un personatge mogut per un odi intens.

Heathcliff és una figura subjugadora, magistralment ambigua, amb diverses característiques pròpies de l'heroi romàntic: origen desconegut, caràcter maleït, rebel·lia social, solitud radical enfront dels altres, amor viscut com una passió fosca i torturadora. De fet, el seu amor etern per Catherine sembla ser l'únic que l'humanitza, i al capdavall l'explicació dels seus actes. El personatge de Heathcliff no és, tanmateix, l'únic punt que emparenta Cims Borrascosos amb el Romanticisme: hi ha la preeminència de les passions, el caràcter intens i turbulent que aquestes prenen, la presència del paisatge -inhòspit i lligat als sentiments dels protagonistes-, fins i tot l'element macabre i fantasmagòric.

Amb tot, l'única novel·la d'Emily Brontë no és només una lectura recomanable perquè il·lustra aspectes narratius del corrent romàntic, sinó sobretot per la força de la seua construcció narrativa, que sedueix perfectament encara un lector actual. En aquesta ocasió, a més, arriba dins d'una col·lecció molt meritòria de l'editorial Vicens Vives, "Aula Literària", en la qual podem trobar publicades obres cabdals de la història de la literatura universal (Shakespeare, Sòfocles, Molière, Ibsen, per posar uns pocs exemples). Es tracta d'edicions molt cuidades, amb àmplies introduccions i propostes de treball molt treballades per a l'aprofitament didàctic a l'ensenyament. En aquest cas, a més, amb unes il·lustracions de Christian Birmingham magnífiques i evocadores. Tot un encert que ajuda amb solvència a cobrir una necessitat: la presència en català dels clàssics literaris.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1273 (5 de març de 2021)