L'incert alberg

Josep Igual, L'incert alberg
Catarroja, Afers, 2016. ("Literatures", 9)

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L'incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l'Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l'any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l'autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d'aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d'aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d'altres coses, com un viatge per tot un mostrari d'autors que incita a la lectura encadenada.

L'altre aspecte temàtic essencial és l'actualitat social i política. Les anotacions de L'incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L'autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d'una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l'humanisme. En aquest sentit, la citació d'Amiel que constitueix l'entrada de l'1 de gener, a mode d'epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l'utilitarisme, de l'anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d'aquest panorama d'empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, "l'incert alberg", hi ha l'esperança ("incerta", és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d'altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017)

Oberts al món

He trobat aquest text que vaig escriure fa més d'un any (i publicat a la revista La Font) i m'ha semblat molt oportú recuperar-lo.

Fa pocs dies una persona implicada en moviment ecologistes em va dir que havien dedicat una xarrada a explicar el posicionament del papa Francesc en la seua encíclica Laudato si. Eixa persona no era creient, o almenys no en tinc jo constància, i mostrava una actitud de grata sorpresa davant d’aquestes idees del papa. Es veu que en la xarrada es va explicar la idea del bé comú que defensa la doctrina social de l’Església, i els assistents van quedar parats de veure que coincidien en aquests postulats.

Esmento aquest cas perquè crec que una de les aportacions més constructives que està fent el Sant Pare és obrir-se al diàleg en el món. La seua postura és, en general, la de situar-se en una posició de diàleg amb la societat actual, i evitar la confrontació. Això està produint una reacció molt positiva pel que fa a la percepció del cristianisme per part de les persones i grups aliens al fet religiós, cosa que hauria de fer-nos reflexionar a tots els cristians. 

Massa sovint, la posició de molts cristians i de la mateixa Església en tant que estructura ha estat i és excessivament defensiva. Se senten atacats, i reaccionen contraatacant. Sembla com si la societat actual fos “culpable” del fet que cada cop el cristianisme hi tinga menys pes. Hi ha certa tendència a veure l’evolució de la cultura occidental com si anés cap a la dissolució dels valors morals. Per a molts cristians, sembla que hi haja molts enemics per tot arreu, i la reacció consisteix a tancar-se en la seua capella, i a considerar que moltes ideologies i actituds que perceben com a estranys a l’Església són rebutjables. 

En el fons, penso jo, això passa perquè segueixen pensant que tenen un dret adquirit en el context social. Encara arrosseguem unes inèrcies de molts segles com a religió majoritària i molt vinculada als poders fàctics, socials i polítics. Vaja, que el cristianisme ha viscut una situació de privilegi que ara ens costa molt perdre. Tot ho veiem com una amenaça, quan potser hauríem de veure-hi una oportunitat per a avançar en humilitat, en valors autèntics, en profunditat. 

El món del segle xxi no és el mateix que el del segle xix. Vivim en una societat molt complexa i diversa, i si volem realment ser llavor, llum i sal del món hem de deixar de veure-la com una cosa estranya a nosaltres, com un entorn on imperen uns valors anticristians; al contrari, hem d’adoptar una actitud de respecte i diàleg amb el nostre entorn. Hem de ser prou generosos per saber veure tot allò de positiu, d’humà i de bo que té el món en què vivim. 

Si volem fer un món nou, canviar el món a millor, primer hem d’estimar-lo. I estimar-lo tal com és. Sembla una contradicció, però no ho és. És el mateix que fan els pares amb els fills: primer estimar-lo, i amb amor aconseguiran formar-lo. D’igual manera hem d’estar oberts al món i acceptar-lo, per tal de poder-lo fer encara millor.

Article publicat a la revista La Font, núm. 74 (febrer 2016) 

No alimenteu els trolls

Divendres passat un filòleg de prestigi va fer una conferència, a Benicarló, sobre el futur del valencià. Excel·lent com sempre, exposà el procés històric de castellanització, la situació sociològica actual, i les possibilitats de recuperació de la llengua. Tot molt clar, acadèmic, ben explicat, raonat, amb dades objectives. Fins que arribà el moment del col·loqui final.

En aquest moment, una persona del públic assistent va prendre la paraula en diverses ocasions, fins al punt que pràcticament va monopolitzar el torn obert de paraules. Les opinions que va vessar denotaven una ignorància i una incomprensió al voltant del tema considerables. Possiblement sense mala fe, va fer de portaveu de les mateixes idees tronades de sempre al voltant del tema de la llengua: que si l'origen del valencià, que si valencià i català, que si el conferenciant no podia saber les raons de la castellanització de les persones, que si la gent prefereix estudiar anglés. Tot amb educació, cal dir-ho, però evidentment amb la voluntat de qüestionar allò que s'havia exposat.

La resta d'assistents posàvem cara de pòquer. Era tanta la diferència entre l'exposició del conferenciant i la intervenció d'aquell senyor, a nivell científic, de claredat expositiva, de rigor, que allò era grotesc. Cal tenir una autoestima molt alta, o un grau considerable d'inconsciència, per rebaixar tant el to d'una xarrada que havia estat modèlica.

La postura d'aquell home és ben representativa d'un sector de valencians que sempre enfoquen la qüestió lingüística en termes de conflicte. Presenten el valencià com un problema, quelcom que genera divisió i enfrontament, un tema sobre el qual es pot opinar, i mai ens podrem posar d'acord. Conseqüència: perdre'ns en aquests debats estèrils i no avançar. Avançar, evidentment, en allò que és fonamental per al futur de la nostra llengua: el seu ús. No ens hem de perdre en discussions bizantines: cal tenir clar que si estimem la llengua, l'hem de prestigiar i usar-la. "És l'ús, estúpid!", podríem dir adaptant una cèlebre expressió de Bill Clinton.

Fa unes dues o tres setmanes, en una altra conferència (aquesta, a Vinaròs) sobre l'origen històric dels valencians, feta també per un prestigiós doctor en història, un assistent va intervenir per a posar sobre la taula la qüestió de si els valencians ja parlaven valencià abans de Jaume I (els mossàrabs i totes aquestes fantasies). L'actitud era la mateixa: voler crear controvèrsia. En l'àmbit dels fòrums a internet i a les xarxes socials, això es coneix com un troll: algú que deixa anar opinions amb ganes de polemitzar i rebentar la discussió, per a desviar el fil d'allò que s'està debatent.

Tant en un cas com en l'altre, em va cridar molt l'atenció la posició de la resta del públic i dels respectius conferenciants. Amb molt de respecte, es va deixar parlar aquelles persones (els trolls), i quan se'ls va respondre, no es va entrar a debatre sobre coses que només tenien la intenció de polemitzar, sinó de manera constructiva. Pensava jo que fa anys aquestes situacions hagueren derivat en una discussió forassenyada, agra i desagradable. Però no va passar això. Al contrari, es va deixar que les seues opinions es desacreditaren a elles mateixes, exposant-los arguments però sense polemitzar, amb molta educació.

"No alimenteu els trolls", trobem penjat en molts blogs i pàgines de la xarxa. És a dir, no els doneu peixet, no entreu a polemitzar amb ells. Ignoreu-los en la mesura del possible. La raó és nostra, no els queda res més que l'exabrupte, els arguments fantasiosos i acientífics, l'apel·lació a la visceralitat, i els és igual que davant tinguen persones que han dedicat la vida a estudiar allò de què estan parlant. Crec que a diferència d'anys passats hem aprés com afrontar aquestes situacions. No els alimentem. Ignorem-los amb bones maneres. Les qüestions importants són unes altres: l'ús i  el futur del valencià.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1073 (3 de març de 2017)