Adéu a Joan Triadú

M'assabento, per una notícia sentida breument a la ràdio del cotxe, de la mort de Joan Triadú. M'impacta gairebé personalment. No només perquè Triadú és un personatge de referència de la cultura catalana posterior a la guerra civil, ni perquè ocupe un capítol destacable de la meua tesi doctoral, sinó sobretot perquè el vaig conéixer personalment. I perquè és un personatge que simbolitza tot un període de la cultura catalana.

Joan Triadú fou una peça fonamental del procés de recuperació de la cultura catalana durant el franquisme. Com a crític literari, féu un paper de pont (com també el féu Maurici Serrahima, més en l'àmbit personal) entre les generacions d'abans i després de la guerra. Per als joves que descobrien la cultura catalana, d'amagat, era com una mena de germà gran, tot i que encara era jove. Però tenia el prestigi d'haver format part del nucli de la revista clandestina Ariel, i l'aurèola de crític i autor d'antologies molt polèmiques ("Triadú tria dur", es podia llegir a la revista Ressò el 1951).

La seua tasca per la difusió de la cultura catalana, amb una actitud de resistència militant, fou incansable, com ell ho explica en les seues Memòries d'un segle d'or, publicades fa dos anys. Per a alguns sectors, era dogmàtic i intransigent, però és innegable que sense la seua aportació tant a nivell de crítica literària com de professor de català fou de primer ordre.

El 10 de maig de 1999, Joan Triadú va tenir l'amabilitat de rebre'm al seu pis de l'avinguda Príncep d'Astúries de Barcelona. Tot i la meua joventut de becari i la seua condició de patum, fou enormement cordial, i em parlà amb simpatia dels autors que jo estudiava: Joan Sales, Blai Bonet (alguna de les anècdotes les vaig incloure a la tesi). I és que Triadú forma part de tot un període molt concret de la literatura catalana en què resistència, catalanisme i cristianisme formaven un tot indestriable. Triadú feia durant els cinquanta una crítica en què defensava una literatura compromesa amb la dimensió transcendent de l'home, però ben allunyada de la beateria.

Amb Triadú (com quan morí, fa uns mesos, Núria Folch) mor part de tota una època. És un tòpic, ja ho sé, però poques vegades tan proper a la veritat. Valga aquesta entrada escrita ràpidament per recordar-lo. Però us en recomano una de millor, la de Joan Josep Isern al seu bloc.

Lectures d'estiu (i III)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 751 (24 de setembre de 2010)

L'estiu, que ara ja em sembla llunyà, no hagués estat el mateix sense la lectura d'un llibre sorprenent: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline (Edhasa). Un altre llibre "de pes", d'aquells que sols deixar per a les vacances. També feia anys que el tenia pendent, i intuïa que no era el que se'n diria una lectura "refrescant", com diuen els periodistes que ha de ser tot a l'estiu. I no, no ho era.

Novel·la publicada en 1932, la perspectiva adoptada pel narrador em va semblar inèdita. El protagonista, Ferdinand Bardamu, amb molts trets autobiogràfics de l'autor, mostra un rebuig i un fàstic absolut cap a tota la societat de la seua època. Per a ell, tot és una mentida vil i repugnant: el patriotisme, la guerra (el llibre comença amb la participació del protagonista en la Primera Guerra Mundial), l'amor, les relacions socials, el treball... I això expressat amb un llenguatge col·loquial. Bé, més que col·loquial, vulgar, fins i tot sovint groller i obscé.



No sé molt bé com devia ser rebut el llibre en la seua època, però dubto que passés indiferent. És una obra destroyer, que ho vol rebentar tot, i permet una lectura totalment actual. La visió de la vida humana que en resta és desencisada, escèptica, d'un nihilisme radical i lúcid. I l'obsessió per la mort, que converteix en absurd tota la resta, travessa tota la novel·la.

Vaig acabar els darrers dies que em quedaven abans de l'1 de setembre amb dues novel·les catalanes curtes. La primera, La bogeria, l'única novel·la de Narcís Oller, crec, que encara no havia llegit. Oller va ser el principal novel·lista en la nostra llengua del segle XIX. Vaig trobar que era la seua novel·la més "moderna", relativament parlant: és la narració del procés de demència d'un home, però sempre vist a través d'altres persones. Això fa que siga més àgil i amb més diàleg que altres obres de l'època. De fet, he decidit que la faré llegir als meus alumnes de Batxillerat quan explique aquell període. A veure què passa.

L'altra novel·la catalana va ser L'home que es va perdre, de Francesc Trabal (Quaderns Crema). Jo no havia llegit mai res de Trabal, un autor que, diuen, s'ha de redescobrir. És d'aquells escriptors que van destacar durant els anys vint i trenta i després foren engolits per l'exili. Aquesta novel·la té molt d'humor absurd, una mica sembla un antecedent de Pere Calders. De fet, s'hi entreveu el gust per la broma surrealista i avantguardista. Realment, em va semblar destacable, i l'autor injustament oblidat.

O siga, que l'estiu em va procurar paisatges escrits molt variats, com heu vist si heu tingut la santa paciència de llegir-ho. La feina de setembre encara no m'ha engolit del tot i he seguit llegint: Ernesto Sábato, Mary Shelley, Haruki Murakami. Però això ja surt fora de l'estiu, i us ho estalviaré, no patiu.

Retalls de premsa / 1

He llegit, gràcies a la llista de correu InfoMigjorn que m'arriba quatre dies a la setmana, aquest article de Jordi Caldentey, publicat al Diari de Balears a l'agost. Ja us dic que hi estic força d'acord i que, sí, intento introduir aquests arguments a les meues classes.

EL CATALÀ, FÀCIL I ÚTIL

Jordi Caldentey

N'hi ha que diuen que el català és "difícil". I no estic segur si els professors que n'ensenyen combaten prou bé aquesta opinió esguerrada que no treu cap enlloc. Jo no he vist ningú dels qui parlam català, tant si és estàndard com mallorquí, com barceloní com valencià, gens embullat ni una mica a l'hora d'expressar-nos-hi ni de comunicar-nos-hi amb qualsevol altra persona que hi parli. És el mateix argument que dic als qui diuen que el xinès o l'alemany són llengües "difícils". Jo no veig parlar els xinesos entre ells, ni els alemanys, que facin gaire cara de problema, dic jo.

En el món, per tant, no hi ha llengües fàcils ni difícils. Simplement, hi ha llengües que estam avesats a sentir i a fer servir i n'hi ha d'altres que no hi estam avesats. (...)

Si el voleu continuar llegint, el teniu ací.

Una cançó d'Els Amics de les Arts

Avui vull inaugurar una altra mena d'entrades en aquests Exilis. Val a dir que unes entrades senzilles, sense complicacions ni pretensions (a l'estil de la que vaig fer fa unes setmanes): triar una cançó que em motive especialment, compartir-la amb vosaltres i copiar-ne la lletra, sense més comentari. He de reconéixer que és sovint la lletra, a més de la música, allò que m'acaba fent

Darrerament he escoltat un grup del qual havia sentit a parlar molt, Els Amics de les Arts. Sí, ja sé que faig tard, i que fins i tot van anar fa uns mesos a Vinaròs i jo ni els coneixia i m'ho vaig deixar perdre... En fi, el seu disc L'home que treballa fent de gos em sembla una meravella, ple de cançons que se t'agafen amb la seua barreja de quotidianitat i humor. Potser un altre dia en parlaré més. De moment, música i lletra de la cançó "Jean-Luc":



Ens vam retrobar una nit d'estiu
en un cicle especial de cinema francès a la fresca.
El meu pla era tornar aviat
però al final tot es va anar allargant
i els dos vam decidir sortir de gresca.

Se'ns va fer tard.
Va dir: "No agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar,
que al pis hi tinc un quarto exprés per convidats.

I et deixo aquí sobre un cobrellit,
perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs.
Si tens gana o vols aigua, tu mateix,
pots fer, pots fer com si fossis a casa."

La manera com va dir "bona nit" i va picar l'ullet
era fàcilment malinterpretable.
Vaig augurar una nit per la posteritat,
fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom
difícilment igualable.

I allà no passava res,
només aquell silenci trencat pel meu somier.
Potser no era el seu tipus, millor que no fes res.

I en una paret al fons,
imprès en blanc i negre hi havia un pòster d'en Godard,
potser podria dir-me perquè em ballava el cap.

Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc. (2)

Ell va dir que en casos com aquest
no es tracta de ser més guapo o de ser més lleig,
sinó d'estar convençut de fer-ho.

Jo vaig dir-li: "Ja, però si ara hi vaig i ella no ho vol,
després què, després tot això
acaba siguent un rotllo patatero."

Em va convidar a fumar,
i en un plano seqüència una frase magistral:
"Una dona és una dona, no et preocupis, tant se val."

L'endemà vam esmorzar,
ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar
ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.

Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc. (2)

Lectures d'estiu (II)

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 749 (10 de setembre de 2010)


Després de la decepció que el primer llibre de l'estiu em va procurar, vaig fugir del gènere juvenil, i vaig decidir agafar de la prestatgeria un "totxo" que feia mesos que m'hi esperava: les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales (Club Editor). Una veritable rajola: més de mil pàgines que recullen la correspondència durant més de vint anys entre aquests dos escriptors catalans. El meu xiquet quan el veia sempre deia: "Quin llibre més gros!", i mirava el nombre de pàgines, astorat.

La veritat és que quan vaig comprar aquest llibre no tenia la intenció de llegir-lo sencer, sinó de tenir-lo com un element de consulta. Però vaig començar-lo a llegir, i se'm va emportar. Ha estat sens dubte un dels llibres del meu estiu. Es llegeix veritablement amb interés i fluïdesa. No debades estem parlant de dos dels millors novel·listes catalans del segle XX, que feien literatura fins i tot en les cartes que escrivien.

Joan Sales, a qui admiro per la seua novel·la Incerta glòria, era també editor, i entre d'altres edità potser la novel·lista catalana més important del segle XX, Mercè Rodoreda. Per tant, la correspondència és la pròpia entre un editor i un dels seus autors, que amb els anys serà el de més èxit de l'editorial. Sales, però, saltava sovint els límits de la correspondència "de feina", amb comentaris irònics i entremaliats, que no sé com devien ser rebuts per la distant Rodoreda, molt més reservada. En fi, a qui li agrade la "tafaneria literària", és un llibre de primer ordre, que permet arribar a conéixer molt bé tots dos escriptors.


D'una cosa vaig passar a una altra, i de tant llegir cartes en què es parlava de llibres de Mercè Rodoreda, em van venir unes ganes tremendes de llegir-ne un. Així, vaig alternar la lectura de les cartes amb la d'El carrer de les Camèlies (Club Editor), una de les novel·les de Rodoreda que encara no havia llegit. A primera vista, recorda La plaça del Diamant: també un personatge femení que explica la seua vida en primera persona (si allà era Colometa, ací era Cecília). Però hi ha diferències.

Cecília és una prostituta, per a començar, que es mou per ambients de vegades marginals, sovint sòrdids, tot i que acaba sent una amistançada de luxe professional. La seua vida té moments extrems i de desesperació que són narrats amb aquell punt d'innocència que tenen els personatges rodoredians, i es produeix així una distància entre el to narratiu i els fets narrats que fa un gran efecte. Tot amanit amb aquelles grandíssimes troballes estilístiques que sabia inventar-se la Rodoreda, i amb aquella capacitat per a explicar històries d'allò més cruels com si no passés res.

O siga, que m'he passat mig estiu en l'òrbita de Rodoreda. Un bon patronatge per a encarrilar els viatges de la ment.

Lectures d'estiu (I)

És gairebé tòpic aquests dies, quan es torna a treballar després de les vacances, que els companys de feina t'expliquen, sovint amb una profusió de detalls que no demanaves, els viatges que han fet durant l'estiu. Tu només preguntaves per com havia anat l'estiu, i ells t'expliquen els cinc o sis dies que han passat fora, com si la resta no importés. Bé, jo enguany (i no és el primer) no tinc cap viatge per explicar, i per tant no entraré en la competició de "a veure qui ha fet el viatge més guai". Bàsicament perquè sempre perdo. Els anys que, com a molt, he anat a un càmping familiar del Pirineu, el meu interlocutor indefectiblement s'ha passat un mes voltant-la pel Magrib, o per l'Europa de l'Est, o per Nova York.

O siga, que no hi puc competir. I enguany encara menys que mai, perquè el meu radi d'acció no ha passat d'Ortells i Deltebre. Molt poc glamurós, ja ho sé. Els únics "viatges" que puc explicar d'aquest estiu han estat interiors, i alguns d'ells propiciats per les lectures. Com que seria pedant explicar als meus companys de feina el que he llegit mentre ells m'expliquen els seus apassionants periples, ho faré per escrit. Ja sé que als lectors de La Veu potser no els interessa saber els llibres que he llegit aquest estiu, però, ¿és que a mi m'interessen els viatges dels companys de feina? I tanmateix els escolto.

Un dels primers llibres que vaig llegir, entre finals de juny i inicis de juliol, va ser una novel·la pertanyent al gènere juvenil. De tant en tant me'n llegeixo alguna amb la lloable intenció de, si escau, proposar-la com a lectura als meus alumnes. Es tractava de Passadissos d'ombra (Bromera), del novel·lista gallec Agustín Fernández Paz. M'animava el fet que les anteriors obres que havia llegit d'aquest autor (Cartes d'hivern i Aire negre), una mica terrorífiques, havien agradat als meus alumnes i fins i tot a mi, una coincidència poc freqüent.

Passadissos d'ombra, en canvi, em va semblar previsible i una mica simplista. La novel·la vol tractar la qüestió de la memòria històrica des d'una perspectiva juvenil, és a dir, amb protagonistes adolescents, història d'amor entre dos joves d'extracció social diversa i tot plegat. A partir de la descoberta en un pazo gallec d'un esquelet de l'època de la guerra civil, els protagonistes investiguen, com és de rigor en aquesta mena de productes, fins a descobrir el que passà.

Si a mi, que el tema de la guerra civil m'interessa, la història no em va convéncer, encara menys atrauria l'interés dels meus alumnes addictes al facebook i al messenger (és a dir, a la immediatesa). A més, la qüestió de la "memòria històrica", com sovint passa, estava tractada amb un maniqueisme excessiu. Prou que n'hi havia que tenien més raó que d'altres, però és complicat simplificar-ho. Em recordava d'un acudit del programa Polònia en què Franco apareixia fent propaganda d'un llibre titulat La guerra civil contada por mi, "donde sin maniqueismos, se explica quiénes fuimos los buenos, y quiénes fueron los malos". M'ho recordava, però a l'inrevés. El maniqueisme d'esquerres també embafa.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 748 (3 de setembre de 2010)

Avui, dia d'Estellés

Avui, 4 de setembre, se celebra l'aniversari del naixement de Vicent Andrés Estellés, "el millor poeta valencià des d'Ausiàs March", com va dir Joan Fuster. En diverses localitats del país se celebrarà un sopar de pa i porta amb productes de l'horta i la terra i amb versos d'Estellés. A Benicarló, aquest sopar s'ha postposat per al proper dissabte dia 11.

Amb tot, la iniciativa ha anat més enllà i a la blogosfera s'ha estés un homenatge a Estellés per a recordar el seu aniversari, de l'estil dels que entre els blocaires lletraferits solen estendre's (de fet, el meu escrit anterior també responia a una crida similar). La idea és celebrar-ho amb alguns versos del poeta de Burjassot. En aquest cas, la tria és dificilíssima: són tants els poemes d'Estellés que podríem triar! Opto per tant per un que trobo (gairebé) a l'atzar, i que és un dels meus favorits, entre els molts que tinc:

El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, inesperadament,
mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi són un poble, Françoise.

Una breu i aparentment senzilla meravella que podem trobar a L'Hotel París (dins Obra completa 6).

Feliç Dia Estellés.