La paraula creadora

Un dels temes del curs de Literatura Universal, a segon de batxillerat, és la Bíblia. Això sobta de vegades l'alumnat, i segurament altres persones que llegisquen açò, però és innegable que la Bíblia és un dels libres que més ha influït en la història de la cultura occidental (si no el que més). Però a banda de la seua influència, que és deguda en bona part a factors extraliteraris (l'expansió i hegemonia cultural i social del cristianisme durant segles), és també un llibre que mereix ser llegit per qualitats literàries. Alguna de les obres que conformen el multiforme i divers mosaic bíblic poden ser considerades peces artístiques de primer ordre.

A classe vam llegir, per exemple, el primer capítol del Gènesi: el moment de la creació. És un text d'una gran bellesa poètica, tan gran com la seua aparent simplicitat. Déu va creant, en la narració de la Bíblia, un a un, els elements de la natura. Però allò que em crida més l'atenció és que ho fa per obra i gràcia de la seua paraula: "Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir". I prou. El simple acte verbal de Déu és la causa de l'existència de les coses. Res no existeix abans que la seua existència siga verbalitzada.

No sé fins a quin punt l'anònim autor del Gènesi era conscient del poder que atorgava a la paraula: un poder diví, el poder creador. És gràcies a les paraules que les coses existeixen, són les paraules les que donen  substància i essència a la realitat, les que fan que la realitat siga tal. Per això, i sense sortir de la Bíblia, l'evangeli de Joan comença amb aquestes paraules: "Al principi existia el que és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu". La paraula (la Paraula) és encimbellada fins a categoria divina, l'essència de la divinitat s'emparenta amb un acte tan definitòriament humà com la paraula, la capacitat de parlar, el poder d'anomenar les coses i de dotar-les, així, d'una vida més profunda, d'una existència més plena.

Aquests textos em recorden aquell fragment de l'inici de Cien años de soledad: "El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo". García Márquez ens dibuixa un món innominat, i per tant encara incomplet, a mig crear. Perquè és quan les coses tenen nom que existeixen per a nosaltres. És gràcies a les paraules que prenem consciència de la realitat que ens envolta. I és només quan verbalitzem els nostres pensaments que aquests esdevenen més clars, més reals, de vegades per a entendre'ns a nosaltres mateixos i el que ens passa ens cal posar-ho en paraules.

Les paraules són fonamentals per a entendre el món, i això ho sabem molt bé els filòlegs. Millor encara: és gràcies a les paraules que entenen el món d'una determinada manera, i no d'una altra. Per això és tan greu la desaparició de qualsevol llengua: perquè amb ella desapareix tota una manera d'entendre la realitat. Les paraules, al capdavall, són allò que ens fa més poderosos, ens fa creadors. És allò que tenim en comú amb Déu: la capacitat de crear mons.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 956 (24 d'octubre de 2014)

Paraules amb saó / 12 : verós

Aquestes prunes, més que veroses, pareix que estiguen verdes.

Quan la fruita no està del tot madura, sempre hem dit que està "verosa". Tot i que en els mitjans de comunicació és una paraula que no apareix mai, el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (que, cal dir-ho, sovint oblida moltes paraules que no pertanyen al central, tot i que en els darrers anys n'estan incorporant moltes) en aquest cas sí la recull: "Entre verd i madur". També el DCVB d'Alcover-Moll: "(Fruita o sembrat) que encara verdeja, que no és madur". Però la situa en l'àmbit del bloc occidental català: Lleida, Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Terra Alta, Ribera d'Ebre. No especifica que al Maestrat, o al País Valencià, es diga. Al llibre Paraules en xarxa, del qual vaig parlar l'altre dia, apareix, però no en dóna cap indicació geogràfica.

Em sembla una paraula fantàstica, perquè introdueix un matís que sovint no es té prou en compte. A més, pertany al grup de paraules, per les quals tinc predilecció, que no tenen traducció castellana, almenys que jo sàpiga (hi ha la paraula verdoso, però fa referència al color, i no és específic de la fruita; verdós també existeix en valencià).  No és el mateix la fruita verda, que la fruita verosa. Quan està verosa, és que té un punt de verdor que fa que no acabe d'estar al punt de maduració òptim, però encara es pot menjar. De fet, conec molta gent (entre els quals no m'incloc) a qui la fruita li agrada verosa.

Paraules rescatades

Aquests dies m'ha arribat a les mans un llibre d'aquells que fa goig de tenir i fullejar. Es tracta de Paraules en xarxa, editat per Juli Jordà i imprés pels amics de 4 Colors. L'obra s'origina en un grup de Facebook, encara actiu, anomenat "Rescatem paraules de l'oblit". El nom del grup és molt clar: pretén senzillament recollir paraules encara vives però que molta gent no coneix. De les paraules posades sobre la taula virtual d'aquest grup, se n'ha fet aquest recull, gràcies a un verkami.

El llibre té un format semblant a un diccionari, pel fet d'incloure mots en ordre alfabètic, però sense la voluntat de ser-ho. No té el rigor i el formalisme d'una obra lexicogràfica, perquè té un objectiu diferent: inventariar, sense voluntat d'exhaustivitat, paraules que els participants en la xarxa han considerat prou significatives. D'algunes, se'n dóna la definició, de vegades amb més d'una accepció, i amb exemples; d'altres, en canvi, s'ofereix una entrada més breu. No s'indica l'abast geogràfic dels mots. Perquè el llibre no vol això.

Així, hi trobem paraules que efectivament reconeixem tot i que cada vegada escoltem menys: esgambi, senderi, despago. També n'hi ha de més usuals, almenys a les nostres comarques: setrill, rogle. I moltes, moltíssimes paraules que jo, almenys, no coneixia: rinxo, estufó, sipela, per posar-ne unes mostres agafades a l'atzar. Inclou moltíssimes expressions, modismes i frases fetes, i encara més: un apartat titulat "Paraules enjogassades", que aplega embarbussaments, retrucs i endevinalles; i un altre, "Paraules cantades", amb breus cançons populars. Fullejar el llibre és un exercici d'allò més entretingut per a aquells que estimem la nostra llengua, sense voler influir-nos per polèmiques estèrils i enverinades. Una autèntica xalera, paraula que també hi apareix.

Paraules en xarxa té una voluntat més emocional que científica. Per això tampoc es fan distincions entre paraules normatives i paraules que no ho són; en aquest sentit, estaria més a prop del diccionari d'Alcover i Moll que d'un diccionari normatiu. Pretén recollir tot allò que es diu en valencià, rescatar l'ús de mots que cada cop diu menys gent, i que tenen la capacitat de portar-nos a tot un món. En el reconeixement dels mots, es desvetlla l'emoció de pertinença a una llengua riquíssima, acolorida. Una llengua, malgrat molts, encara viva. I és bo que els que sentim aquesta emoció, com correspon als temps actuals, fem xarxa.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 954 (10 d'octubre de 2014)

La vida, a la carretera

Neal Cassady i Jack Kerouac, el 1952

Recentment he llegit el llibre que és considerat la màxima expressió literària de l'anomenada generació beat: A la carretera, de Jack Kerouac (en una edició de 1989 de l'editorial Pòrtic). Narra els diversos viatges que el narrador, Sal Paradise, du a terme a través dels Estats Units, durant diversos períodes entre 1947 i 1950. Es tracta d'un llibre amb un clar rerefons autobiogràfic, i darrere de cada personatge hi ha un referent real, amics i companys de generació de Kerouac, el més destacable dels quals és Dean Moriarty, alter ego de Neal Cassady.

Narrativament, la novel·la és caòtica, ja que tot i mantenir un ordre cronològic, no sembla tenir cap objecte ni tema definit, com els mateixos personatges en la seua fugida en cotxe per les carreteres americanes. Es tracta d'uns viatges cap a enlloc, una boja fugida cap endavant per simple odi a la quietud. "On anem, noi?", pregunta el narrador al seu amic Dean; i aquest respon: "No ho sé, però hem d'anar-hi". Així s'encadenen les diverses vicissituds, converses, concerts, borratxeres, trajectes... El viatge, sempre en cotxe, i la carretera, esdevenen símbols de llibertat i de vitalisme, una via d'escapament davant el desencís que proporciona la vida convencional.

El lector d'A la carretera acaba entenent el que, de manera implícita, sembla voler indicar Kerouac amb la descripció detallada d'aquests viatges desgavellats i anàrquics: la vida és moviment perpetu, és rebel·lia, trencament amb les formes de vida estables. Fins i tot incloent el desequilibri mental del personatge de Dean, màxima encarnació d'aquest esperit: el desordre com a forma de vida, de vida que s'ha d'empassar d'un sol glop. Tot i que en alguns moments la novel·la em recordava Céline, pel component destructor de la societat que hi subjau, no hi ha l'acritud ni el ressentiment d'aquest. Més aviat, hi ha en la visió de la vida que ofereix Kerouac certa innocència, una certa mística del vitalisme i la llibertat, unes modulacions que expliquen que es considere els beats com antecedents del moviment hippy.

En A la carretera es pot trobar l'origen de diversos mites narratius nord-americans, popularitzats posteriorment pel cinema. La novel·la és, per la seua estructura, un clar antecedent de les road movies que s'expandirien a partir dels anys seixanta, amb les mateixes implicacions de vitalisme i llibertat. Hi ha la mitificació del jazz com a música que serveix de banda sonora a aquesta concepció vital. Contribueix també, tot i la seua voluntat iconoclasta, a una visió mítica dels Estats Units, anomenats quasi sempre "Amèrica", amb cert to èpic, gairebé tel·lúric, i unes descripcions impactants del paisatge nord-americà.

Una novel·la fonamental, fundacional en cert sentit, origen i punt de partida de molts elements que han conformat la cultura dels EUA al segle XX. I, per tant, també la nostra.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 952 (26 de setembre de 2014)