Màrius Torres

M'afegeixo a l'homenatge a Màrius Torres, que avui hauria fet cent anys. Ho faig amb fragments de la carta que Joan Sales va escriure el 25 de febrer de 1943 quan va saber, des de l'exili de la República Dominicana, la seua mort prematura. Sales va ser gran amic personal de Torres i el primer a editar-lo pòstumament.

"Estimades Maria, Mercè i Esperança:

Què farem, ara, sense en Màrius? Aquí ens hem quedat desmoralitzats. (...) Ens ha costat molt admetre que en Màrius sigui mort: un cop n'hem tingut l'evidència, ens ha costat imaginar el cop que això representa per a nosaltres. Conforme hi anem pensant, ens en donem compte. Aquesta lluita aspra de tota la vida, tenia un sentit; ara en té molt poc. (...) Qualsevol il·lusió que ens hi hàgim fet, seria millor oblidar-la. Els bons se'n van, o arrosseguen una vida aspra i miserable; i encara, n'hi ha poquíssims. De Màrius en neix un cada segle. (...) En Màrius era com un Germà Gran; jo crec que era un arcàngel; ni ell mateix ho sabia, que ho era, però el fet és evident. Només cal llegir els seus versos; són l'eco d'una altra vida.

(...) No sabem imaginar-nos com és ara en Màrius; l'estimàvem sota el seu aspecte corporal, amb les seves ulleres, el seu bigoti, el seu accent lleidatà, el seu somriure seriós, el seu cos tan esquifit que portava el feix d'una ànima tan gran; tots aquests detalls, que li donaven uns límits en el temps i en l'espai, fan mal de recordar, perquè ja no existeixen. Tot plegat és un misteri per a fer tornar boig. (...)"

Fragments extrets de l'edició que en va fer Pilar Puimedon a la seua tesi Joan Sales. La responsabilitat del supervivent (1996)