"jo, tornat a l'exili on callen les coses, on es mesura el temps pel que s'espera tan sols" Carles Riba
diumenge, 22 de gener del 2012
"Els comediants", de Graham Greene
De nou, Graham Greene m'ha enlluernat amb Els comediants (1966), una de les seues obres potser menys conegudes, que sense estar a l'alçada dels grans títols (El poder i la glòria o El fons de la qüestió, per exemple) ha aconseguit de nou allò tan difícil: entretindre'm i fer-me reflexionar. En la línia tan pròpia de Greene de situar les accions en llocs del planeta allunyats d'Europa i en conflicte, aquesta vegada ens trobem en l'Haití de la dictadura de François Duvalier. Gràcies a aquesta novel·la, he descobert moltes coses tant d'aquest dissortat país caribeny com de la crueltat d'aquell període, amb les figures dels Tonton Macoute (la policia secreta del règim) sempre omnipresents i atemorint la població. En efecte, Els comediants acompleix la funció de testimoni i de denúncia sense perjudici de l'acció i l'interés narratiu, fet que té molt de mèrit. I malgrat la perspectiva distanciadora, displicent, irònica i escèptica del narrador.
Amb tot, com sempre passa en Greene, malgrat el gran interés de l'anècdota sociopolítica (amb escenes impressionants, com la de l'enterrament interromput pels Tonton), va més enllà. A mesura que avança l'obra, guanya en gravetat i perd ironia. Prenen entitat personatges secundaris que actuen de contrapunt del narrador. Hi ha els Smith, un matrimoni nord-americà humanitarista, ingenu i vegetarià, inicialment humorístic però finalment carregats de coherència i humanitat. Hi ha el criat Joseph, que a partir d'una cerimònia vudú s'impica en un incipient grup de resistència armada, un grup impossible sense armes ni preparació. I hi ha sobretot el doctor Magiot, amb breus aparicions però que propicia la reflexió final del llibre, de la qual ja en vaig extraure fa uns dies un fragment. Malgrat els personatges, com Jones o el mateix narrador, que actuen com a "comediants" sense convicció, representant un paper, aquesta reflexió és una defensa del compromís, el compromís sociopolític però també com una actitud humana general.
En conclusió, una novel·la absolutament recomanable, que he llegit en la traducció al català d'Eduard Feliu que va aparéixer el 1968 a la col·lecció "Zenit" de l'editorial Aymà.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada