Albert Llimós, La dona que fugia de la boira, Barcelona, Proa, 2010 ("A Tot Vent", 532). Finalista del Premi Sant Jordi 2009.
Tota una vida. En aquesta novel·la l'autor ens ofereix la vida sencera d'una dona, la Teresa, des que naix en un petit poble de Lleida a inicis de segle XX. Queda sense mare des del moment de nàixer, i haurà d'aprendre de ben jove a afrontar tota sola els revessos de la vida. Amb ella el lector viurà les seues relacions amb els homes, la separació de la família, la guerra civil amb tots els trencaments que li suposa, l'anada a Lleida i després a Barcelona empesa per unes circumstàncies difícils. Finalment, l'aparent redempció que aconsegueix en la postguerra
La vida de la Teresa no és precisament un camí de roses. Sembla concentrar en ella la part pitjor de la història de Catalunya del segle passat. Pertany sense dubte al bàndol dels humiliats i ofesos per l'esdevenir històric, com una altra il·lustre figura femenina de la literatura catalana, la Colometa de La Plaça del Diamant. El referent rodoredià sembla evident, però Llimós vol fer, clarament, una novel·la diferent. I un personatge diferent: Teresa no és Colometa. Té un tarannà lluitador, compromés, actiu. És una dona valenta, conscient de la seua posició en el món, que s'implica, que assumeix els riscos de les seues decisions. Tan humilment heroica que en algun moment sembla inversemblant.
La novel·la pot ser llegida com una visió de la nostra història del segle XX, amb una atenció especial pels efectes devastadors de la guerra. Però una visió des d'uns ulls de dona: és una contribució a la petita història, a la història quotidiana de les dones durant aquell segle convuls. Perquè és per la seua condició de dona que Teresa ha de convertir-se en una persona forta i supervivent. I dones són també la major part de persones que l'ajuden al llarg de la vida, amb l'excepció del seu germà. És una novel·la sobre com de difícil fou ser una dona en aquella època i aquesta terra.
Albert Llimós empra una tècnica fragmentària de múltiples capítols breus entre els quals sovint no hi ha solució de continuïtat. Això convida el lector a ressituar-se contínuament i a completar la història, i alhora permet a l'autor poder abraçar un període de temps tan llarg sense ser prolix. Aconsegueix així oferir una novel·la llegidora i al mateix temps interessant, que suposa un bon debut d'aquest autor novell.
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 829 (20 d'abril de 2012)
Hola:
ResponEliminaAl meu bloc Més content que un gínjol he premiat el teu Vista parcial.
El funcionament és senzill: cada bloc que ha estat nominat ha de penjar el banner que teniu al damunt i proposar, per la seua banda -fent-ne un breu comentari valoratiu- cinc nous guardonats de la seua preferència que continuaran la "cadena". Tot això amb l'única condició que els blocs proposats tenguin menys de 200 seguidors enregistrats. La finalitat és donar-nos a conèixer entre nosaltres i oferir al nostre públic enllaços interessants que possiblement no coneguin.
Moltes gràcies, amic Gínjol! La veritat és que em fa moltíssima il·lusió. M'alegra que t'hages fixat en aquest bloc tan discontinu i desigual, i el comentari que li has dedicat a la teua entrada. Jo no sóc de continuar cadenes, però trobo que aquesta la seguirà, encara que siga per agraïment.
Elimina