En la casa

No sóc en absolut un cinèfil, ni m'agrada especialment el cinema francés, ni coneixia de res (ho sento) el director François Ozon. Però dimecres passat vaig sortir impressionat i entusiasmat de veure En la casa, un film d'aquest director. Una pel·lícula francesa, sí, dit així pot fer arrufar el nas a més d'un, i fins i tot a mi, a priori. Desgraciadament, serà per culpa d'aquests prejudicis que la immensa majoria dels espectadors es perdran aquest film totalment magnífic, un de les millors que he vist en molt de temps (la qual cosa no té gaire mèrit, ho reconec, perquè no veig tant cine com voldria, però alguna cosa deu significar).

En la casa presenta un professor de literatura d'un institut de secundària desencantat amb els seus alumnes (aquí, colzades i mirades còmplices de la meua dona) que descobreix en una redacció rutinària la d'un alumne que escriu amb traça. Un problema, però: explica com, amb l'excusa d'ajudar un company amb les matemàtiques, ha entrat a casa seua i descriu la seua família. El text acaba amb un enigmàtic "continuarà". A partir d'aquí, l'alumne anirà donant al professor progressius lliuraments de la seua relació amb la família a través del qual el primer anirà donant consells d'escriptura al primer. Un exercici que per a tots dos navega entre la literatura i el voyeurisme morbós.

La història avança de manera perfectament trenada, impecable, sense deixar cap espai en blanc, alternant la relació alumne-professor amb la inserció del cada cop més tèrbol adolescent en la família de classe mitjana. Però aquesta segona trama se'ns explica a través de la versió que apareix en les narracions que entrega al professor. De manera que es dilueix la frontera entre la realitat i la ficció: tot allò ha passat de debò o s'ho imagina el jove autor? o el jove actua sobre la realitat perquè li proporcione matèria per a la ficció? Tot plegat condueix a una complicació de la situació que al professor de literatura se li n'anirà de les mans.

Explicat així, sembla molt complicat, i segurament ho és si s'analitza en profunditat, però justament la gràcia de la pel·lícula és que no ho semble. Tot flueix amb facilitat, prenent des del començament l'atenció de l'espectador que ja no pot apartar els ulls ni la ment de la història que se li ofereix a la pantalla. No importa què és realitat i ficció en les històries de l'adolescent; el que importa és la manera com la narració t'enxampa. Per a la qual cosa compta amb més ingredients: uns diàlegs intel·ligents sense ser pedants, unes dosis de barreja de gèneres (des de la comèdia fins al misteri) i uns actors inspiradíssims, desconeguts del tot per a mi, especialment Fabrice Luchini i Ernst Umhauer, els dos protagonistes.

Una pel·lícula de les que deixen impressió en l'espectador, d'aquelles que hores i dies després de vista segueixes donant-li voltes. Potser la literatura o la ficció només són unes formes refinades de voyeurisme? No us perdeu la darrera seqüència, amb homenatge inclòs a La finestra indiscreta de Hitchcock. Absolutament recomanable.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 866 (11 de gener de 2013)