Quicos i Botifarres

(El següent article va ser escrit fa ja vora dos mesos, i publicat al núm. 64 de la revista La Font, del mes de març)

Anit vaig tindre una nova prova de la importància del grup, de la vida comunitària i del moviment. Era el dia abans del termini fixat per la redacció de La Font per a entregar els articles, i jo encara no el tenia fet. Això encara entraria dins la normalitat, perquè és un fet conegut que sempre escric l’article el darrer dia. La qüestió és que no tenia ni tan sols tema. Volia que fos un article sobre música, però encara no sabia de qui parlar.

 Vaig compartir les meues inquietuds amb els membres de la comissió diocesana. I amb aquella facilitat i generositat, de seguida van sorgir propostes. “Podries parlar dels vint anys de Quico el Célio”. Home, i tant! Quin grup més representatiu del nostre bisbat podríem triar? Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup que no necessita presentació per a la gent de les Terres de l’Ebre. Jo diria, vist des del sud, que han estat un dels puntals per a la consciència col·lectiva ebrenca. Cançons com “De la Terra de l’Ebre D.O.”, “Lo carrilet de la Cava” o la mítica “Es cantava i es canta” (“De Roquetes vinc...”) són autèntics himnes a les nostres terres.

Personalment, trobo a faltar que els Quicos siguen més coneguts al sud del Sénia. Jo només vaig tenir una ocasió de veure’ls, a Benicarló, i ja fa anys. I és una llàstima, perquè la música i el món de les seues cançons són també la música i el món dels valencians del Maestrat. Ja ho diuen ells: “de la vora del riu Sénia / veig camins que van al sud: / les mateixes oliveres / i els mateixos garrofers”. O en un altre tros: “Diu que al Tossal dels Tres Reis / quan fa vent sona una jota / i que la canten tres veus, / tres veus que se saben entendre: / Matarranya, Maestrat / i la gran terra de l’Ebre.”

Fidels a aquesta idea, Quico el Célio i companyia es van ajuntar l’any passat o l’altre amb el cantador valencià Pep Gimeno “Botifarra” en un disc conjunt, titulat La barraca. El disc demostra els punts de contacte musicals, culturals i de veure la vida entre l’Ebre i el País Valencià. És un disc excel·lent, que espero que haja servit per a donar a conéixer el Botifarra en terres catalanes.

El Botifarra és un cantant de música tradicional valenciana que és un autèntic fenomen de la naturalesa. No només per la seua veu prodigiosa. L’hauríeu de veure en directe: és un devessall de gràcia, de cultura popular, enfila cançons amb dites, refranys, embarbussaments, anècdotes i acudits amb una naturalitat extraordinària. I ha aconseguit una cosa insòlita: fer que molta gent jove escolte la música valenciana d’arrel. Us recomano els discos del Botifarra i sobretot que l’aneu a escoltar en concert.

Una altra proposta, a la comissió, va ser: “Parla d’Al Tall, que s’han retirat”. Al Tall han estat fonamentals per a la música valenciana dels darrers trenta o quaranta anys. I la millor prova d’això, i també el millor homenatge que se’ls pot fer, ara que han dit adéu, és constatar la vitalitat que demostra gent com Pep Gimeno “Botifarra”.