Un dels temes del curs de Literatura Universal, a segon de batxillerat, és la Bíblia. Això sobta de vegades l'alumnat, i segurament altres persones que llegisquen açò, però és innegable que la Bíblia és un dels libres que més ha influït en la història de la cultura occidental (si no el que més). Però a banda de la seua influència, que és deguda en bona part a factors extraliteraris (l'expansió i hegemonia cultural i social del cristianisme durant segles), és també un llibre que mereix ser llegit per qualitats literàries. Alguna de les obres que conformen el multiforme i divers mosaic bíblic poden ser considerades peces artístiques de primer ordre.
A classe vam llegir, per exemple, el primer capítol del Gènesi: el moment de la creació. És un text d'una gran bellesa poètica, tan gran com la seua aparent simplicitat. Déu va creant, en la narració de la Bíblia, un a un, els elements de la natura. Però allò que em crida més l'atenció és que ho fa per obra i gràcia de la seua paraula: "Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir". I prou. El simple acte verbal de Déu és la causa de l'existència de les coses. Res no existeix abans que la seua existència siga verbalitzada.
No sé fins a quin punt l'anònim autor del Gènesi era conscient del poder que atorgava a la paraula: un poder diví, el poder creador. És gràcies a les paraules que les coses existeixen, són les paraules les que donen substància i essència a la realitat, les que fan que la realitat siga tal. Per això, i sense sortir de la Bíblia, l'evangeli de Joan comença amb aquestes paraules: "Al principi existia el que és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu". La paraula (la Paraula) és encimbellada fins a categoria divina, l'essència de la divinitat s'emparenta amb un acte tan definitòriament humà com la paraula, la capacitat de parlar, el poder d'anomenar les coses i de dotar-les, així, d'una vida més profunda, d'una existència més plena.
Aquests textos em recorden aquell fragment de l'inici de Cien años de soledad: "El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo". García Márquez ens dibuixa un món innominat, i per tant encara incomplet, a mig crear. Perquè és quan les coses tenen nom que existeixen per a nosaltres. És gràcies a les paraules que prenem consciència de la realitat que ens envolta. I és només quan verbalitzem els nostres pensaments que aquests esdevenen més clars, més reals, de vegades per a entendre'ns a nosaltres mateixos i el que ens passa ens cal posar-ho en paraules.
Les paraules són fonamentals per a entendre el món, i això ho sabem molt bé els filòlegs. Millor encara: és gràcies a les paraules que entenen el món d'una determinada manera, i no d'una altra. Per això és tan greu la desaparició de qualsevol llengua: perquè amb ella desapareix tota una manera d'entendre la realitat. Les paraules, al capdavall, són allò que ens fa més poderosos, ens fa creadors. És allò que tenim en comú amb Déu: la capacitat de crear mons.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 956 (24 d'octubre de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada