Apocalíptics i patriotes

Recreació d'un govern valencià d'esquerres, segons alguns

Durant els dies que han passat entre les eleccions autonòmiques i municipals i la concreció dels pactes d'esquerra, s'han detectat dues postures. Bé, se n'han detectat moltes, però n'hi ha dues que crec que marcaran en bona part la pressió que rebran aquests governs.
 
D'una banda, hi ha els que conjuren la catàstrofe, els creadors de l'apocalipsi, els que creuen que l'arribada al poder, sobretot, de Compromís, obrirà una mena de forat negre en aquesta part de la galàxia que engolirà tota vida creada. A Benicarló, per exemple, s'ha sentit comentar que es prohibiran les falles i la processó del Cristo, entre altres barbaritats que serien, de ben segur, anunciadores de la fi del món, si no fóra que són altament improbables. Alguns parlen des de la ignorància, la por al desconegut; altres, en canvi, ho fan amb mala fe.

Els de la mala fe són els que, des de l'hora zero, van posar el crit al cel per la famosa foto de les senyeres (estelades i no) davant de l'Ajuntament. Els mateixos que criticaven alguns tuits de la nit electoral. Precisament de tuits ha anat la primera dimissió d'un regidor a Madrid. Realment, els invocadors de l'apocalipsi roig van per feina, i no tenen cap intenció d'esperar els cent dies de gràcia. A València, dissabte ja hi havia qui atribuïa a Joan Ribó la suposada retirada d'una bandera espanyola, que en realitat s'havia embolicat per la tempesta. Aquesta gent va, com se sol dir, "a sac", i no pensen perdre temps.

Caldrà que els nous governs tinguen molta mà esquerra per esquivar tanta mala llet concentrada. Ja es veu vindre per on vindran els trets: que si catalanistes, que si radicals, que si populistes (ho he llegit avui a l'ABC). Tornarà a sortir l'espantall del pancatalanisme, de la por i de la ignorància. Encara no han començat a governar i pel poble ja he vist enganxines de "No mos fareu catalans". Tocarà tindre molta paciència i serenitat, amb aquest percal.

A l'altra banda, els dies que semblava que el pacte d'esquerres a les Corts perillava, van anar apareixent els maximalistes, els defensors de les essències pàtries. Si Mònica Oltra deia que fer oficial el terme País Valencià no era una prioritat, ja hi havia qui se sentia decebut fins a l'arrel més pregona del seu ésser nacional. Ja semblava que totes les esperances es truncaven, es llegien comentaris per la xarxa de votants penedits.

A uns i altres se'ls haurà d'anar fer entenent que els nous governants no són ni dimonis ni redemptors almogàvers. Esperem, efectivament, que canvien moltes coses, però entenem que no cal que siguen de la nit al dia, perquè hi ha molta feina a fer, i el país es troba devastat per vint anys d'inconsciència nacional. Personalment, prefereixo que, en primer lloc, governen, demostrant que són gent amb trellat, que vol el millor per als ciutadans; i, a més, que ho facen d'una altra manera a com es feia, i a poc a poc vagen construint una altra visió del país, sense imposicions, amb naturalitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 988 (19 de juny de 2015)