LA VELLA: Ell deia: Vosaltres mateu els ocells! Per què mateu els ocells? Nosaltres no matem els ocells... no faríem mal ni a una mosca... Les llàgrimes li queien cara avall. No permetia que les hi eixuguéssim. No podíem acostar-nos-hi. Deia: Sí, vosaltres heu matat tots els ocells... I ens amenaçava amb els seus punyets... És mentida, m'heu enganyat! Els carrers són plens d'ocells morts, de nens que agonitzen. Són els ocells que canten!... No, són gemecs. El cel és vermell de sang... No, fill meu, és blau... Ell insistia cridant: M'heu enganyat, jo us adorava, em pensava que éreu bons... els carrers són plens d'ocells morts, vosaltres els heu buidat els ulls... Papa, mama, sou dolents!
Eugène Ionesco, Les cadires, trad. de Joan Tarrida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada