La protagonista i narradora d'aquesta novel·la intueix un dia, amb total certesa, que el seu marit s'enamorarà de la seua jove parella de violí a l'orquestra on hi té plaça. Ella, la narradora, és una dona de més de cinquanta anys, dibuixant i il·lustradora d'èxit; ell té deu anys menys que ella, i tenen una filla junts. La percepció de la futura i incipient infidelitat del marit, de la qual segons la protagonista ni ell és conscient, coincideix amb la vivència dels canvis que comporta la menopausa en la seua vida.
Arran d'aquest fet germinal -la consciència que el marit s'enamorarà d'una altra més jove-, la protagonista ens anirà mostrant, en fragments curts, la seua vida, tant la passada com la present: la seua afició per córrer diàriament, l'afició per la beguda, uns fets determinats i crus que van marcar la seua infantesa, els seus primers matrimonis, l'amor que sent per la seua filla a punt d'entrar a l'adolescència, la complicitat que la unia al seu marit i que ella sent que s'acaba per l'aparició de la jove Cristina. I els detalls que li mostren el canvi d'etapa vital: les pèrdues d'orina, la necessitat de lubricant per a la pràctica del sexe, tot plegat descrit amb bona dosi d'ironia i sentit de l'humor.
Un dels mèrits d'aquesta darrera novel·la d'Empar Moliner és justament posar el focus narratiu en una etapa vital tan comuna com desconeguda, la menopausa de les dones, tan invisible per a la literatura com socialment. L'evolució dels sentiments de la protagonista pel seu marit i la seua presumible futura amant és, al capdavall, un vessant més, el més determinant, del fet d'haver entrat en una altra fase de la vida, la "vellesa", com la narradora l'anomena de manera immisericordiosa i (potser) exagerada. Però hi ha altres temes que conformen el dibuix del conjunt: l'amor matrimonial i la seua degradació, l'amor maternal com a absolut, i com gestionar-ho tot plegat en el camí de la maduresa.
Tot i aquest plantejament que pot semblar una mica dramàtic o existencial, l'estil que Moliner imprimeix a la narradora és farcit d'ironia, de vegades càustica. Una manera d'escriure directa i desacomplexada característic de l'autora que els seus lectors, o aquells que la coneixen per les seues aparicions als mitjans, reconeixeran fàcilment. De fet, entre la protagonista de la novel·la i l'autora hi ha moltes semblances, gens dissimulades, que justifiquen aquesta similitud o confluència d'estils.
Benvolguda és una bona oportunitat per a gaudir de l'estil personal d'Empar Moliner, i alhora per a identificar-se en el retrat d'un personatge antològic i complex que mostra com es poden afrontar (si és possible) els principals conflictes sentimentals i vitals més enllà dels cinquanta anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada