divendres, 11 de juny de 2010

Arinyó en estat pur

La trajectòria literària de Manel Joan i Arinyó és prou coneguda en el món de les lletres valencianes. Amb gairebé trenta anys de prolífica dedicació a l’ofici d’escriure, ha publicat desenes de llibres que li han permés esdevenir un dels autors més representatius de la novel·la valenciana actual i tocar una gran diversitat de gèneres. Entre aquests hi ha l’autobiografia novel·lada, que va practicar a Les nits perfumades (1989) i Com la flor blanca (1991), en què s’apropava als primers anys de la seua vida. Ara, amb Fem un trio, Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009, torna a fer de la seua vida matèria novel·lística, si bé amb una presència de l’autor molt més directa, que l’emparenta més amb el llibre de memòries.

Joan i Arinyó narra en Fem un trio, que té per aclaridor subtítol El fascinant món de la ploma (aclaridor perquè el títol té una funció provocadora), els seus primers anys d’escriptor, en concret els compresos entre 1978 i 1988. El resultat és un enfilall, més o menys fragmentari, d’anècdotes, majoritàriament divertides, viscudes en primera persona mentre mirava d’obrir-se camí en el camp de la literatura.

L’escriptor de Cullera recorre a un registre en el qual se sent molt còmode: l’humor, la ironia, la deformació grotesca de la realitat, que li permeten transformar en joiosa matèria literària elements que a les mans d’un altre autor no tindrien ni la meitat de grapa. Qui haja sentit l’espurnejant oralitat d’Arinyó podrà fer-se una idea del to que pren la narració de les seues vivències d’escriptor emergent. L’autor té la capacitat, gens fàcil i molt treballada, de convertir en divertits els fets que es proposa narrar, i per tant de crear literatura sobre la vida, la pròpia en aquest cas. El llenguatge, molt viu i entre col·loquial i elaborat, en un aconseguit equilibri, hi contribueix i no poc.

El llibre configura, més enllà dels detalls biogràfics de l’autor, un panorama molt acolorit de les relacions literàries al País Valencià dels vuitanta. Dóna detalls del funcionament, sovint ben particular, de l’ambient cultural valencià de l’època: editors, escriptors, premis literaris... Val a dir, però, que quan els detalls poden ser denigrants, silencia els noms, tot i que de ben segur molts lectors iniciats en les coneixences del món literari i editorial valencià els hi sabran identificar. Per a aquests, la lectura del llibre té un al·licient afegit.

D’altra banda, hi apareixen molts escriptors que Arinyó tractà per algun motiu: Martí i Pol, Pedrolo, Capmany, Damià Huguet, entre d’altres. En aquests capítols l’autor abandona la seua sornegueria habitual per a elaborar uns retrats en què manifesta la seua admiració. Són passatges en què predomina l’emoció i el sentiment.. La qual cosa no està en contradicció perquè de vegades, com en els casos d’Estellés i Fuster, els episodis narrats siguen humanitzadors i, per tant, desmitificadors.

En definitiva, Fem un trio és una lectura engrescadora, que juga sense satisfer-la del tot amb la tafaneria del lector, per a mantenir-lo lligat amb un somriure als llavis, quan no amb una franca i oberta rialla. Una demostració més del contrastat ofici d’Arinyó i de la seua capacitat satírica. Un llibre que sembla demanar a crits una continuació, per tal que l’autor cullerot ens acabe de narrar les seues vicissituds literàries i paraliteràries en anys posteriors. Una continuació que, sembla, ja va guanyar el darrer premi Enric Valor de novel·la.

Publicat (una mica més breu) a La Veu de Benicarló, núm. 722 (22 de febrer de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada