divendres, 9 de març de 2012

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 1


Ja fa mesos que tinc pendent un article dedicat a Coratge, el darrer disc d'Obrint Pas, que va aparéixer fa gairebé un any. No sóc crític musical, ni n'entenc prou com per a sentir-me còmode en aquest àmbit, i sempre m'apareixen nous temes o lectures sobre els quals m'és més fàcil escriure. Però ha arribat el moment. I ha arribat gràcies als fets i les mobilitzacions recents que han rebut el nom de "primavera valenciana". No entraré a descriure ni a valorar ara el que ha passat aquestes darreres setmanes a València. El que em sembla clar és que Obrint Pas són la banda sonora inevitable d'aquesta primavera valenciana.

Coratge, per a mi, és dels millors discos d'Obrint Pas. I això ja és dir molt, perquè n'han fet de molt complets, com ara l'anterior, Benvingut al paradís (2007). Hi demostren que no han perdut en absolut les essències, tot allò que els fa un grup de referència, fins i tot millorant i perfeccionant els seus reconeixibles registres musicals. Segueixen sent contundents, segueixen combinant ska i altres estils amb dolçaines i ritmes populars, però em fa l'efecte que cada cop són més elaborats, més madurats musicalment. Crec que és un disc que abelleix ballar i saltar en un concert, però que es deixa escoltar també a casa.

Això ja és prou per tenir Coratge com un disc de capçalera, de fet al costat de tota la discografia del grup. Però allò que m'ha impulsat a relacionar-lo amb els fets recents del país ha estat el missatge que es desprén de les cançons. Com sempre, Obrint Pas són reivindicatius, són denúncia ferma i clara d'una realitat que no agrada. Però no practiquen l'autoflagel·lació trista i pessimista, sinó que entenen aquesta realitat com un repte, una porta a l'acció, la lluita i l'esperança. Sense acritud, sense amargor.

"Seguirem" és el títol d'una de les cançons. "Sempre endavant", criden a "La cultura de la por". Aquesta és l'actitud: un avenç positiu, no un quedar-se plorant pels racons. O proclamen, en el que és per a mi un dels himnes del disc, la peça "Alegria": "perquè avui desafiem la por / que el poble que canta mai no mor, / amunt els punys, amunt les il·lusions, / que si cantem / si cantem mai morirem". Una explosió d'alegria reivindicativa desacomplexada.

Cançó rere cançó, Obrint Pas s'erigeixen en els portaveus autoritzats d'una València subterrània, difícilment reconeixible sota anys de renúncies i majories absolutes genocides. Però una València "orgullosa i digna", que seguia existint. És la València d'Obrint Pas, que molts créiem quasi una creació utòpica, impossible en l'era de Rita i Camps. Fins que aquest mes de febrer ha sortit al carrer, jove, culta i valenta. Existia aquesta altra València, era veritat, i ens podem felicitar que seguisca viva.

(Podeu llegir la segona part d'aquest article clicant ací)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 824 (9 de març de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada