L'estudiant que no parlava valencià

Llegeixo tard i per casualitat una polèmica a les xarxes del mes de juny. Resulta que es veu que el xic que va obtindre la màxima nota a la selectivitat (un 14 sobre 14) és valencià. La televisió valenciana À Punt el va entrevistar i ell va contestar en castellà. Hi va haver algunes opinions crítiques amb aquest fet, com la de l'historiador Vicent Baydal: el fet era lamentable, si l'hagueren entrevistat en anglés hauria respost en anglés, això era una mostra de l'estat agònic del valencià en perill d'extinció. No criticaven (em pareix a mi) el xic, sinó el que representava com a símptoma: que un estudiant brillant valencià no siga capaç de parlar en valencià.

De fet, em pareix un bon exemple d'un fet que com a professor de valencià veig molt sovint, i que és descoratjador. Veure com, malgrat tots els nostres esforços, la major part de l'alumnat prefereix usar el castellà abans que el valencià, fins i tot en els casos que el valencià és la seua llengua materna. L'altre dia, en l'institut on treballo, es matriculava una alumna amb un expedient brillantíssim que havia passat un any a l'estranger, i ella i sa mare feien mans i mànigues per veure si podia ser exempta de valencià. "Es que yo, el valenciano...". Crec que l'actitud era la mateixa que la d'aquell alumne de la PAU: el valencià és una assignatura, seré capaç de traure-hi molt bona nota, però no el parlaré.

El que em va cridar l'atenció en la polèmica a Twitter esmentada i, per què no dir-ho, em va deprimir, van ser les respostes posteriors a eixos comentaris. "Si (el valencià) se muere será gracias a la imposición del catalán". "Y porque se muere queréis imponerlo? (sic)". "Pues claro que se muere, si lo estáis sustituyendo por infame e infecto dialecto barcelonino (sic)". Comentaris, quasi tots ells, òbviament, en castellà.

Per què es parla tant últimament d'"imposició" del valencià? A mi em pareix el més normal del món que un territori amb dues llengües les estudie les dues. També s'imposen la Física i la Filosofia, tots els plans d'estudi tenen un component d'obligatorietat, ha de ser així i ningú es queixa. Com que m'imposen la teoria de l'evolució, o el sistema mètric, vaig a fer-li el boicot i no utilitzar-lo. Per no dir que, òbviament, el castellà també s'imposa, i bé que em pareix, faltaria més. Hem de saber utilitzar les dues llengües. El fet, però, és que la majoria d'alumnes acaben la secundària sent plenament competents en castellà, i en valencià no. Com el xic de la PAU. Ho veig cada dia, sé de què parlo.

L'altra, el tema del català, el "barceloní". Però què volen, que s'estudie el valencià que es parla pel carrer, el registre col·loquial? Un cop ens situem en l'àmbit del valencià estàndard, no es perceben diferències significatives amb "el català". O és que quan estudiem castellà no el depurem dels col·loquialismes que els lingüistes qualificats identifiquen? Estudiem el castellà de Belén Esteban o el d'Antonio Machado? Doncs el mateix s'ha de fer amb el valencià. I ja no entro en si el valencià és una altra llengua diferent del català perquè el tema, de veritat, em crea una fatiga intel·lectual profunda.

Deixo per al final la millor opinió que vaig llegir en aquell "debat" a les xarxes: "Per a parlar el valencià normatiu, o millor dit el català normatiu, millor no parlar-lo. El valencià mor per culpa del català i no del castellà o de l'anglès". Eixa és la conclusió a què totes aquestes opinions ens porten: millor no parlar-lo. Molt bonic. "Antes" moros que catalans, abans parlar castellà que un valencià digne i modern. En fi, després del desànim que aquestes opinions em provoquen, de la temptació de deixar-ho córrer tot, com a docent i com a valencià, em recompondré i seguiré ensenyant valencià, utilitzant-lo, difonent-lo. Fent pedagogia (inútil?).

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1193 (26 de juliol de 2019)