A Salvador Ortí, in memoriam
La població s'aixeca majestuosa com un vaixell en un oceà de pedra, entre onades de muntanyes. Una erupció mineral orgullosa, ferma. Una creixença de la terra. No per habitual i repetida, la visió de Morella deixa de sobtar i impressionar el visitant que hi arriba.
A dins de les muralles, la percepció canvia. Aquella presència pètria es transmuta en les parets de les cases, les portalades, els porxos. Tot manté una solidesa que permet que, visita rere visita, la ciutat se'ns presente, almenys aparentment, inalterable. Però aquesta immutabilitat s'humanitza, esdevé familiar, propera, amb la senzillesa de les coses essencials.
He tornat a Morella, quasi per casualitat, a la impensada i sense preveure res. Celebraven el Sexenni, tot i que jo no hi era per aquest motiu. Mentre esperava per marxar, he pogut passejar pels seus carrers costeruts, molt animats en aquesta ocasió festiva. Visitar Morella és com tornar a les arrels, a allò que vam ser i que la ciutat manté com una presència activa que ens recorda que encara ho som. L'arquitectura de les cases, la disposició de l'entramat dels carrers, la mateixa tradició del Sexenni, la perfecta integració amb l'entorn muntanyenc, ens fa viatjar en el temps, i descobrir que el viatge és cap endins de nosaltres mateixos. Cap allò que som col·lectivament.
Un passeig nocturn per la volta de l'Albereda, tot fent temps, per l'esquena del castell altiu. Sempre m'impressiona la nit un cop surts de les muralles morellanes. De sobte, el caminant s'enfronta a la foscor absoluta, al silenci pregon. Morella és un gegant que dorm silenciós en la nit. En aquest cas, la lluna il·lumina les muntanyes dels Ports. L'efecte és d'una immensa serenor, la llum s'escampa pels turons amb placidesa, banyant-los d'una claror especial. La lluna va ser creada per a brillar en un entorn així, fa temps que els entorns massa urbanitzats ens ho han fet oblidar.
Com un guia enmig de les muntanyes, Morella ens assenyala el camí del respecte al passat, a la llengua, al paisatge.
Sempre és bo tornar a Morella.
(Text escrit l'estiu de 2018 i no publicat fins ara, que recupero amb motiu de la mort de Salva Ortí, gran mestre, company i morellà il·lustre)
Un passeig nocturn per la volta de l'Albereda, tot fent temps, per l'esquena del castell altiu. Sempre m'impressiona la nit un cop surts de les muralles morellanes. De sobte, el caminant s'enfronta a la foscor absoluta, al silenci pregon. Morella és un gegant que dorm silenciós en la nit. En aquest cas, la lluna il·lumina les muntanyes dels Ports. L'efecte és d'una immensa serenor, la llum s'escampa pels turons amb placidesa, banyant-los d'una claror especial. La lluna va ser creada per a brillar en un entorn així, fa temps que els entorns massa urbanitzats ens ho han fet oblidar.
Com un guia enmig de les muntanyes, Morella ens assenyala el camí del respecte al passat, a la llengua, al paisatge.
Sempre és bo tornar a Morella.
(Text escrit l'estiu de 2018 i no publicat fins ara, que recupero amb motiu de la mort de Salva Ortí, gran mestre, company i morellà il·lustre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada