Literatura de la realitat

Remirant papers, i recent la lectura de L'incert alberg de Josep Igual, m'adono que amb els anys ja he escrit algunes coses sobre aquest autor benicarlando, alguna de les quals ni tan sols recordava, i en aquest blog només n'he penjat una. Com que una de les maneres de recordar és tornar a llegir, i un blog com aquest té també la funció de mantenir vius alguns escrits per al futur, que altrament serien oblidats, en properes entrades aniré publicant les ressenyes que tinc escrites de llibres d'Igual. Per anar obrint boca de cara a la presentació a Benicarló de L'incert alberg d'ací dues setmanes.

Aquesta ressenya va ser publicada a la revista Passadís. Quadern de Lletres (núm. 25, any 2005, p. 138-140), la insigne revista, ja desapareguda, de l'Associació Cultural Alambor. També a La Veu de Benicarló, núm. 465 (31-12-2004).

LITERATURA DE LA REALITAT

Josep Igual, El rastre dels dies 

Benicarló, Onada Edicions, 2004 (“Narratives”, 2)

Premi Alambor de Narrativa 2003.

Josep Igual, autor benicarlando de dilatada i reconeguda trajectòria com a poeta i també novel·lista, va guanyar la penúltima edició del Premi Alambor de Narrativa amb aquest dietari, gènere que ja havia conreat en L’any de la fi del món (2001). Si aquella primera aproximació al dietarisme recollia les impressions i vivències de l’autor al llarg de 1999, El rastre dels dies se centra en el dia a dia de l’any 2002. En aquesta obra, Igual se’ns revela (se’ns confirma si tenim en compte el precedent) com un molt digne seguidor de la tradició dels dietaris.

La seua tècnica dietarista s’ha depurat des de L’any de la fi del món, i es limita ací a pinzellades breus, molt breus de vegades, que parteixen de vegades de la realitat quotidiana (un passatger a l’autobús, un cambrer, un conegut), de vegades d’una lectura, d’una música, del mateix exercici de l’escriptura, per encetar la reflexió. Una reflexió en la qual l’estil, molt treballat, hi juga un paper decisiu. De vegades, aquesta brevetat és portada fins a l’extrem de l’aforisme, de l’apunt d’una línia o dos. Com ara: “No en tinc cap mena de dubte. Ens odiem tant perquè els nostres defectes s’assemblen moltíssim.” És en aquests aforismes on es veu clarament la lliçó de Joan Fuster, així com en cert gust per la paradoxa. 

Hem dit que predomina, com a punt d’arrencada de la reflexió, l’arrelament constant a la realitat dels dies. No obstant això, Igual es deixa endur ací i allà per cert alé narratiu que es concreta en forma d’alguns —anomenem-los així— “microcontes”, petites narracions de poques línies, contundents, de vegades crues, de vegades surrealistes, amb un vague eco de J.V. Foix.

En el rerefons, amarant-ho tot, un pòsit cultural i literari frondós, que esdevé una bona ullera per observar la realitat, o un coliri, o un vidre sortosament deformant. Les referències literàries ajuden a entendre el món, i a la inversa. Així, el pistoler d’un western li fa pensar en el Quixot (“Em miro, en el lleure dissabter, un western. El pistoler solitari no deixa de tornar a ser Alonso Quijano”) o les veles a la mar en Ausiàs March (“a la mar hi ha veles esportives que no saben qui era Ausiàs March”).

Quant als temes, predominen els exclusivament literaris i els diguem-ne “existencials”, però també criden l’atenció les reflexions socials i polítiques, de vegades arrelades en l’actualitat pura i dura, de vegades més atemporals. Això evita una imatge distorsionada de l‘autor com si estigués tancat en una torre de vori, allunyat en les seues cabòries culturalistes. Igual ens demostra que l’escriptor també pot comprometre’s a través de l’eina de l’escriptura.

Hem parlat d’influències de Fuster i Foix, però hauríem de referir-nos a la influència essencial: Josep Pla. I això es fa evident, en primer lloc i sobretot, pel concepte desacreditat i crític que de la narració clàssica té Igual, visible en alguns comentaris: “Soldados de Salamina de Javier Cercas, m’ha reconciliat amb la novel·la; entre altres coses, suposo, perquè no ho és del tot”. I en un altre passatge, precisament a propòsit d’un llibre de Pla, parla del seu “cansament lector de la novel·la”. Precisament d’ací deriva l’opció pel dietari, un gènere que parteix de la realitat, que té unes dosis mínimes o nul·les de ficció. També és molt planiana l’organització dels dietaris d’Igual en anys naturals, la consciència del sentit cíclic del temps, i també el mateix títol, que palesa una preocupació (també proustiana) pel pas del temps.

Les influències no treuen mèrit a Igual: l’enriqueixen. A partir d’elles, l’autor benicarlando crea la seua pròpia veu, vigorosa i personal. I és un luxe de lector llegir la seua vida literaturitzada, o la seua literatura feta vida, en el seu estil enlluernador, metafòric, fastuós.