...I la guerra encara dura

Sembla ser que en una projecció de Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar, a València, hi va haver unes persones d'un grup d'ultradreta que van boicotejar la projecció amb crits de "Viva España" o similars, i amb una bandera espanyola, suposo que prou gran perquè quedara clar. Quan aquest cap de setmana sortia de veure aquest film pensava en eixa notícia. Pobres xics, es nota que no l'havien vista i només l'atacaven pel que havien sentit contar, el que suposaven, allò que a priori els semblava que pretenia Amenábar. Ells creien que la pel·lícula atacava el franquisme, i que donava una visió "partidista" de la guerra civil. Pobres xics, repeteixo.

Mientras dure la guerra se centra en un conegut episodi dels primers mesos de la guerra, quan l'escriptor Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, es va enfrontar al general Millán-Astray (fundador de la Legión) i li va dir allò de "Venceréis pero no convenceréis". Sembla que els historiadors no veuen clar que Unamuno diguera exactament eixes paraules, el que està clar és que hi va haver un enfrontament verbal, fins a tal punt que Unamuno, que fins aleshores havia estat partidari de l'aixecament militar, va ser destituït com a rector i sotmés a vigilància fins a la seua mort, dos mesos després.

De tota manera, la pel·lícula no és, ni de lluny, una narració maniquea en què hi ha bons i dolents. Fins arribar a eixa escena al paranimf de la Universitat de Salamanca, se'ns hi narren fonamentalment dues accions. D'una banda, l'evolució personal d'Unamuno des del suport als militars revoltats fins al cèlebre enfrontament, evolució que la pel·lícula relaciona amb la detenció i afusellament de dos amics seus, un per maçó, l'altre per socialista. De l'altra, l'ascens del general Franco fins a la condició de cap suprem del bàndol militar, i la seua relació amb Millán-Astray (un enorme Eduard Fernández, com sempre). Reconec que aquesta part històrica la desconeixia bastant i m'ha semblat molt interessant. Val a dir que la figura de Franco és tractada amb sorprenent respecte i equanimitat, o almenys a mi m'ho ha semblat. Ni és ridiculitzat, ni magnificat, ni demonitzat. Ho haurien d'haver vist aquells de la bandera i els crits.

Tanmateix, crec que Mientras dure la guerra no pretén ser un documental històric, i per això és més que probable que continga algunes llicències o errades, de la mateixa manera que en moltes pel·lícules nord-americanes sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha. La centralitat del missatge de la pel·lícula es troba en la figura d'Unamuno, i en la seua contradicció interna: tot i oposar-se a l'estat de coses durant la República, tampoc podia combregar amb els excessos del bàndol franquista. Es trobava, per tant, escindit, com es veu en una de les escenes per mi més emotives, la discussió amb Salvador Vila. Aquesta conversa és l'ideal d'Espanya que Amenábar planteja: la superació de les "dos Espanyes", el diàleg constructiu i divergent entre dues maneres de veure les coses.

Res a veure, per tant, amb bàndols. Amenábar pren eixos episodis de l'inici de la guerra per a plantejar una entesa, una superació de les diferències, una confiança en el poder del diàleg. Més enllà de l'anècdota històrica, el film tracta sobre com superar els conflictes, com poder solventar les divergències sense violència, sense la voluntat d'aixafar i anul·lar l'oponent. Desgraciadament, no sembla que aquest missatge puga ser assimilat per aquells que han atacat la pel·lícula sense veure-la. De fet, a la llum dels successos recents que estem vivint, sembla que encara ens trobem molt lluny d'haver-ho entés. En certa manera, la guerra, entesa com l'enfrontament sense concessions a l'adversari, encara dura.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1204 (18 d'octubre de 2019)

Negacionisme

Canvi climàtic? Això és una moda que s'han inventat ara. Les glaceres no s'estan desfent, hi ha estudis que demostren que fa mil anys, o dos mil, no n'hi havia. Rajoy tenia un cunyat científic que deia que no era per tant, que el clima canvia per causes naturals. Ara eixe cunyat mana a la Casa Blanca, o un que va estudiar al mateix lloc. A més, eixa xiqueta, la Greta no sé què, és molt rara, i una nena de casa bona. El que haurien de fer els joves, en comptes de tanta història amb el clima, és posar-se a treballar i estudiar.

I què m'has de dir de tot això de la llengua? Pos no ens volen fer creure que el valencià és català? Això són quatre universitaris catalanistes que viuen d'esquena a la realitat. Per culpa d'ells, acabarem com a Catalunya. Qui són ells per a dir-nos en què parlem? El valencià no té res a vore amb el català, això ho sap qualsevol. Veigues quines coses els expliquen als xiquets a l'escola, i els llibres que els fan llegir; si estan en català! Ara vindrà el Correllengua eixe i manipularan als xiquets ficant-los amb una estelada. Uns adoctrinadors, és el que són.

Un altre tema és això de Franco. Ja et dic jo que no s'estava tan malament, i no es deien tantes tonteries, amb Franco. Ara ensenyen els xiquets que era un dictador, i no paren de menjar-los el cervell presentant les coses com volen. Si ell va fer-ho tot: les carreteres, els pantans, la seguretat social, tot! Ni Nostre Senyor al Gènesi va fer tantes coses! Perquè ara expliquen la història com ells volen, no com va passar de veritat.

Ni idea, tenen, i ens volen fer creure el que volen. "Pintar como querer". Si diu que això de l'arribada de l'home a la lluna és mentida! Que ho van rodar en un plató! Home, tu mira les imatges, a la lluna no hi ha vent i la bandera vola... Els americans van voler fer creure al món això, però per què no han tornat a anar a la lluna? Això demostra que en realitat no hi van arribar mai. El que jo et diga.

Que sí, home, que sí, encanta't que Marilyn no estiga viva encara, amagada en algun lloc secret. Sabia massa coses sobre Kennedy, i qui el va matar... Al costat del plató on van rodar això de la lluna, deu estar, amb la càmera frigorífica on està congelat Walt Disney. L'altre vaig vore un programa on explicaven que les piràmides les van construir els extraterrestres. Veus, això té sentit! D'on podien traure una tecnologia tan avançada aquells pobles tan primitius?

O siga que ni hi ha canvi climàtic, ni el valencià és català, ni Franco era tan mala persona, ni res. Ja ho deia no sé qui, "muera la inteligencia". I visca el "cunyadisme".

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1202 (4 d'octubre de 2019)

De primaveres i monstres

Ressenya publicada a la revista Caràcters, núm. 85 (tardor 2018)

Ada Castells

La primavera pendent
Comanegra / Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2018
200 pàgines

Aquest 2018 es compleixen dos-cents anys de la publicació de Frankenstein, de Mary Shelley. Amb aquest motiu l’editorial Comanegra va ordir un projecte original i ambiciós, la col·lecció “Matar el monstre”. Es tractava que set autors escrigueren set novel·les que havien de compartir tres condicions: totes tindrien lloc a la ciutat de Barcelona, la història s’ambientaria en un any concret entre 1818 i 2018, i tindrien en comú l’aparició d’un determinat personatge secundari. Les set novel·les serien independents però, alhora, permetrien configurar una novel·la —feta, com el monstre de Frankenstein, a partir de fragments— sobre la Barcelona dels darrers dos-cents anys. Els autors que s’han prestat a aquest joc són Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Núria Cadenes, Mar Bosch i Miquel de Palol.

La primavera pendent, d’Ada Castells, és la primera d’aquest conjunt, i s’ambienta al voltant de 1818, any de la publicació de Frankenstein. La protagonista és Carme Coroleu, filla d’un fabricant d’indianes, que poc després de morir son pare és casada amb un jove estrany, Francesc Castany, amb la voluntat que ell es faça càrrec de la fàbrica. Tanmateix, el nou marit s’endinsa, tot just casat, en l’estudi del manuscrit de Frankenstein, que el seu padrí li ha fet arribar. Obsedit per la idea que darrera l’obra hi ha una veritat científica, abandona la seua esposa i viatja fins Anglaterra. L’únic contacte de Francesc amb la protagonista seran les cartes, gràcies a les quals Carme anirà veient com el seu marit s’allunya cada cop més. Mentrestant, ella es veurà obligada a prendre les regnes del negoci tèxtil, tractant d’obrir-se pas en un món d’homes per al qual ella tampoc ha estat educada.

Com en un teixit d’indiana, diversos fils conformen aquesta breu novel·la, combinats amb habilitat i ofici. En primer lloc, trobem la peripècia central de la protagonista, l’evolució personal que la durà de la desesperació per un matrimoni no consumat i per l’ensulsiada de l’ideal de felicitat femenina tradicional, fins a l’emancipació tant personal com laboral. En aquest camí, ha de vèncer prejudicis, interns i externs. La condició de la dona en un context determinat és, doncs, un tema destacat, tractat amb un subtil i ben travat simbolisme.

A través de les cartes de Francesc, s’introdueixen com a personatges el grup d’escriptors que l’estiu de 1816 van participar de la cèlebre i germinal trobada a la vora del llac Léman en la qual va originar-se Frankenstein. Així, Francesc coneixerà l’autora d’aquesta obra, el seu marit el poeta Percy Shelley i el metge John Polidori. La novel·la de Castells presenta així un caràcter de joc literari, d’homenatge, però sense reverències: l’autora inventa motivacions i actituds en aquests personatges de la història literària. Totalment lícit: un cop incorporats a la ficció, són uns personatges de novel·la més.

El tercer fil del teixit de La primavera pendent és, òbviament, Barcelona. A través dels ulls de la narradora assistim a un moment de transformació de la ciutat, que s’està recuperant de les ferides de la Guerra del Francès i s’enfronta a un segle que serà decisiu per a la seua evolució futura. Epidèmies, canvis polítics, enderrocament de les muralles, obres al port, ens són presentats des de la perspectiva de Carme, representant d’una burgesia industrial que serà fonamental en la nova Barcelona. Se’ns hi mostra l’inici d’uns canvis per a la ciutat que, com un altre monstre de Frankenstein, s’anirà construint durant els següents dos-cents anys.

Castells juga amb encert amb aquests elements per a oferir-nos una novel·la coherent, amb una arquitectura sòlida, rica en matisos i sentits, alguns d’ells només apuntats, d’altres enriquits amb símbols com la mateixa primavera del títol. Una primavera que comença referint-se a una felicitat conjugal tradicional i acaba esclatant en una autorealització lliure.

Reflexions estiuenques

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1200 (20 de setembre de 2019)

(Retalls d'un estiu desvagat)

Fent voltes en bici pel terme, m'he adonat que els camins rurals de Benicarló mostren un estat envejable. Molts, com el de la Fossa del Pastor, han estat asfaltats recentment, i la veritat és que es pot anar en bicicleta sense haver de sortejar massa clots. Tot al contrari del casc urbà, on l'estat de conservació de l'asfaltat dels carrers és lamentable. Les diverses rases obertes en anys precedents per a passar conduccions de gas, telefonia i altres avenços, han deixat uns carrers plens de cicatrius que el pas del temps, les pluges i l'ús s'han encarregat de reobrir amb una múltiple varietat i repertori de clots. Els diversos ajuntaments, tant fa el signe polític, no han fet res per millorar això des de fa anys. Al cap i a la fi, potser és un senyal d'identitat de Benicarló. ¿No s'ha dit sempre que som un poble d'essència llauradora? Potser per això tenim en millor estat de conservació els camins rurals que els carrers.

***

Quin sentit té això de les dames i la reina? Per a quan homes en la representació dels ciutadans en les festes? En aquest cas, no podrien ser "damos", serien "cavallers"? Per què la reina de les festes de Benicarló du una bandera espanyola a la cinta? Potser soc l'únic que troba tot això, i l'exaltació, i el certamen, i tot plegat, molt carrincló, desfasat i absurd. Si és així, ja em perdonareu.

***

Un cop l'any que se m'acut anar a la biblioteca a traure un llibre per llegir, ara que tinc més temps, i em trobo la biblioteca de vacances. Ara que tinc l'ocasió de llegir el diari amb un tallat matinal, els diaris són prims i amb poca varietat de notícies. Quan més temps tinc de fer esport, fa tanta calor que no m'abelleix. Tristes paradoxes de l'estiu.

***

Està molt bé això de les festes participatives, però segueixo trobant a faltar concerts de música en viu. A les localitats semblants a Benicarló en fan, i molts de bades. Mon fill i jo mateix hem anat tant aquest estiu com el passat a Vinaròs, per posar un exemple, a veure grups de música en català. M'ho haurien d'explicar millor perquè jo no ho entenc. Que l'únic concert potable siga el del Pub Babilon és per a fer-s'ho mirar. Genial iniciativa privada, però per què no se'n pot fer alguna de pública? De debò el plat fort musical és un tribut a Abba? És d'una tristor de poble menut.

***

Aiguat sobtat de finals d'agost, d'aquells que abans sovintejaven més. De nou, camins tallats i gent que ha de fer viatges dignes d'Ulisses per arribar a casa o al poble. Penso que a Benicarló no es deu haver fet cap pont des del franquisme. Es va ampliar el del Barranquet a la carretera de Peníscola ja fa anys, però de nou, cap ni un. Un  petit llistat dels que caldrien: Mar Xica (aquest és clamorós), Barranquet carretera vella, Barranquet camí Artola, riu Sec al cementeri. Ja sé que deu ser molt costós, però algun dia ens hi haurem de posar, no? No vull posar el dit a la nafra esmentant altra vegada poblacions de l'entorn.

La riquesa de la cultura

Kaouther Adimi, Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger.
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2018 ("Antípoda", 31).
Traducció d'Anna Casassas.

Kaouther Adimi és una jove escriptora en francés nascuda a Alger el 1986, que amb la seua tercera novel·la, Nos richesses, ha merescut el premi Renaudot des Lycéens i ser seleccionada pel jurat del premi Goncourt. L'obra segueix certa tendència actual de fer literatura a mig camí entre la ficció i la realitat, de partir d'alguns fets reals per a literaturitzar-los. En aquest cas, es tracta de la història d'Edmond Charlot, llibreter i editor algerí, i la seua llibreria Les Vrais Richesses, fundada el 1936. Charlot va ser el primer editor d'Albert Camus i altres autors, i va mantenir estrets contactes amb André Gide, Antoine de Saint-Exupéry, Jules Roy i molts més. Es tracta, per tant, d'una figura important de la literatura francesa del segle XX.

Adimi opta per una estructura narrativa que barreja estils, temps i punts de vista diversos, però de tal manera que aquesta complexitat no dificulta la lectura. Així, cada capítol consta de tres parts. En la primera, situada en el present, el protagonista és Ryad, un jove estudiant francés que rep l'encàrrec de buidar la llibreria perquè van a instal·lar-hi una botiga de bunyols (fet fictici, atés que la llibreria encara es troba activa en la realitat). La segona, generalment molt breu, contextualitza sis moments entre 1930 i 1961 fonamentals per entendre la història d'Algèria i les seues tensions amb França. La tercera part de cada capítol és un recull del suposat diari d'Edmond Charlot, en què es resumeix la història tant de l'editor com de la llibreria.

El lector, per tant, viatja constantment des d'un present amnèsic que no té inconvenient a esborrar de la realitat un espai com la llibreria, fins al passat en què ressegueix els esforços de tota una generació combativa que entre els anys trenta i cinquanta del segle XX van treballar per la cultura amb una fe transformadora. Esdevé així un exercici de memòria col·lectiva que pretén posar en valor no només la història cultural, sinó aquells elements del present que ens permeten mantenir-la. Les escenes en què Ryad va buidant els prestatges de la llibreria i va deixant edicions precioses de Camus o Giono al carrer, ignorant el seu valor històric, són corprenedores, i mostren estima pels llibres com a objecte, per tot allò que representen d'història col·lectiva.

Precisament la visió col·lectiva de la cultura és fonamental en Les nostres riqueses. Els subcapítols dedicats a la història d'Alger estan narrats per una primera persona del plural que és la del poble algerià. El mateix poble que en la narració ambientada al present és representat per Abdallah i altres personatges del barri on s'ubica la llibreria, molts dels quals no són lectors però senten devoció pels llibres i la botiga perquè entenen el paper que la lectura té per al progrés col·lectiu. "Un home que llegeix val per dos", es pot llegir a l'aparador de Les Vrais Richesses. És aquella admiració pel saber i la cultura que generacions anteriors han tingut i que ara, ai las, cada cop costa més de veure.

D'altra banda, i reblant aquest vessant col·lectiu, la història de Charlot i la seua llibreria van en tot moment estretament lligats a la història d'Algèria. La participació en la guerra mundial, el fet de ser temporalment capital simbòlica de la França alliberada, els abusos colonials francesos, la revolta per la independència, tot apareix reflectit en la novel·la, que sembla voler dir-nos que la cultura i els llibres mai viuen una vida separada de l'espai i el temps en què s'ubiquen.

Les nostres riqueses és una novel·la ponderada, que sap trobar el to just i adequat per a transmetre allò que vol, sense grandiloqüències: la importància dels llibres i la cultura per entendre allò que som col·lectivament.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1198 (6 de setembre de 2019)

El metge dels monstres

Vicent Dasí
Doc Doggie. Unitat de medicina estrambòtica
Alzira, Bromera, 2019 ("Esfera", 49).

El protagonista i narrador d'aquesta novel·la (guanyadora del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil 2018) és un jove doctor que afronta la seua primera guàrdia nocturna com a resident de pediatria a l'Hospital General de València. Aquesta primera nit, tot coincidint amb una tempesta apocalíptica, rebrà una sèrie de pacients adolescents amb un tret en comú: tots ells presenten algun tret que els relaciona amb un monstre del cinema clàssic de la Universal (Dràcula, l'Home Llop...). Jonathan Dooggie, mes conegut com a Doggie, començarà a investigar i farà cap a un cinema abandonat del barri del Carme, el Cinema de la Mala Mort, on comprova que s'estan produint una sèrie de successos peculiars.

Es tracta, com es veu, d'una història amb predomini dels elements fantàstics, però que juga amb altres components que la doten d'un to personal i particular. El més destacat és la presència en la narració de diversos referents procedents de la cultura cinematogràfica clàssica, no només la de terror, que també, sinó a pel·lícules tan diverses com Taxi Driver (impagable l'aparició de Robert de Niro en el seu taxi), Caçafantasmes o Star Wars. De fet, les referències cinèfiles són tan sovintejades i tenen tant de pes específic per a la trama, que ben bé es podria dir que la novel·la és un homenatge al seté art i en particular als films clàssics de terror.

Més enllà del cinema, Dasí hi fa jugar elements molt diversos procedents de la cultura popular, com la televisió o la música. Tot plegat configura una novel·la entretinguda, divertida, poc convencional, que aprofita en certa manera la seua intriga fantàstica per a introduir els joves lectors en el món de la cultura cinematogràfica contemporània amb un llenguatge àgil i un estil fresc i proper.

Morella, sempre

A Salvador Ortí, in memoriam

La població s'aixeca majestuosa com un vaixell en un oceà de pedra, entre onades de muntanyes. Una erupció mineral orgullosa, ferma. Una creixença de la terra. No per habitual i repetida, la visió de Morella deixa de sobtar i impressionar el visitant que hi arriba.

A dins de les muralles, la percepció canvia. Aquella presència pètria es transmuta en les parets de les cases, les portalades, els porxos. Tot manté una solidesa que permet que, visita rere visita, la ciutat se'ns presente, almenys aparentment, inalterable. Però aquesta immutabilitat s'humanitza, esdevé familiar, propera, amb la senzillesa de les coses essencials.

He tornat a Morella, quasi per casualitat, a la impensada i sense preveure res. Celebraven el Sexenni, tot i que jo no hi era per aquest motiu. Mentre esperava per marxar, he pogut passejar pels seus carrers costeruts, molt animats en aquesta ocasió festiva. Visitar Morella és com tornar a les arrels, a allò que vam ser i que la ciutat manté com una presència activa que ens recorda que encara ho som. L'arquitectura de les cases, la disposició de l'entramat dels carrers, la mateixa tradició del Sexenni, la perfecta integració amb l'entorn muntanyenc, ens fa viatjar en el temps, i descobrir que el viatge és cap endins de nosaltres mateixos. Cap allò que som col·lectivament.

Un passeig nocturn per la volta de l'Albereda, tot fent temps, per l'esquena del castell altiu. Sempre m'impressiona la nit un cop surts de les muralles morellanes. De sobte, el caminant s'enfronta a la foscor absoluta, al silenci pregon. Morella és un gegant que dorm silenciós en la nit. En aquest cas, la lluna il·lumina les muntanyes dels Ports. L'efecte és d'una immensa serenor, la llum s'escampa pels turons amb placidesa, banyant-los d'una claror especial. La lluna va ser creada per a brillar en un entorn així, fa temps que els entorns massa urbanitzats ens ho han fet oblidar.

Com un guia enmig de les muntanyes, Morella ens assenyala el camí del respecte al passat, a la llengua, al paisatge.

Sempre és bo tornar a Morella.

(Text escrit l'estiu de 2018 i no publicat fins ara, que recupero amb motiu de la mort de Salva Ortí, gran mestre, company i morellà il·lustre)

L'estudiant que no parlava valencià

Llegeixo tard i per casualitat una polèmica a les xarxes del mes de juny. Resulta que es veu que el xic que va obtindre la màxima nota a la selectivitat (un 14 sobre 14) és valencià. La televisió valenciana À Punt el va entrevistar i ell va contestar en castellà. Hi va haver algunes opinions crítiques amb aquest fet, com la de l'historiador Vicent Baydal: el fet era lamentable, si l'hagueren entrevistat en anglés hauria respost en anglés, això era una mostra de l'estat agònic del valencià en perill d'extinció. No criticaven (em pareix a mi) el xic, sinó el que representava com a símptoma: que un estudiant brillant valencià no siga capaç de parlar en valencià.

De fet, em pareix un bon exemple d'un fet que com a professor de valencià veig molt sovint, i que és descoratjador. Veure com, malgrat tots els nostres esforços, la major part de l'alumnat prefereix usar el castellà abans que el valencià, fins i tot en els casos que el valencià és la seua llengua materna. L'altre dia, en l'institut on treballo, es matriculava una alumna amb un expedient brillantíssim que havia passat un any a l'estranger, i ella i sa mare feien mans i mànigues per veure si podia ser exempta de valencià. "Es que yo, el valenciano...". Crec que l'actitud era la mateixa que la d'aquell alumne de la PAU: el valencià és una assignatura, seré capaç de traure-hi molt bona nota, però no el parlaré.

El que em va cridar l'atenció en la polèmica a Twitter esmentada i, per què no dir-ho, em va deprimir, van ser les respostes posteriors a eixos comentaris. "Si (el valencià) se muere será gracias a la imposición del catalán". "Y porque se muere queréis imponerlo? (sic)". "Pues claro que se muere, si lo estáis sustituyendo por infame e infecto dialecto barcelonino (sic)". Comentaris, quasi tots ells, òbviament, en castellà.

Per què es parla tant últimament d'"imposició" del valencià? A mi em pareix el més normal del món que un territori amb dues llengües les estudie les dues. També s'imposen la Física i la Filosofia, tots els plans d'estudi tenen un component d'obligatorietat, ha de ser així i ningú es queixa. Com que m'imposen la teoria de l'evolució, o el sistema mètric, vaig a fer-li el boicot i no utilitzar-lo. Per no dir que, òbviament, el castellà també s'imposa, i bé que em pareix, faltaria més. Hem de saber utilitzar les dues llengües. El fet, però, és que la majoria d'alumnes acaben la secundària sent plenament competents en castellà, i en valencià no. Com el xic de la PAU. Ho veig cada dia, sé de què parlo.

L'altra, el tema del català, el "barceloní". Però què volen, que s'estudie el valencià que es parla pel carrer, el registre col·loquial? Un cop ens situem en l'àmbit del valencià estàndard, no es perceben diferències significatives amb "el català". O és que quan estudiem castellà no el depurem dels col·loquialismes que els lingüistes qualificats identifiquen? Estudiem el castellà de Belén Esteban o el d'Antonio Machado? Doncs el mateix s'ha de fer amb el valencià. I ja no entro en si el valencià és una altra llengua diferent del català perquè el tema, de veritat, em crea una fatiga intel·lectual profunda.

Deixo per al final la millor opinió que vaig llegir en aquell "debat" a les xarxes: "Per a parlar el valencià normatiu, o millor dit el català normatiu, millor no parlar-lo. El valencià mor per culpa del català i no del castellà o de l'anglès". Eixa és la conclusió a què totes aquestes opinions ens porten: millor no parlar-lo. Molt bonic. "Antes" moros que catalans, abans parlar castellà que un valencià digne i modern. En fi, després del desànim que aquestes opinions em provoquen, de la temptació de deixar-ho córrer tot, com a docent i com a valencià, em recompondré i seguiré ensenyant valencià, utilitzant-lo, difonent-lo. Fent pedagogia (inútil?).

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1193 (26 de juliol de 2019)

El naixement de la identitat valenciana

He llegit durant aquest mes de juliol l'interessantíssim llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016). Coneixia Baydal pel seu blog Vent d Cabylia, i la seua tasca de divulgador a través de les xarxes, però encara no n'havia llegit cap llibre. Creieu-me quan us dic que després de llegir aquest n'he quedat amb ganes de més. Es tracta d'un llibre divulgatiu però que no renuncia a l'articulació d'un discurs rigorós i a la inclusió de les fonts que el documenten; podríem dir que pertany a una mena d'"alta divulgació", però que té la virtut de poder ser llegit amb molta fluïdesa. A mi m'ha enganxat pràcticament com si fos una novel·la, de fet més que moltes novel·les.

Baydal ressegueix la documentació oficial dels segles XIII i XIV, és a dir, aproximadament el primer segle i mig d'existència del Regne de València, per tal d'identificar com, per què i quan els valencians van començar a identificar-se com a tals. És a dir, com va aparéixer la consciència col·lectiva valenciana. El llibre troba les arrels dels sentiment valencià en l'extensió i la defensa dels Furs de València, que entraren en conflicte amb els Furs d'Aragó que hi convisqueren en el territori valencià durant gairebé un segle. En els territoris que defensaven els Furs de València s'anà creant progressivament l'embrió d'una identitat valenciana, que s'estengué a tot el Regne a partir de la fi del conflicte foral, a les Corts de 1329-1330, quan s'acceptaren els nous Furs de València per a tot el territori.

No soc historiador ni especialista en aquestes qüestions, per tant disculpeu-me si no sé explicar-les tan bé com ho fa Baydal, que uneix rigor i divulgació de manera admirable. Per això he descobert en el llibre coses que desconeixia completament i que he trobat molt curioses. Per començar, desmunta alguns mites molt estesos. Ni els valencians som valencians des dels temps dels àrabs, o fins i tot abans, com creuen algunes persones (p. 34-41); ni som una mena de catalans trasplantats, una identitat particular de la catalana. De fet, la identitat valenciana és producte de la barreja de col·lectius d'origen tant català com aragonés (dos terços i un terç, aproximadament), que es mesclaren, també territorialment (p. 173). Personalment, havia donat per cert durant molt de temps que els valencians d'origen català s'havien establert a la costa, i els aragonesos a l'interior. Com sol passar, les explicacions massa simples són poc exactes.

Això m'ha fet pensar en com el component dual ha format part de la valencianitat des dels seus mateixos orígens. Som un territori (un país, si volem dir-ho en termes contemporanis) essencialment barrejat, "mestís" (sense donar a aquest adjectiu cap component "racial"). Gent d'orígens catalans i aragonesos habitaren un regne nou i al llarg del temps s'anaren identificant en una nova identitat, un nou poble. No sense discussió: quasi un segle de conflicte amb els partidaris del fur aragonés, fonamentalment nobles provinents d'Aragó que tenien possessions en territoris valencians. Amb la diferència que uns volien identificar del tot el territori amb les lleis aragoneses, i els altres propugnaven una llei pròpia. Podríem dir que ens trobem des dels orígens discutint per allò que hem de ser, i sempre amb interferències externes.

Una altra curiositat és que la consciència valenciana s'articulà al voltant dels Furs de València, això vol dir que fins que aquests no foren acceptats i assumits per tots els estaments del territori no aparegué el gentilici "valencià" aplicat a tot el territori. És a dir, que la identitat valenciana va anar lligada a una qüestió legislativa i jurídica. Res a veure amb idees essencialistes, romàntiques, nacionalistes o contemporànies del que és "ser valencià". Els medievals eren molt més pragmàtics: els pobles s'unien al voltant d'unes lleis, d'un ordenament jurídic comú, d'uns impostos (p. 33). De fet, la Generalitat va nàixer com una institució que recaptava uns tributs "generals", per a tots els estaments (p. 149).

M'han agradat moltes coses del llibre, i una d'elles és que no es deixa portar per cap ideologia preconcebuda, adopta un punt de vista objectiu, que és el que ha de fer un historiador. Així, no té cap problema a aportar exemples de com les primeres vegades que apareix el gentilici "valencià" apareix en textos en què també es parla de "catalans" (p. 152). També deixa clar que aquesta identitat no era incompatible amb d'altres, ja que el terme "nació" a l'edat mitjana era polisèmic, i un podia considerar-se valencià en tant que nació política, i català en tant que nació etnocultural (p. 170). Un aspecte que em sembla d'una actualitat indiscutible.

No podré explicar ací, ni prou ni prou bé, tots aquells elements de reflexió que m'ha suscitat aquest Els valencians, des de quan són valencians? M'ha donat molts elements per a entendre d'on venim els valencians, i també crec que pot ajudar molt els valencians actuals que maldem per trobar una manera de ser valencians avui. Altíssimament recomanable.

Necessitem À Punt

Fa unes setmanes que la televisió pública valenciana, À Punt, va complir el primer any d'emissions. Des de fa temps (de fet, des d'abans que començara a emetre, cosa si més no curiosa) se senten veus que ataquen aquest mitjà, fins i tot alguns partits polítics proclamaven durant la campanya electoral que anaven a tancar-lo. Algunes opcions ideològiques consideren que és una despesa innecessària. Em pregunto per què els valencians tenim menys dret a tenir una televisió pròpia que els murcians o Castella-La Manxa, amb tots els respectes.

Crec que és una absoluta necessitat que els valencians tinguem una televisió pròpia. Fa sis anys, quan el govern del PP va tancar Canal 9, vam ser molts els que ens vam indignar. Havíem criticat amb duresa aquella televisió, per la seua manipulació informativa, pels continguts barroers i sensacionalistes, per moltes coses que no ens agradaven. Però una cosa era criticar-la, fins i tot no mirar-la, i l'altra fer-la desaparéixer. No desitjàvem el tancament de Canal 9, volíem que fora una televisió millor.

La qüestió és que una televisió pública valenciana és vital per als valencians. En primer lloc, per la pervivència de la llengua. En un context comunicatiu en què la presència del valencià és absolutament residual, cal que hi haja una televisió que normalitze l'ús de la llengua en els informatius, en la ficció. Hi ha milers de joves valencians que mai han vist una pel·lícula en valencià/català; és normal si no tenen mai l'opció. Ara per ara, entre les dotzenes de canals que existeixen, això només és possible en À Punt i TV3, que la major part de valencians no poden veure.

Però hi ha d'altres raons, tant o fins i tot més importants. Per exemple, la possibilitat de tenir un espai comunicatiu valencià, un àmbit d'informació i entreteniment que ens cohesione com a valencians. No és normal que jo, com a valencià, no sàpiga el nom dels consellers de la Generalitat, que no conega l'actualitat política valenciana. Més enllà de la política, À Punt fa una tasca de divulgació dels valors i les expressions socials i culturals que es generen a tot el territori valencià, que d'altra manera no troben manera de visibilitzar-se. Mirant-la descobreixo moltes realitats d'altres comarques valencianes que no coneixia. Això ajuda a fer créixer la consciència de ser valencians.

Certament, en aquest any la televisió d'À Punt no ha aconseguit tenir una audiència mitjana decent (sembla que gira al voltant del 2%, amb l'excepció d'alguns esdeveniments puntuals). Al darrere d'això hi ha la forma de ser dels valencians, la nostra proverbial divisió quan es tracta de defensar allò que és nostre. D'una banda, molta gent li va fer creu i ratlla abans de nàixer per raons estrictament polítiques: com que era una televisió creada pel govern d'esquerres, ja estava condemnada. De fet, he vist molts comentaris a les xarxes que es vanten de no haver vist mai À Punt i de no tenir intenció de fer-ho. El prejudici elevat a norma de conducta.

Més sorprenent i decebedor és que molta gent que, a priori, podria formar part de l'audiència potencial de la televisió valenciana, perquè tenen una consciència valenciana, un interés per la llengua i la cultura del territori, la ignoren. Alguns per raons de purisme lingüístic, altres per raons de qualitat. Personalment, no ho entenc. Com a espectador, des del primer moment he vist programes en À Punt que no m'han agradat, i també hi he trobat espais que m'han atret. Començant pels informatius, infinitament més plurals i objectius que els de l'extinta Canal 9: només per això ja val la pena tenir una televisió que parle dels afers valencians. Però també programes de reportatges (Bambant per casa), culturals (Una habitació pròpia), musicals (L'estudi), alguns dels quals són propostes realment interessants. Per no parlar de l'aposta clara pel valencià, de la difusió dels productes culturals i econòmics valencians, de la presència que hi té la música en valencià, etc.

Que es podria fer millor? Ben segur. Que el model lingüístic té moltes mancances? D'acord. Tanmateix, À Punt acompleix una funció primordial i necessària per a la societat valenciana. No hauríem de permetre que l'atàvic autoodi valencià acabara amb un element de cohesió tan fonamental com una televisió que parle dels valencians i en valencià. La necessitem com a poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1190 (5 de juliol de 2019)