dissabte, 11 d’abril de 2020

La mirada pertorbadora


Article publicat a la revista Caràcters, núm. 87 (2019).

Anna Moner

La mirada de vidre
Bromera, Alzira, 2019
254 pàgines

La novel·lista de Vila-real Anna Moner ha aconseguit en menys d’una dècada i amb tres novel·les situar-se com un dels valors emergents més interessants de la narrativa valenciana actual. I el que és més remarcable, amb uns trets temàtics personals que la doten d’una veu pròpia potent i amb caràcter.  Amb Les mans de la deixebla (2011) i El retorn de l’Hongarès (2015) ja havia mostrat un interés pel costat fosc de la condició humana, sempre amb una ambientació en èpoques històriques pretèrites, que ara es consolida amb La mirada de vidre, que va obtenir el XXX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira.

La novel·la ens situa a Barcelona l’any 1905, i ens mostra el protagonista, el fotògraf Roger Queralt, treballant per a la mèdium Madame Babinski en una tasca ben peculiar: fer fotografies dels difunts a les sessions d’espiritisme per tal d’entregar-les als clients que sol·liciten aquests serveis. Queralt és un addicte a la morfina que intenta evadir-se així de la realitat tot revivint les experiències viscudes cap al 1898 al sanatori de Sant Gervasi, on va treballar a les ordres del doctor Robert Isaac, especialista en malalties nervioses.

La narració es mou entre aquests dos moments en la vida de Queralt: el present a la consulta espiritista, on viu en un enrarit i inquietat ambient amb la mèdium i la seua ajudant estrafeta; i la vida passada al sanatori, eix principal de l’argument, en el qual el protagonista va ser testimoni i col·laborador necessari dels insòlits experiments que el doctor Isaac duia a terme amb els interns. Unes pràctiques pertorbadores que provocaven determinades reaccions en el pacients mentals per a deixar-ne constància fotogràfica. Entre les víctimes d’Isaac hi havia una dona a qui anomenà la Valquíria, que deixà una marca obsessiva en el fotògraf. Queralt alterna la seua feina de fotògraf d’esperits amb una constant i creixent addicció a les injeccions de morfina i les visites a una intèrpret del tarot que li anirà interpretant les cartes que la Valquíria li donà.

Com veiem, Moner posa sobre el tauler narratiu una sèrie de peces molt suggeridores: la medicina psiquiàtrica, les malalties mentals, l’espiritisme, el tarot, la fotografia, l’art. Probablement cap ambient siga més adequat per a la conjunció de tots aquests elements que la Barcelona del tombant de segle, de la qual també retrata en algunes pàgines brillants l’ambient de l’entorn del Paral·lel. Extreu un bon rendiment de tots aquests ingredients, elaborant una narració captivadora, opressiva, plena d’elements morbosos, que transita per les fronteres més tèrboles de la condició humana.

Les referències estètiques són fonamentals. Isaac pretén reproduir i millorar amb les fotografies dels malalts mentals determinats quadres de la tradició artística, especialment amb figures femenines. A més aquest personatge expressa una idea estètica d’arrel simbolista: la bellesa de la lletjor, de la raresa, de la deformitat. “L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indiferent ningú”, afirma el personatge. Un axioma que en certa manera defineix l’estètica de la pròpia novel·la. El gust per la morbositat, per la perversió refinada, pels ambients enrarits, dota l’obra d’una atmosfera decadentista, també molt d’acord amb la Barcelona de finals del segle xix.

El fet que la trama siga lleu i que predomine l’ambientació, la descripció d’atmosferes i l’acumulació d’escenes, no ens ha de fer creure que ens trobem només davant d’un exercici estètic. A La mirada de vidre hi trobem suggerits amb habilitat diversos temes. Certament hi trobem una reflexió implícita sobre el vessant més pertorbador i morbós de l’ésser humà. Però també sobre el costat fosc de la recerca del coneixement; al capdavall, les cruels recerques del doctor Isaac tenen la pretensió de ser científiques. La figura de la Valquíria serveix per a mostrar també com es va crear, per part de determinats àmbits de la cultura del finals del vuitcents, una certa imatge artística de la figura femenina, i planteja fins a quin punt aquesta idealització no està exempta de violència.

A més, però, la figura del protagonista fotògraf, testimoni i alhora còmplice dels fets que retrata, es pot entendre com una metàfora de la indiferència i la passivitat davant l’abús a què són sotmesos els innocents, els humiliats, representats en els bojos del sanatori. A què són sotmeses les dones. Idea reforçada per l’abúlia que caracteritza el personatge, la seua manca d’acció al llarg de la trama. És la “mirada de vidre” del títol, mirada que en certa manera és també la de la veu narrativa, que retrata escenes d’una crueltat colpidora amb una fredor calculada, volguda. L’autora ens posa així davant del mirall: potser la mirada del lector, la mirada de tots nosaltres, és també de vidre. La mateixa mirada freda i inexpressiva de Mimí, la inquietant nina de porcellana de la mèdium, que obre i tanca el llibre.

dimecres, 1 d’abril de 2020

El silenci i la fúria

Surto a la terrassa. Em sorprén el silenci. No sento cotxes, ni la remor habitual de fons de la qual ni tan sols era conscient. A migdia sento pardals. Al vespre apareix una lluna creixent indiferent, pura. Intueixo la natura, més enllà dels nostres carrers, seguint el seu rumb sense les nostres interferències. És un dels efectes més evidents del confinament que vivim aquestes setmanes estranyes, inèdites. I potser el més positiu. Els homes i les dones hem sabut fer marxa enrere, retraure'ns sota la nostra closca, i deixar que el món fluïsca.

El silenci que trobem a l'exterior és un símbol de tot allò que ens pot aportar aquest període. Hem demostrat que som capaços de girar la nostra mirada endins, de retrobar en el silenci de fora i el de dins el valor de les coses realment importants: les mirades, les converses, les abraçades, el contacte humà. El silenci, el tancament, la reflexió, la pregària, ens obri al nostre jo més autèntic i als altres, com ja sabien els ascetes, els contemplatius, els religiosos de clausura. N'estem aprenent ara la lliçó, alguns per primer cop a la vida.

Molts ho diuen: d'aquesta experiència en sortirem millors, més persones, res tornarà a ser com abans. En el silenci de la meua terrassa, sentint la solidaritat de tots els companys d'espècie que també estan tancats a casa -solidaritat que es fa patent en senzilles i emotives cerimònies col·lectives: aplaudiments, concerts improvisats, manufactures sanitàries-, em fa l'efecte, vull creure que potser tenim una oportunitat. Potser sí que n'aprendrem alguna cosa.

Entro a casa, miro una estona el mòbil. Missatges de whatsapp amb vídeos, xarxes socials. Comentaris a notícies d'aquesta actualitat obsessiva que ens ofega aquests dies. Tendències polítiques evidents per damunt de l'acció comuna, crítiques enrabiades i agres, ressentiment, desig de buscar culpables. Internet té una cara fosca que l'ha convertit en el paradís del "cunyadisme", de tots aquells que saben de tot a posteriori. La unitat que s'intueix als balcons, no es veu a les xarxes: cadascú argumenta només en favor de la seua trinxera, la radicalització de les opinions, el rebuig al matís, al diàleg i a l'argumentació són constants.

Llegint tot el que es publica i es difon (atacs personals, diatribes polítiques, crispacions, insults, menyspreus), em pregunto si no continuem sent els de sempre. Si les proclames benintencionades que de tot açò en sortirem millors són ingènues i innocents. Quan tot açò acabe, tornarem a ser els mateixos, si és que ho hem deixat de ser. Tornarem a ignorar els altres, tornarem als nostres egoismes, al "que hay de lo mío". Ara estem plens de bones intencions, però, ¿voleu dir que canviarem? Són molts segles d'autodestrucció per ara modificar la tendència en unes setmanes.

Tanco l'ordinador. Torno a sortir a la terrassa. El silenci m'embolcalla de nou. Cal que el silenci siga més fort, més persistent, més poderós. Que ens impregnem del silenci, l'hem de guardar ben endins, per mantindre'l quan acabe tot açò. Hem de fer que el silenci guanye, dins de nosaltres, a l'odi i la fúria.

divendres, 6 de març de 2020

Lloguers i mascaretes

Hi ha coses que resulten difícils de comprendre per a una persona com jo, ignorant en les lleis econòmiques i en allò que anomenen "el mercat". L'altre dia em comentaven el cas d'una dona que ha de pagar cada mes 450 euros pel lloguer del pis on viu. Res de particular, si no fos que cobra només 452 euros. O siga, que gasta tots els diners en el lloguer. Imagineu-vos els problemes diaris que aquesta persona ha de patir per sobreviure.

Diríem que el problema és simple: que es busque un lloguer més barat. Tota la raó. Però resulta que és molt difícil trobar a Benicarló pisos de lloguer per a tot l'any. Ara, la majoria dels propietaris volen llogar els seus pisos només a turistes, perquè així, òbviament, guanyen més diners. Res a dir, qui gosaria criticar-los? Fa uns dies vaig veure una "promoció" (en diuen així, volen dir blocs de pisos) que era gestionada per una empresa que era, tal com deia el rètol, "líder en lloguer vacacional". O siga, que la senyora dels 452 euros no podrà llogar un dels pisos d'eixe edifici.

De fet, hi ha una manca de pisos de lloguer a Benicarló, com a tot arreu. I com que n'hi ha pocs, els preus són molt alts. L'oferta i la demanda, en diuen. Però ací hi ha una altra cosa que no entenc. Com és que no hi ha pisos de lloguer, si hi ha un fum de pisos buits, que es van construir en les darreres èpoques de la bombolla immobiliària? Uns coneguts parlaven fa poc que el fenomen dels okupes augmenta a la nostra localitat. Senyal que hi ha pisos buits. Per què no es lloguen? Misteri.

Em referia adés a la famosa llei de l'oferta i la demanda, base del nostre sistema econòmic. Diuen que és el motor que greixa l'activitat econòmica, que explica que tot es moga. Però no veig que en el tema de l'habitatge la cosa funcione com cal, digueu-me ignorant (o millor, digueu-me demagog, que ara es porta molt més). I un altre exemple ben recent. Es veu que a Itàlia, amb tota la histèria pel coronavirus, el preu de les mascaretes i l'alcohol desinfectant s'ha disparat de manera exorbitant. Si abans cada mascareta valia uns cèntims, ara es veu que costa bastants euros.

Cert: l'oferta i la demanda són sobiranes. La gent vol mascaretes, doncs pugen de preu. Lògic i raonable, segons les lleis del mercat. Però això, ¿no és fer negoci amb la por i la salut de la gent? Serà una llei immutable de l'economia, però té un component immoral, o almenys discutible. O només m'ho sembla a mi? ¿És just que un propietari (un particular, un banc) tinga un pis tancat i no el llogue, o que només el llogue a turistes de vacances, mentre hi ha gent que no troba un habitatge que puga pagar?

Que sí, que el mercat, l'oferta i la demanda, la llibertat de cadascú, que això, que allò... Però, on queden les persones en tot eixe engranatge?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1223 (6 de març de 2020)

divendres, 28 de febrer de 2020

Literatura, veritat, Hamlet

Sovint hem de sentir a dir que la literatura no serveix per a res. Bé, ho sentim a dir aquells que per motius laborals hem d'explicar-la a alumnes adolescents abduïts per pantalles tàctils, hormones i estímuls immediats. Fora de les classes, directament ningú en parla. Aquest silenci social afirma tàcitament que la literatura és una cosa inútil.

En aquests casos solc fer meu l'argument d'eixos alumnes, i els dic que, efectivament, la literatura no serveix per a res; com, de fet, la major part de les millors coses de la vida, com una cervesa amb els amics, l'amor, una posta de sol. Tanmateix, no és cert. La literatura té la utilitat d'ajudar-nos a entendre'ns a nosaltres mateixos i entendre la realitat que ens envolta. En aquest sentit, és una de les eines més potents que hi ha.

Aquests dies ho he tornat a explicar a propòsit de Hamlet, en l'assignatura de Literatura Universal. Hi ha una escena, que Shakespeare situa significativament al bell mig de l'obra, en què es representa una obra teatral: és la famosa escena del "teatre dins el teatre". Però situem-nos. Hamlet ha rebut la revelació que el seu pare ha estat assassinat per Claudi, actual rei i germà del difunt, que a més s'ha casat amb sa mare. Però no està segur de la veritat i ordeix un pla: demana a uns actors que representen una petita peça teatral davant la cort en què es posa en escena una situació idèntica al presumpte assassinat de l'anterior rei. Depenent de la reacció de Claudi, Hamlet comprovarà si és culpable.


Quan explico aquesta escena, intento transmetre (sense èxit, ai las) la complexitat que té i la profunditat de sentit que Shakespeare li atorga. De sobte, ens trobem que els personatges de l'obra que estem llegint (Hamlet, Claudi, Ofèlia i companyia) deixen de ser simples personatges per a esdevenir com nosaltres, espectadors. Es planteja un tema que als barrocs els entusiasmava: quins són els límits entre la realitat i l'aparença, entre la veritat i la ficció.  Si els personatges es transformen en espectadors, com nosaltres, adquireixen una entitat més real. On comença i on acaba la ficció en aquest joc d'espills? Què és teatre i què realitat? Qui ens diu que nosaltres, espectadors "reals", no som també personatges d'una enorme obra, "el gran teatro del mundo" que deia Calderón? La vida és teatre també, és ficció. D'ací a dir que la vida és un "somni", una "il·lusió" (de nou, Calderón), hi ha només un pas. D'una altra manera, la pel·lícula Matrix plantejava un tema semblant.


Però encara podem donar-li un altre pas de rosca a l'escena. Allò que Hamlet fa representar als comediants és la realitat del que ha passat: l'assassinat del seu pare tal i com es va produir, un fet que en la vida "real" només coneixen l'assassí, i que ell mateix sospita. Tota la resta de personatges, la resta de Dinamarca, no ho sap. Per tant, allò que està passant en l'escenari de la ficció teatral és més "real" que l'aparent "realitat": en l'obra teatral que Hamlet i els altres observen, que en teoria és ficció, s'està representant la "veritat", una veritat que tothom desconeix.

Claudi s'aixeca sorprés i iracund, i fa aturar la representació, perquè veu que allò que s'està representant davant de tothom és l'assassinat que ha comés. Amb aquest fet, es descobreix davant Hamlet, i demostra la seua culpabilitat. Per tant, el teatre, la "ficció", allò que era teòricament "invenció", la literatura al capdavall, no només és l'autèntica veritat sinó que ajuda a entendre la realitat. Shakespeare ens està dient que el teatre, la literatura, l'obra d'art en definitiva, són un camí d'accés al coneixement, mostren la veritat més profunda i autèntica.

Per a què serveix la literatura? Shakespeare ho tenia clar: per a entendre millor el món i a nosaltres mateixos. I per a saber qui ha matat el pare de Hamlet, és clar.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1222 (28 de febrer de 2020)

divendres, 7 de febrer de 2020

'La innocència'

 Hi ha dues pel·lícules en La innocència, la primera obra de Lucía Alemany, rodada a Traiguera i que ha estat una de les revelacions de la temporada. I l'espectador -o almenys aquest que us escriu- passa de l'una a l'altra a mesura que avança el visionat. I totes dues valen molt la pena.

El primer que ens atrapa és la proximitat, l'íntim plaer de retrobar en pantalla gran els parlars, els costums, les maneres de viure de la nostra comarca. La identificació és total. Aquelles dones assegudes a la porta de la casa de la veïna, en una de les primeres escenes, que es veu clar que no són professionals, i parlen i actuen amb total naturalitat, parlant com tantes dones de poble que coneixem. Sentir en una pel·lícula frases com "I ja festeges?" és un goig. S'ha fet una aposta evident a la pel·lícula per conservar el parlar popular del Maestrat, amb castellanismes inclosos, i un actoràs com Sergi López fa un esforç bastant reeixit per adoptar-lo. També és cert que la protagonista, Carmen Arrufat, és de Castelló i se li nota, però amb tot el resultat és molt atractiu. I insòlit: no hi estem gens acostumats.

No es tracta només de la llengua, tanmateix. El món en què se situa és la dels pobles de l'interior del Maestrat, i és fàcilment reconeixible. Les festes i les orquestres, els bous amb els cadafals a la plaça, les colles de joves que fan botellón, la discoteca de poble, el pare autoritari, les sortides amb el cotxe entre camps d'oliveres i garrofers. La pel·lícula destil·la Maestrat pur. Tot un homenatge a la comarca, gens idealitzada, també s'ha de dir.

Durant els primers trams de La innocència, em trobava enganxat pel que la pel·lícula tenia de plasmació cinematogràfica del nostre entorn, amb tot el que suposa això de sorpresa i identificació, en alguns moments molt gratificant. Em recordava la sensació que vaig tenir llegint Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. A poc a poc, però, la trama s'imposava: és la "segona" pel·lícula. Se'ns hi narra l'estiu d'una adolescent de quinze anys -impressionant la jove actriu protagonista, l'esmentada Carmen Arrufat; cal no perdre-la de vista- que es veu amb un xicot que és tot allò que el poble no li pot donar, mentre ella somia anar a Barcelona a estudiar en una escola de circ, davant la incomprensió d'un pare tirànic. El passeig on the wild side de la xica acaba amb un embaràs que suposa el conflicte central del film.

Al capdavall, un retrat dur de l'adolescència i el trànsit a la vida adulta, en què entren en joc unes complicades relacions familiars, un entorn controlador, els conflictes amb el grup d'amics. La contradicció (aparent) entre la voluntat de trencar, de volar, i una innocència profunda que resta en el fons. Extraordinària l'escena final entre la mare (una altra interpretació magnífica, Laia Marull) i la filla, que dona sentit al títol al meu entendre.

El somriure de l'espectador davant el parlar i les situacions costumistes ha anat desapareixent, i queda la duresa d'unes situacions perfectament interpretades, però sense carregar tampoc les tintes en el dramatisme. El conjunt, molt recomanable. El Maestrat entra per la porta gran al cinema.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1219 (7 de febrer de 2020)

dimarts, 31 de desembre de 2019

'El cel no és per a tothom'

Marta Rojals, El cel no és per a tothom
Barcelona, Anagrama, 2018

Marta Rojals, que ens va enlluernar fa uns anys amb Primavera, estiu, etcètera, i va confirmar les seues capacitats amb L'altra, fa un salt endavant en ambició amb la seua tercera novel·la, El cel no és per a tothom. En aquest cas, el protagonisme no se centra en una sola figura, com en les altres, sinó que es bifurca en tres germans: l'Eva i la Sara Costa, bessones, distanciades des de fa anys, i el Pep, punt d'intersecció entre les dues. D'altra banda, el marc temporal s'eixampla considerablement i abraça quatre dècades. Com veiem, un objectiu ampli: la història d'una família des de finals dels anys seixanta a través de tres germans.

El fet d'arrencada és una crisi familiar: l'Ona, la filla de l'Eva, ha marxat de casa, presumptament embarassada. La mare decideix convocar els dos germans per tal que l'ajuden a contactar amb la filla, tot i que amb la Sara, la germana bessona, fa anys que no es relaciona. La narració d'aquest "present", situat en uns pocs dies de 2007, es dilata al llarg de tota la novel·la, ja que es va alternant amb múltiples retrospeccions, mirades cap enrere, que ens expliquen el passat d'aquests personatges i les seues relacions. Això fa que es dosifiquen amb molta habilitat els elements per entendre la trama i els protagonistes, una de les virtuts que Rojals ja havia demostrat en els llibres precedents.

La novel·la aconsegueix mostrar-nos un dibuix psicològic precís i finíssim dels tres germans. L'Eva, que ha construït el seu projecte de vida al voltant de la família i l'arrelament al mateix poble on van nàixer. La Sara, el seu contrari, ha volgut viure una vida lliure, sense vincles que la limiten, i la seua dedicació professional a l'aviació esdevé simbòlica. El Pep ha estat un jove erràtic que acaba de ser pare sense estar-ne del tot convençut: un punt mitjà entre les dues germanes. Tots ells representen actituds amb les quals el lector s'identifica en un moment o altre: la dualitat entre llibertat i lligams familiars, sobretot, és un dels grans temes plantejats. L'autora demostra una traça especial a arrodonir els caràcters, a mostrar-nos-en tots els matisos i aconseguir que per un o altre tret ens hi puguem sentir pròxims. Aconseguir aquesta empatia o identificació del lector és un dels trets constants, admirables, de la narrativa de Rojals.

Una altra constant de l'autora que retrobem en El cel no és per a tothom és una extraordinària capacitat lingüística que li permet crear uns diàlegs vivíssims, versemblants, dins d'unes situacions que demostren una gran capacitat d'observació i captació de la realitat: és una mestra d'una mena de "costumisme contemporani" (i no empro el mot "costumisme" amb intenció pejorativa). La tècnica emprada li permet la construcció contínua d'"escenes", molt cinematogràfiques, en la construcció de les quals excel·leix. Tècnicament, la novel·la és perfecta, i l'autora té un control absolut dels elements que constitueixen la història, tot i que els salts cap al passat no són pas en ordre cronològic. El reflex de la família dels Costa se'ns dona a través d'un "mirall trencat" que el lector ha d'anar recomponent contínuament.

Tanmateix, a tots els mèrits descrits, cal afegir un però: la sobreabundància d'escenes, la redundància dels detalls sobre el passat dels personatges, en definitiva una llargària excessiva de la novel·la. Alguna de les virtuts són dutes a cert excés: el lector pot acabar cansant-se de la morositat de la narració, que no avança, interrompuda pels flash-back constants que en moltes ocasions ja no afegeixen novetats al dibuix. Hom té la sensació que sobren unes quantes pàgines, tot i que l'habilitat narrativa de Rojals fa que això no siga un llast insalvable.

En definitiva, i malgrat aquesta darrera apreciació, ens trobem davant de la confirmació que el talent de Rojals no era un miratge, sinó que es consolida. El cel no és per a tothom és una novel·la que supera amb nota un plantejament ambiciós, i ens demostra un cop més que l'autora és una de les millors analistes de les inquietuds i els dubtes contradictoris que somouen les persones que, millor o pitjor, i malgrat tot, avancen cap a la maduresa humana i vital.

dilluns, 23 de desembre de 2019

'Manual per a dones de fer feines'

Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines.
Barcelona, L'Altra Editorial, 2016.
Pròleg de Lydia Davis. Presentació d'Stephen Emerson. Traducció d'Albert Torrescasana.

Lucia Berlin (1936-2004) no va ser una autora molt coneguda en vida, i no fou fins a la publicació deu anys després de la seua mort de Manual per a dones de fer feines que assolí un enorme ressò internacional. Es digué d'ella que era el secret millor guardat de la literatura nord-americana. El llibre és una extensa antologia dels seus millors relats, de fet quaranta-tres dels setanta-sis que va escriure, és a dir que és una mostra ben representativa de la seua literatura. Aquesta edició catalana del llibre va rebre el Premi Llibreter 2016.

Lucia Berlin va tenir una vida intensa i plena de vicissituds que constitueix la matèria primera de la seua narrativa. Nascuda a Alaska filla d'un enginyer de mines, va passar la seua infantesa per diversos jaciments de Nord-amèrica. Durant la Segona Guerra Mundial va viure amb la família materna a El Paso, i després visqué l'adolescència a Xile. Va estudiar a Nou Mèxic, es va casar molt jove i va tenir dos fills del primer matrimoni. Després encara es casaria dos cops més i tindria dos fills més. Va viure en llocs molt diversos, féu multitud de feines per criar els seus fills i passaria una llarga i destructiva addicció a l'alcohol.

Tots aquests detalls vitals, i molts més que apareixen detallats en la nota biogràfica que tanca el volum, són imprescindibles per a entendre els relats de Berlin. Aquests, en la seua major part, s'inspiren en algun moment o vivència personal. L'alcoholisme, les addiccions d'alguna de les seues parelles, les conflictives relacions familiars, les experiències extretes de la seua feina com a infermera o el que fos, embarassos, la mort de la germana. Molt sovint es tracta de realitats sòrdides, però que són "transfigurades", per dir-ho així, pel fet que són narrades amb humanitat, amb un estil directe i sense concessions però que alhora mostra una acceptació i una naturalitat de tot allò.

Hi ha en aquests contes una certa atracció pels ambients populars, per la imperfecció humana, fins i tot per la marginalitat (derivada en gran part de la mateixa experiència de l'autora), però travessada de comprensió (anava a dir compassió) i d'un humor suau, ple de bonhomia. Hi és molt present un ambient "hispà" que la Lucia coneixia molt bé: el sud dels Estats Units, El Paso, Ciutat de Mèxic, Xile.

Una de les fites més difícils d'assolir per a un escriptor és crear un univers narratiu personal, una atmosfera literària pròpia, que permeten identificar-lo de manera intransferible. Els relats de Lucia Berlin ho aconsegueixen. El lector, a l'inici, pot no trobar al·licient a uns relats en els quals no sembla haver-hi molta trama, però a mesura que avança la lectura es crea un pòsit, es va configurant un món amb unes lleis pròpies en el qual se sent a gust, i que ja serà per sempre reconeixible: el món de Lucia Berlin.

divendres, 15 de novembre de 2019

Navegant per l''Ulisses' de Joyce

11 d'agost de 2019
Una de les tasques pendents que com a lector tinc des de fa anys és llegir Ulisses, la novel·la de James Joyce que està considerada una cimera literària del segle XX. La primera vegada que vaig sentir parlar-ne va ser, crec, quan feia primer de carrera. Vaig llegir Els treballs perduts, de l'immens Joan Francesc Mira, que em va entusiasmar, i una de les influències que s'esmentaven era precisament l'obra de Joyce. Només per això ja em va meréixer una alta consideració. Després, evidentment, en vaig sentir parlar molt més durant els meus estudis, sempre amb una aurèola de dificultat i complexitat gairebé insuperables.

L'any 1993 uns amics em van regalar la traducció al català de l'Ulisses, signada pel gran Joaquim Mallafrè. Una traducció mítica d'una novel·la mítica, que se'm va plantejar de seguida com un repte: algun dia havia de ser capaç de llegir-la. Però primer, vaig pensar, he de conéixer l'Odissea, ja que (creia jo) l'obra de Joyce és una transposició del clàssic d'Homer, i quan la llija he de saber trobar-hi i entendre les referències. No sabia que en realitat els paral·lels que estableix Joyce amb la història d'Odisseu són molt peculiars, de vegades anecdòtics, i en tot cas no cal fer una lectura comparativa dels dos llibres. Bé, però jo això no ho sabia, i al cap d'un temps, no recordo quan, vaig llegir l'Odissea.

Uns anys després vaig fer la meua primera temptativa amb l'Ulisses. De seguida vaig veure que no entenia res. Als dos primers capítols sortien una serie de personatges que mantenien unes converses incomprensibles, i la veu narrativa seguia uns camins encara més inintel·ligibles, passant d'un tema a un altre seguint uns fils invisibles per a mi. L'estil joyceà de Mira que tant m'havia agradat estava molt lluny d'allò! D'altra banda, en aquelles pàgines no passava res, i si passava jo no me n'assabentava. Però l'escull insuperable per a mi en aquell moment va ser el tercer capítol, en el qual Stephen Dedalus passeja per la platja. Allò era un galimaties endimoniat sense sentit! Vaig claudicar. Estava clar que no arribaria a Ítaca, i vaig abandonar la lectura.

Els que em coneixen bé saben que no solc deixar-me els llibres sense acabar. Ma mare em deia de menut que es menja tot el que hi ha al plat, i jo afegeixo que els llibres s'han d'acabar: mai se sap si pot haver algun moment que em puga agradar i el redimisca. Aquest principi m'ha fet empassar-me autèntics bòdrios, però també m'ha permés gaudir d'alguns grans llibres que inicialment em desagradaven. Per això, haver de deixar-me l'Ulisses va ser una mica frustrant. Sí, efectivament, no vaig poder amb ell. Vaig decidir que seguir llegint sense entendre res no tenia sentit.

No vaig tirar la tovallola, tanmateix. Durant anys he tingut el llibre de Joyce en un lloc d'honor, compartint tinell amb altres clàssics de primera fila. El mirava i pensava que algun dia em tornaria a atrevir. Fa dos anys, durant l'estiu, vaig pensar que era el moment. Convertit ja, crec jo, en un lector més madur i tenint per davant les hores de les vacances, vaig pensar que era el moment. Vaig decidir abordar-lo com he fet amb altres clàssics: sense gaire preparació prèvia, sense prejudicis ni excessiu respecte. Hi ha una foto icònica de Marilyn llegint l'Ulisses; si ella podia, amb tots els respectes, jo també!

Efectivament, vaig anar enfilant capítols. Certament, el fet de tenir uns vint anys més d'entrenament lector va ser definitiu. De fet, vaig llegir fins al seté capítol, ambientat en la redacció del periòdic. El problema en aquella ocasió fou que l'estiu es va acabar, i amb la tornada a la rutina laboral em resultava difícil continuar aquella lectura. No és una novel·la que pugues llegir a estones perdudes, necessita dedicació i concentració, no cal enganyar-se. No passa res, vaig dir-me, ho reprendré a les vacances de Nadal, i al proper estiu si cal.

Ai las! L'home és feble en els seus propòsits, i han passat dos anys. De nou som a l'estiu, i ara sí: he decidit reprendre'n la lectura. Esperonat també per un viatge a Dublín. A diferència de fa dos estius, aquesta vegada amb l'ajut de l'esquema Linati, en què s'indiquen algunes de les claus de cada capítol, i d'alguna pàgina d'internet on es detalla el contingut dels divuit episodis (amb alguna interpretació poc clara i alguna errada, també s'ha de dir). Sense voluntat de ser exhaustiu, però sí de gaudir un grau més de comprensió de l'obra.

Per deixar constància de tan magna empresa i per tal que aquesta no quede en l'oblit (com tantes lectures, malauradament) he pensat d'anar apuntant petites impressions durant aquesta navegació lectora. Sense voluntat de fer un estudi de cada capítol, sinó d'anar deixant constància d'algunes sensacions. Un quadern de lector, no una anàlisi de crític literari, ni una guia, Déu me'n guard. Hi incloc la data en què acabo cada capítol. No jutgeu el ritme pausat de lectura, si us plau; un hom llegeix quan pot i he alternat l'Ulisses amb altres lectures menys exigents o reclamades per circumstàncies laborals.

Capítols 1 al 7 - 12-13 d'agost
He fet una relectura en diagonal però passablement detinguda dels primers set capítols per veure on estàvem i per recuperar una mica el to, l'estil, les referències. He descobert coses que en la primera lectura no havia vist. Per exemple, el caràcter subtil d'algunes referències homèriques: Molly és Penèlope, evident, però també Calipso (capítol 4); els lotòfags són els fidels que comulguen a l'església (capítol 5). Però sobretot com Joyce va construint una complexíssima trama de referències internes que doten de sentit a molts lligams de consciència que aparentment eren incomprensibles.

Em segueixen pareixent poc interessants els primers capítols, els protagonitzats per Stephen Dedalus (la particular "telemàquia" homèrica, diguem-ne). Hom anhela de trobar l'(anti)heroi Leopold Bloom. Ben bé com a l'Odissea, també cal dir-ho. En canvi, són enlluernadors els capítols 6, centrat en l'enterrament de Paddy Dignam (el particular descens a l'Hades de Bloom, amb una presència notòria del tema de la mort, però també amb uns diàlegs molt vius dels personatges), i el 7, situat en la redacció del periòdic (amb l'original tècnica dels titulars de diari encapçalant cada secció).

Capítol 8: Lestrígons - 15 d'agost
El menjar és el motiu que recorre tot el capítol, de manera força evident. Bloom té fam, és l'hora de dinar. Els caníbals són en una descripció molt acolorida els homes menjant al primer bar on entra el  protagonista. Un capítol buscant sempre el ressò digestiu de les accions. Molt amé, humà, visual, olfactiu, orgànic, com el mateix fet de menjar.

Edito aquest apartat per constatar que alguns dels motius que apareixen en aquest capítol són recurrents al llarg de moltes pàgines de la novel·la: el prospecte d'Elies llançat al riu; els homes vestits de lletres-anunci; la broma V. S.: vessa; Mrs. Purefoy i el seu part.

Capítol 9: Escil·la i Caribdis - 17 d'agost
Una discussió sobre literatura i Shakespeare a la Biblioteca Nacional de Dublín, entre Stephen Dedalus i uns quants assistents. Sens dubte, el capítol més "literari" de la novel·la, sobretot per la temàtica. Amb una gran abundància del diàleg directe i tradicional. No ha estat especialment un capítol que m'haja atret, tot i la temàtica.

Capítol 10: Les roques errants - 19 d'agost
Espectacular el desé capítol, la referència homèrica del qual és "les roques errants". Tècnica que Joyce va denominar "laberint", una sèrie de personatges s'entrecreuen per Dublín, i gairebé tots ells provenen de la primera secció (el pare Conmee) i són recollits per la darrera (un itinerari del carruatge d'una autoritat). Un fragment conté algun element que el relaciona amb el següent o amb diversos alhora, i tot funciona com un mecanisme de rellotgeria. Un prodigi tècnic que aconsegueix plasmar la vida diversa d'una urbs contemporània.

Capítol 11: Les sirenes - 25 d'agost
Acabat l'onzé capítol, "les sirenes", que pren com a eix la música. Ací les referències tant homèriques com musicals m'han semblat més fàcils de rastrejar, més evidents, potser m'estic acostumant a la manera de fer joyceana. No vull dir tant la presència explícita de la música, com el recurs a elements musicals com a estructuradors de la prosa: onomatopeies, sons ambientals, "temes" que es reprenen. Curiós com la primera secció actua a manera d'obertura: conté elements en principi sense sentit que són passatges o referències a moments del capítol que segueix. Per no parlar dels jocs de paraules i la creació de mots aglutinants, que m'ha semblat molt freqüent (i divertit) en aquest episodi.

Capítol 12: Ciclops - 28 d'agost
El capítol 12 m'ha sobtat per una peculiaritat: està narrat per primera vegada per un narrador en primera persona, un personatge secundari de qui no sabem el nom. M'ha semblat un dels capítols més clarament humorístics, o potser és que ací he sintonitzat més amb la broma que planteja Joyce (de fet, l'Ulisses és en bona part un llibre d'humor). El narrador és molt peculiar perquè alterna el to bròfec i vulgar de la conversa en una taverna, on ell mateix participa, amb digressions que contrasten de manera molt clara, escrites amb un estil arcaic, mític, èpic diria. En alguns casos amb unes enumeracions de noms propis còmicament prolixes. La raó d'aquest doble estil? Això és més complicat. Potser per ridiculitzar les idees expressades en la conversa, que fan referència a una defensa de la Irlanda més essencial, tradicional; un nacionalisme ranci i xenòfob que troba el màxim interlocutor en el personatge del Ciutadà (el ciclop de la referència homèrica d'aquest episodi). Extraordinari l'últim paràgraf, amb Bloom vist com Elies.

M'ha semblat un capítol relativament fàcil de llegir, potser perquè hi ha molt diàleg i poca introspecció psicològica dels personatges, que és quan Joyce fa servir aquell estil seu proper al monòleg interior que el fa difícil de seguir. Ací n'hi ha poc.

Per cert, acabat aquest capítol ens trobem exactament a mitjan novel·la, i portem dos terceres parts dels divuit episodis. Els sis episodis que queden han de ser molt més llargs que els que porte llegits. Desequilibri volgut? O Joyce s'anava embrancant a mesura que avançava?

Capítol 13: Nausicaa - 31 d'agost
Res més antièpic que convertir l'episodi de Nausicaa de l'Odissea en aquesta contemplació lúbrica d'una joveneta a la platja per part de Leopold Bloom. L'episodi 13 té dues parts molt diferenciades, dividides pel clímax masturbatori de Bloom al ritme dels focs artificials. La primera, sota el punt de vista de la xica, parodia l'estil de les novel·les sentimentals. En la segona ens retrobem amb el protagonista, i reprenem l'estil de (pseudo)monòleg interior, en aquesta ocasió prenent com a eix central la figura de la dona: maternitat, virginitat, menstruació, infidelitat, etc.

No sé si és que m'hi estic acostumant, però cada vegada m'agraden més els monòlegs i les digressions de Bloom al voltant dels temes més diversos, i com passa d'una cosa a una altra durant pàgines i pàgines.

Capítol 14: Els bous del sol - 20 de setembre
A punt de naufragar en la travessia a causa de l'inici esgotador de curs, que ha fet que la lectura del capítol 14 s'eternitzés una mica (l'Ulisses no és un llibre que es puga anar llegint de manera puntual en breus moments abans d'anar a dormir). Esquivats Escil·la i Caribdis, vaig reprenent la lectura. Mostra d'una determinació ferma d'arribar a Ítaca.

Sobre aquest capítol, m'he de descobrir davant l'esforç titànic del traductor, Joaquim Mallafrè, per la perícia a l'hora de traslladar al català la imitació dels diversos estils literaris de la llengua anglesa que Joyce imita (parodia?) en aquest capítol. Val a dir que bona part d'aquests estils no els he sabut identificar; és obvi que per assaborir del tot l'abast del joc que planteja Joyce en aquest cas caldria rastrejar-los en un treball de recerca de més alta erudició que allò que em proposo, que és fer una lectura el més fluida possible. Narrativament, és una simple conversa entre intel·lectual i bròfega (com tot el llibre, val a dir) d'un grup d'estudiants i metges en pràctiques a l'hospital on la senyora Purefoy està donant a llum. Les referències a temàtiques mèdiques i sobretot relatives a la fecundació, embaràs i naixement són abundants. De fet, el joc estilístic plantejat s'hi relaciona: el desenvolupament de la llengua anglesa des del seu estat embrionari.

Capítol 15: Circe - 2 d'octubre
Nova demostració d'originalitat i torrent creatiu de Joyce, en aquesta ocasió optant per fer una narració en forma de text teatral. Però és clar, això era massa senzill, i en aquest extensíssim capítol (més de 100 pàgines) opta per introduir els pensaments i imaginacions dels personatges com si es tractara d'al·lucinacions, donant-los forma dramàtica. Això dota aquesta estranya "obra teatral" d'un to avantguardista, amb transformacions, aparicions i desaparicions sobtades: personatges que apareixen en ser esmentats i protagonitzen de manera inopinada alguna escena pròpia al marge dels fets objectius que el capítol "narra"; canvis en la indumentària o l'aspecte dels personatges (especialment de Bloom) per adaptar-lo a allò que s'està presentant. El resultat és un delirant pandemònium que en alguns moments em recordava el teatre de l'absurd de Ionesco, en d'altres el surrealisme.

El capítol és una mena de compendi del llibre, que inclou l'aparició de quasi tots els personatges, encara que siga de manera puntual o anecdòtica, i també represa i summa de tots els leitmotiven de la novel·la: tot allò que ha anat quedant a la consciència de Bloom durant aquest (llarg) dia reapareix. Es tracta ben bé d'un descens als inferns, que en aquest cas és el barri de les prostitutes de Dublín. Aquest és el correlat homèric: la fetillera Circe (que troba actualització en la madame del prostíbul) en l'Odissea aconsella Ulisses de davallar a l'Hades.

Capítol 16: Eumeu - 9 d'octubre 
En contrast amb el maellström del capítol anterior, el setzè és potser el que presenta una tècnica més tradicional, fins i tot amb una retòrica recargolada i pedant, però fàcil de seguir. No negaré que resulta un descans, si bé al capdavall resulta fins i tot monòton: ja ens havíem acostumat a l'esforç de la navegació, les aigües plàcides ja no ens atrauen. Després de la trobada entre Bloom i Stephen al capítol 15, en aquest s'inicia la tercera part de l'Ulisses, és a dir, la del nostos o retorn. Els nostres dos herois s'encaminen cap a casa, i fan parada en una mena d'alberg nocturn, on coincideixen amb un vell que diu que és mariner i fa set anys que volta pel món: potser el paral·lel més proper a l'Odisseu homèric, com no paròdic o antiheroic, com sempre.

Capítol 17: Ítaca - 16 d'octubre
Una nova demostració de Joyce. L'arribada d'Stephen i Leopold a casa d'aquest segon (Ítaca, evidentment) és "narrada" (si es pot emprar aquest verb) amb un esquema de pregunta-resposta, en el qual les respostes són exhaustives, científiques, objectives. Cada pensament, cada paraula, cada descripció, és sotmesa a una vivisecció d'una precisió de vegades exasperant, que no deixa de ser paròdica en molts moments. Si obri l'aixeta, se'ns explica l'origen i el trajecte que ha fet l'aigua fins arribar-hi, per exemple. En aquest capítol se'ns donen dades molt detallades dels personatges: els llibres que té Bloom, els diners que s'ha gastat durant el dia, adreces, noms i peculiaritats... Absolutament enciclopèdic. Enorme.

Capítol 18: Penèlope - 31 d'octubre 
Vaig agafar una mica d'alé abans d'emprendre el celebèrrim monòleg de Molly Bloom, perquè sabia de la dificultat física d'aturar la lectura en qualsevol lloc, atesa la manca de signes de puntuació, i volia llegir-lo amb les menors interrupcions possibles. No ho vaig aconseguir tant com voldria, però vaig trobar l'ajuda inesperada d'unes quantes pauses que el mateix Joyce hi va posar, que divideixen el capítol en vuit parts.

Ací, després d'una novel·la essencialment focalitzada en personatges masculins, esclata la veu femenina. I ho fa amb una presència de la sexualitat molt elevada i explícita, potser més que en cap altra part del llibre. En els pensaments de Molly (potser en els de tothom) el sexe hi ocupa un paper destacat. S'hauria de veure si Joyce pretenia reflectir la sexualitat femenina en general o en concret la d'aquest personatge, i si és el primer cas si les dones estarien d'acord amb la visió que se'ns presenta. Perquè Molly és molt banal i superficial. També hi té un pes molt destacat el passat: els records de la seua vida anterior són potser els fills que van reapareixent de manera més tenaç en aquest corrent de consciència: la seua vida a Gibraltar, la coneixença de Bloom, totes les relacions que ha tingut amb altres homes.

Cloenda
Enorme satisfacció en tancar el volum. No només per haver assolit un objectiu llargament desitjat, sinó també satisfacció pròpiament lectora. L'Ulisses és tot un espectacle lingüístic i textual, un artefacte infernal i prodigiós ple de referències internes que intueixo gairebé inesgotable. Un enorme llibre d'humor, una desmitificació de les suposadament sagrades "veritats", un mostrari orgiàstic de tècniques innovadores. Realment, després d'aquesta novel·la no es podia escriure ja com si res hagués passat: Joyce dinamita la concepció tradicional de novel·la i hi obre una infinitat de camins possibles. I voler ser original després d'Ulisses és francament ingenu.

(Acabat el llibre, trobo aquest interessant enllaç. Llàstima no haver-lo vist abans, o no. Al capdavall he fet una lectura relativament lliure, poc condicionada, que era el que pretenia, però no puc evitar anar llegint i tornant enrere i retrobant sentits. Realment, l'Ulisses no s'acaba mai)

divendres, 8 de novembre de 2019

Un violoncel i l'atzar


Jordi Campoy Boada, La noia del violoncel
Barcelona, Columna, 2019

Anne és una jove violoncel·lista londinenca que un dia, casualment, descobreix una clau amagada a l'interior de la funda del seu instrument. A aquesta troballa s'afegirà, després, una misteriosa foto antiga. A partir d'això, Anne intentarà esbrinar quin sentit tenen aquells objectes i quina relació tenen amb ella i amb el seu vell violoncel. La recerca adquirirà el seu sentit a Barcelona i guardarà una estreta relació amb els seus orígens.

De fet, cap a la meitat de la novel·la aquesta fa un salt quaranta anys enrere, i l'acció se situa a la Barcelona dels anys seixanta i setanta. Els protagonistes passen a ser dos germans, Julià i Vicenç, i se'ns explicarà la seua infantesa i joventut entre les penúries econòmiques i morals del franquisme; només ben avançada la narració el lector entendrà la connexió entre les dues històries. Gairebé es pot considerar que hi ha dues novel·les en una, la primera escrita amb els temps verbals en present i la segona, en passat.

Aquesta primera novel·la de Jordi Campoy està escrita amb la senzillesa i l'agilitat que permeten que el lector se senta atrapat ràpidament en la història. De seguida els personatges esdevenen coneguts i pròxims, la trama flueix amb facilitat i l'interés pel desenllaç fa que la lectura avance amb fluïdesa.  Una trama i un desenllaç, per cert, en el qual l'atzar (la "casualitat" que ja apareix en l'epífraf inicial) hi juga un paper clau. Pràcticament podríem dir que és l'autèntic motor de l'obra, el tema central. Segurament hi podem vincular l'admiració per Paul Auster que l'autor ha expressat en alguna entrevista.

A La noia del violoncel hi ha, però, un altre element destacat: la funció de la música. Jordi Campoy, que és compositor i productor musical, utilitza l'element musical no només com una peça central de la història, sinó també com a font de recursos expressius. Així, abunden les comparacions amb peces musicals clàssiques, i fins i tot hi ha un capítol en què, de manera molt reeixida, s'explica una escena sexual tot seguint el desenvolupament de la sisena simfonia de Xostakóvitx. De fet, l'autor ha compost específicament per a la novel·la unes cançons que es poden sentir a Spotify.

La noia del violoncel és una novel·la entretinguda, de molt bon llegir, que acompleix amb escreix allò que es proposa. Amb les dosis justes i necessàries d'intriga, d'humor, d'emotivitat i de drama, aconsegueix portar el lector al seu terreny i deixar-lo amb bon sabor de boca després d'un desenllaç original i sorprenent. Una bona novel·la per a un públic lector ampli.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1207 (8 de novembre de 2019)

divendres, 18 d’octubre de 2019

...I la guerra encara dura

Sembla ser que en una projecció de Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar, a València, hi va haver unes persones d'un grup d'ultradreta que van boicotejar la projecció amb crits de "Viva España" o similars, i amb una bandera espanyola, suposo que prou gran perquè quedara clar. Quan aquest cap de setmana sortia de veure aquest film pensava en eixa notícia. Pobres xics, es nota que no l'havien vista i només l'atacaven pel que havien sentit contar, el que suposaven, allò que a priori els semblava que pretenia Amenábar. Ells creien que la pel·lícula atacava el franquisme, i que donava una visió "partidista" de la guerra civil. Pobres xics, repeteixo.

Mientras dure la guerra se centra en un conegut episodi dels primers mesos de la guerra, quan l'escriptor Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, es va enfrontar al general Millán-Astray (fundador de la Legión) i li va dir allò de "Venceréis pero no convenceréis". Sembla que els historiadors no veuen clar que Unamuno diguera exactament eixes paraules, el que està clar és que hi va haver un enfrontament verbal, fins a tal punt que Unamuno, que fins aleshores havia estat partidari de l'aixecament militar, va ser destituït com a rector i sotmés a vigilància fins a la seua mort, dos mesos després.

De tota manera, la pel·lícula no és, ni de lluny, una narració maniquea en què hi ha bons i dolents. Fins arribar a eixa escena al paranimf de la Universitat de Salamanca, se'ns hi narren fonamentalment dues accions. D'una banda, l'evolució personal d'Unamuno des del suport als militars revoltats fins al cèlebre enfrontament, evolució que la pel·lícula relaciona amb la detenció i afusellament de dos amics seus, un per maçó, l'altre per socialista. De l'altra, l'ascens del general Franco fins a la condició de cap suprem del bàndol militar, i la seua relació amb Millán-Astray (un enorme Eduard Fernández, com sempre). Reconec que aquesta part històrica la desconeixia bastant i m'ha semblat molt interessant. Val a dir que la figura de Franco és tractada amb sorprenent respecte i equanimitat, o almenys a mi m'ho ha semblat. Ni és ridiculitzat, ni magnificat, ni demonitzat. Ho haurien d'haver vist aquells de la bandera i els crits.

Tanmateix, crec que Mientras dure la guerra no pretén ser un documental històric, i per això és més que probable que continga algunes llicències o errades, de la mateixa manera que en moltes pel·lícules nord-americanes sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha. La centralitat del missatge de la pel·lícula es troba en la figura d'Unamuno, i en la seua contradicció interna: tot i oposar-se a l'estat de coses durant la República, tampoc podia combregar amb els excessos del bàndol franquista. Es trobava, per tant, escindit, com es veu en una de les escenes per mi més emotives, la discussió amb Salvador Vila. Aquesta conversa és l'ideal d'Espanya que Amenábar planteja: la superació de les "dos Espanyes", el diàleg constructiu i divergent entre dues maneres de veure les coses.

Res a veure, per tant, amb bàndols. Amenábar pren eixos episodis de l'inici de la guerra per a plantejar una entesa, una superació de les diferències, una confiança en el poder del diàleg. Més enllà de l'anècdota històrica, el film tracta sobre com superar els conflictes, com poder solventar les divergències sense violència, sense la voluntat d'aixafar i anul·lar l'oponent. Desgraciadament, no sembla que aquest missatge puga ser assimilat per aquells que han atacat la pel·lícula sense veure-la. De fet, a la llum dels successos recents que estem vivint, sembla que encara ens trobem molt lluny d'haver-ho entés. En certa manera, la guerra, entesa com l'enfrontament sense concessions a l'adversari, encara dura.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1204 (18 d'octubre de 2019)