dimarts, 10 de setembre de 2019

La riquesa de la cultura

Kaouther Adimi, Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger.
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2018 ("Antípoda", 31).
Traducció d'Anna Casassas.

Kaouther Adimi és una jove escriptora en francés nascuda a Alger el 1986, que amb la seua tercera novel·la, Nos richesses, ha merescut el premi Renaudot des Lycéens i ser seleccionada pel jurat del premi Goncourt. L'obra segueix certa tendència actual de fer literatura a mig camí entre la ficció i la realitat, de partir d'alguns fets reals per a literaturitzar-los. En aquest cas, es tracta de la història d'Edmond Charlot, llibreter i editor algerí, i la seua llibreria Les Vrais Richesses, fundada el 1936. Charlot va ser el primer editor d'Albert Camus i altres autors, i va mantenir estrets contactes amb André Gide, Antoine de Saint-Exupéry, Jules Roy i molts més. Es tracta, per tant, d'una figura important de la literatura francesa del segle XX.

Adimi opta per una estructura narrativa que barreja estils, temps i punts de vista diversos, però de tal manera que aquesta complexitat no dificulta la lectura. Així, cada capítol consta de tres parts. En la primera, situada en el present, el protagonista és Ryad, un jove estudiant francés que rep l'encàrrec de buidar la llibreria perquè van a instal·lar-hi una botiga de bunyols (fet fictici, atés que la llibreria encara es troba activa en la realitat). La segona, generalment molt breu, contextualitza sis moments entre 1930 i 1961 fonamentals per entendre la història d'Algèria i les seues tensions amb França. La tercera part de cada capítol és un recull del suposat diari d'Edmond Charlot, en què es resumeix la història tant de l'editor com de la llibreria.

El lector, per tant, viatja constantment des d'un present amnèsic que no té inconvenient a esborrar de la realitat un espai com la llibreria, fins al passat en què ressegueix els esforços de tota una generació combativa que entre els anys trenta i cinquanta del segle XX van treballar per la cultura amb una fe transformadora. Esdevé així un exercici de memòria col·lectiva que pretén posar en valor no només la història cultural, sinó aquells elements del present que ens permeten mantenir-la. Les escenes en què Ryad va buidant els prestatges de la llibreria i va deixant edicions precioses de Camus o Giono al carrer, ignorant el seu valor històric, són corprenedores, i mostren estima pels llibres com a objecte, per tot allò que representen d'història col·lectiva.

Precisament la visió col·lectiva de la cultura és fonamental en Les nostres riqueses. Els subcapítols dedicats a la història d'Alger estan narrats per una primera persona del plural que és la del poble algerià. El mateix poble que en la narració ambientada al present és representat per Abdallah i altres personatges del barri on s'ubica la llibreria, molts dels quals no són lectors però senten devoció pels llibres i la botiga perquè entenen el paper que la lectura té per al progrés col·lectiu. "Un home que llegeix val per dos", es pot llegir a l'aparador de Les Vrais Richesses. És aquella admiració pel saber i la cultura que generacions anteriors han tingut i que ara, ai las, cada cop costa més de veure.

D'altra banda, i reblant aquest vessant col·lectiu, la història de Charlot i la seua llibreria van en tot moment estretament lligats a la història d'Algèria. La participació en la guerra mundial, el fet de ser temporalment capital simbòlica de la França alliberada, els abusos colonials francesos, la revolta per la independència, tot apareix reflectit en la novel·la, que sembla voler dir-nos que la cultura i els llibres mai viuen una vida separada de l'espai i el temps en què s'ubiquen.

Les nostres riqueses és una novel·la ponderada, que sap trobar el to just i adequat per a transmetre allò que vol, sense grandiloqüències: la importància dels llibres i la cultura per entendre allò que som col·lectivament.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1198 (6 de setembre de 2019)

dimarts, 3 de setembre de 2019

El metge dels monstres

Vicent Dasí
Doc Doggie. Unitat de medicina estrambòtica
Alzira, Bromera, 2019 ("Esfera", 49).

El protagonista i narrador d'aquesta novel·la (guanyadora del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil 2018) és un jove doctor que afronta la seua primera guàrdia nocturna com a resident de pediatria a l'Hospital General de València. Aquesta primera nit, tot coincidint amb una tempesta apocalíptica, rebrà una sèrie de pacients adolescents amb un tret en comú: tots ells presenten algun tret que els relaciona amb un monstre del cinema clàssic de la Universal (Dràcula, l'Home Llop...). Jonathan Dooggie, mes conegut com a Doggie, començarà a investigar i farà cap a un cinema abandonat del barri del Carme, el Cinema de la Mala Mort, on comprova que s'estan produint una sèrie de successos peculiars.

Es tracta, com es veu, d'una història amb predomini dels elements fantàstics, però que juga amb altres components que la doten d'un to personal i particular. El més destacat és la presència en la narració de diversos referents procedents de la cultura cinematogràfica clàssica, no només la de terror, que també, sinó a pel·lícules tan diverses com Taxi Driver (impagable l'aparició de Robert de Niro en el seu taxi), Caçafantasmes o Star Wars. De fet, les referències cinèfiles són tan sovintejades i tenen tant de pes específic per a la trama, que ben bé es podria dir que la novel·la és un homenatge al seté art i en particular als films clàssics de terror.

Més enllà del cinema, Dasí hi fa jugar elements molt diversos procedents de la cultura popular, com la televisió o la música. Tot plegat configura una novel·la entretinguda, divertida, poc convencional, que aprofita en certa manera la seua intriga fantàstica per a introduir els joves lectors en el món de la cultura cinematogràfica contemporània amb un llenguatge àgil i un estil fresc i proper.

diumenge, 18 d’agost de 2019

Morella, sempre



A Salvador Ortí, in memoriam

La població s'aixeca majestuosa com un vaixell en un oceà de pedra, entre onades de muntanyes. Una erupció mineral orgullosa, ferma. Una creixença de la terra. No per habitual i repetida, la visió de Morella deixa de sobtar i impressionar el visitant que hi arriba.

A dins de les muralles, la percepció canvia. Aquella presència pètria es transmuta en les parets de les cases, les portalades, els porxos. Tot manté una solidesa que permet que, visita rere visita, la ciutat se'ns presente, almenys aparentment, inalterable. Però aquesta immutabilitat s'humanitza, esdevé familiar, propera, amb la senzillesa de les coses essencials.

He tornat a Morella, quasi per casualitat, a la impensada i sense preveure res. Celebraven el Sexenni, tot i que jo no hi era per aquest motiu. Mentre esperava per marxar, he pogut passejar pels seus carrers costeruts, molt animats en aquesta ocasió festiva. Visitar Morella és com tornar a les arrels, a allò que vam ser i que la ciutat manté com una presència activa que ens recorda que encara ho som. L'arquitectura de les cases, la disposició de l'entramat dels carrers, la mateixa tradició del Sexenni, la perfecta integració amb l'entorn muntanyenc, ens fa viatjar en el temps, i descobrir que el viatge és cap endins de nosaltres mateixos. Cap allò que som col·lectivament.

Un passeig nocturn per la volta de l'Albereda, tot fent temps, per l'esquena del castell altiu. Sempre m'impressiona la nit un cop surts de les muralles morellanes. De sobte, el caminant s'enfronta a la foscor absoluta, al silenci pregon. Morella és un gegant que dorm silenciós en la nit. En aquest cas, la lluna il·lumina les muntanyes dels Ports. L'efecte és d'una immensa serenor, la llum s'escampa pels turons amb placidesa, banyant-los d'una claror especial. La lluna va ser creada per a brillar en un entorn així, fa temps que els entorns massa urbanitzats ens ho han fet oblidar.

Com un guia enmig de les muntanyes, Morella ens assenyala el camí del respecte al passat, a la llengua, al paisatge.

Sempre és bo tornar a Morella.

(Text escrit l'estiu de 2018 i no publicat fins ara, que recupero amb motiu de la mort de Salva Ortí, gran mestre, company i morellà il·lustre)

divendres, 26 de juliol de 2019

L'estudiant que no parlava valencià

Llegeixo tard i per casualitat una polèmica a les xarxes del mes de juny. Resulta que es veu que el xic que va obtindre la màxima nota a la selectivitat (un 14 sobre 14) és valencià. La televisió valenciana À Punt el va entrevistar i ell va contestar en castellà. Hi va haver algunes opinions crítiques amb aquest fet, com la de l'historiador Vicent Baydal: el fet era lamentable, si l'hagueren entrevistat en anglés hauria respost en anglés, això era una mostra de l'estat agònic del valencià en perill d'extinció. No criticaven (em pareix a mi) el xic, sinó el que representava com a símptoma: que un estudiant brillant valencià no siga capaç de parlar en valencià.

De fet, em pareix un bon exemple d'un fet que com a professor de valencià veig molt sovint, i que és descoratjador. Veure com, malgrat tots els nostres esforços, la major part de l'alumnat prefereix usar el castellà abans que el valencià, fins i tot en els casos que el valencià és la seua llengua materna. L'altre dia, en l'institut on treballo, es matriculava una alumna amb un expedient brillantíssim que havia passat un any a l'estranger, i ella i sa mare feien mans i mànigues per veure si podia ser exempta de valencià. "Es que yo, el valenciano...". Crec que l'actitud era la mateixa que la d'aquell alumne de la PAU: el valencià és una assignatura, seré capaç de traure-hi molt bona nota, però no el parlaré.

El que em va cridar l'atenció en la polèmica a Twitter esmentada i, per què no dir-ho, em va deprimir, van ser les respostes posteriors a eixos comentaris. "Si (el valencià) se muere será gracias a la imposición del catalán". "Y porque se muere queréis imponerlo? (sic)". "Pues claro que se muere, si lo estáis sustituyendo por infame e infecto dialecto barcelonino (sic)". Comentaris, quasi tots ells, òbviament, en castellà.

Per què es parla tant últimament d'"imposició" del valencià? A mi em pareix el més normal del món que un territori amb dues llengües les estudie les dues. També s'imposen la Física i la Filosofia, tots els plans d'estudi tenen un component d'obligatorietat, ha de ser així i ningú es queixa. Com que m'imposen la teoria de l'evolució, o el sistema mètric, vaig a fer-li el boicot i no utilitzar-lo. Per no dir que, òbviament, el castellà també s'imposa, i bé que em pareix, faltaria més. Hem de saber utilitzar les dues llengües. El fet, però, és que la majoria d'alumnes acaben la secundària sent plenament competents en castellà, i en valencià no. Com el xic de la PAU. Ho veig cada dia, sé de què parlo.

L'altra, el tema del català, el "barceloní". Però què volen, que s'estudie el valencià que es parla pel carrer, el registre col·loquial? Un cop ens situem en l'àmbit del valencià estàndard, no es perceben diferències significatives amb "el català". O és que quan estudiem castellà no el depurem dels col·loquialismes que els lingüistes qualificats identifiquen? Estudiem el castellà de Belén Esteban o el d'Antonio Machado? Doncs el mateix s'ha de fer amb el valencià. I ja no entro en si el valencià és una altra llengua diferent del català perquè el tema, de veritat, em crea una fatiga intel·lectual profunda.

Deixo per al final la millor opinió que vaig llegir en aquell "debat" a les xarxes: "Per a parlar el valencià normatiu, o millor dit el català normatiu, millor no parlar-lo. El valencià mor per culpa del català i no del castellà o de l'anglès". Eixa és la conclusió a què totes aquestes opinions ens porten: millor no parlar-lo. Molt bonic. "Antes" moros que catalans, abans parlar castellà que un valencià digne i modern. En fi, després del desànim que aquestes opinions em provoquen, de la temptació de deixar-ho córrer tot, com a docent i com a valencià, em recompondré i seguiré ensenyant valencià, utilitzant-lo, difonent-lo. Fent pedagogia (inútil?).

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1193 (26 de juliol de 2019)

diumenge, 21 de juliol de 2019

El naixement de la identitat valenciana

He llegit durant aquest mes de juliol l'interessantíssim llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016). Coneixia Baydal pel seu blog Vent d Cabylia, i la seua tasca de divulgador a través de les xarxes, però encara no n'havia llegit cap llibre. Creieu-me quan us dic que després de llegir aquest n'he quedat amb ganes de més. Es tracta d'un llibre divulgatiu però que no renuncia a l'articulació d'un discurs rigorós i a la inclusió de les fonts que el documenten; podríem dir que pertany a una mena d'"alta divulgació", però que té la virtut de poder ser llegit amb molta fluïdesa. A mi m'ha enganxat pràcticament com si fos una novel·la, de fet més que moltes novel·les.

Baydal ressegueix la documentació oficial dels segles XIII i XIV, és a dir, aproximadament el primer segle i mig d'existència del Regne de València, per tal d'identificar com, per què i quan els valencians van començar a identificar-se com a tals. És a dir, com va aparéixer la consciència col·lectiva valenciana. El llibre troba les arrels dels sentiment valencià en l'extensió i la defensa dels Furs de València, que entraren en conflicte amb els Furs d'Aragó que hi convisqueren en el territori valencià durant gairebé un segle. En els territoris que defensaven els Furs de València s'anà creant progressivament l'embrió d'una identitat valenciana, que s'estengué a tot el Regne a partir de la fi del conflicte foral, a les Corts de 1329-1330, quan s'acceptaren els nous Furs de València per a tot el territori.

No soc historiador ni especialista en aquestes qüestions, per tant disculpeu-me si no sé explicar-les tan bé com ho fa Baydal, que uneix rigor i divulgació de manera admirable. Per això he descobert en el llibre coses que desconeixia completament i que he trobat molt curioses. Per començar, desmunta alguns mites molt estesos. Ni els valencians som valencians des dels temps dels àrabs, o fins i tot abans, com creuen algunes persones (p. 34-41); ni som una mena de catalans trasplantats, una identitat particular de la catalana. De fet, la identitat valenciana és producte de la barreja de col·lectius d'origen tant català com aragonés (dos terços i un terç, aproximadament), que es mesclaren, també territorialment (p. 173). Personalment, havia donat per cert durant molt de temps que els valencians d'origen català s'havien establert a la costa, i els aragonesos a l'interior. Com sol passar, les explicacions massa simples són poc exactes.

Això m'ha fet pensar en com el component dual ha format part de la valencianitat des dels seus mateixos orígens. Som un territori (un país, si volem dir-ho en termes contemporanis) essencialment barrejat, "mestís" (sense donar a aquest adjectiu cap component "racial"). Gent d'orígens catalans i aragonesos habitaren un regne nou i al llarg del temps s'anaren identificant en una nova identitat, un nou poble. No sense discussió: quasi un segle de conflicte amb els partidaris del fur aragonés, fonamentalment nobles provinents d'Aragó que tenien possessions en territoris valencians. Amb la diferència que uns volien identificar del tot el territori amb les lleis aragoneses, i els altres propugnaven una llei pròpia. Podríem dir que ens trobem des dels orígens discutint per allò que hem de ser, i sempre amb interferències externes.

Una altra curiositat és que la consciència valenciana s'articulà al voltant dels Furs de València, això vol dir que fins que aquests no foren acceptats i assumits per tots els estaments del territori no aparegué el gentilici "valencià" aplicat a tot el territori. És a dir, que la identitat valenciana va anar lligada a una qüestió legislativa i jurídica. Res a veure amb idees essencialistes, romàntiques, nacionalistes o contemporànies del que és "ser valencià". Els medievals eren molt més pragmàtics: els pobles s'unien al voltant d'unes lleis, d'un ordenament jurídic comú, d'uns impostos (p. 33). De fet, la Generalitat va nàixer com una institució que recaptava uns tributs "generals", per a tots els estaments (p. 149).

M'han agradat moltes coses del llibre, i una d'elles és que no es deixa portar per cap ideologia preconcebuda, adopta un punt de vista objectiu, que és el que ha de fer un historiador. Així, no té cap problema a aportar exemples de com les primeres vegades que apareix el gentilici "valencià" apareix en textos en què també es parla de "catalans" (p. 152). També deixa clar que aquesta identitat no era incompatible amb d'altres, ja que el terme "nació" a l'edat mitjana era polisèmic, i un podia considerar-se valencià en tant que nació política, i català en tant que nació etnocultural (p. 170). Un aspecte que em sembla d'una actualitat indiscutible.

No podré explicar ací, ni prou ni prou bé, tots aquells elements de reflexió que m'ha suscitat aquest Els valencians, des de quan són valencians? M'ha donat molts elements per a entendre d'on venim els valencians, i també crec que pot ajudar molt els valencians actuals que maldem per trobar una manera de ser valencians avui. Altíssimament recomanable.

divendres, 5 de juliol de 2019

Necessitem À Punt

Fa unes setmanes que la televisió pública valenciana, À Punt, va complir el primer any d'emissions. Des de fa temps (de fet, des d'abans que començara a emetre, cosa si més no curiosa) se senten veus que ataquen aquest mitjà, fins i tot alguns partits polítics proclamaven durant la campanya electoral que anaven a tancar-lo. Algunes opcions ideològiques consideren que és una despesa innecessària. Em pregunto per què els valencians tenim menys dret a tenir una televisió pròpia que els murcians o Castella-La Manxa, amb tots els respectes.

Crec que és una absoluta necessitat que els valencians tinguem una televisió pròpia. Fa sis anys, quan el govern del PP va tancar Canal 9, vam ser molts els que ens vam indignar. Havíem criticat amb duresa aquella televisió, per la seua manipulació informativa, pels continguts barroers i sensacionalistes, per moltes coses que no ens agradaven. Però una cosa era criticar-la, fins i tot no mirar-la, i l'altra fer-la desaparéixer. No desitjàvem el tancament de Canal 9, volíem que fora una televisió millor.

La qüestió és que una televisió pública valenciana és vital per als valencians. En primer lloc, per la pervivència de la llengua. En un context comunicatiu en què la presència del valencià és absolutament residual, cal que hi haja una televisió que normalitze l'ús de la llengua en els informatius, en la ficció. Hi ha milers de joves valencians que mai han vist una pel·lícula en valencià/català; és normal si no tenen mai l'opció. Ara per ara, entre les dotzenes de canals que existeixen, això només és possible en À Punt i TV3, que la major part de valencians no poden veure.

Però hi ha d'altres raons, tant o fins i tot més importants. Per exemple, la possibilitat de tenir un espai comunicatiu valencià, un àmbit d'informació i entreteniment que ens cohesione com a valencians. No és normal que jo, com a valencià, no sàpiga el nom dels consellers de la Generalitat, que no conega l'actualitat política valenciana. Més enllà de la política, À Punt fa una tasca de divulgació dels valors i les expressions socials i culturals que es generen a tot el territori valencià, que d'altra manera no troben manera de visibilitzar-se. Mirant-la descobreixo moltes realitats d'altres comarques valencianes que no coneixia. Això ajuda a fer créixer la consciència de ser valencians.

Certament, en aquest any la televisió d'À Punt no ha aconseguit tenir una audiència mitjana decent (sembla que gira al voltant del 2%, amb l'excepció d'alguns esdeveniments puntuals). Al darrere d'això hi ha la forma de ser dels valencians, la nostra proverbial divisió quan es tracta de defensar allò que és nostre. D'una banda, molta gent li va fer creu i ratlla abans de nàixer per raons estrictament polítiques: com que era una televisió creada pel govern d'esquerres, ja estava condemnada. De fet, he vist molts comentaris a les xarxes que es vanten de no haver vist mai À Punt i de no tenir intenció de fer-ho. El prejudici elevat a norma de conducta.

Més sorprenent i decebedor és que molta gent que, a priori, podria formar part de l'audiència potencial de la televisió valenciana, perquè tenen una consciència valenciana, un interés per la llengua i la cultura del territori, la ignoren. Alguns per raons de purisme lingüístic, altres per raons de qualitat. Personalment, no ho entenc. Com a espectador, des del primer moment he vist programes en À Punt que no m'han agradat, i també hi he trobat espais que m'han atret. Començant pels informatius, infinitament més plurals i objectius que els de l'extinta Canal 9: només per això ja val la pena tenir una televisió que parle dels afers valencians. Però també programes de reportatges (Bambant per casa), culturals (Una habitació pròpia), musicals (L'estudi), alguns dels quals són propostes realment interessants. Per no parlar de l'aposta clara pel valencià, de la difusió dels productes culturals i econòmics valencians, de la presència que hi té la música en valencià, etc.

Que es podria fer millor? Ben segur. Que el model lingüístic té moltes mancances? D'acord. Tanmateix, À Punt acompleix una funció primordial i necessària per a la societat valenciana. No hauríem de permetre que l'atàvic autoodi valencià acabara amb un element de cohesió tan fonamental com una televisió que parle dels valencians i en valencià. La necessitem com a poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1190 (5 de juliol de 2019)

divendres, 21 de juny de 2019

'Orgull i prejudici'

Jane Austen, Orgull i prejudici
Traducció i introducció de Josep Marco Borillo
Alzira, Bromera, 2018
("A la Lluna de València", 57)


És sorprenent comprovar la vigència d'Orgull i prejudici, més de dos-cents anys després de la seua publicació, i uns quants més des que fou escrita. El lector inadvertit es troba amb una novel·la addictiva que s'endú el lector sense que en siga del tot conscient per una trama que, a priori, no sembla excessivament atraient. No només això, sinó que resulta atractiva per a lectors joves actuals, com he pogut comprovar recentment de primera mà: els meus alumnes de l'assignatura de Literatura Universal hi estaven realment interessats. Dic que això és sorprenent perquè el món i la societat que retrata ens resulten molt allunyats, artificiosos, i tanmateix la perícia de l'autora aconsegueix que ens hi capbussem amb plaer.

La que és probablement la més coneguda de les novel·les de Jane Austen és, bàsicament, una comèdia romàntica. S'hi narren les peripècies de les germanes Bennet, especialment Elizabeth i Jane, per tal de trobar marit, i els daltabaixos que pateixen les seues relacions amb Fitzwilliam Darcy i Charles Bingley, uns joves molt ben situats socialment. En concret, la protagonista és Elizabeth Bennet, i el tema central és com canvia la percepció que té del senyor Darcy, un home orgullós i reservat que inicialment li desperta una gran aversió, però de qui progressivament anirà descobrint trets de caràcter que acabaran amb els prejudicis anteriors. L'orgull d'ell i els prejudicis d'ella.

Explicada així la trama, a mi mateix no em resultaria gens atractiva la lectura d'Orgull i prejudici: com hem dit, és una comèdia romàntica, i no és un tracta d'un gènere molt prestigiós precisament, o que a mi em motive a la lectura. Molt sovint, grans novel·les tenen arguments aparentment simples i superficials. Darrere d'aquesta història de noies que volen trobar marit, hi ha tot un món complex de relacions, amb totes les seues lleis íntimes de funcionament perfectament descrites. I sobretot una presentació i anàlisi dels caràcters acuradíssima. Els personatges estan configurats amb precisió, perfectament cisellats, fins i tot alguns de secundaris. Certament n'hi ha que poden ser estereotipats, com el matrimoni Bennet, però això es justifica per la seua funció paròdica i humorística.

Perquè, efectivament, en la novel·la hi ha humor i ironia: és divertida, en el doble sentit que entreté i fa riure. Hi ha ironia en molts diàlegs, en les rèpliques vivaces d'Elizabeth, en la caricatura que es fa de les convencions socials. És una ironia finíssima, que pot passar desapercebuda en alguns moments, però que contribueix de manera decisiva al sentit i la grandesa de l'obra. Aquesta ironia és alhora una peça fonamental, evidentment, de la crítica que Orgull i prejudici du implícita: una crítica de les convencions socials d'inicis del segle XIX, que obligaven les dones joves a fer un bon casament si volien evitar-se un futur incert. La situació de les dones de Jane Austen és, certament, dramàtica: no tenen altra possibilitat de prosperitat social que esdevenir esposes d'un home ben posicionat socialment.

Un encert absolut que l'editorial Bromera ens haja oferit aquesta nova traducció de Pride and Prejudice, de la qual ja en teníem algunes al català. No em trobo capacitat per a jutjar les bondats o defectes d'aquesta versió, però crec que acompleix algunes funcions interessants: primer, empra les variants valencianes, cosa que en les traduccions dels clàssics no sol ser freqüent, i això ajuda a prestigiar-les; segon, torna a difondre en l'entorn editorial valencià, dedicat potser massa exclusivament a les novetats, una obra clau de la literatura universal. És d'agrair la valentia d'apostar per un clàssic, i de traduir-lo en versió íntegra en una col·lecció d'abast generalment escolar. Una novel·la, a més, com he dit al principi, que té més recorregut entre els lectors juvenils del que podríem pensar.

Ressenya publicada a La Veu de Benicarló, núm. 1188 (21 de juny de 2019)

divendres, 31 de maig de 2019

'Els germans Sisters'

No sé què té el gènere del western que fa dècades que es dona per mort i antiquat i, tanmateix, segueix oferint de tant en tant autèntiques joies. O siga, que no acaba de morir mai, i segueix mantenint intactes les seues capacitats estètiques i expressives. Potser és perquè és un gènere molt conreat en l'època clàssica del cinema que ha incorporat una iconografia i un llenguatge propis que li permeten tractar qualsevol aspecte de la condició humana. Potser també perquè s'ambienta, com els clàssics antics, en un espai i un temps mitificats per la tradició, primigenis, en una època i una societat primitives que permeten veure allò essencialment humà de manera més pura: la violència, l'odi, l'ambició, sense pàtines ni condicionants socials.

És el cas que alguna de les millors pel·lícules que recordo haver vist pertanyen al gènere del western, i en concret alguna com Sense perdó, de Clint Eastwood, és relativament recent (vull dir que ja no pertany a l'època daurada del gènere) i és indiscutiblement un dels films que més m'han impactat mai. Tot això ve a tomb perquè aquesta setmana he vist Los hermanos Sisters, i he tornat a experimentar la capacitat inesgotable de les pel·lícules "de l'Oest" per a emocionar-nos i parlar-nos sobre la vida.

Los hermanos Sisters, dirigida pel francés Jacques Audiard i protagonitzada per John C. Reilly i Joaquin Phoenix, ens presenta dos assassins professionals que són encarregats pel seu cap, el personatge del Comodoro, d'acaçar i matar un químic que ha obtingut una fórmula per a trobar fàcilment or en l'aigua. El plantejament de la trama no pot ser més clàssic: dos genets que cavalquen junts, la recerca de l'home, els tirotejos... Però la mirada del director ens ho mostra d'una manera novedosa, sense ser trencadora ni estrident.

Fins a la meitat del metratge, però, no deixa de ser una pel·lícula agradosa que revisita les lleis del gènere. És en la segona meitat que es desplega del tot, quan els germans troben finalment el fugitiu i el seu acompanyant, i la trama inicia una deriva que no és la més previsible. A poc a poc els personatges dels germans sicaris han anat agafant gruix, i assistim a tota una reflexió implícita sobre l'origen de la violència, sobre el cercle viciós que aquesta suposa, i sobre la possibilitat de redempció. Hi ha algunes converses entre els personatges que són d'una profunditat humana corprenedora. No tant pel que es diu com pel que els personatges mostren sentir. Això és evidentment per l'actuació dels actors, i especialment per John C. Reilly, que està al meu entendre superb, transmeten tant de sentit de manera aparentment simple. Però els quatre actors estan molt inspirats, també Jake Gyllenhaal i Riz Ahmed com els perseguits.

He esmentat com a temes la violència i la possibilitat de redempció. Es pot escapar de la violència? Hi ha salvació possible quan s'ha entrat en aquest cercle? Tanmateix, potser el tema que tracta de manera més sorprenent el film és la relació entre germans, la immensa força tel·lúrica de l'amor fratern. Atenció a les seqüències finals, amb homenatge inclòs a Centauros del desierto: senzilles i alhora intenses, emotives. Es pot parlar amb un western de l'amor entre germans sense sentimentalismes? I de l'amor familiar? I tant que es pot. Amb un western es pot parlar de tot allò que és humà, i Los hermanos Sisters ho tornen a demostrar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1185 (31 de maig de 2019)


dimarts, 28 de maig de 2019

La influència del 'Canigó' en 'Seidia'

Fa uns anys, en el número 4 de la revista Beceroles, vaig publicar un estudi sobre les relacions entre Seidia, del benassalenc Joaquim Garcia Girona, i Canigó, de Jacint Verdaguer. A propòsit de les recents retrobades amb Òscar Pérez Silvestre, destacat coneixedor de l'autor i l'obra, m'ha vingut de gust recuperar aquell paper, que es pot llegir en línia en aquest enllaç. El seu títol: "'Fugint lo més possible de servilisme': la relació entre Seidia i Canigó".

Seidia és un poema èpic d'una importància i una ambició enormes dins de la literatura valenciana d'inicis del segle XX, una obra que no ha estat encara valorada i situada com mereix en el panorama de la història de la literatura en català. Un llibre desconegut encara per al gran públic, i probablement el més important escrit mai per un autor del Maestrat.

Servisca la difusió d'aquest article meu de modesta contribució al coneixement d'aquesta enorme obra.

dimecres, 10 d’abril de 2019

'Els dies gloriosos' de Josep San Abdón


 Article publicat a la revista Saó, núm. 445 (febrer 2019).

Josep San Abdón, Els dies gloriosos
Benicarló, Onada Edicions, 2018 (“Narratives”, 59).

Josep San Abdón és tot un referent en la cultura del Baix Maestrat. Des dels anys 80 se l’ha pogut trobar implicat en múltiples iniciatives culturals a la comarca i especialment a la seua ciutat, Benicarló. Fundador de revistes com Llombriu o Passadís, membre actiu i fonamental de l’Associació Cultural Alambor —indispensable dinamitzadora de la cultura en valencià al nord del país—, col·laborador en multitud de mitjans escrits com Saó, Avui, Caràcters, i també radiofònics. Ha estat i és un crític literari constant i amb una solidesa contrastada, i tot plegat fa que haja esdevingut una solvent figura de referència. Ha publicat també un llibre de narracions (Li hauria d’haver dit alguna cosa, 2003) i Manuel Milián Mestre. Resum biogràfic (2017).

El seu nou llibre, Els dies gloriosos, publicat per la indispensable Onada Edicions de Benicarló, és un recull dels articles que, en forma de dietari, Josep San Abdón ha anat publicant en el setmanari La Veu de Benicarló entre 2001 i 2016. Com el mateix autor reconeix, es tracta d’un “dietari inconstant”, intermitent; hi ha períodes en què les entrades sovintegen, d’altres en què es fan més esparses. Cal dir també que es tracta d’una selecció: San Abdón no ha inclòs en el volum les entrades més vinculades a l’actualitat o amb referències més personals que, passats els anys i al seu criteri, ja havien deixat de tenir interés. Els lectors hi trobaran, però, apunts sobre tot allò que apassiona i ha guiat el quefer vital de l’autor: la literatura, el cinema, el teatre, la música. De vegades alguna reflexió a partir d’un article de diari, d’un programa de televisió o de ràdio. Es tracta d’un dietari d’impressions culturals.

Qui llegisca Els dies gloriosos podrà percebre amb claredat un dels trets que caracteritzen San Abdón, com bé saben els que els coneixen personalment: el seu caràcter enciclopèdic, els seus immensos coneixements dels referents culturals més diversos. El catàleg de pel·lícules, llibres, obres de teatre, que apareixen en aquestes pàgines és una mostra d’aquest abundós cabal. Tot això és comentat per ell d’una manera que li és molt pròpia, amb senzillesa, sense pretensions, sense pedanteria. De fet, les entrades del llibre no pretenen ser apunts de crítica cultural, no tenen la intenció d’establir orientacions i valoracions. Es tracta d’anotacions en aquest sentit més personals, que volen deixar constància de la impressió que una obra li ha produït. Amb tot, fins i tot sense tenir-ne la pretensió, els comentaris exerceixen una funció crítica, perquè el lector gràcies a ells pot formar-se una opinió i sentir-se orientat, d’una manera potser menys formal a com ho fa una ressenya, per exemple. Un dels mèrits més afalagadors que se li poden atribuir al llibre és que desperta en el lector un desig de consumir una determinada obra entre les nombroses referències cinematogràfiques, literàries, musicals, que hi apareixen. Aquesta és, al capdavall, una de les funcions del bon crític.

L’aproximació de San Abdón als productes culturals que comenta és sempre feta des d’una òptica personal i amb una sinceritat absoluta. En una entrada del 4 de gener de 2012 afirma que el cinema “sobretot ha de ser una font d’emocions”. Aquesta afirmació és extrapolable, crec, també a la literatura i la música. El fet artístic concret —el llibre, la pel·lícula, el concert— desperta en San Abdón unes emocions, uns sentiments, unes reflexions. Aquesta reacció requereix ser compartida acte seguit, en un impuls elemental que sempre ens produeix l’experiència estètica. I d’ací naixem les entrades d’aquest dietari: la intenció de “parlar” de les emocions artístiques. Com ha dit Manel Alonso, “cada entrada és una invitació a la conversa”. San Abdón se’ns adreça a nosaltres, lectors, per a establir una conversa, sense la pretesa superioritat del crític, sinó com un lector, un espectador més, com nosaltres. I nosaltres dialoguem amb ell, i ens enriquim amb el diàleg. És per aquest motiu que Els dies gloriosos és un dietari que resultarà molt atractiu i llegidor a qualsevol persona amb inquietuds i gustos culturals.