dimarts, 24 de gener de 2017

'Poemes escollits (1987-2007)', de Josep Igual


Per tancar aquesta sèrie d'escrits recuperats sobre Josep Igual, publico ací el text de la presentació del seu llibre Poemes escollits (1987-2007) (Benicarló, Onada, 2007). Va tenir lloc el 16 de febrer de 2007 a Benicarló, i el 2 de març a la Ràpita. Curiosament me'n recordo de la segona però no guardo cap imatge a la meua memòria de la primera, tot i que tinc la dedicatòria de l'autor al volum amb aquesta data.



Bona nit i benvinguts.
  
Som aquí per presentar un nou llibre de Josep Igual,  pulcrament editat per Onada Edicions, i titulat Poemes escollits (1987-2007). En aquest cas, el títol és claríssim: es tracta d’una selecció de vint anys de poesia, selecció que ha estat feta pel mateix autor. Igual, com tots ací sabem, ha estat (és) sobretot un poeta, tot i la dedicació a la prosa (siga narrativa o no) que ha sovintejat durant els darrers deu anys aproximadament. Com a escriptor és, originalment, vull dir en origen, un poeta, i de fet quan escriu prosa se li nota el component poètic. Ell mateix, a la “nota preliminar” del volum que avui presentem, parla del “caràcter d’eix central, llegit i escrit, que suposa per a mi el pensament destil·lat poèticament” (p.8).

“Eix central”, diu. De fet, i per a confirmar-ho, només cal mirar l’època que abraça aquesta antologia: vint anys d’escriptor que han sigut vint anys de poesia. Poesia sense pauses: des de l’inaugural Treva d’hivern de 1987 fins a Rebotiga del brocanter, de 1999, el temps passat entre un poemari i l’altre no va superar mai els quatre anys (1987, 1988, 1990, 1990, 1994, 1994, 1997, 1999). Cal dir que la producció o almenys la publicació poètica ha minvat els darrers  anys, probablement per la dedicació d’Igual a la prosa. Però la poesia segueix present: ho veiem als breus poemes que acompanyen les imatges del llibre Benicarló. Un passeig silent, 2005, i també a l’apartat titulat “Garbell d’inèdits” en què recull tretze poemes dels darrers set anys que no havien estat publicats.

Igual és generós en la tria: no deixa fora cap llibre, tots hi són representats, com a mínim, amb quatre o cinc poemes. Els llibres més representats en la tria són Lector d’esperes (1990) amb 12 poemes i Rebotiga del brocanter (1999), amb 10. Personalment, a aquest lector que els parla són també els que més li han agradat. Fins i tot aplega un apartat de “Poemes esparsos” publicats en revistes prestigioses de poesia entre 1989 i 1992, però que fins ara no estaven disponibles en volum.

Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat. Agafant un vers del poema “Dóna’m la mà” (53 CS): “Es confon el respir del verd i la mort. / La vida s’explica a còpia de paradoxes.” El poeta viu en aquesta paradoxa.

El jo poètic sembla navegar esmaperdut, de vegades totalment pres de la desesperança i el buit: “Pels tinells de l’horitzó / els peus cansats, sense certeses, / els peus nus del caminant errabund.” (47 DE). I encara, a un altre poema: “El matí va endurint-se i els déus serveixen el café / sempre massa calent i amb l’afegitó de la sal / de tantes ferides mal tancades.” (31 LE). Sembla que no hi haja res a fer, i tot esforç siga inútil en la vida, en la realitat: “Tota la sal / en aquest camp perdut. // No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses, cegades de pors. (..) Sacrificis inútils, / els nostres fills perduts, / la vida esgotada / en uns quants miratges, / miratges del vi enverinat, / del vi del buit cosmètic.” (35 LE). I encara: “En la mà la torxa sense quitrà / que sembra més tenebra en el front confús.” (76 RB) El llibre és ple d’imatges que expressen negativitat, pessimisme si voleu. 

Però, contradictori, de vegades el jo s’obre a una esperança, com qui espera la pluja: “Amunt i avall el serpent / del meu somni, pel tronc arrugat / del xiprer malalt que tanca el consens / de l’esperança, els palmells que esperen la pluja. (…) Aviat hi haurà saó per refermar // la teua collita descalça / que no deixa rastres significatius en l’arena / però que t’ajuda a passar casa i somni.” (75 RB) Una pluja assaonadora que, en algun moment, és el mateix jo poètic: “jo sóc també / la pluja de l’avenir, el poar cec / d’una vetlla obstinada” (62 RCT). També a 78 RB: “De vegades, en l’entranya de l’asfalt trobes / la pell llarga i cadenciosa d’un dens violoncel.”

Aquesta esperança d’un futur positiu (“pluja de l’avenir”) es lliga sovint amb un mot clau, “somni” (“tramunto carenes, / ombres del somni abandonat”, 47 DE) . És la set, el desig de l’ideal, sovint inconcret. Però aquest somni, en molts poemes, pren la forma del compromís cívic per un país i una cultura, per una col·lectivitat: “Encara somnio una inicial pàtria / de terrissa renovada, i provo d’oblidar / tants naufragis sense bandera ni resposta.” (101 GI). Aquesta “pàtria inicial” és, o ha de ser, un “país sense gebre”: “Els muscles i la murtra d’aquest perviure obstinat / anuncien la rosa groga de l’horitzó pressentit del consol: / el plural trencadís d’un país obert, sense gebre del buit / en els sembrats del futur valent i inajornable.” (33 LE)

En aquesta recerca de l’esperança volguda però no sempre possible (el títol Lector d’esperes d’un dels poemaris és eloqüent), del futur i el somni desmentit per la realitat, la poesia, l’ofici i la tasca poètiques, són necessaris per sobreviure: “Juguesques d’ofecs. / Taulells fràgils contra un darrer naufragi.” (51, CS) Però, com es veu, no es fa il·lusions sobre el paper de la poesia: és fràgil, és inútil: “No sempre enganyes la fera / amb el foc diàfan de les paraules” (25 35P); i en un altre lloc: “Sabem que els mots no tramuntaran l’obscur pou, / que ningú no ha de venir a parar-nos taula per al somni.” (48 DE). Però en aquest mateix poema, titulat “Sobre mullat”, apareix l’esperança: “Llesca les argiles. Clivella els límits. Espera la llum no usada.” I en algun moment (val a dir-ho, no els més freqüents) l’esperança esdevé confiança, i el poeta se sent gairebé diria messiànic: “Eleva el fang (…) dignifica el somni contra el temps a l’abocador, // treu espurnes del fustam, frega pacient el llautó, / si aprens l’ofici llegiràs el demà, la revolada, / i encapçalaràs la fervent i humana caminada.” (74 RB). I a 35 poemes: “Encenc aqueixa mar indiferent / i acullo l’arriscat somni fraternal.” (25)

Més temes hi ha: la contemplació i l’enyor del passat (poemes 65, 66 de Tríptic, 31 LE, 36 LE), la memòria com a base del futur (61 RCT), la soledat (“Heus ací ta flama arnada: / un present cantellut i fugaç i una tria difícil / per malviure’l tot sol”, 23 35P, 43 DE, 93 GI -“La darrera solitud”). Però els haurem de deixar per a un altre dia.

Tot això Igual ho encabeix en un bosc intricat de símbols i metàfores, com deia, en la línia del postsimbolisme poètic que beu de vegades del procediment de creació d’imatges de les avantguardes: m’ha semblat sentir ressons d’alguns versos i metàfores de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (14, 34, 56), i també de vegades un imaginari simbòlic que em recordava la poesia de J.V. Foix, especialment els poemes en prosa de Gertrudis o de Les irreals omegues (100 GI). Això deixant de banda homenatges puntuals: a Carles Riba (a qui féu un homenatge en un poema de Treva d’hivern, 15), Joan Oliver (111 GI, 47 DE), Joan Vinyoli (38 LE). Parlo d’influències esparses i puntuals que no expliquen, ni molt menys, el conjunt. No tinc en absolut l’ambició d’escatir-ho: tot plegat hi ha al darrera molta poesia llegida i digerida; potser tota.

Formalment, és clar, absència de rima, versificació lliure. Això sí, una predilecció: el sonet, composició que ja apareix al primer llibre i a la qual dedica tot un llibre, Rebotiga del brocanter. I estructures circulars: finals de poema que reprenen imatges esparses pel poema.

És impossible esgotar en deu minuts, i amb tan poca capacitat com la meua, tot el que expressa un autor —i aquest encara menys— en els seus poemes. De fet, no sé si l’única, però sí la millor manera d’entendre’l, és llegir-lo. Per això jo he cedit la paraula tot sovint als seus versos: és la forma més destil·lada de dir allò que volen dir. I després de cedir-li la veu sobre el paper, li la cedeixo en persona.


Les xifres entre parèntesis fan referència a la pàgina del volum Poemes escollits (1987-2007), i les sigles corresponen als llibres dels quals provenen els poemes, que són:
35P: 35 poemes (1988)
CS: Closed for sale (1993)
DE: Diari espiritual (1990)
GI: Garbell d’inèdits (2001-2007)
LE: Lector d’esperes (1990)
RB: Rebotiga del brocanter (1999)
RCT: Refugi contra la tempesta (1994)

divendres, 20 de gener de 2017

Retrats de butxaca



Continuem amb ressenyes de llibres de Josep Igual, escrites fa anys. Aquesta es va publicar a Passadís. Quadern de Lletres, núm. 26 (2006), p. 124-126.

Josep Igual, Retrats de butxaca 
Benicarló, Onada Edicions, 2006 (“Narratives”, 3).


Josep Igual, poeta i narrador benicarlando de primer ordre que mereixeria ser més conegut fora de l’àmbit comarcal, de fa temps sembla haver centrat la seua producció en la prosa literària no novel·lística. Com escriu en aquest nou llibre, a propòsit de Lluís Meseguer: “La vida no és una novel·la rematada en cua de peix. És un devessall de meandres simultanis, rics, complexos, i copsar-los si més no una mica és tasca d’esperits atents.” Igual, en els darrers llibres que ens ha oferit (L’any de la fi del món, El rastre dels dies, Torn de nit), evita la novel·la i es mostra interessat per aquesta relació de la literatura amb la vida, i per això ha temptejat el dietari, gènere que li permet escriure sense allunyar-se ni de la realitat ni de la literatura.

Amb aquests Retrats de butxaca, obre un nou camí però en la mateixa direcció. Es tracta d’un conjunt de “retrats” —anomenem-los així, seguint el títol, tot i que no tots ho són estrictament parlant—, trenta-nou en total, breus, de dues o tres pàgines a tot estirar. Es tracta de semblances de personalitats destacades en negociats molt diversos, des de la literatura (òbviament) fins a la política, passant pel periodisme, la música o la religió, entre d’altres. Molts d’ells, gairebé una tercera part, són originaris del Baix Maestrat, però amb un nom reconegut (Carles Santos, Joan Brusca, Manel Garcia Grau). L’autor no cau en el localisme fàcil i estret de mires ni tampoc en l’esnobisme obtús de mirar només lluny de casa.

El tractament que reben els personatges és divers. En alguns casos, són retratats amb el coneixement de causa que dóna una relació assaonada amb molts anys de coneixença (cas de Josep Manuel San Abdon). En d’altres, parteix d’una anècdota, d’una trobada puntual i personal, per a passar a parlar del perfil públic de l’home o la dona retratats (casos de Vicent Andrés Estellés o Joan Francesc Mira). En cap cas es tracta d’entrades enciclopèdiques que vulguen explicar qui és aquesta o aquella patum al públic general. Igual parteix d’un cert nivell de complicitat amb el lector, que ha de saber alguna cosa del personatge per tal que el joc que proposa funcione. Així, en el retrat dedicat a Alfred Giner Sorolla, per exemple, quan escriu que “avui, nou de febrer, sí que les flames crepitants de la vida porten dol”, el lector hi ha de reconéixer el títol d’un poemari de l’escriptor retratat.

Cal dir que, en la selecció de personalitats, Igual ha mirat de trobar-se còmode: ha retratat qui li venia de gust retratar. El resultat és un nivell prou elevat de simpatia per les trenta-nou persones que han estat objecte de la seua mirada. Malgrat la citació de Fuster que encapçala el llibre reivindicant “el gust d’anar judicant els altres”, els judicis de Retrats de butxaca no són sumaríssims, excepte en algun cas molt aïllat (Joan Ignasi Pla, Joan Brossa). O, en tot cas, són judicis amb absolució; els que mereixerien condemna ja ni hi apareixen, cal suposar.

Aquesta selecció a què em refereixo permet que, triant i remenant en el cistell, hom en puga extraure un llistat de noms que permeten fer una autèntica radiografia del país. Moltes personalitats són gent extraordinària que, en una normalitat que no hem assolit, haurien de resplendir d’una altra manera. Implícits, hi ha el plany i la reflexió per les deficiències culturals, polítiques i socials d’un país impossible. I, també, una certa mirada enrere per constatar les il·lusions i els treballs perduts de tots els que han lluitat per una normalitat que cada cop està més lluny.

Amb l’estil de prosa que li és tan propi —potser aquest cop una mica més contingut que en altres llibres, sense deixar de ser suggeridor al màxim—, Igual assaja un gènere, el de retrat o semblança, pròxim al periodisme, que no ha tingut gaires conreadors sistemàtics a casa nostra. Potser la referència ineludible són els Homenots de Josep Pla, un autor evidentment admirat per Igual i tingut en compte en aquest llibre. Això sí, l’autor benicarlando té prou personalitat per imprimir als seus particulars “homenots” i “donasses” un segell diferencial i característic. Tot plegat ens deixa, en acabar el llibre, amb el bon gust d’haver tastat una prosa excel·lent i una literatura de primera, i amb el desig que Igual no deixe d’explorar camins prosístics.

diumenge, 15 de gener de 2017

Literatura de la realitat



Remirant papers, i recent la lectura de L'incert alberg de Josep Igual, m'adono que amb els anys ja he escrit algunes coses sobre aquest autor benicarlando, alguna de les quals ni tan sols recordava, i en aquest blog només n'he penjat una. Com que una de les maneres de recordar és tornar a llegir, i un blog com aquest té també la funció de mantenir vius alguns escrits per al futur, que altrament serien oblidats, en properes entrades aniré publicant les ressenyes que tinc escrites de llibres d'Igual. Per anar obrint boca de cara a la presentació a Benicarló de L'incert alberg d'ací dues setmanes.

Aquesta ressenya va ser publicada a la revista Passadís. Quadern de Lletres (núm. 25, any 2005, p. 138-140), la insigne revista, ja desapareguda, de l'Associació Cultural Alambor. També a La Veu de Benicarló, núm. 465 (31-12-2004).



LITERATURA DE LA REALITAT



Josep Igual, El rastre dels dies 
Benicarló, Onada Edicions, 2004 (“Narratives”, 2)
Premi Alambor de Narrativa 2003.



Josep Igual, autor benicarlando de dilatada i reconeguda trajectòria com a poeta i també novel·lista, va guanyar la penúltima edició del Premi Alambor de Narrativa amb aquest dietari, gènere que ja havia conreat en L’any de la fi del món (2001). Si aquella primera aproximació al dietarisme recollia les impressions i vivències de l’autor al llarg de 1999, El rastre dels dies se centra en el dia a dia de l’any 2002. En aquesta obra, Igual se’ns revela (se’ns confirma si tenim en compte el precedent) com un molt digne seguidor de la tradició dels dietaris.


La seua tècnica dietarista s’ha depurat des de L’any de la fi del món, i es limita ací a pinzellades breus, molt breus de vegades, que parteixen de vegades de la realitat quotidiana (un passatger a l’autobús, un cambrer, un conegut), de vegades d’una lectura, d’una música, del mateix exercici de l’escriptura, per encetar la reflexió. Una reflexió en la qual l’estil, molt treballat, hi juga un paper decisiu. De vegades, aquesta brevetat és portada fins a l’extrem de l’aforisme, de l’apunt d’una línia o dos. Com ara: “No en tinc cap mena de dubte. Ens odiem tant perquè els nostres defectes s’assemblen moltíssim.” És en aquests aforismes on es veu clarament la lliçó de Joan Fuster, així com en cert gust per la paradoxa. 


Hem dit que predomina, com a punt d’arrencada de la reflexió, l’arrelament constant a la realitat dels dies. No obstant això, Igual es deixa endur ací i allà per cert alé narratiu que es concreta en forma d’alguns —anomenem-los així— “microcontes”, petites narracions de poques línies, contundents, de vegades crues, de vegades surrealistes, amb un vague eco de J.V. Foix.


En el rerefons, amarant-ho tot, un pòsit cultural i literari frondós, que esdevé una bona ullera per observar la realitat, o un coliri, o un vidre sortosament deformant. Les referències literàries ajuden a entendre el món, i a la inversa. Així, el pistoler d’un western li fa pensar en el Quixot (“Em miro, en el lleure dissabter, un western. El pistoler solitari no deixa de tornar a ser Alonso Quijano”) o les veles a la mar en Ausiàs March (“a la mar hi ha veles esportives que no saben qui era Ausiàs March”).


Quant als temes, predominen els exclusivament literaris i els diguem-ne “existencials”, però també criden l’atenció les reflexions socials i polítiques, de vegades arrelades en l’actualitat pura i dura, de vegades més atemporals. Això evita una imatge distorsionada de l‘autor com si estigués tancat en una torre de vori, allunyat en les seues cabòries culturalistes. Igual ens demostra que l’escriptor també pot comprometre’s a través de l’eina de l’escriptura.


Hem parlat d’influències de Fuster i Foix, però hauríem de referir-nos a la influència essencial: Josep Pla. I això es fa evident, en primer lloc i sobretot, pel concepte desacreditat i crític que de la narració clàssica té Igual, visible en alguns comentaris: “Soldados de Salamina de Javier Cercas, m’ha reconciliat amb la novel·la; entre altres coses, suposo, perquè no ho és del tot”. I en un altre passatge, precisament a propòsit d’un llibre de Pla, parla del seu “cansament lector de la novel·la”. Precisament d’ací deriva l’opció pel dietari, un gènere que parteix de la realitat, que té unes dosis mínimes o nul·les de ficció. També és molt planiana l’organització dels dietaris d’Igual en anys naturals, la consciència del sentit cíclic del temps, i també el mateix títol, que palesa una preocupació (també proustiana) pel pas del temps.


Les influències no treuen mèrit a Igual: l’enriqueixen. A partir d’elles, l’autor benicarlando crea la seua pròpia veu, vigorosa i personal. I és un luxe de lector llegir la seua vida literaturitzada, o la seua literatura feta vida, en el seu estil enlluernador, metafòric, fastuós.