L'estiu de Frankenstein

Aquest estiu hem tingut l'oportunitat de veure la pel·lícula Mary Shelley, de la qual parlava fa unes poques setmanes Josep San Abdon. El film, dirigit per Haifaa al-Mansour, presenta part de la vida de l'escriptora Mary Wollstonecraft Godwin, més coneguda pel cognom del que seria el seu marit, el poeta romàntic anglés Percy B. Shelley. Se centra concretament en la seua relació amb l'escriptor i en les circumstàncies que van envoltar la creació i els primers anys de difusió de l'obra més coneguda de Mary Shelley, Frankenstein o el modern Prometeu.

És de suposar que no és una coincidència que la pel·lícula haja aparegut aquest 2018 que es compleix el bicentenari de la publicació de Frankenstein. La gran novel·la de Mary Shelley havia estat concebuda, però, dos anys abans, durant un estiu a Suïssa, en unes circumstàncies que s'expliquen en el film. Els personatges, els fets i el que va passar en aquell estiu de 1816 és una de les històries més fascinants de la literatura universal.

Vil·la Diodati

A la vora del llac Léman, a Suïssa, en una casa anomenada Vil·la Diodati, es van trobar l'estiu de 1816 una sèrie de personalitats que tindrien una gran influència en la història de la literatura. Lord Byron, excèntric i polèmic, era, de tots, el més conegut en aquell moment. L'acompanyava el metge John William Polidori. Es van reunir amb ells el també poeta Percy B. Shelley, la seua parella Mary -amb qui no estava encara casat perquè tenia una esposa anterior- i la germanastra d'aquesta, Claire Clairmont, que mantenia una relació amb Byron.

El 1816 és conegut com l'"any sense estiu". Arran de l'erupció del volcà Tambora, a Indonèsia, l'any anterior, es va produir un refredament inusual de les temperatures en tot el món, que va causar gran escassedat d'aliments. En concret, durant l'estiu es van produir tempestes i pluges freqüents a tot Europa, i Suïssa va ser un dels països més afectats. Probablement no es coneix cap altre fenomen meteorològic que haja influït de manera tan profunda en la història de l'art. Els espectaculars capvespres que apareixen als quadres del pintor William Turner sembla que eren produïts per l'efecte de la pols en suspensió del volcà en l'atmosfera.

És ben bé un bon exemple del que es coneix com a "efecte papallona": l'erupció d'aquell volcà tindria unes curioses implicacions literàries, ja que sense ell no s'hauria escrit Frankenstein i potser el mite de Dràcula no seria com el coneixem. El cas és que les condicions meteorològiques d'aquell estiu vann obligar lord Byron i els seus companys a recloure's a la vil·la. Avorrits pel persistent mal temps, lord Byron va proposar una juguesca. Havien estat llegint un llibre d'històries alemanyes de fantasmes traduïdes al francés, Phantasmagoriana. Byron va proposar que escriviren cadascú una història de terror. Tots van acceptar el repte.

Curiosament, els dos poetes consagrats que es trobaven en aquella reunió, Byron i Shelley, només van escriure esbossos de les seues respectives històries. En canvi, Mary Godwin i John Polidori van escriure el germen de dues obres que arrodonorien en períodes posteriors i que esdevindrien cabdals per a la literatura de terror. Mary va escriure, com sabem, Frankenstein, influïda per un somni que va tenir i pels recents experiments sobre galvanisme d'Erasmus Darwin que pretenien animar cossos inerts amb electricitat. Polidori va escriure el relat "El vampir", considerat el primer que fixa la imatge d'aquesta figura terrorífica tal i com la coneixem, amb aquell component aristocràtic i maligne. El seu lord Ruthven s'inspirava tant en les tradicions centroeuropees com en la mateixa figura de Byron. La narració de Polidori  és considerada antecedent i inspiració de la modelació definitiva del personatge que en faria Bram Stoker a Dràcula.

Mary Shelley

És comprensible la fascinació que eixe curiós moment de la història de la literatura ha produït posteriorment. El fet que d'una aposta entre escriptors aparegueren dues de les figures més atractives i amb més recorregut de la literatura i de la cultura popular (la criatura de Frankentein i el vampir); el factor d'atzar que va contribuir a eixe moment creatiu únic; la inevitable ambientació romàntica de la història, tot contribueix a dotar-la d'un atractiu perdurable en el temps.

De fet, en el film d'al-Mansour que hem vist aquest estiu la trobada de Vil·la Diodati ocupa un lloc central. Val a dir que se sotmet l'episodi a un certa desmitificació. Els personatges de Byron i Shelley són dibuixats amb traços d'una considerable immaduresa, davant una Mary Godwin serena, dolguda per la recent vivència de la mort del seu primer fill i decebuda en la relació amb qui serà més endavant el seu marit. I enfront un Polidori que sembla ser el que més connecta amb l'autora de Frankenstein. Byron i Shelley, en canvi, en el seu recer estival suís perden aquella aura romàntica i es mostren com a joves disbauxats i inconstants.

Segurament també hi havia alguna cosa d'això, tot i que particularment m'atrau més una visió més literaturitzada de la trobada a la vora del llac Léman. Reconec que no m'interessa tant la veritat del que va passar, com la imatge que ens en fem, la mitificació del moment. En aquest sentit, és més romàntica, i molt més literària, la visió que en va donar el director espanyol Gonzalo Suárez en Remando al viento. En aquesta pel·lícula de 1988, protagonitzada per un jove Hugh Grant en el paper de Byron, tota la primera part se centra en l'estiu de Vil·la Diodati. Suárez es permet unes quantes llicències (per exemple, i com a destacada, el suïcidi de Polidori aquell mateix estiu, que no es va produir). S'ho podia permetre perquè el plantejament del film no era històric ni biogràfic, sinó que feia literatura i poesia al voltant d'aquella trobada d'escriptors.

No és només la gènesi dels personatges de Mary Shelley i John Polidori l'únic interessant que envolta els escriptors de Vil·la Diodati. Tots dos van tenir alguns problemes d'atribució d'autoria. Frankenstein va ser atribuïda en un principi al seu marit Percy Shelley, ja que portava un pròleg d'ell i la van obligar a publicar-la sense signar-la. El fet que una dona jove escrigués una història tan truculenta no fou acceptat fàcilment. Aquesta qüestió ocupa un lloc destacat en el film Mary Shelley estrenat aquest estiu, que té alguns elements feministes destacats, fet que tampoc desentona amb el personatge ja que Mary era filla d'una il·lustre precursora del feminisme. Quant a Polidori, el seu relat "El vampir" va ser atribuït en un principi a lord Byron. Pocs anys després se suïcidaria amb àcid prúsic.

La fascinació per Frankenstein i per aquell estiu de 1816 no acaba. L'editorial Comanegra ha iniciat aquest any 2018 la col·lecció "Matar el monstre", inspirada en aquesta novel·la. Set autors escriuran set novel·les ambientades a Barcelona entre 1818, any de la publicació de l'obra de Shelley, i 2018. La primera d'aquestes novel·les, La primavera pendent, d'Ada Castells, té lloc precisament durant aquest any, i hi apareixen com a personatges secundaris, justament, els Shelley i Polidori. Reinventant-los segons els propòsits literaris de l'autora, per descomptat. El ressò dels fets que van propiciar l'origen del personatge hi són ben presents, a la narració.

Dos-cents anys després, la criatura que va imaginar Mary Shelley en aquelles nits tempestuoses de 2016 segueix caminant entre nosaltres. I aquest estiu ha estat ben present.

Estiu literari al Maestrat

Aquest dissabte 4 d'agost vaig poder assistir a Sant Mateu a la Trobada Literària, dins de la segona edició de l'Estiu Literari al Maestrat, organitzat per Maestrat Viu. En els dies i setmanes prèvies s'havia realitzat una ruta literària sobre Xarxa prima, d'Amàlia Roig, i un club de lectura al voltant de Res no és personal, de Joan-Elies Adell.

La Trobada Literària va ser una mena de petit simposi al voltant de la literatura del Maestrat. Òscar Pérez Silvestre va presentar una ponència sobre Joaquim Garcia Girona i la seua obra Seidia, tot actualitzant l'estat de la recerca sobre aquest autor de Benassal i el seu poema èpic, ell que n'és el principal estudiós. Tot seguit, i després d'un esmorzar a la Plaça Major de Sant Mateu, va ser el moment de la presentació de les comunicacions.

Joan Garí va repassar les impressions de Fuster al Viatge pel País Valencià en passar per les terres del Maestrat, tot completant-les amb les del mateix Garí quan repetí el viatge quaranta anys després. Francesc Gil, editor de Saldonar, rememorà l'experiència de Raval de Lletres, una revista publicada entre Benicarló i Vinaròs als anys vuitanta. Enllaçant amb això, Josep Igual va fer una remembrança personal de l'activisme cultural d'aquell període a la comarca: l'associació cultural Alambor, les trobades literàries, les publicacions com Benicarló Crònica. Per últim, Enric Querol ens presentà la figura de tres interessants i desconeguts escriptors de l'edat moderna al Maestrat: Jaume Prades, Melcior Febrer i Pere-Vicent Sabata.

Un programa ben divers i atractiu, farcit d'incitacions. Una bona -excel·lent- excusa per a trobar-se amb tot de gent vinculada a la cultura de la nostra comarca, i per eixamplar el coneixement sobre autors, obres i en general la història literària del Maestrat. Cal felicitar Maestrat Viu per la iniciativa. No només pel contingut de la trobada, que posa en valor la cultura comarcal, sinó també perquè el mateix fet d'organitzar-la crea teixit, relacions, coneixences i complicitats. El Maestrat es troba viu, en efecte.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1146 (10 d'agost de 2018)

Viatges musicals: Jordi Savall a Peníscola

Foto: Bartomeu Roig

Ahir 8 d'agost, Jordi Savall va presentar Diàlegs i improvisacions. D'orient a occident i de l'antic al nou món, dins del Festival de Música Antiga i Barroca de Peníscola. L'acompanyaven David Mayoral a la percussió i Ferran Savall a la tiorba i la veu. El fet que al Palau de Congressos s'espatllara l'aire condicionat no va poder impedir que puguérem gaudir d'una experiència musical de primera. De fet, no només musical.

Savall ens va oferir un conjunt eclèctic de cançons de diversa procedència: cançons tradicionals sefardites, d'Israel, d'Afganistan, turques, cèltiques, també de Catalunya, fins i tot americanes. Vam viatjar per tota la Mediterrània, en els vaixells musicals que bressolaven els intèrprets. Ens van fer entendre la profunda unitat entre les diverses ribes de la nostra mar. Vam sentir la melancolia de les cançons en la veu suau i suggerent de Ferran Savall, que en algunes ocasions tenia la textura d'un cantant de fado. La melancolia i la tendresa que uneix tantes tradicions culturals, tantes cançols de bressol.

David Mayoral acaronava els seus instruments de percussió, amb tocs vellutats, pausats, sempre en el punt just. Jordi Savall es regalava diverses mostres de virtuosisme en la viola de gamba en les peces tradicionals escoceses, també en les "folías criollas" que gairebé tancaven el concert. Almenys jo no coneixia Savall en aquests registres de música tradicional, diferents de les seues interpretacions més usuals de música antiga.

Tota una sorpresa, tot un regal per als sentits. Un viatge d'orient a occident i un viatge en el temps. L'ànima asserenada. Millors persones. Cap art com la música pot aconseguir això.

El déu de les coses petites

Aquest inici d'estiu he llegit una novel·la que no és, ni de lluny, una novetat: El déu de les coses petites, de l'escriptora índia en anglés Arundhati Roy (traducció en català de Llibres Anagrama). No ha estat ben bé la novel·la que esperava. No sé què n'esperava exactament, potser una novel·la de saga familiar, a l'estil de Cien años de soledad, potser un llibre amable sobre sentiments familiars, no ho sé; les expectatives quan obrim un llibre del qual no sabem res són quelcom curiós. El que sé és que no ha estat res d'això.

Hi ha una família, això sí: la família dels germans bessons Estha i Rahel, una família de cristians benestants del sud de l'Índia. Però no se'ns narra la història de la saga, sinó com uns fets al voltant d'un dia determinat de la infància dels bessons va canviar els seus destins i els de la família per a sempre. Primera sorpresa: els ressons de James Joyce que trobem en la novel·la. Estilístics, per la manera d'introduir en la narració els impactes de la realitat sobre la consciència dels personatges, com de plantejament, per articular bona part de la trama al voltant d'un període determinat de temps, en concret un dia.

L'obra gira sobre dos moments temporals, un de més "actual", amb el retrobament dels bessons que han estat separats durant més de vint anys, i l'altre pertanyent al passat, el predominant. El joc amb el temps és també destacable, especialment l'ús de les anticipacions. Des del principi se'ns diu que el personatge de Sophie Mol va morir ofegat al riu, però no sabrem fins al final les circumstàncies concretes d'aquesta mort, i de com va condicionar el futur dels bessons.

Un altre aspecte que m'ha cridat l'atenció ha estat la manera de narrar, tan el·líptica, tan suggerent, de manera que uns fets que podrien haver donat peu a una novel·la molt més breu són en canvi allargassats. En bona part això és pel punt de vista predominants dels bessons en la seua infantesa, i la voluntat de l'autora de reproduir la manera de veure el món d'aquests dos xiquets. Això té relació amb un dels temes centrals de l'obra, la pèrdua de la innocència. És en el fons una elegia de la innocència dels infants, i d'aquí la importància donada no només als personatges sinó a la seua manera d'expressar-se, que el narrador assumeix.

Per últim, i potser això és el que menys m'esperava en les meues expectatives cegues, El déu de les coses petites deixa un regust amarg, trist. Mostra com els prejudicis i les injustícies socials poden espatllar per sempre la vida de les persones (en aquest sentit els personatges de Velutha i Ammu, la mare dels bessons, són l'exemple més clar), i molt particularment la dels infants. Estha i Rahel són, en el fons, uns innocents perjudicats per una sèrie de fatalitats i prejudicis familiars, uns "infants humiliats" emprant l'expressió de Georges Bernanos. El lector, tanmateix, espera una redempció final que no arriba.

Combatre contra la nit

Fa cosa d'unes dues setmanes, Núvol, el digital de cultura em va publicar en la seua secció Punt de llibre un comentari sobre la recent reedició de Combat de nit, de Josep M. Espinàs. El podeu llegir en aquest enllaç, i també us el reprodueixo tot seguit.

COMBATRE CONTRA LA NIT

La Campana ha reeditat enguany Combat de nit de Josep M. Espinàs, quan fa cinquanta anys que va ser escrita. És justificat que l’editorial haja volgut rescatar una de les obres cimeres d’un autor emblema de la casa. Podem tornar a llegir la peripècia dels dos camioners que duen a terme un viatge d’anada i tornada entre Barcelona i Valladolid. Hi retrobem el retrat realista de la dura vida del transport per carretera a finals dels anys cinquanta, i les angoixes i esperances vitals dels dos protagonistes. Tanmateix, es manté actual Combat de nit?

La novel·la permet una doble aproximació. Hi trobem, d’una banda, una narració que explora les tècniques objectivistes —mostra de clara renovació als anys cinquanta—, amb una voluntat testimonial, gairebé periodística. Els diàlegs són breus, realistes, els ambients són els propis de la vida a la carretera, el narrador intervé molt poc i només de tant en tant penetra en la consciència dels personatges. El realisme també és textual, amb la incorporació dels fragments del procés judicial a què va ser sotmès el protagonista per un accident en el passat. És per la depuració a què arriba en aquest realisme objectivista que l’obra ha estat valorada com una de les mostres més reeixides del realisme social en català. De fet, la voluntat d’Espinàs de mostrar la realitat era tan clara que es documentà per a la novel·la fent un viatge amb uns camioners fins a Valladolid. És lícit pensar que molts dels diàlegs i de les situacions quotidianes que apareixen a l’obra foren presos de la realitat. Segons com, es podria considerar Combat de nit com un antecedent de la “novel·la de no ficció” de què tant es parla avui. En aquest sentit, no ha envellit gens, i resisteix vigorosa la relectura cinquanta anys després.

Combat de nit, però, no és només això, i és travessada tota per un subtil simbolisme existencial. Els camioners “lluiten” contra “la nit”, i aquest “combat” —que dona títol a la novel·la— és una metàfora de la lluita existencial: “En la nit, com en la vida. Cada home tancat a la seva cabina”. Els paral·lelismes entre el viatge per carretera i la vida sovintegen, de bracet amb metàfores bèl·liques: “Agafar-se a la culata o al volant. Viure agafats a alguna cosa. Morir agafats a alguna cosa”; “Existir avorridament en la nit. Avançar com un soldat”. La vida dels camioners, solitaris en la nit, representa l’itinerari vital de tot home: la idea existencialista de l’home enfrontat a la vida sense sentit. El gran mèrit de l’autor és no forçar aquest sentit simbòlic, sinó sembrar-lo hàbilment al llarg de la novel·la, i suggerir amb molta traça un cert simbolisme sense que això perjudique l’objectivisme de la narració.

Però, més enllà del sentit existencial, aquests camioners que avancen en la nit com soldats, que recorden els pilots de Saint-Exupéry, permeten alguna altra interpretació? ¿Podien representar en el seu moment la lluita contra “la nit del franquisme”? Espinàs no ha estat mai un autor gaire susceptible de lectures en clau política. De tota manera, tampoc és forçar massa la interpretació: Combat de nit té la capacitat dels clàssics d’acceptar sentits diversos en èpoques diferents. I aquesta podria ser una de les claus de la seua actualitat. Perquè la nit a què s’enfronten els simbòlics conductors-soldats d’Espinàs pot ser la nit de la repressió, de qualsevol repressió, en qualsevol època. I el procés judicial del qual se’ns van oferint tasts al llarg de la novel·la també permet alguna lectura en aquest moment tan judicial de la nostra realitat. Perquè, al capdavall, de què es pot acusar un combatent contra la nit?

Coromines, Tinença

Avui faré un article optimista. Perquè sí. Com deia Ovidi, perquè vull. I perquè de vegades una sèrie de conjuncions et donen peu a percebre aspectes positius entorn teu.

Entre dijous i dissabte de la setmana passada va tenir lloc el congrés "Joan Coromines i el País Valencià", a Vinaròs, Benicarló i Rossell, organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, Maestrat Viu i l'Ajuntament de Vinaròs. Ben cert que era un esdeveniment per a especialistes, en concret per a filòlegs. Hi participaven estudiosos de primer nivell, veritables patums de la filologia com Emili Casanova, Germà Colón o Joan Veny, entre molts altres.

No vull entrar ara en qüestions especialitzades, en primer lloc perquè jo tampoc n'estic a l'alçada. Però sí m'agradaria transmetre que en les diverses conferències i ponències que vam tenir el privilegi de poder escoltar hi bategava un sentiment comú: l'estima més profunda per la llengua i per tot allò que significa. Molta gent de Benicarló no sap qui era Joan Coromines, que dóna nom a un institut del poble: un lingüista eminent, de l'escola clàssica, que va xafar tot el territori on es parla la nostra llengua, que coneixia tots els mots, on es deien, d'on provenien. Tot marcat per una profunda estima pel país, que ell identificava radicalment amb la llengua.

L'herència de Coromines va ser ben present en els tres dies del congrés. Detallats llistats de noms botànics; relacions personals entre filòlegs vocacionals que es coneixien el territori i els parlars pam a pam; evolucions curioses de topònims ben diversos; parlars oblidats per l'oficialitat que representen una manera d'entendre el món. Un país sencer, en definitiva. Tot això ens va anar filtrant a poc a poc.

Diumenge, vam participar de la X Marxa Senderista per la Tinença, entre Bel i la Pobla de Benifassà. Xafar el territori, els pobles, els camins, les muntanyes: la millor manera de conéixer el teu país, això ho sabia bé Coromines, que era un gran excursionista. Impregnar-se dels noms: mas de la Borja, serra de la Creu, l'Ereta de Bel, mas de n'Insa, Ombries del Preguntó. Entendre la proximitat real que hi havia entre els pobles, des de dalt de la serra. Comprendre moltes coses de la història d'aquests pobles agrests, ara mig oblidats. Tornar a casa amb els ulls plens de pins, carrasques (quin carrascar a la Solana de n'Insa!), serres, avencs, valls, moles, voltors. Tornar cansats però plens de país.

Sí, no va estar un mal cap de setmana. Teoria i pràctica de la llengua i el territori. De les sales de conferències a les senderes i els masos. La satisfacció que ací mateix es perpetren iniciatives com el congrés sobre Coromines i la marxa per la Tinença, aparentment molt diferents, i en realitat tan pròximes, tan complementàries. Tot plegat, ho reconec, m'ha fet sentir optimista. Estem vius.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1085 (2 de juny de 2017)

Tinença

Aquest diumenge passat vaig participar en la X Marxa Senderista per la Tinença, entre Bel i la Pobla de Benifassà. Amb motiu d'això,  he recordat un article que vaig escriure ja fa deu anys, amb motiu de la segona edició d'aquest esdeveniment muntanyenc. Em ve de gust recuperar-lo ara ací. Es va publicar al número 689 de La Veu de Benicarló, el 26 de juny de 2009.

Mestral. Feia un mestralet de muntanya al Boixar, diumenge passat a les vuit del matí, que requeria roba llarga. El mateix mestral que baixa a Benicarló passa abans per la Tinença, però allà dalt manté la frescor originària. La puresa.

Reivindicació. Un megàfon ens informava per què estàvem allà: II Marxa per la Recuperació de la Tinença de Benifassà. Hi ha maneres diferents de fer sentir la pròpia veu per defensar una manera d’entendre el país. Caminar, vam descobrir eixe dia, en pot ser una de senzilla, barata i plena de sentiments.

Camí, sendera. La millor manera de conèixer un territori és recórrer-lo a peu. Les senderes de la Tinença travessaven espais magnífics, sorprenents per al neòfit en aquelles contrades. Els camins ens confonien amb un espai poderós que ens transmetia la seua essència.

Poble. Espais humans que mantenen la presència lligada a l’entorn, a la muntanya. Una altra manera d’entendre el poblament que cal mantenir intacta per no oblidar una manera de viure. Amb noms: el Boixar, Coratxà, Castell de Cabres. Són noms d’esperança, fidelitat. Noms que parlen un llenguatge oblidat, menystingut.

Carrasca, boix, savina, roure, pi. Tots els colors del verd, però sempre un verd nostrat, mediterrani, res a veure amb les prades pirinenques o de nord enllà. Un verd propi, pròxim, que amb els anys aprenem a estimar.

Mas. Ressons de les generacions que humanitzaren aquests llocs remots: mas de la Cova, mas de Vilalta, lo Maset, la Caseta dels Bous. Imatges d’un passat que qüestionen el present.

Terra. El camí fa prendre consciència de la realitat material del paisatge, de les textures del món que ens sosté. Textures abruptes, que ens diuen a cau d’orella que els barrancs i els tossals ja hi eren, allà, abans que nosaltres.

País. Futur. Tinença.

'Història d'Irene', d'Erri De Luca

Tenia molta curiositat per llegir algun llibre d'Erri De Luca, del qual Bromera ha estat en els darrers anys publicant l'obra. I he començat per aquesta Història d'Irene, publicada el 2014 dins la col·lecció "L'Eclèctica" de l'editorial d'Alzira. En realitat, el títol del volum és el de la primera de les tres narracions que s'hi apleguen, que és també la més llarga i de més entitat. Totes tres tenen, però, un element en comú: el mar hi és present en un sentit o en un altre. També en la primera és on aquesta presència és més determinant.

Irene té catorze anys i aviat donarà a llum, però ningú sap de qui és el fill. Té una relació molt íntima amb el mar, i molt poca amb les persones. A terra ferma, només amb el narrador se sent a gust, lliure. Al voltant d'aquesta figura, De Luca trena una història molt poètica, amarada de referents tant culturals com humanitaris, tots aquells que pot despertar la nostra mar Mediterrània, que és la mateixa que la del napolità autor i la de la jove protagonista grega. Lírica narració, feta de pinzellades breus, impressionista, que desemboca en una via imaginativa i fantàstica, amb ressons de les antigues mitologies clàssiques.

L'estil, de períodes curts, amb petits paràgrafs, em recordava Alessandro Baricco. Tanmateix, m'ha semblat més suggerent el record que m'ha despertat de Mercè Rodoreda: la creació d'imatges poètiques, i també el vessant fantàstic i mític, em duien al cap narracions com "La meva Cristina".

"El cel en un estable", la segona de les històries, se centra en Aldo De Luca, un soldat que amb altra gent vol arribar a una illa on ja han desembarcat els nord-americans, al final de la segona guerra mundial. És la més explícitament autobiogràfica, si bé l'element personal sembla ser una constant de la literatura d'aquest autor. La darrera i més breu, "Una cosa molt estúpida", tracta el tema de la vellesa, i en realitat de la mateixa vida, amb melancolia però també amb humanitat.

Un profund humanitarisme, efectivament, travessa les pàgines de les tres narracions que conformen Història d'Irene. Un gran amor als homes i les dones, i al món mediterrani. I un alé poètic que és el que proporciona a la veu de De Luca el seu to personal.

Veus en la boira del temps

Vicent Usó, Les veus i la boira
Alzira, Bromera, 2015 ("L'Eclèctica", 256)
Premi Alfons el Magnànim 2015

No hi ha dubte que el vila-realenc Vicent Usó és una de les veus narratives actualment més destacades, no només a les comarques castellonenques, sinó dins del panorama valencià i fins i tot en l'àmbit general en llengua catalana. Novel·les com Les ales enceses (2004) i El músic del bulevard Rossini (2009), totes dues finalistes del premi Sant Jordi, en són sengles proves, però ni molt menys les úniques. En tenim una altra mostra amb Les veus i la boira, una de les seues produccions més recents, premi Alfons el Magnànim València de Narrativa l'any 2015.

L'obra s'inicia quan, el 1972, el periodista Bernat Sequeral descobreix que el taüt dins el qual suposadament reposava sa mare és buit. Vint-i-quatre anys després, el seu fill Mateu comença a investigar uns fets succeïts a les illes Columbretes, que segurament guarden relació amb allò que va descobrir el seu pare. Els diversos documents, orals i escrits, que Mateu Sequeral transcriu de diversos testimonis, són les peces amb les quals es construeix la novel·la.

Ens trobem, per tant, amb una novel·la coral, amb un total de catorze narradors (si no m'he descomptat), als quals cal afegir la transcripció d'alguns suposats fragments extrets de la premsa. La complexitat tècnica de la novel·la no es limita a la diversitat de narradors, sinó també al caràcter fragmentari, i al fet que no totes les narracions s'ordenen cronològicament. A més, els registres amb què els diversos testimonis recorden els fets del passat són diferents: des del registre oral de gravacions transcrites, fins al de les cartes i les anotacions manuscrites. I encara un altre element de pluralitat: les varietats dialectals dels diversos narradors; el parlar del Maestrat i el mallorquí, entre d'altres.

Com es pot comprovar en allò que portem dit, Usó ha mostrat especial interés a crear, de manera reeixida, una varietat polifònica tal que aquestes veus arriben a prendre protagonisme per elles mateixes (fins en el mateix títol). El lector, a poc a poc, ha d'anar ordenant el trencaclosques que els diversos narradors configuren, que dóna com a resultat una història que comença durant la guerra civil i s'allarga fins als anys seixanta, transitant escenaris com Peníscola, Mallorca, Castelló, Àvila i, sobretot, les illes Columbretes, que assoleixen una dimensió gairebé mítica.

A través del calidoscopi de les veus, temps i llocs, es reconstrueixen uns fets que s'amaguen en la "boira" del passat. Però, alhora, les mateixes veus constitueixen un impediment per a esclarir la veritat dels fets, ja que aquesta queda sovint amagada per les omissions, els silencis, les mentides més o menys intencionades, i fins i tot la diferent perspectiva sobre els mateixos fets. Al capdavall, aquest complex entramat narratiu sembla prendre sentit per ell mateix quan ens fa veure que entendre el passat no és feina fàcil: els testimonis aporten alhora claredat i confusió. És, tanmateix, necessari, i la novel·la ens endinsa en un entramat d'odis, passions, venjances i traïcions que ens ajuden a copsar les tensions de la condició humana que s'amaguen en la nostra història recent, i específicament en el període de la guerra i la postguerra.

He esmentat abans la importància de les Columbretes en la història. Efectivament, Usó extrau d'aquests illots situats enfront de la costa castellonenca, i que formen part de l'imaginari col·lectiu d'aquestes comarques, molt de suc novel·lísticament parlant: les converteix en espai literari. I amb això contribueix a anar creant una literatura arrelada al paisatge i la geografia més pròxima, a posar en valor les potencialitats literàries del territori. Quelcom que cal valorar, i molt.

Vicent Usó es va confirmar, doncs, amb Les veus i la boira, com un novel·lista ambiciós, molt hàbil a l'hora de jugar amb els elements tècnics, sense perdre de vista com aquests contribueixen a dotar de sentit a la construcció que és tot el món narratiu tancat en una novel·la. Un altre pas important en la seua trajectòria.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1082 (12 de maig de 2017)

L'incert alberg

Josep Igual, L'incert alberg
Catarroja, Afers, 2016. ("Literatures", 9)

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L'incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l'Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l'any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l'autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d'aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d'aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d'altres coses, com un viatge per tot un mostrari d'autors que incita a la lectura encadenada.

L'altre aspecte temàtic essencial és l'actualitat social i política. Les anotacions de L'incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L'autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d'una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l'humanisme. En aquest sentit, la citació d'Amiel que constitueix l'entrada de l'1 de gener, a mode d'epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l'utilitarisme, de l'anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d'aquest panorama d'empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, "l'incert alberg", hi ha l'esperança ("incerta", és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d'altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017)