Dit pel personatge de Vautrin, un cínic amoral. Sembla la llei de vida de molts encara avui dia:
"Encara em queda un consell per donar-vos, fillet, no us aferreu ni a les vostres opinions ni a les vostres paraules. Si hom us les demana, veneu-les. Un home que es vanta de no canviar mai d'opinió és un home que ha triat anar sempre en línia recta, un neci que creu en la infalibilitat. No hi ha principis, només hi ha circumstàncies: l'home superior es casa amb els esdeveniments i les circumstàncies per dirigir-les."
Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat Benicarló 2016
Fa poc vaig tenir l’oportunitat de visitar la Casa del Marqués, gràcies
precisament a una exmajorala de Sant Antoni. A la vista d’aquella
magnificència, de la manifestació de l’opulència d’una família que ara ja
formava part d’un passat, amb aquella sensació decadent que tenim davant de les
coses antigues en procés de degradació, algú va fer una reflexió: “Es una
llàstima com deixem perdre les coses”. Sempre tenim la sensació, bastant
encertada, que no sabem mantindre el nostre patrimoni: edificis enderrocats,
paisatges destruïts, oficis oblidats, pobles abandonats.
La festa de Sant Antoni, en canvi, és un exemple
just del contrari, una mostra que, quan volem, els benicarlandos som capaços de
fer perviure el patrimoni cultural a través del temps. Tota la festa és el testimoni
d’una concepció cultural, de tota una forma de vida ancestral, que un cop a
l’any torna a prendre vida pels carrers de Benicarló. Per un dia, el poble viu
una festa com es vivien abans, en una mena de recreació antropològica a l’aire
lliure.
Els carros i els animals surten al carrer i donen
voltes al poble, com quan vivíem tots del camp i érem llauradors que treien
allò més valuós que tenien, els animals ben ornamentats. Es fan fogueres al
carrer amb les restes vegetals de la poda. Es mengen coques fetes amb els
ingredients més bàsics i essencials de la cultura gastronòmica popular. En
resum: elaborem una festa amb els elements amb què feien festa els nostres
avantpassats, elements tots ells provinents d’una cultura agrícola,
preindustrial. La festa de Sant Antoni és, d’aquesta manera, un autèntic
homenatge als nostres orígens.
No hi ha cap altra festa en el nostre calendari
com aquesta. No són ni millors ni pitjors, però ni per Sant Bartomeu, ni per
Sant Gregori, ni encara menys per falles posem en joc tants elements i tan
arrelats a la nostra tradició més autèntica, en alguns casos perquè els hem
deixat perdre. A Sant Antoni, però, els hem mantingut. Sortim al carrer i anem
darrere els carros, encenem focs, ens agrupem al voltant, mengem junts en colla
prop del foc, que és la manera més ancestral de fer festa. Ens oblidem dels
menjars més elaborats de pastisseria actuals, i ens sentim feliços de devorar
les senzilles i humils coques, fetes de manera tradicional i antiga, amb un
simple paper que les embolica. Per una vegada a l’any, amb les lloes tornem a
conrear la literatura oral i popular, la més atàvica de les maneres de fer
literatura i crítica social, i els xiquets segueixen escrivint lloes en l’era
dels xats i els whatsapps.
Si ens parem a pensar-ho bé, el dia de Sant Antoni
fem una festa com les d’abans, amb ingredients culturals arrelats en el passat
que s’han mantingut amb poques variacions. Composem una espècie de museu a
l’aire lliure, que manté el patrimoni cultural festiu dels nostres
avantpassats. I ho hem aconseguit, no obstant això, fent evolucionar la festa,
cosa encara més complicada, però sense fer-la renunciar a la seua essència.
Ara que es parla tant del patrimoni immaterial de
la humanitat, potser convé que prenguem consciència que, efectivament, la festa
de Sant Antoni de Benicarló és una mostra de patrimoni immaterial, que hem
sabut conservar, però no de manera arqueològica, sinó viva i viscuda. Esperem
que siguem capaços com a poble de seguir en la mateixa línia.
Joan Benesiu, Gegants de gel Barcelona, Edicions del Periscopi Premi Llibreter 2015
La narrativa valenciana es troba en un moment molt dolç, per la diversitat i la qualitat dels seus autors. A les generacions més consagrades de Joan F. Mira o Ferran Torrent, s'han afegit novel·listes que van adquirint gruix i importància, com Martí Domínguez o Vicent Usó. En els darrers anys han aparegut noves veus, com Xavier Aliaga o Manuel Baixauli, que a més han sumat una bona recepció de públic i crítica; és l'anomenat "efecte Baixauli", en la línia del qual cal afegir ara Joan Benesiu.
Gegants de gel és una novel·la que aplega diverses narracions breus al voltant d'un fil argumental comú. Cinc persones provinents de diverses parts del món passen els darrers dies de l'any a la ciutat argentina d'Ushuaia, l'extrem austral del món, i es troben en el bar Katowice, regentat per una propietària d'origen polonés. En aquest ambient expliquen les respectives històries de com han arribat en aquest lloc tan peculiar en uns dies tan significatius.
Així, ens trobem amb diverses narracions que totes inclouen, d'una manera o una altra, la vivència de la frontera vital, del límit existencial. La crisi familiar i laboral del francés Guillaume Housseras té un caràcter força íntim; l'anglés Peter Borum explica la història del seu fill adolescent que xatejava amb desconeguts, amb conseqüències imprevisibles; el mexicà Nemesio Coro trasllada una narració en l'àmbit convuls del narcotràfic; la polonesa Dominika recorda el periple del seu pare durant la Segona Guerra Mundial. Tots els personatges, en certa forma, han estat abocats per la seua experiència a tastar la frontera a Ushuaia.
Entremesclades amb les històries principals, o en els interludis, el narrador aprofita per introduir trames secundàries basades en fets reals: la matança de 1968 a la Plaça de les Tres Cultures a Mèxic; la guerra de les Malvines; la història de l'anarquista Simón Radowitzky; la presència de Witold Gombrowicz a Buenos Aires. Benesiu barreja així la ficció amb la realitat, augmentant la complexitat de la novel·la, que presenta un joc d'intertextualitat molt interessant. Això és reforçat per l'abundància de referències culturals i cinematogràfiques explícites (potser massa explícites). Aquesta complexitat textual podria haver abocat la novel·la a la confusió i a la dificultat lectora, però no és així. Benesiu aconsegueix fer un relat coherent, exigent i alhora amé, amb els ingredients molt ben equilibrats.
L'excusa del marc comú per aplegar narracions no és original, ni de bon tros (des del Decameró fins tants altres), però en aquest cas, a través de la figura del narrador, aquest marc pren una mica més d'entitat, i passa a primer pla. I és aquest context allò que ajuda a atorgar coherència i lligam a les diverses històries. La ciutat d'Ushuaia i els seus voltants, descrits amb una gran capacitat per a la creació d'ambients, assoleixen un sentit simbòlic sobre la frontera existencial. El cosmopolitisme, motivat per la procedència diversa dels personatges, propicia una reflexió sobre la influència dels orígens en cadascú de nosaltres. Tot, a més, a través d'un estil que en molts moments assoleix un grau considerable de lirisme.
Estem d'enhorabona, doncs. Joan Benesiu (pseudònim de Josep Martínez Sanchis) se'ns apareix com una de les veus narratives més personals, complexes i hàbils que han aparegut en la literatura catalana en general. I es mostra capaç d'assolir quelcom tan difícil com unir exigència i profunditat amb amenitat.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1016 (15 de gener de 2015)
Alice Munro, Estimada vida Barcelona, Club Editor, 2013 Traducció de Dolors Udina
L'escriptora canadenca Alice Munro va guanyar el 2013 el premi Nobel de literatura per una carrera dedicada especialment a la narrativa curta. A Estimada vida s'hi recullen deu contes, més quatre narracions autobiogràfiques que tanquen el volum, i el conjunt és una bona mostra de l'estil d'aquesta autora sensible i esplèndida.
Es tracta de narracions amb quelcom de fascinant, gairebé diria hipnòtic, en les quals els personatges no fan, aparentment, res d'extraordinari, res que meresca el privilegi de la ficció literària. L'estil contribueix a aquesta falsa sensació d'inanitat: un estil natural, senzill, sense escarafalls. Senzill com només saben fer-lo els grandíssims escriptors. Ja que, malgrat aquesta fingida simplicitat, cada conte és tot un món en el qual el lector s'hi troba immers, sense adonar-se'n, davant l'abisme de la consciència dels personatges, que curiosament només ens és suggerida.
Els protagonistes de les històries de Munro fan, de sobte, alguna acció imprevista: una dona que viatja amb la filla petita s'embolica amb un anònim passatger en el tren ("Arribar al Japó"); una xiqueta no avisa els pares que la seua germana s'està ofegant ("Grava"); un home salta del tren amb el qual tornava a casa de la guerra i arriba a una casa desconeguda on s'estarà molts anys ("Tren"); un altre protagonista ven la casa de manera inopinada ("Orgull"). En realitat, es tracta de penetrants retrats psicològics, que posen al descobert les motivacions irracionals i inexplicables dels actes humans.
"La vida és totalment imprevisible", diu en un moment un dels personatges de la narració titulada "Dolly". Efectivament, però l'autora ens ho transmet d'una manera absolutament natural, amb una minuciosa impassibilitat, com si no passés res d'extraordinari. La sensació que el lector té en acabar de llegir cadascun d'aquests contes és que la vida és, certament, ben estranya a voltes, però tanmateix "estimada", preciosa amb les seues contradiccions. El punt de vista de Munro és el d'una observadora atònita i alhora profundament comprensiva.
Realment, un estil peculiar que embolcalla, el d'Alice Munro, i una atenció i compassió cap a la vida i els seus actors que li han valgut la comparació amb Txékhov. Absolutament recomanable.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1015 (8 de gener de 2016)
Fa molts anys que vaig adonar-me'n que era una persona d'esquerres. Això de ser d'esquerres o de dretes és bastant complicat d'explicar, i no sóc massa partidari ni dels reduccionismes, ni de les simplificacions, ni dels maniqueismes de bons o dolents. En el meu cas, va ser una cosa prou natural, em vaig convéncer que allò que defensava millor els interessos de totes les persones, el bé comú i la justícia social eren les opcions d'esquerra. Està clar que no sempre estàs d'acord amb tot el que diuen els partits que votes, però la política no és una opció de fe: no cal un grau total d'identificació, al cap i a la fi els votem, no ens casem amb ells.
(Bé, parteixo de la base que encara és vàlida la distinció dreta/esquerra, fins i tot per a aquells partits i persones que diuen que son de "centre". Un altre dia podem discutir això, que segurament és molt discutible, com tot, perquè donaria per a un altre article.)
Amb el temps m'he anat adonant, però, que els governs d'esquerres són complicats. Em refereixo als governs d'esquerra de veritat, no als que ha fet el PSOE en diverses ocasions, tant a l'estat com al nostre país. I són complicats perquè la percepció que tenim tots dels governs d'esquerres (no m'agrada dir-ne "progressistes", és un eufemisme absurd inventat per aquests grans descafeïnadors de l'esquerra, aquests promotors d'una esquerra low cost, que són els socialistes espanyols) és molt exigent. Tothom som molt crítics amb ells, al menor error ens hi llancem a la jugular, no només els ciutadans de dreta, sinó també aquells que els han votat.
El votant d'esquerres és molt poc fidel, i el de dretes, ai las!, ho és massa: és costosíssim que la gent deixe de votar al PP, mireu els anys que ha costat que perderen les eleccions al País Valencià, i no serà precisament perquè hagen fet una bona gestió. Em resulta fascinant, o inquietant (depén de l'estat d'humor), veure com el govern de Rajoy, per posar un exemple, segueix sent el primer en intenció de vot. Fa molt de temps que la situació valenciana m'ha forçat a preguntar-me per què passa això.
Sembla que als governs d'esquerra se'ls puga criticar tot, i exigir-los la màxima coherència, perquè quan han estat elegits, ho han estat a consciència: la gent que els ha votat ho ha fet amb voluntat d'un canvi, d'una millora social o política sensible, i si no ho fan, i ràpid, deceben, i els votants fugen. En canvi, la dreta sembla el govern que els ciutadans posen quan no tenen ganes de triar-ne un altre, el govern sense ideologia (parlo del punt de vista social, no d'ells, que en tenen molta i molt activa, d'ideologia). Que governe la dreta és quelcom "natural", i en canvi, que governe l'esquerra, és una opció. Per això gaudeixen d'una confiança tan inestable, potser.
També hi ha qui diu que la gent d'esquerres té un nivell de formació més alt i per això és més crítica. Tot i que no estic molt segur que això siga cert (hi ha molta gent conservadora que és molt culta), tampoc no seria incompatible amb la visió social que la dreta mana de manera natural, segurament perquè històricament ho ha fet sempre, i en canvi l'esquerra s'ho ha de guanyar.
En fi, aquestes són algunes reflexions preelectorals que aquests dies em susciten. Jo, en això, sóc molt poc significatiu: tot i ser d'esquerres, absolutament sempre vaig a votar, encara que m'hagen decebut. I intento mantenir un cert marge de confiança a les opcions que trio, sense ser dogmàtic. Sé que "els altres" ho fan: voten tots, tots a una, com un sol home, sense qüestionar-se res, malgrat tot. Pensar això m'ajuda a curar-me del purisme ideològic.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1012 (11 de desembre de 2015)
Ahir diumenge vaig tenir la sort de poder assistir al concert que feia l'Orquestra Simfònica de Peníscola al Palau de Congressos d'aquesta ciutat. Va ser tot un luxe. Sóc una persona, des de ben jove, aficionada a la música clàssica (en bona part per culpa del programa de Fernando Argenta a Ràdio Nacional, com ja vaig explicar), però he tingut molt escasses oportunitats de sentir-la en directe. Ahir vaig poder tenir aquesta experiència, i va resultar absolutament impactant per a mi.
El programa estava íntegrament dedicat a Mozart, i aquesta ja és una aposta segura. En la primera part l'orquestra va interpretar la Simfonia número 31, "París", d'aquest compositor. Des dels primers compassos, em vaig sentir corprés per aquella meravella, aquella construcció de sons que se t'emportava, amb aquella suavitat i aquella alegria tan mozartiana. Durant el tercer moviment vaig tenir moments d'intensa emoció: allò era bellesa pura, i vaig donar gràcies perquè Mozart hagués existit, de debò. Això es va confirmar amb la següent obra, Exultate, jubilate, de to molt diferent, en tractar-se de música sacra i amb soprano. Un plaer. Vaig sentir que la música, realment, ens fa millors persones.
La segona part es dedicà a la interpretació de l'opereta L'empresari, una obra molt menys coneguda. Aquí cal reconéixer el mèrit de la posada en escena, que va aconseguir fer arribar l'argument de l'obra al públic, tot fent-lo riure, atés el caràcter còmic de la composició. Molt meritori l'esforç a fer entendre un gènere, l'òpera, a un públic no especialista.
Per a mi va ser un concert fantàstic, i cal felicitar el director, Salvador García Sorlí, pel que a mi em va semblar una execució magnífica (tot i que no en sé gens, de música). M'he apuntat mentalment no faltar als pròxims concerts que oferisca aquesta orquestra. M'ho prendré com un regal.
El passat cap de setmana va tenir lloc una bona iniciativa de la regidoria de cultura de l'Ajuntament: Benicarló Negre - Cruïlla de la novel·la negra a Benicarló. Al Saló Gòtic del carrer Major ens vam aplegar entre vint i trenta persones per assistir a unes xarrades que van ser un autèntic luxe poc freqüent a casa nostra: escriptors i professors van parlar sobre la novel·la negra en català, amb un nivell de normalitat a què, desgraciadament, no estem massa acostumats per ací.
No vaig poder assistir ni al primer acte (la projecció d'El halcón maltés, dijous) ni a l'últim (el documental mAQUÍs, diumenge), però en canvi sí em vaig poder reservar agenda per als de divendres i dissabte. I em van deixar molt bon gust de boca. Divendres, Sebastià Bennasar, creador i promotor de novel·la negra, va oferir una completa i amena panoràmica sobre la novel·la negra en català, des de Mercè Rodoreda, Rafael Tasis i altres fins a l'actualitat (Bennasar parla ací de les jornades benicarlandes). A l'endemà, Vicent Sanz, autor de Màxima discreció, va parlar sobre el Maestrat com a espai literari de la novel·la històrica, i més recentment de la novel·la negra (podeu llegir la seua intervenció ací), aspecte al qual ell mateix ha contribuït doblement i de manera decisiva. Tot seguit, Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona va reflexionar sobre la contribució d'autores i personatges femenins al gènere negre.
Com podeu calibrar, la qualitat dels conferenciants i l'interés dels temes plantejats era considerable, i el contingut final no va defraudar les expectatives. També van ser molt remarcables les dues "pauses sense pausa" que l'associació Diabolus va intercalar dissabte entre xarrada i xarrada, amb lectures de Cortázar, Hammett i altres acompanyades per la música de Juanjo Villarroya. Tot un plaer. Mariola Nos com a moderadora també va estar exquisida. La sessió dissabtera va acabar amb una taula rodona en què, sobretot, es va parlar de la crisi lectora al nostre país, i a la qual es va unir per sorpresa Juli Alandes, un dels autors més remarcables del gènere actualment, segons Bennasar.
És una bona idea convocar esdeveniments d'aquesta mena a Benicarló. Potser des que Alambor organitzava la Setmana Literària que no teníem una trobada d'aquestes característiques i aquest nivell. Ja no només perquè promociona el gènere negre, que també, sinó perquè insereix el món cultural i literari català, amb naturalitat, dins del paisatge intel·lectual benicarlando. Vivíem en una indigència absoluta, i és d'aquesta manera que podem començar a sortir-ne. Calen activitats amb ambició, que vagen més enllà de la cultureta pròxima. Es va demostrar que hi ha un públic que hi està interessat i que respon.
Esperem, per tant, que la iniciativa tinga continuïtat. No només les
jornades sobre novel·la negra, sinó en general la voluntat de promoure i
organitzar activitats que miren més enllà del clos local.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1009 (20 de novembre de 2015)
Ferran Torrent Un dinar un dia qualsevol Barcelona, Columna, 2015
Simplificant bastant, l'àmplia novel·lística de Ferran Torrent -sens dubte un dels novel·listes valencians més consagrats- es pot classificar en dos grups. D'una banda, hi ha la novel·la negra, detectivesca, amb la qual va començar la seua trajectòria, i a la qual de tant en tant retorna en algun aspecte, com qui torna a casa. De l'altra, la crítica de la política i la societat valencianes, que va iniciar amb Societat limitada, i que és la que més reconeixement li ha comportat. Deia que això és simplificar, perquè possiblement s'escapen d'aquests dos registres les que per a mi són les seues millors novel·les: Gràcies per la propina i Bulevard dels Francesos.
La seua novel·la més recent, Un dinar un dia qualsevol, és una confluència dels dos universos de Ferran Torrent, el policíac i el del cronista crític de l'actualitat política, amb més pes d'aquest segon. El protagonista i narrador és Marc Sendra, un periodista obligat ara a treballar de freelance, que s'interessa a fer un reportatge sobre els terrenys de Mestalla. Tanmateix, serà a través d'un altre fil, el de la troballa d'un cadàver d'un adolescent marroquí en un abocador, que començarà a tibar fins a traure tot un cabdell de corrupció política, interessos financers i pederàstia. Tot plegat per a conduir a una visió agra i pessimista de com, fins i tot a través dels anys de la crisi, i enfront dels canvis socials que s'albiren, la corrupció valenciana mostra una gran capacitat camaleònica, d'adaptació davant els nous temps.
En aquesta trama, força més complexa del que explico ací, hi trobem algun dels trets més genuïns de l'autor de Sedaví. Per exemple, la seua innegable mestria per als diàlegs que predominen més que mai, atés que el narrador, en una novel·la molt objectivista, inclou molt poques valoracions (Torrent, aquest Chandler nostrat). O la creació de secundaris brillants, situats en la marginalitat: el pare Rafel, que porta una casa d'acollida davant la indiferència de les administracions; el Llargo, capitost d'un negoci clandestí de joc; el Messié, un lladre mig retirat; el Mític Regino, que es dedica a falsificar sorolles. Són uns personatges que donen a la novel·la el seu color particular, l'univers torrentià tan reconeixedor.
Precisament un dels aspectes més interessants de l'obra és la consciència i la voluntat de Torrent de conformar el seu propi univers. Alguns dels personatges esmentats apareixien ja en novel·les anteriors de l'autor, com Bulevard dels Francesos. Però hi trauen també el nas, en les escenes que narren un dinar a l'alqueria de Robert Baixauli (personatge també de Bulevard), altres creacions de narracions anteriors, en particular el Colorao, o els germans Josep i Ferran Torres, provinents d'aquella Gràcies per la propina i de La mirada del tafur. Torrent intenta amb aquestes intertextualitats crear el seu món de referències internes, un univers personal amb lleis i personatges propis.
Probablement Un dinar un dia qualsevol no siga la millor de les novel·les de Ferran Torrent, ja he dit a l'inici quines són les meues preferides. Però és un pas més en la consolidació d'una veu molt personal amb un món propi, en la recerca de la coherència interna del seu univers literari.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1007 (6 de novembre de 2015)
Fa uns dies parlava en aquesta entrada de la pel·lícula El club dels poetes morts, del director Peter Weir, que va popularitzar de manera generalitzada el concepte clàssic de carpe diem. A la pel·lícula, el tema apareix com un autèntic leit-motiv, i el seu sentit és explicat en aquesta escena, especialment a partir del minut 2:
El personatge del professor, interpretat inoblidablement per Robin Williams, vol traslladar als seus joves alumnes que han d'aprofitar la vida, perquè aquesta és fugaç i la mort és inevitable. Les fotografies dels antics alumnes, ara ja morts, els "xiuxiuegen" que han d'aprofitar el moment, abans que siguen "pastura per als cucs" com ells mateixos. I fer coses extraordinàries, perquè de vida només n'hi ha una.
En realitat, el guionista de la pel·lícula interpreta el tòpic del carpe diem d'una manera particular, barrejant-lo amb un altre tòpic molt recurrent en la literatura, memento mori, és a dir, 'recorda que has de morir'. Cal dir en el seu descàrrec que no és l'únic ni el primer. Al llarg de la història de la literatura, el tòpic ha experimentat o sofert diverses interpretacions que, si bé l'han popularitzat extraordinàriament, a poc a poc l'han anat allunyat del seu sentit originari.
Al final, el carpe diem ha acabat sent vinculat amb cert hedonisme, amb una crida a viure cada moment com si fos l'últim, a gaudir dels plaers sense límits i sense pensar. Una mica, com si justifiqués una postura irreflexiva, immediata i alliberada de convencions davant l'existència: "Avant, aprofiteu el moment, que la vida són quatre dies!". Aquesta interpretació, que tampoc és la que transmet El club dels poetes morts, és una banalització del concepte, i s'allunya del significat que li va donar en origen el creador del tòpic.
L'origen, com és ben sabut (però poc llegit), es troba en un poema del poeta llatí Horaci, en concret l'oda 11 del llibre primer de les Odes. Aquest és el text:
Tu, no esbrinis – és sacríleg de saber-ho – quin serà
el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis
els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui!
Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que
ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades,
tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga
esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui ('carpe diem') i no
confiïs gens en el demà.
El poeta commina Leucònoe a no preocupar-se per l'endemà, pel futur, ni per la mort ("quin serà el darrer dia" que els déus ens donaran), tant si aquesta ha de vindre prompte com d'aquí molts "hiverns". El consell és que "val més sofrir el que passarà, sigui què sigui": el que haja de ser, serà igualment, no cal preocupar-se'n. I, per últim, demana tenir "seny", dedicar-se a "filtrar els vins", que no crec que siga beure-se'ls (com algun practicant actual del carpe diem segur que defensaria), sinó més aviat elaborar-los: Horaci es refereix ací a les petites ocupacions domèstiques, especialment les vinculades al camp, del qual era un entusiasta. I "escurçar l'esperança", és a dir, esperar poc del futur.
Després de tot això, arriba el famós vers del carpe diem: "cull el dia d'avui i no confiïs gens en el demà". El que importa, vol dir Horaci, és el dia a dia, i no els grans plans i projectes. Visquem el dia d'avui, i gaudim de les petites coses de cada dia, sense pensar en la mort ni en el futur. En el fons, està molt relacionat amb un altre tòpic d'origen horació, l'aurea mediocritas ('daurada mediocritat'): en la moderació i la manca d'excessos està la clau de l'equilibri.
Res a veure, com veiem, ni amb reflexions sobre la proximitat de la mort, ni amb invitacions a la disbauxa i a la xalera, sinó més aviat al contrari: seny, petits plaers del dia a dia, evitar pensar si viurem poc o molt o què ens depararà el futur. Aprofitar el dia, doncs. Però per a Horaci aprofitar-lo era una cosa diferent al que suposa per a molts dels que avui dia es tatuen el carpe diem al braç.
Porto tot el dia sentint, al cotxe i dins del meu cap, la cançó "Gran" de Senior i el Cor Brutal (del disc titulat també Gran, del 2011). Em recorda sempre una persona que conec, d'aquelles que sempre transmeten seguretat i una gran confiança en si mateixes, que tenen un immens ego, a qui ningú gosa replicar, que es tenen en un altíssim concepte que fan que consideren tota la resta de la gent per sota d'ells. Tota la cançó té, òbviament, un to irònic, que queda claríssim als dos últims versos. Per favor, arribeu als últims versos, que són els que donen sentit a tota la cançó.
Ací teniu la lletra de la cançó, i a baix el video (que no em fa massa el pes).
Gran!
Eres tan gran
que les muntanyes s'agenollen
allà on vas.
Gran!
Eres tan gran
que les absències et dignifiquen,
et fan més gran.
Gran!
Eres tan gran,
dius a la cara sense botiges
les veritats.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
Gran!
Eres tan gran,
tothom ho sap, ets un exemple
de dignitat.
Gran!
Eres tan gran,
la compostura i les bones maneres
no les perds mai.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
(Tira-li fort!
Fes-ho tot pols!
I mostra-mos
al més gran de tots!)
Gran!
Eres tan gran!
Quin fill de puta, a mi no t'acostes.
Però quin fill de puta més gran!
