Odi o integració?

Fa uns mesos em vaig trobar immers, sense esperar-m'ho, en una discussió amb uns coneguts que em volien convéncer que Espanya se'n va en orris per culpa de la immigració. Hi van sortir tots els tòpics i dades falses que circulen: que si ens trauen la faena, que si tenen dret a ajudes que els "d'ací" no tenim, tot això. Em vaig adonar que el discurs xenòfob que promouen partits com Vox i altres plataformes està calant entre gent pròxima que a priori no consideraríem "extrema".

Vaig pensar en eixa conversa quan l'altre dia una dirigent de Vox va dir que deportarien set o vuit milions de persones. I també aquests dies amb els successos de Torre Pacheco. Hi pensava perquè cavil·lava si una situació semblant es podria donar a Benicarló. Està clar que hi hauria d'haver un fet, una espurna que ho precipitara tot, però si aquesta es produïra, es donen ací les circumstàncies per a l'esclat? L'esmentada conversa em va revelar que l'estat d'opinió hi és. D'altra banda, ja fa mesos que la secció local del partit ultra va difonent l'alarma, per mitjans i xarxes, que a Benicarló es viu una situació d'inseguretat, que vinculen de manera sibil·lina a la immigració. Van preparant el terreny?

No hauríem de deixar que s'escampara el discurs de l'odi, de la generalització, de la criminalització de col·lectius. Si algú delinqueix, és ell qui ho fa, no la seua cultura ni tot el seu grup social. Tanmateix, caldria que els poders públics prengueren mesures per evitar aquests escenaris. Sentia a les notícies que Torre Pacheco té un percentatge del 30% de població immigrada. Segons dades de l'INE, Benicarló presenta unes dades similars, si ho he comptat bé. Siga com siga, és un fet que tenim un gruix considerable de gent provinent d'altres països, entre els quals abunden els marroquins.

No deixa de cridar-me l'atenció des de fa temps la manca de polítiques per part de l'Ajuntament per a tractar aquest tema. Què es fa per a promoure la integració dels immigrants? La millor manera d'evitar la desconfiança i la xenofòbia és arribar a considerar aquests col·lectius com els nostres veïns, com a part del Benicarló que tenim actualment. És obvi que ara mateix no és així i s'estan configurant unes realitats que viuen d'esquena unes de les altres. ¿Quants de nosaltres coneixem gent migrada, hi parlem, els tenim en grups de whatsapp? No hi tenim cap relació mútua. Sense aquesta integració, és fàcil culpar a tots el dia que passa alguna cosa, en lloc de culpar l'individu. Perquè els veiem de fora, són "eixa gent", i els fiquem a tots en el mateix sac.

No és fàcil, el tema de la integració, ni sé quines mesures poden afavorir-la millor. El que tinc clar és que no es pot deixar el tema de banda seguint la tècnica de l'estruç, fent com si no estiguera. Potser el tema és de prou gruix perquè Benicarló tinga una regidoria que s'hi dedique. Ara mateix, no sé què es fa, ni si es fa gran cosa. Jo diria que no. Potser ara que els fets de Torre Pacheco ens posen la gravetat de la situació davant dels ulls, l'Ajuntament es decideix a implementar mesures efectives i profundes de foment de la integració. Perquè el que està clar és que cedir al discurs de l'odi no ens pot portar res de bo, ni com a societat ni com a persones.

El temps de la barbàrie

Ha començat l'estiu -i ho ha fet fort-, i la meua percepció de la nova estació no pot estar més allunyada de les imatges que ens ofereix la publicitat. Hi ha gent que considera que és la millor època de l'any. No és el meu cas. Sento que aquest període és quan puc fer menys coses. És cert que tenim més temps, i això és l'únic que el fa suportable. El temps disponible és, però, inversament proporcional a la disposició personal, a les ganes.

A l'hivern, quan anem atabalats i no tenim temps, planifiquem feines que farem a l'estiu. Però després no les fem: senzillament, no en tenim ganes. Perquè, a qui li ve de gust ara, amb la calor, les mosques i tot plegat, d'asseure's a fer feina a l'ordinador? O d'ordenar aquella part de la casa que hauríem d'emprendre des de fa temps? Les úniques activitats que abelleix fer a l'estiu són les lúdiques o, directament, aquelles que impliquen no fer res: la inactivitat, la passivitat, la desídia. L'hivern, en canvi, propicia un recolliment que convida a la reflexió, al treball. Comparem l'estil de vida dels països tropicals, en un estiu permanent, amb el dels països centroeuropeus. L'estiu és un temps d'embrutiment personal, que no ens permet créixer com a persones. És el temps de la barbàrie.

Val a dir que, almenys, l'embrutiment ambiental s'acorda amb una tendència general, política, mundial. Les morts evitables a Gaza, Ucraïna, Iran i tants altres llocs oblidats per les notícies; el to de cunyadisme testosterònic i insultant de dirigents com Trump i acòlits; el menyspreu que es manifesta a les xarxes contra tot aquell que pensa d'una altra manera; la polarització política i la incapacitat general per a acceptar els arguments dels altres; la corrupció inherent al sistema i als grans partits de l'estat; la creixent tendència a menystenir les opinions científiques en temes com el canvi climàtic o la unitat de la llengua; la difusió dels discursos d'odi a tots els nivells; la degradació constant del medi ambient.

Vivim en un estiu suat, greixós i ple de mosques enganxifoses. El sol esclafant de la barbàrie ens atabala. Només ens queda desitjar que torne l'hivern, que una ventada fresca de mestral s'ho emporte tot.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1487 (27 de juny de 2025)

L'estupefacció de viure

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 99 (març 2024) i a La Veu de Benicarló, núm. 1474 (21 de març de 2025).

Joan Enric Barceló
Morir sabent poques coses
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2023

En la primera narració d’aquest recull de contes, titulada “Homenatge”, se’ns presenta Llorenç, un treballador i pare de família exemplar que, arribada l’hora de la jubilació, creu que mereix un reconeixement que no acaba d’arribar. Diverses situacions frustrants i divertides fan aflorar el veritable fons del personatge: la voluntat de rebre un agraïment per tot allò que ha fet ens el presenta com un home carregat de ressentiments i enveges. Al capdavall, el conte posa un mirall davant del lector: íntimament, a qui no li agrada que el regracien per tot allò que fa pels altres?

Morir sabent poques coses, la primera obra publicada per Joan Enric Barceló –conegut per formar part del grup musical Els Amics de les Arts– és un conjunt d’onze relats força diversos en els quals, tanmateix, podem veure algunes constants que ja apareixen en el primer. Hi desfilen un seguit de personatges vulnerables que es troben amb situacions imprevistes, que escapen al seu control, i això fa que acaben mostrant parts de la seua humanitat més patètica. L’epígraf inicial del llibre és –molt significativament– una citació de Calders que fa referència a un “desballestament absolut” del “jo”. El desencís, l’inesperat, o el xoc entre les expectatives i la realitat, fan que els contes destil·len una perplexitat davant les vicissituds vitals entre humorística i dramàtica, certa estupefacció davant la realitat. Un tret que efectivament recorda Calders i que, de fet, el títol del recull reflecteix.

Així, sota un tractament en primera instància irònic i divertit, sota una lleugeresa aparent, els contes mostren diversos vessants de cert desconcert vital. Hi apareixen tractats temes com la fi de les relacions sentimentals i la paternitat (“La perillositat”) o la mercantilització a què la societat sotmet fins i tot allò més personal com les amistats dels nostres fills o el llegat digital que deixem en morir (“Atenció al client”, “We End”, dos contes amb cert to distòpic). I sobretot el tema de la mort, que plana sobre uns quants dels relats, en algun cas de manera més directa i tràgica (“Quinze de setembre”, “Dalton Highway”).

Formalment, els contes de Barceló mostren una diversitat en les tècniques que podríem qualificar de juganera. En “La perillositat”, per exemple, el relat inclou unes extenses notes a peu de pàgina que en realitat ofereixen un veritable subtext que mostra les autèntiques motivacions del personatge, ocultes al text principal. En “Fèlix” es mostra un diàleg entre dos personatges oferint-nos només les paraules d’un d’ells, amb la qual cosa s’obrin interpretacions alternatives de la situació. Hi ha un relat configurat com un intercanvi de correus electrònics (“Atenció al client”), un altre molt breu format per una sola i llarguíssima oració (“En el supòsit”), un tercer presentat com un monòleg en el tren (“We End”). Una diversitat formal que propicia una lectura amena i fins a cert punt sorprenent. Lligat amb aquest joc tècnic, també s’estableixen relacions entre els diversos contes, subtils en ocasions, que el lector pot jugar a descobrir.

Un altre tret formal que és comú a quasi tots els relats és l’ús d’un llenguatge contemporani emprat de manera desacomplexada, en ocasions proper a la col·loquialitat. Aquestes diguem-ne llicències pròximes a l’oralitat passen a primer terme en el conte “Els últims onze dies”, una de les característiques més remarcables del qual és tractar de reflectir el registre col·loquial de la narradora. D’altra banda, és una de les narracions en les quals més es barreja l’humor amb la tragèdia, mescla que domina tot el llibre.

Al capdavall, amb Morir sabent poques coses Joan Enric Barceló es presenta com un narrador versàtil, que no amaga l’admiració que sent per alguns mestres del gènere com Calders, i que camina amb soltesa per la prima línia que separa el drama de la rialla. La línia on es troba de vegades l’absurd de viure, i de morir.

El valencià ja ha perdut

Il·lustració de Laulauenlaseuatinta

Només el fet que s'haja tirat endavant la consulta sobre la llengua base a l'ensenyament, ja és una derrota. El mal ja està fet. Les persones que estimem la nostra llengua, la llengua dels nostres pares, la llengua en què volem viure, ja hem perdut. Siga quin siga el resultat, fins i tot encara que el valencià reba un suport majoritari (cosa que dubto, almenys a nivell general), perquè fins i tot en eixe cas el percentatge d'assignatures en valencià és menor que el que ara podem tenir. 

Però el principal problema és el canvi de perspectiva que introdueix: el valencià es pot triar, és una cosa voluntària. Només cal fixar-se que la major part del debat se centra en termes de valencià sí o no. Ningú planteja sí o no al castellà, perquè en el fons fins i tot aquells que votaran com a llengua base l'espanyol ho faran perquè no volen que els seus fills aprenguen valencià. Per més que ho disfressen, aquesta llei no és en positiu, sinó a la contra: contra el valencià. Tothom sap que el castellà no en pot sortir malparat de cap manera.

La disjuntiva que planteja és perversa. Si volem que la llengua pròpia es mantinga, aprendre valencià i en valencià no hauria de ser opcional, en un context advers amb tanta preeminència del castellà. En quin país és voluntari estudiar en la llengua pròpia? La "llibertat" educativa és una fal·làcia. Per què hem de triar la llengua, si no es trien quines assignatures es faran a cada curs, ni els continguts?

Ara, pel fet d'haver plantejat la consulta, el valencià és vist com una font de conflicte i divisió, i això el perjudica, evita que molta gent l'aprenga i l'empre amb normalitat. L'estigmatitza com una llengua que no genera consens. D'altra banda, el missatge que es llança a la població es clar: si es pot triar és que no és necessari. En comptes de treballar perquè siga útil, i animar així perquè la societat valenciana l'utilitze i el vulga aprendre, la consulta segella la situació del valencià com una llengua supèrflua.

Estem davant, ras i curt, d'un dels atacs més greus de les darreres dècades contra la nostra llengua. Però hi ha esperança. Aquesta ofensiva ha servit perquè els que estimem el valencià ens conscienciem i ens fem forts en la seua defensa. El moviment que s'ha generat feia anys que no es veia, i cal mantenir-lo. Estem carregats de raons, i ens mou l'estima cap al nostre principal signe d'identitat. No hem de perdre de vista això, i no ens rendirem: és l'única opció de futur.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1472 (7 de març de 2025)

Adeu a mossén Canelles

De tota la vida recordo a mossén José Canelles com a rector de la parròquia de Sant Pere (del "Cristo", com n'hem dit sempre). Se'n va fer càrrec el 1972, l'any que jo vaig nàixer. O siga, que en els meus records d'infantesa sempre hi apareix: la catequesi, les misses de xiquets, la primera comunió, la confirmació. Per a la major part de benicarlandos, la figura de Canelles és indissociable de l'experiència que hagen tingut amb la vida d'eixa parròquia i amb la imatge del Crist de la Mar.

Però mossén Canelles va ser molt més que un rector que va estar més de 45 anys de servei a Benicarló. Per a diverses generacions de joves –junt a altres capellans com Ricardo Fígols– va ser tot un referent d'una manera d'entendre la fe nova i renovadora, inspirada en el Concili Vaticà II. Va ser impulsor i consiliari de desenes de grups que amb el mètode de la revisió de vida treballaven un cristianisme que els ajudava a entendre i a transformar el món. Un cristianisme, per tant, que no era només devoció, sinó que impulsava a canviar la societat, a treballar per la justícia. Veure, jutjar i actuar eren –són– els tres passos d'un mètode de treballar que conduïa al compromís final: la implicació per canviar un mateix i per canviar l'entorn (l'ambient i les estructures). 

Juntament amb mossén Ricardo, van animar la creació a Benicarló del Moviment de Joves Cristians, que treballava a nivell diocesà. Tots els que hi hem passat sabem l'empremta que aquells grups i aquelles trobades locals i diocesanes ens van deixar, tant a nivell personal com de fe. Mossén Canelles no era només el consiliari dels grups a la parròquia de Sant Pere, sinó que també establia una relació personal i d'amistat amb els que els integràvem. Can, com l'anomenàvem familiarment, sempre tenia a punt una xarrada, un café, una estona al despatxet de casa seua al Camí la Mar. La seua proximitat en el tracte no excloïa l'exigència. No deixava que ens acomodàrem, sempre exigia implicació, esforç. Ens "fotia canya", i això ens ha forjat el caràcter.

Perquè Canelles no era un capellà complaent, de bones paraules. Era tossut i radical en l'expressió de la seua concepció cristiana. Les seues homilies sostovaven, alteraven, volien remoure consciències. També "fotia canya" des de la trona en els sermons dominicals. Recordo com als divuit, vint anys, amb idees inconformistes, esperava el sermó de Canelles a missa de dotze, que quasi sempre interpel·lava l'auditori amb poques concessions. Crides a compartir amb els que tenen menys, a no considerar com a propi allò que tenim, a viure la fe de manera vivencial i profunda. Les processons, deia per exemple, no tenen cap sentit si no van acompanyades d'un canvi i un compromís personal. ¿Com pot algú anar a missa, clamava també, si no es parla amb un familiar o no paga el que cal als treballadors? Canelles, amb actitud profètica i des d'una radicalitat profunda, no tenia por de dir les veritats de manera crua, directa.

Sense escarafalls ni proclames, va introduir el valencià a la litúrgia local. La missa de dotze dels diumenges, "la missa dels jóvens" que en déiem, va ser durant molts anys l'única en la nostra llengua a Benicarló. Podem trobar que és poca cosa, però la novetat que això suposava era profunda. No hi havia espai per a cap polèmica: la missa en valencià era un fet i prou, i si els feligresos no sabien les respostes ja les aprendrien amb temps. Com així ha segut. El valencià era la llengua normal i vehicular als grups i les trobades. Per a mi, viure la fe en la llengua que parlava a casa em va fer lligar les dues coses de manera indissoluble.

Divendres passat, mossén Canelles va marxar a la casa del Pare. Dissabte, a la missa funeral, de comiat, ens retrobàvem molts que ens sabem marcats per la seua figura, les seues paraules. El recordatori duia escrita una cita dels Fets dels Apòstols: "No he deixat de dir-vos res que us pogués ser útil". En efecte, tot el que ens va dir mossén Canelles ens ha estat útil; és més, som el que som, som com som, gràcies a ell i altres com ell.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1469 (14 de febrer de 2025)