dimecres, 26 d’octubre de 2011

Paraules amb saó / 5 : estopenc

M'ha sorprés, com tantes vegades em passa quan consulto una paraula al diccionari, trobar estopenc al DIEC, el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Hi és, en efecte, i la defineix com "Tou, flonjo, com l'estopa"; i posa un exemple relatiu a uns cabells estopencs per l'aigua de la mar. En canvi, aquest no és el sentit amb el qual jo sempre he emprat aquesta paraula.

En el meu parlar, el tortosí del Maestrat, estopenc és un mot molt viu, tot i que gairebé mai el trobem escrit ni el sentim en els mitjans de comunicació. Però l'emprem sobretot en l'àmbit gastronòmic: és el menjar, allò que pot tenir qualitat d'estopenc. És un menjar sec, difícil d'empassar, com l'estopa, precisament. "Este pa està estopenc, no es pot engolir."

L'Alcover-Moll sí que recull aquesta accepció: "Que sembla estopa". I un dels exemples documentats és: "Una miqueta estopenca la perdiu".

A mi em pareix una paraula fantàstica, la trobo molt expressiva, gairebé onomatopeica. Dic "estopenc", i gairebé sento aquesta sensació a la boca. És de les meues preferides.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

En la mort d'un jove

Avui han enterrat un jove de Vinaròs, Rodri, que va morir dissabte d'una estranya dolència cardíaca. Fins l'any passat havia estat estudiant a l'institut on treballo. Jo mateix el vaig tenir a l'aula fa dos cursos, quan cursava 1r de batxillerat. Ha mort als 18 anys.

No cal dir com resulta de colpidora la mort d'una persona tan jove. En un moment que totes les potències vitals estan per estrenar i a punt, quan el cos és pura vida. És una paradoxa cruel, i tots els que estàvem a l'enterrament ho sentíem.

L'any 1895, Joan Maragall va escriure un poema dedicat a la mort d'un xicot de 21 anys. També era a l'octubre. És, per a mi, un dels textos més bells d'aquest poeta. Servisca de trist homenatge a Rodri, ara que tota paraula meua sembla buida.

EN LA MORT D'UN JOVE

Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavors esclataven
més alts els plors del Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...

Octubre 1895

dijous, 13 d’octubre de 2011

El magma de la memòria

Garcia Grau, Manel - Pallarés, Vicent, El magma silenciós, Benicarló, Onada Edicions, 2011 ("La Feram", 4).

L'any 2006, pocs mesos abans del seu traspàs, Manel Garcia Grau estava a punt de publicar la seua primera incursió en la narrativa juvenil, Davall del cel (Perifèric Edicions). Satisfet amb el resultat, va començar a idear un altre projecte. Però l'avenç de la malaltia va fer que proposés a Vicent Pallarés d'escriure-la a quatre mans, com aquest explica al pròleg. Amb tot, la mort de Garcia Grau pocs mesos després va impedir-ho. Han hagut de passar cinc anys perquè, a partir del material previ de partida proporcionat per Garcia Grau, Pallarés donés forma a la novel·la, que manté el títol que havia ideat l'autor benicarlando.

El projecte de Garcia Grau, explica Pallarés, girava sobre dos centres d'interés: les agressions urbanístiques al territori, i la reivindicació de la memòria històrica. I sobre aquests dos eixos va inventar-se uns personatges i una trama que, a mesura que avança, dóna més prioritat al segon dels elements. La novel·la comença quan, en les obres d'una autovia que està causant greus destrosses mediambientals, apareixen unes restes humanes que semblen pertànyer a una fossa comuna del temps de la guerra civil. Dos joves que protestaven contra les obres, anomenats Marcel Gràcia i Víctor Planelles -noms que juguen amb els dels dos autors-, es fan amb una caçadora d'aviador que conté uns objectes personals.

A causa d'una malaltia de Marcel, serà Víctor qui durà endavant la investigació, amb l'ajuda de la seua amiga Francina, per a esbrinar qui foren aquell aviador i la dona que apareix en la fotografia que guardava a la butxaca. Això els portarà a conéixer una història d'amor i de mort que tingué lloc més de seixanta anys enrere. Alhora, també descobriran que aquelles ferides, per molt que es vulguen amagar, no estan tancades o ho estan en fals, perquè troben encara les pors i els prejudicis que han mantingut el silenci al llarg de tants anys. I descobreixen que el responsable d'aquells assassinats té descendents encara molt poderosos.

Pallarés té l'habilitat de construir una novel·la juvenil a partir de temes molt greus, sense caure en un to de buida transcendència. Ho fa amanint la investigació dels joves protagonistes amb anècdotes i converses de llur mútua relació que ajuden que els presumiblement joves lectors puguen pair bé una novel·la que en el fons planteja unes reflexions ètiques profundes. Alhora, aquestes reflexions fan que siga perfectament assumible per un públic adult que, com bé ha dit Vicent Usó, hi pot reconéixer les preocupacions que caracteritzaven l'obra i la figura de Garcia Grau.

La memòria, ve a dir la novel·la, és quelcom que no es pot ocultar, perquè acaba aflorant a la superfície com el magma. Segurament és per això que, en un àmbit més personal, Vicent Pallarés fa un tribut amb El magma silenciós a la memòria de Manel Garcia Grau, que segueix activa, subterrània, com passa amb els grans escriptors i les grans persones.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 804 (14 d'octubre de 2011)

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Literatura de butxaca / 6

"Una novel·la! Però com s'escrivia una novel·la? No semblava gaire complicat. Ja n'havia provat d'escriure, de novel·les, però sempre havia acabat escrivint reportatges. Com a lector, tenia un gust especial amb les novel·les que llegia. Hi havia històries de més de dues-centes pàgines i novel·les. Una novel·la havia de construir una imatge visual que la justifiqués. Les històries sense aquesta imatge visual no eren novel·les, eren reportatges periodístics o treballs historiogràfics o assajos. (...)

Tenia escrites dues històries de més de dues-centes pàgines, però mai no havia trobat la imatge que les justifiqués de la manera exacta i rotunda que una rosa dóna sentit a un roser. En altres paraules. Havia cavat la terra, havia sembrat una llavor i havia fet créixer la mata d'un roser, però havia fracassat a l'hora de fer que produís una flor."

Joan Pons, La casa de gel, caps. 104-105