dilluns, 31 de maig de 2010

Dia del Blocaire en Crisi 2010

Em sumo a la iniciativa de bloGuejat, en part per interés propi. Porto uns dies de crisi, efectivament, en el meu bloc. En el meu cas, però, no és ben bé una crisi creativa, sinó una invasió de feina del "món real", de la remunerada, que no em deixa temps per a res més. Ai, tindria tantes coses a dir amb un dia de trenta-sis hores! Prometo tornar algun dia.

divendres, 7 de maig de 2010

Estellesiana

Divendres van concloure les jornades d'homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha organitzat l'associació Rodonors Invictes amb el suport de l'IES Joan Coromines. Han estat uns actes sorprenents, d'un nivell i qualitat de primer ordre. Música, poesia i erudició acadèmica en un còctel molt ben elaborat que ha comptat amb la complicitat d'un públic fidel i nombrós.

És una llàstima que els polítics, especialment els que se suposa que són el govern de tots els benicarlandos (no només els de la seua corda), no hagen estat a l'alçada, donant suport a la iniciativa encara que siga assistint-hi. En fi, tampoc ens ha d'estranyar, fa temps que els nostres governants ens veuen, a molts, com a enemics, només per pensar diferent d'ells. Són els problemes d'una formació democràtica deficient, un tret comú per desgràcia a bona part de la societat valenciana.

Però tant fa. S'ha posat de manifest que hi ha un sector important de Benicarló que s'identifica amb els valors que representaven les jornades estellesianes: defensa d'una cultura pròpia, reivindicació dels nostres escriptors, ambició intel·lectual i de plantejaments, estimació per les nostres arrels i la nostra identitat com a poble, exigència de la normalitat lingüística i nacional. L'assistència constant al llarg de tres setmanes va demostrar que som molts els benicarlandos que creiem en això. Hi ha un col·lectiu social que hi creu, sense complexos, i ho demostra quan se'ls presenta un programa ben fet i atractiu.

Ara que ja ha acabat tot, voldria que no acabara tot. Ara que les jornades sobre Estellés han passat deixant-nos un regust tan engrescador, caldria no deixar perdre aquest esperit. Caldria aplegar les voluntats que suraven en la mitja llum d'aquell saló d'actes, impedir que s'esvaïren com el fum. Som molts, i en tenim ganes, i ja ens anem reconeixent. No hem de tardar tant de temps a tornar-nos a veure: l'exili interior és molt dur i ens necessitem.

Hem de prendre exemple del que ha fet la gent de Rodonors Invictes, i cal que els que ara érem espectadors pugem a dalt de l'escenari a prendre el relleu. Ens han ensenyat com es fa. Hem de continuar donant aire al caliu, ara uns i ara altres, i que tots junts ens donem suport, treballant per un futur més digne, més nostre, que siga millor que el que tenim. Un futur que, no en tinc cap dubte, ens mereixem. Un país que ha parit un Estellés mereix això i més.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 733 (14 de maig de 2010)

dimarts, 4 de maig de 2010

K. L. Reich

Al fil de la lectura del llibre d'Arinyó a què em referia l'altre dia, he tornat a fullejar un clàssic de la "literatura concentracionària" en català: K. L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella, que passà quatre anys a Mauthausen. Per a mi, es tracta d'un dels millors exemples d'aquesta espècie de subgènere novel·lístic, ja que no es limita al testimoniatge, sinó que el combina amb encert amb una reflexió sobre la condició humana, com també han fet d'altres novel·listes europeus.

Amat-Piniella, evitant l'ús del narrador en primera persona, no fa només de la narració un enfilall de fets cruents que denuncien les condicions de vida al camp de concentració, sinó que a partir d'aquella experiència extrema del mal, s'obre a una reflexió sobre els límits de l'home, la capacitat per retornar als instints més primaris i la resistència a la deshumanització.

Emili, protagonista i alter ego de l'autor, s'adona que el camp de concentració pretén "l'embrutiment total de l'home" i "la negació de la condició humana": "El nazisme provava d'anihilar físicament els seus enemics i, per si no ho aconseguia totalment, preparava l'atmosfera que pogués anul·lar-los moralment per sempre més". Emili pren la determinació de resistir el que anomena "esperit del camp": el mal moral, l'embrutiment, la indiferència davant la mort.

No és fins al darrer capítol, amb l'alliberament del camp, que Emili sent "el triomf real de l'Home sobre l'esperit del camp nacional-socialista". Aquest "Home" és la massa d'innombrables homes anònims, que són els que "han guanyat la guerra amb les seves sofrences i la seva humanitat": "una massa que ho ha donat tot sense queixar-se, una massa desconeixedora del valor del seu sacrifici que és la més profunda palpitació del món". A través del sacrifici, la humanitat s'ha redimit i ha sortit victoriosa de la prova.

Un gran llibre que caldria revisitar tot sovint. Una mostra de primer ordre de com les experiències límit de la primera meitat del segle XX abocaren la consciència europea a una finestra des d'on observar la capacitat humana per al mal i, en l'infern, redescobrir-hi els valors més plenament humans.