dimecres, 17 de juny de 2020

La quinta del Covid


Si una tendència humana s'ha accentuat durant aquesta pandèmia (entre d'altres, és clar) és la d'idealitzar figures i grups. Els sanitaris, per damunt de tot, però també les forces de l'ordre, fins i tot els treballadors dels supermercats, han rebut en algun o altre moment consideració d'herois. També alguns segments de població han merescut ser elevats als altars per aquests processos de canonització: la gent gran, per la seua vulnerabilitat; els xiquets, pel sacrifici que han hagut de passar confinats a casa en una edat tan tendra.

Però jo avui vull dedicar unes paraules a uns altres herois oblidats: la quinta del Covid. Tots aquells xics i xiques que durant aquests mesos, enguany, compleixen o han complit 18 anys. Són, sens dubte, un dels grups més damnificats per l'actual situació, i un dels més incompresos i oblidats. En molts casos, acaben 2n de Batxillerat i estan a punt d'encetar un nou camí (de no retorn?) en les seues vides. O, simplement, es troben en una cruïlla simbòlica: la de la majoria d'edat, la sortida definitiva del niu, almenys en els aspectes més lúdics que pot comportar aquesta independència.

Qui farà la crònica dels plans que tenien fets per a aquest estiu i que no es podran materialitzar? Qui durà el registre dels sopars, festes i festivals de música als quals tenien pensat acudir, i que s'han hagut de frustrar? A aquestes alçades es trobarien ja totalment alliberats, haurien fet les seues festes de graduació. Enguany, en canvi, es troben encara enclaustrats ja que la Selectivitat s'endinsa fins a quasi meitat juliol, i deixa un estiu horrorosament disminuït. D'altra banda, les poques vegades que queden amb amics es troben sotmesos a la vigilància suspicaç de la nova inquisició que ens han dut aquests temps, la policia social de les mascaretes i dels dos metres de distància. Si per la seua edat ja són, per definició, suspectes de tots els mals, ara mateix les seues activitats grupals són analitzades amb una recelosa lupa d'augment.

Pobra lleva del Covid! Tots els que fa anys (ai las, massa anys!) que vam complir els 18, de ben segur recordem eixe estiu com un dels més memorables de les nostres vides. Sortíem d'un curs que ens havia sotmés a una pressió enorme i esclatàvem de vida i eufòria cap a uns nous horitzons, que la nostra innocent il·lusió ens feia preveure infinits. Sentíem tots els atractius d'una llibertat recentment estrenada sense saber encara el fosc peatge que l'edat adulta ens cobraria. La quinta del Covid no tindrà un estiu com el que nosaltres vam tindre. Tindran un estiu amb unes trobades d’amics en què caldrà comptar quants en són, sense concerts de música, sense unes festes com cal (perquè les festes amb tantes normes com les la "nova normalitat" són una mica menys festes). La sort és que potser no en seran del tot conscients.

Sí, són un altre tipus d'herois, probablement poc lluïts, però herois. Tanmateix, potser no cal que s'ho creguen massa, tampoc. Al cap i a la fi, fins i tot amb totes les limitacions d'aquest estiu, no deixa de ser l'estiu dels 18 anys. De ben segur que trobaran la manera que siga el més especial de tots. Molta sort, jóvens de la quinta del Covid!

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1238 (19 de juny de 2020)

dissabte, 11 d’abril de 2020

La mirada pertorbadora


Article publicat a la revista Caràcters, núm. 87 (2019).

Anna Moner

La mirada de vidre
Bromera, Alzira, 2019
254 pàgines

La novel·lista de Vila-real Anna Moner ha aconseguit en menys d’una dècada i amb tres novel·les situar-se com un dels valors emergents més interessants de la narrativa valenciana actual. I el que és més remarcable, amb uns trets temàtics personals que la doten d’una veu pròpia potent i amb caràcter.  Amb Les mans de la deixebla (2011) i El retorn de l’Hongarès (2015) ja havia mostrat un interés pel costat fosc de la condició humana, sempre amb una ambientació en èpoques històriques pretèrites, que ara es consolida amb La mirada de vidre, que va obtenir el XXX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira.

La novel·la ens situa a Barcelona l’any 1905, i ens mostra el protagonista, el fotògraf Roger Queralt, treballant per a la mèdium Madame Babinski en una tasca ben peculiar: fer fotografies dels difunts a les sessions d’espiritisme per tal d’entregar-les als clients que sol·liciten aquests serveis. Queralt és un addicte a la morfina que intenta evadir-se així de la realitat tot revivint les experiències viscudes cap al 1898 al sanatori de Sant Gervasi, on va treballar a les ordres del doctor Robert Isaac, especialista en malalties nervioses.

La narració es mou entre aquests dos moments en la vida de Queralt: el present a la consulta espiritista, on viu en un enrarit i inquietat ambient amb la mèdium i la seua ajudant estrafeta; i la vida passada al sanatori, eix principal de l’argument, en el qual el protagonista va ser testimoni i col·laborador necessari dels insòlits experiments que el doctor Isaac duia a terme amb els interns. Unes pràctiques pertorbadores que provocaven determinades reaccions en el pacients mentals per a deixar-ne constància fotogràfica. Entre les víctimes d’Isaac hi havia una dona a qui anomenà la Valquíria, que deixà una marca obsessiva en el fotògraf. Queralt alterna la seua feina de fotògraf d’esperits amb una constant i creixent addicció a les injeccions de morfina i les visites a una intèrpret del tarot que li anirà interpretant les cartes que la Valquíria li donà.

Com veiem, Moner posa sobre el tauler narratiu una sèrie de peces molt suggeridores: la medicina psiquiàtrica, les malalties mentals, l’espiritisme, el tarot, la fotografia, l’art. Probablement cap ambient siga més adequat per a la conjunció de tots aquests elements que la Barcelona del tombant de segle, de la qual també retrata en algunes pàgines brillants l’ambient de l’entorn del Paral·lel. Extreu un bon rendiment de tots aquests ingredients, elaborant una narració captivadora, opressiva, plena d’elements morbosos, que transita per les fronteres més tèrboles de la condició humana.

Les referències estètiques són fonamentals. Isaac pretén reproduir i millorar amb les fotografies dels malalts mentals determinats quadres de la tradició artística, especialment amb figures femenines. A més aquest personatge expressa una idea estètica d’arrel simbolista: la bellesa de la lletjor, de la raresa, de la deformitat. “L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indiferent ningú”, afirma el personatge. Un axioma que en certa manera defineix l’estètica de la pròpia novel·la. El gust per la morbositat, per la perversió refinada, pels ambients enrarits, dota l’obra d’una atmosfera decadentista, també molt d’acord amb la Barcelona de finals del segle xix.

El fet que la trama siga lleu i que predomine l’ambientació, la descripció d’atmosferes i l’acumulació d’escenes, no ens ha de fer creure que ens trobem només davant d’un exercici estètic. A La mirada de vidre hi trobem suggerits amb habilitat diversos temes. Certament hi trobem una reflexió implícita sobre el vessant més pertorbador i morbós de l’ésser humà. Però també sobre el costat fosc de la recerca del coneixement; al capdavall, les cruels recerques del doctor Isaac tenen la pretensió de ser científiques. La figura de la Valquíria serveix per a mostrar també com es va crear, per part de determinats àmbits de la cultura del finals del vuitcents, una certa imatge artística de la figura femenina, i planteja fins a quin punt aquesta idealització no està exempta de violència.

A més, però, la figura del protagonista fotògraf, testimoni i alhora còmplice dels fets que retrata, es pot entendre com una metàfora de la indiferència i la passivitat davant l’abús a què són sotmesos els innocents, els humiliats, representats en els bojos del sanatori. A què són sotmeses les dones. Idea reforçada per l’abúlia que caracteritza el personatge, la seua manca d’acció al llarg de la trama. És la “mirada de vidre” del títol, mirada que en certa manera és també la de la veu narrativa, que retrata escenes d’una crueltat colpidora amb una fredor calculada, volguda. L’autora ens posa així davant del mirall: potser la mirada del lector, la mirada de tots nosaltres, és també de vidre. La mateixa mirada freda i inexpressiva de Mimí, la inquietant nina de porcellana de la mèdium, que obre i tanca el llibre.

dimecres, 1 d’abril de 2020

El silenci i la fúria

Surto a la terrassa. Em sorprén el silenci. No sento cotxes, ni la remor habitual de fons de la qual ni tan sols era conscient. A migdia sento pardals. Al vespre apareix una lluna creixent indiferent, pura. Intueixo la natura, més enllà dels nostres carrers, seguint el seu rumb sense les nostres interferències. És un dels efectes més evidents del confinament que vivim aquestes setmanes estranyes, inèdites. I potser el més positiu. Els homes i les dones hem sabut fer marxa enrere, retraure'ns sota la nostra closca, i deixar que el món fluïsca.

El silenci que trobem a l'exterior és un símbol de tot allò que ens pot aportar aquest període. Hem demostrat que som capaços de girar la nostra mirada endins, de retrobar en el silenci de fora i el de dins el valor de les coses realment importants: les mirades, les converses, les abraçades, el contacte humà. El silenci, el tancament, la reflexió, la pregària, ens obri al nostre jo més autèntic i als altres, com ja sabien els ascetes, els contemplatius, els religiosos de clausura. N'estem aprenent ara la lliçó, alguns per primer cop a la vida.

Molts ho diuen: d'aquesta experiència en sortirem millors, més persones, res tornarà a ser com abans. En el silenci de la meua terrassa, sentint la solidaritat de tots els companys d'espècie que també estan tancats a casa -solidaritat que es fa patent en senzilles i emotives cerimònies col·lectives: aplaudiments, concerts improvisats, manufactures sanitàries-, em fa l'efecte, vull creure que potser tenim una oportunitat. Potser sí que n'aprendrem alguna cosa.

Entro a casa, miro una estona el mòbil. Missatges de whatsapp amb vídeos, xarxes socials. Comentaris a notícies d'aquesta actualitat obsessiva que ens ofega aquests dies. Tendències polítiques evidents per damunt de l'acció comuna, crítiques enrabiades i agres, ressentiment, desig de buscar culpables. Internet té una cara fosca que l'ha convertit en el paradís del "cunyadisme", de tots aquells que saben de tot a posteriori. La unitat que s'intueix als balcons, no es veu a les xarxes: cadascú argumenta només en favor de la seua trinxera, la radicalització de les opinions, el rebuig al matís, al diàleg i a l'argumentació són constants.

Llegint tot el que es publica i es difon (atacs personals, diatribes polítiques, crispacions, insults, menyspreus), em pregunto si no continuem sent els de sempre. Si les proclames benintencionades que de tot açò en sortirem millors són ingènues i innocents. Quan tot açò acabe, tornarem a ser els mateixos, si és que ho hem deixat de ser. Tornarem a ignorar els altres, tornarem als nostres egoismes, al "que hay de lo mío". Ara estem plens de bones intencions, però, ¿voleu dir que canviarem? Són molts segles d'autodestrucció per ara modificar la tendència en unes setmanes.

Tanco l'ordinador. Torno a sortir a la terrassa. El silenci m'embolcalla de nou. Cal que el silenci siga més fort, més persistent, més poderós. Que ens impregnem del silenci, l'hem de guardar ben endins, per mantindre'l quan acabe tot açò. Hem de fer que el silenci guanye, dins de nosaltres, a l'odi i la fúria.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1227 (3 d'abril de 2020)

divendres, 6 de març de 2020

Lloguers i mascaretes

Hi ha coses que resulten difícils de comprendre per a una persona com jo, ignorant en les lleis econòmiques i en allò que anomenen "el mercat". L'altre dia em comentaven el cas d'una dona que ha de pagar cada mes 450 euros pel lloguer del pis on viu. Res de particular, si no fos que cobra només 452 euros. O siga, que gasta tots els diners en el lloguer. Imagineu-vos els problemes diaris que aquesta persona ha de patir per sobreviure.

Diríem que el problema és simple: que es busque un lloguer més barat. Tota la raó. Però resulta que és molt difícil trobar a Benicarló pisos de lloguer per a tot l'any. Ara, la majoria dels propietaris volen llogar els seus pisos només a turistes, perquè així, òbviament, guanyen més diners. Res a dir, qui gosaria criticar-los? Fa uns dies vaig veure una "promoció" (en diuen així, volen dir blocs de pisos) que era gestionada per una empresa que era, tal com deia el rètol, "líder en lloguer vacacional". O siga, que la senyora dels 452 euros no podrà llogar un dels pisos d'eixe edifici.

De fet, hi ha una manca de pisos de lloguer a Benicarló, com a tot arreu. I com que n'hi ha pocs, els preus són molt alts. L'oferta i la demanda, en diuen. Però ací hi ha una altra cosa que no entenc. Com és que no hi ha pisos de lloguer, si hi ha un fum de pisos buits, que es van construir en les darreres èpoques de la bombolla immobiliària? Uns coneguts parlaven fa poc que el fenomen dels okupes augmenta a la nostra localitat. Senyal que hi ha pisos buits. Per què no es lloguen? Misteri.

Em referia adés a la famosa llei de l'oferta i la demanda, base del nostre sistema econòmic. Diuen que és el motor que greixa l'activitat econòmica, que explica que tot es moga. Però no veig que en el tema de l'habitatge la cosa funcione com cal, digueu-me ignorant (o millor, digueu-me demagog, que ara es porta molt més). I un altre exemple ben recent. Es veu que a Itàlia, amb tota la histèria pel coronavirus, el preu de les mascaretes i l'alcohol desinfectant s'ha disparat de manera exorbitant. Si abans cada mascareta valia uns cèntims, ara es veu que costa bastants euros.

Cert: l'oferta i la demanda són sobiranes. La gent vol mascaretes, doncs pugen de preu. Lògic i raonable, segons les lleis del mercat. Però això, ¿no és fer negoci amb la por i la salut de la gent? Serà una llei immutable de l'economia, però té un component immoral, o almenys discutible. O només m'ho sembla a mi? ¿És just que un propietari (un particular, un banc) tinga un pis tancat i no el llogue, o que només el llogue a turistes de vacances, mentre hi ha gent que no troba un habitatge que puga pagar?

Que sí, que el mercat, l'oferta i la demanda, la llibertat de cadascú, que això, que allò... Però, on queden les persones en tot eixe engranatge?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1223 (6 de març de 2020)

divendres, 28 de febrer de 2020

Literatura, veritat, Hamlet

Sovint hem de sentir a dir que la literatura no serveix per a res. Bé, ho sentim a dir aquells que per motius laborals hem d'explicar-la a alumnes adolescents abduïts per pantalles tàctils, hormones i estímuls immediats. Fora de les classes, directament ningú en parla. Aquest silenci social afirma tàcitament que la literatura és una cosa inútil.

En aquests casos solc fer meu l'argument d'eixos alumnes, i els dic que, efectivament, la literatura no serveix per a res; com, de fet, la major part de les millors coses de la vida, com una cervesa amb els amics, l'amor, una posta de sol. Tanmateix, no és cert. La literatura té la utilitat d'ajudar-nos a entendre'ns a nosaltres mateixos i entendre la realitat que ens envolta. En aquest sentit, és una de les eines més potents que hi ha.

Aquests dies ho he tornat a explicar a propòsit de Hamlet, en l'assignatura de Literatura Universal. Hi ha una escena, que Shakespeare situa significativament al bell mig de l'obra, en què es representa una obra teatral: és la famosa escena del "teatre dins el teatre". Però situem-nos. Hamlet ha rebut la revelació que el seu pare ha estat assassinat per Claudi, actual rei i germà del difunt, que a més s'ha casat amb sa mare. Però no està segur de la veritat i ordeix un pla: demana a uns actors que representen una petita peça teatral davant la cort en què es posa en escena una situació idèntica al presumpte assassinat de l'anterior rei. Depenent de la reacció de Claudi, Hamlet comprovarà si és culpable.


Quan explico aquesta escena, intento transmetre (sense èxit, ai las) la complexitat que té i la profunditat de sentit que Shakespeare li atorga. De sobte, ens trobem que els personatges de l'obra que estem llegint (Hamlet, Claudi, Ofèlia i companyia) deixen de ser simples personatges per a esdevenir com nosaltres, espectadors. Es planteja un tema que als barrocs els entusiasmava: quins són els límits entre la realitat i l'aparença, entre la veritat i la ficció.  Si els personatges es transformen en espectadors, com nosaltres, adquireixen una entitat més real. On comença i on acaba la ficció en aquest joc d'espills? Què és teatre i què realitat? Qui ens diu que nosaltres, espectadors "reals", no som també personatges d'una enorme obra, "el gran teatro del mundo" que deia Calderón? La vida és teatre també, és ficció. D'ací a dir que la vida és un "somni", una "il·lusió" (de nou, Calderón), hi ha només un pas. D'una altra manera, la pel·lícula Matrix plantejava un tema semblant.


Però encara podem donar-li un altre pas de rosca a l'escena. Allò que Hamlet fa representar als comediants és la realitat del que ha passat: l'assassinat del seu pare tal i com es va produir, un fet que en la vida "real" només coneixen l'assassí, i que ell mateix sospita. Tota la resta de personatges, la resta de Dinamarca, no ho sap. Per tant, allò que està passant en l'escenari de la ficció teatral és més "real" que l'aparent "realitat": en l'obra teatral que Hamlet i els altres observen, que en teoria és ficció, s'està representant la "veritat", una veritat que tothom desconeix.

Claudi s'aixeca sorprés i iracund, i fa aturar la representació, perquè veu que allò que s'està representant davant de tothom és l'assassinat que ha comés. Amb aquest fet, es descobreix davant Hamlet, i demostra la seua culpabilitat. Per tant, el teatre, la "ficció", allò que era teòricament "invenció", la literatura al capdavall, no només és l'autèntica veritat sinó que ajuda a entendre la realitat. Shakespeare ens està dient que el teatre, la literatura, l'obra d'art en definitiva, són un camí d'accés al coneixement, mostren la veritat més profunda i autèntica.

Per a què serveix la literatura? Shakespeare ho tenia clar: per a entendre millor el món i a nosaltres mateixos. I per a saber qui ha matat el pare de Hamlet, és clar.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1222 (28 de febrer de 2020)

divendres, 7 de febrer de 2020

'La innocència'

 Hi ha dues pel·lícules en La innocència, la primera obra de Lucía Alemany, rodada a Traiguera i que ha estat una de les revelacions de la temporada. I l'espectador -o almenys aquest que us escriu- passa de l'una a l'altra a mesura que avança el visionat. I totes dues valen molt la pena.

El primer que ens atrapa és la proximitat, l'íntim plaer de retrobar en pantalla gran els parlars, els costums, les maneres de viure de la nostra comarca. La identificació és total. Aquelles dones assegudes a la porta de la casa de la veïna, en una de les primeres escenes, que es veu clar que no són professionals, i parlen i actuen amb total naturalitat, parlant com tantes dones de poble que coneixem. Sentir en una pel·lícula frases com "I ja festeges?" és un goig. S'ha fet una aposta evident a la pel·lícula per conservar el parlar popular del Maestrat, amb castellanismes inclosos, i un actoràs com Sergi López fa un esforç bastant reeixit per adoptar-lo. També és cert que la protagonista, Carmen Arrufat, és de Castelló i se li nota, però amb tot el resultat és molt atractiu. I insòlit: no hi estem gens acostumats.

No es tracta només de la llengua, tanmateix. El món en què se situa és la dels pobles de l'interior del Maestrat, i és fàcilment reconeixible. Les festes i les orquestres, els bous amb els cadafals a la plaça, les colles de joves que fan botellón, la discoteca de poble, el pare autoritari, les sortides amb el cotxe entre camps d'oliveres i garrofers. La pel·lícula destil·la Maestrat pur. Tot un homenatge a la comarca, gens idealitzada, també s'ha de dir.

Durant els primers trams de La innocència, em trobava enganxat pel que la pel·lícula tenia de plasmació cinematogràfica del nostre entorn, amb tot el que suposa això de sorpresa i identificació, en alguns moments molt gratificant. Em recordava la sensació que vaig tenir llegint Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. A poc a poc, però, la trama s'imposava: és la "segona" pel·lícula. Se'ns hi narra l'estiu d'una adolescent de quinze anys -impressionant la jove actriu protagonista, l'esmentada Carmen Arrufat; cal no perdre-la de vista- que es veu amb un xicot que és tot allò que el poble no li pot donar, mentre ella somia anar a Barcelona a estudiar en una escola de circ, davant la incomprensió d'un pare tirànic. El passeig on the wild side de la xica acaba amb un embaràs que suposa el conflicte central del film.

Al capdavall, un retrat dur de l'adolescència i el trànsit a la vida adulta, en què entren en joc unes complicades relacions familiars, un entorn controlador, els conflictes amb el grup d'amics. La contradicció (aparent) entre la voluntat de trencar, de volar, i una innocència profunda que resta en el fons. Extraordinària l'escena final entre la mare (una altra interpretació magnífica, Laia Marull) i la filla, que dona sentit al títol al meu entendre.

El somriure de l'espectador davant el parlar i les situacions costumistes ha anat desapareixent, i queda la duresa d'unes situacions perfectament interpretades, però sense carregar tampoc les tintes en el dramatisme. El conjunt, molt recomanable. El Maestrat entra per la porta gran al cinema.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1219 (7 de febrer de 2020)