dimecres, 15 de maig de 2013

Literatura de butxaca / 11 : Hemingway


Actualitat d'unes paraules d'un personatge de Hemingway, a propòsit dels polítics espanyols.

"En Robert Jordan confiava en la República com a forma de govern, però creia que hauria de desempallegar-se d'aquella colla de lladres de cavalls que l'havien menada a la situació en què es trobava quan esclatà la revolta. ¿Hi haurà hagut mai cap poble els dirigents del qual hagin estat tan evidentment els seus enemics com aquest?"

Ernest Hemingway, Per qui toquen les campanes (1940), capítol 13, trad. Jordi Arbonès

divendres, 10 de maig de 2013

Llegir Espriu


Salvador Espriu, Poemes i narracions (Antologia), Alzira, Bromera ("Els Nostres Autors", 70). Introducció i antologia d'Antoni Prats.

La millor manera de celebrar els aniversaris dels escriptors és llegint-los. I en el cas de Salvador Espriu, del naixement del qual es compleixen enguany cent anys, l'editorial Bromera ens ho ha posat molt fàcil, oferint-nos una oportuna antologia de la poesia i la narrativa d'aquest autor. Una antologia necessària, perquè les que hi havia eren o d'abast limitat o ja antigues. Aquesta, a cura d'Antoni Prats, ofereix un tast prou complet i coherent de part de l'obra espriuana, deixant-ne fora per raons pràctiques el teatre. Hem d'agrair, per tant, un cop més, a aquesta meritòria editorial valenciana el servei cultural que du a terme.

L'antologia es divideix en dos blocs ja indicats en el títol. El primer és el dedicat a les narracions. Tot i que Espriu és sobretot conegut per la poesia, no va ser fins a la postguerra que conreà aquest gènere. Durant els anys trenta, es dedicà de manera gairebé exclusiva a la narrativa, amb uns resultats gens menyspreables. És autor d'un conjunt de narracions notable, amb un treball lingüístic molt important, algunes de les quals anà reelaborant en diverses ocasions durant tota la seua vida.

Sens dubte, Ariadna al laberint grotesc (1935) és el cim de la producció narrativa d'Espriu, amb contes com "Els subalterns" o la celebèrrima "Tereseta-que-baixava-les-escales", una peça de precisió estructural que és tinguda merescudament entre les millors narracions escrites en català durant el segle XX. Ja en els darrers anys de vida, Espriu tornà a la prosa amb Les roques i el mar, el blau (1981), conjunt de recreacions o glosses d'episodis de la cultura clàssica, fetes sovint amb certa ironia, que barreja erudició, els típics personatges "grotescos" espriuans i un gran domini tècnic i lingüístic.

La guerra i la postguerra van abocar Espriu a la poesia, on veié el canal a través del qual poder expressar allò que volia esquivant la censura. L'antologia d'Antoni Prats ens permet veure molt clarament l'evolució de l'Espriu poeta. En els primers poemaris, hi predominava el tema del passat perdut, la preocupació per la mort i la finitud de l'existència. Reflexió, cal dir-ho, arrelada en les experiències col·lectives. Cementiri de Sinera (1946) presenta uns poemes de gran bellesa lírica i to elegíac, que articula al voltant del mite de Sinera (Arenys, i per extensió Catalunya) un cant sobre la desfeta del país: "Ran de la mar tenia / una casa, un lent somni" (poema XXV). Tant als poemes de Les hores (1952) com d'El caminant i el mur (1954), entre altres d'aquesta època, hi ha la reflexió sobre el pas del temps, sovint de manera més contemplativa i serena que angoixada.

La pell de brau (1960) és una reflexió poètica sobre la llibertat i la tolerància com a principis guia a la Península Ibèrica, i inaugurava l'etapa d'una poesia més cívica. Però cal tenir en compte que la poesia d'Espriu sempre havia tingut un vessant patriòtic i col·lectiu: les reflexions sobre la mort i el temps s'hi originaven. Crec que és aquest aspecte social allò que dóna unitat i sentit a la poesia espriuana, sovint entesa, potser amb una visió parcial, com una poesia metafísica, hermètica o complicada.

Els clàssics només ofereixen allò que contenen si se'ls perd el respecte. És a dir, si se'ls treu de la prestatgeria i se'ls llegeix sense prejudicis. I llegit amb aquesta actitud, Espriu té moltes coses a dir i molts lectors a guanyar. L'antologia que ens ofereix Bromera és un primer pas immillorable per a entrar en el bell món d'Espriu, aquell que va poder escriure: "He donat la meva vida a les paraules".

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 883 (10 de maig de 2013)

dimarts, 7 de maig de 2013

Tots som poliglots (a propòsit del lapao)


Ara que el Govern d'Aragó ha decidit rebatejar la llengua que es parla a la Franja com a LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental; vegeu la notícia), en un eufemisme ridícul per a evitar el "maligne" nom de català, m'he adonat que ara ja parlo una altra llengua. Perquè si la gent del Matarranya parla LAPAO, jo també el dec parlar, perquè trobo que xarrem igual, què vols que et diga.

M'ha vingut al cap un article que vaig escriure el 2004 sobre un tema molt paregut. Ací el teniu, i ja obvio cap comentari més sobre el tema. Després de constatar el poc que hem avançat en aquests anys.

TOTS SOM POLIGLOTS
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 455 (22 d'octubre de 2004)


La més recent rebrotada de la qüestió del nom de la llengua (que si valencià i català poden ser oficials per separat a Europa, que si s’hauria de dir valencià/català o català/ valencià, i altres discussions) en un principi em va indignar, després em va produir un cansament i una fatiga inaguantables, tot seguit vaig decidir ignorar el tema. Però finalment he obert els ulls. L’opció més raonable és enganxar-se al carro que toca.

M’explicaré. A la vista dels esdeveniments, està vist que això de la llengua no és, ni de bon tros, una qüestió científica (quins acudits!), sinó que depén de la voluntat de la bona gent, i que és una cosa que es tria. Sembla que si els valencians en pes i l’Estatut diuen que parlen valencià, això vol dir que no parlen català, i en conseqüència s’ha de parlar de dues llengües diferents, diguen el que diguen els lingüistes (què sabran ells!). Jo he arribat a la conclusió que és una gran idea, i que caldria portar-la fins a les últimes conseqüències.

Per què hem de parlar només de valencià i català? Crec que és inajornable plantejar un debat al poble benicarlando. Què parlem, nosaltres? No pot passar un dia més sense consultar la ciutadania local. La gent de Benicarló, què vol parlar? En aquesta consulta, enquesta o plebiscit popular, suposem, hi posaríem quatre opcions: “jo parlo valencià”, “jo parlo català”, “jo parlo valencià/català” (hauríem de posar-ne una altra amb “català/valencià”?) i “jo parlo benicarlando”. Per no coaccionar l’opció lingüística i en nom de la llibertat d’elecció, deixaríem un espai per a “altres”, amb el benentés que caldria detallar-les. Jo molt em suposo que guanyaria, i amb molt bon criteri, l’opció del benicarlando. Llavors caldria que el nostre il·lustríssim declarara el benicarlando llengua oficial de la localitat

La nostra ciutat seria espill per a d’altres, i aleshores apareixerien el vinarossenc, el calijó, el morellà i el canareu, per exemple. No em direu que no hi ha diferència entre les maneres de parlar d’aquests pobles. Doncs s’agafa la via directa de llengües diferents, i problema solucionat. Crec que podríem arribar a tenir entre Catalunya i el País Valencià uns quants centenars de llengües.

Potser algú pensa que les diferències entre totes aquestes llengües al nostre abast són mínimes, i que no permeten pensar que són llengües diferents. Que ens entenem perfectament. I aquí és on hi ha els avantatges. Molt prompte els valencians serem l’únic poble del món que, de forma natural, parlen dues llengües, valencià i català (o tres, si incloem el castellà). Amb el moviment que proposo, sense necessitat de fer cursets ni exàmens, ni estades a l’estranger, tots parlarem almenys quatre o cinc llengües. Les que calguen. Tantes com vulguem inventar-nos. I com que faran falta un fum de traductors, tindrem ocupació fàcil i assegurada.