diumenge, 8 de desembre de 2013

Poesia per a viure



Ara que acaba l'any dedicat a Estellés i Espriu, se m'ha acudit recuperar aquest article, de to divulgatiu, publicat a la revista La Font, núm. 65 (maig 2013)



Deu ser que m’estic fent gran. Des de fa una temporada, cada vegada tinc més tendència a llegir poesia. Alguns dels lectors direu: “Uf! Poesia!”, com parlant d’una realitat que és d’una altra galàxia, que mai us heu plantejat que puga tenir res a veure amb vosaltres. Jo també he segut d’eixe parer molt de temps, ho reconec, més que res per mandra. Però últimament, no sé què em passa, estic poètic. Allò que deia: em faig gran.

Enguany se celebren els aniversaris de dos poetes, un de català i un de valencià. Fa cent anys que va nàixer Salvador Espriu, i vint que va morir Vicent Andrés Estellés. Els dos van escriure la seua obra al llarg del segle XX, tot i que Espriu era una mica més gran. Tots dos són considerats dels poetes més importants en llengua catalana del darrer segle. Malgrat ser molt diferents.

Comencem per Estellés. Tinc costum de dir als meus alumnes (sabeu que sóc professor de secundària) que Vicent Andrés Estellés és un autor que agrada fins i tot els qui no han llegit mai poesia. Ho tinc comprovat: llijo en veu alta un poema seu a classe, i escolten, i noto que els impacta. La seua manera d’escriure és directa, de vegades col·loquial, arriba amb facilitat. Però ho fa sense perdre la força, amb un contingut molt humà: sap expressar com pocs l’amor, el goig de viure, la passió, de vegades també la desesperança.

En Estellés hi trobareu una mica de tot, per a triar i remenar, segons el gust de cadascú i el moment. Des d’un poema dedicat al pimentó torrat, fins a una proclama patriòtica (“Assumiràs la veu d’un poble...”). Des d’un poema dolorós i sincer dedicat a la filla morta, fins a una composició humorística i festiva. Hi trobarem poemes d’amor (“No hi havia a València dos amants com nosaltres...”), i també poemes de mort. En resum, en la seua immensa obra hi ha la vida. Com deia en aquest breu poema:

“Només un mot que t’ho diria tot:
vida. Només. Amb això, bastaria...”

Salvador Espriu és molt diferent. Menys fàcil, cal dir-ho. Però crec que, a la seua manera, igualment intens. Té en comú amb Estellés els poemes patriòtics: “Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble.” I també la preocupació per la mort, però de manera més metafísica, menys vivencial. Espriu és més reconcentrat, requereix més del lector. Però també compensa, té versos i imatges d’una gran bellesa. Entre ells, alguns dels dedicats a Sinera, espai mític que, basant-se en Arenys de Mar (“Sinera” és Arenys llegit a l’inrevés), és representació de Catalunya.

Entre altres coses, la poesia d’Espriu és una poesia compromesa, amb un clam per la llibertat i també pel diàleg. Per la pau i el respecte. Alguns poemes semblen autèntiques pregàries, fins i tot n’imiten l’estil. Una poesia repleta de valors, que no pel fet que siguen coneguts no deixa de valer la pena recordar, especialment en els temps que corren.

(Si els voleu llegir, l’editorial Bromera té publicades sengles antologies d’Estellés i Espriu que estan prou bé)

dimecres, 4 de desembre de 2013

Fernando Argenta i els clàssics


Hi ha notícies, fets, persones, que de cop i volta et transporten a una part substancial de la teua vida. Ahir es va conéixer la notícia de la mort, als seixanta-vuit anys, de Fernando Argenta. És molt probable que molts no el conegueu, o que la seua cara us sone com a presentador d'un programa de televisió, "El Conciertazo", que divulgava la música clàssica entre els xiquets. Per a mi, Argenta està lligat a un programa de ràdio, "Clásicos Populares", que forma part de la banda sonora de la meua infantesa i adolescència. Més encara: aquest programa va influir de manera decisiva en la meua formació personal, i suposo que en la de molta més gent.

Vaig començar a escoltar "Clásicos Populares", de Radio Nacional de España, perquè ma mare i ma germana l'escoltaven. Vaig créixer en una família en què la ràdio era un element quotidià, quasi omnipresent. Vaig sentir el programa de Fernando Argenta fent deures a l'hivern, treballant al camp a l'estiu, llegint, escrivint, esmondant tomaqueres, fent matemàtiques, regant carxoferes. Es tractava d'un programa que encara avui em semblaria genial i revolucionari: aconseguia fer que la música clàssica (com se la sol anomenar, de manera poc precisa) fos entretinguda, fins i tot divertida. Perquè el programa era, sobretot, divertit. Reies i t'ho passaves bé escoltant-lo. Aconseguien que els clàssics no només no foren avorrits, sinó atractius i entretinguts.

La clau era presentar la música clàssica amb sensibilitat i alhora amb una manca de reverència que la feia propera. Per a Argenta i la seua companya, la locutora Araceli González Campa, Bach era "el viejo peluca" i Beethoven "el sordo genial". Es treia transcendència al fet d'escoltar els clàssics i se'ls apropava a l'oient, que els assimilava amb naturalitat, sense cap consciència d'estar accedint a un contingut d'alta cultura. No calia tampoc saber solfeig, ni formar part de l'elit musical. Senzillament, la música t'agradava, perquè Argenta sabia com fer perquè t'arribés. I un cop començaves per les peces més conegudes i populars, acabaves accedint a l'immens conjunt de la música clàssica.

Em recordo amb catorze o quinze anys anant al mercat del dimecres a comprar cintes de casset de Mozart o Dvorak. Recordo com estudiava posant-me canals de clàssica de fons (i encara ara, és la música que em va millor per a treballar): Radio 2, Catalunya Música. Fins i tot vaig arribar a dirigir i presentar un programa de música clàssica a Ràdio Benicarló: es deia "Discoteca Clàssica", i més endavant, "Toccata i Fuga". Ara, això em fa enrogir, de pensar en la gosadia: jo no era, ni ho sóc ara, un expert en aquesta mena de música, només un aficionat bàsic, però la inconsciència adolescent em va portar a llançar-me a l'efímera aventura de fer un programa que estava descaradament inspirat en els "Clásicos Populares" de Fernando Argenta.

Ahir, l'entranyable Fernando Argenta va morir. Ja disculpareu el to massa personal d'aquest article, però la seua desaparició m'ha fet reviure tota una etapa de la meua vida, tot un aspecte de la meua formació, sense el qual no seria qui sóc. Disculpeu l'expansió sentimental.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 912 (6 de desembre de 2013)