dilluns, 27 de desembre de 2010

Silvio, Cuba


Per casualitat, torno a escoltar un disc de Silvio Rodríguez. Feia molt de temps que, per aquelles coses, el tenia abandonat. Sentir-lo, com passa amb les músiques que veritablement ens han marcat, em retorna a una època molt determinada.

Servidor, que comença a tenir ja una certa història, recorda quan als anys noranta practicava acords de guitarra sobre cançons de Silvio. Revisc l’entusiasme que em produïa retrobar, en les lletres d’aquell cantautor de veu aparentment trencadissa, imatges i llenguatges que il·lustraven el cristianisme social que em guiava en el meu despertar ideològic. Per a aquell cubà, la revolució era amor, i l’amor revolucionari, i això em fou una revelació decisiva. I encara vigent.

Després he pogut saber coses de l’entusiasme que la revolució cubana va despertar en moltes persones arreu del món. En fa cinquanta anys. En aquella conjuntura que apuntava ja cap als anys seixanta, es produí una mena de connexió astral de l’optimisme universal. Kennedy permetia una mirada oberta sobre els Estats Units, Khrusxov denunciava els crims de l’estalinisme, Joan XXIII obria les finestres de l’Església al món. I en un petit país caribeny, uns revolucionaris barbuts feien fora un dictador.

Per als “progres” seixanteners, Cuba, Fidel i companyia tenien un encant romàntic. Esdevingueren mites. Durant aquells anys, es va popularitzar la imatge del Che que tots coneixem. La força de tot aquell imaginari es pot comprovar encara en pel·lícules mitificadores com les que recentment Steven Soderbergh ha fet sobre la figura d’Ernesto Guevara. El Che, Cuba i tot el que s’hi relaciona segueix exercint fascinació sobre certs ambients d’esquerra, de vegades entre neoprogres badocs mancats de sentit crític.

Però tot allò va passar. Ara podem trobar l’efígie del Che en anuncis, i les adolescents porten mocadors palestins, si molt convé de color fúcsia. Bé, potser això fou en la moda de la temporada passada. El sistema ha aconseguit engolir també aquests darrers símbols crítics. La història de com l’imaginari revolucionari ha anat perdent el seu sentit mereixeria un estudi aprofundit. És la història de les idees del segle xx. Del segle xxi no en podem dir res perquè, de moment, no hem viscut cap moment generador d’idees, de sentiments, d’ideologies, d’entusiasmes col·lectius transformadors, com en aquell trànsit entre els 50 i els 60.

Al capdavall, les lletres de Silvio crec que segueixen sent el millor que en queda. Unint la sensibilitat amb la revolta, l'humanisme amb la revolució, encara és capaç de desvetllar-me "la rabia simple del hombre silvestre". I que dure.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 699 (11-IX-2009)


divendres, 17 de desembre de 2010

Enrique Morente

L'altre dia, ja ho sabeu, va morir Enrique Morente. Quan ho vaig sentir, la primera melodia que em va venir al cap va ser aquest "Pequeño vals vienés", desgarrador i commovedor. Una versió de la cançó de Leonard Cohen que, al seu torn, posa música a un poema impressionant de Federico García Lorca. Un viatge d'anada i tornada, doncs: amb Morente, la lletra de Lorca retorna en versió original i amb unes ressonàncies que uneixen la tradició del flamenc andalús i la modernitat. La unió que definia Lorca i Morente.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Rafel Santapau a Benicarló

Divendres vinent, en l'edició mensual dels Divendres Literaris de l'Associació Cultural Alambor, comptarem amb la presència de l'escriptor benicarlando Rafel Santapau (nom literari de Rafel Molina). Vindrà a presentar-nos el seu darrer llibre, 100 moments, un recull dels articles que l'autor ha publicat els darrers anys al diari lleidatà La Mañana i al seu bloc, que podeu seguir ací.

Santapau s'apropa a la societat, la política, la cultura... a la realitat, en una paraula, que ens envolta. I ho fa d'una manera crítica i sovint amb un gran sentit de l'humor. Sentit crític i humorisme que segur que es deixaran sentir en l'acte de presentació del llibre. Sempre des d'una postura absolutament lliure i personal, allunyada del pensament únic i políticament correcte, com deia Eduard Ribera en un encertat comentari de l'obra.

Si voleu ser-hi, divendres a les 20 h al saló d'actes de Caixa Benicarló.

divendres, 10 de desembre de 2010

Literatura de butxaca / 2

"Un home sol és un vas d'aigua -algú l'ha omplert- posat damunt una inexplorada muntanya de nou mil metres, un vas d'aigua que no viu perquè ningú no hi beu."

"Per una por a les clarors de l'espant, duem la mediocritat com unes ulleres de sol. La vida vertadera és com el migdia d'un estiu, és un enlluernament com una explosió. Viure forans a aquesta llum és no ser ni freds ni calents, i merèixer la mort per haver rebut persona i no haver retornat personalitat."

Blai Bonet, Haceldama (1959)

dilluns, 6 de desembre de 2010

Roy Orbison

Tafanejant pel bloc de Salvador Macip, trobo en una entrada de fa unes setmanes un enllaç a una llista curiosa: la de les cançons que "fan plorar els homes". O siga, cançons que per un motiu o un altre ens emocionen (siguem homes o dones, val a dir). Això m'ha fet pensar en quines em fan plorar a mi. De l'esmentada llista, de fet, crec que només em passa això amb "Tears in Heaven", d'Eric Clapton.

Però un cantant que sempre m'ha emocionat molt, i no només en una sinó en moltes de les seues cançons, és Roy Orbison. Aquest home tenia un tipus de veu, trencada i emotiva, que en moltes ocasions em posa a la vora del penya-segat llacrimal. Per exemple, en aquesta cançó, "A love so beautiful". Ja ho sé, potser és previsible, sentimental o empalagosa. Segurament cantada per un altre la trobaria prescindible, però en la veu d'Orbison, tan plena de matisos (potser per les successives desgràcies personals en la seua biografia íntima), em posa els pèls de punta.



(En realitat, aquest apunt és una excusa. Fa molts dies que aquesta cançó em persegueix implacablement. Després d'anys sense escoltar-la, un dia m'entrà al cap i no m'abandona. I tot això ha de sortir per una banda o una altra, al final.)

dimecres, 24 de novembre de 2010

Arinyó de nou als Divendres Literaris

Aquest divendres 26 de novembre, Manel Joan i Arinyó tornarà a ser a Benicarló, dins del cicle dels Divendres Literaris organitzats per l'Associació Cultural Alambor. En aquesta ocasió vindrà a presentar el seu nou llibre L'atzucac del perdedor, que va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la 2009 i que ha publicat Onada Edicions.

Jo encara no l'he llegit, però sembla, pel que se n'explica a la pàgina de l'editorial, que és una mena de continuació de Fem un trio. Recordem que el passat 5 de març Arinyó va presentar aquest llibre al nostre poble: vam parlar en aquest bloc de l'acte i també de la novel·la. Amb aquest antecedent, L'atzucac del perdedor no pot ser més recomanable. El mateix caldria dir de l'acte: Arinyó és un dels nostres novel·listes que millor sap moure's en el cara a cara amb el públic. Divertit, irònic, amé, rebentaire, a mi particularment la seua sola presència ja em resulta un al·licient.

La presentació tindrà lloc divendres a les 20 hores al saló d'actes de Caixa Benicarló. Hi seran l'autor i Josep San Abdon.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Retalls de premsa / 3

Llegeixo un article a El Punt que incideix en una idea que l'altre dia comentàvem ací: que Berlanga ha estat un gran retratista de la realitat valenciana. De fet, Josep Pitarch creu que Berlanga faria un guió dels seus amb les mateixes notícies relacionades amb la seua mort. Us n'ofereixo l'inici i, si voleu, podeu llegir-lo complet en l'enllaç.

Si Berlanga alçara el cap
Josep L. Pitarch

Amb tot això de la mort del genial Berlanga, i encara de cadàver present, hem tingut ocasió de veure una sèrie de flaixos, tan esperpèntics com magistrals, interpretats amb tanta naturalitat per les nostres autoritats, que al gran director no se li haurien escapat, n'estic segur, i els hauria incorporat en alguna de les seues agres pel·lícules. Quina llàstima que, tancat a la caixa, no haja pogut veure l'espectacle! (...)

Si voleu continuar llegint-lo, ho podeu fer clicant ací.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Berlanga el visionari

Article publicat a La Veu de Benicarló, num. 749 (19 de novembre de 2010)

Hi ha pocs autors (escriptors, cineastes, artistes) que hagen merescut l'indiscutible honor de veure com del seu cognom es derivava un adjectiu d'ús comú, com kafkià, dantesc o picassià. Berlanga n'ha estat un. El cineasta valencià, que va morir dissabte passat, va donar lloc al terme "berlanguià", que alguns han reclamat en alguna ocasió que entrara al diccionari.

Tot i que no està del tot definit, jo crec que allò que sol ser "berlanguià" són unes situacions molt determinades, caòtiques, esperpèntiques, amb molts personatges implicats. En això, em fa l'efecte, l'origen valencià de Berlanga s'hi mostrava: què voleu de més "berlanguià" que una desfilada fallera o de moros i cristians? Val a dir, dit siga de pas, que era dels pocs indicis de valencianitat que es poden percebre en l'obra de Berlanga.


També són "berlanguians" determinat tipus de personatges. Les pel·lícules d'aquest director, i especialment les de l'època de L'escopeta nacional i les seues seqüeles, mostren una galeria de figures vitals amb una categoria moral més aviat escassa, que representen els tòpics espanyols més rancis i casposos. La gràcia de Berlanga és aconseguir fer veure que aquests tòpics, malgrat tot, formen part de l'essència d'Espanya. El procediment és ridiculitzar determinades conductes, reduir-les a l'absurd, de manera que sota la crua llum d'una mirada lúcida, descarnada i sobretot humorística es pose en evidència la seua radical veritat.

Reconéixer la pròpia societat en les pel·lícules de Berlanga és un exercici sa, terapèutic: serveix per a riure's d'un mateix, per a desdramatitzar-se. Però, alhora, té un efecte certament depriment: som, efectivament, com Berlanga ens va dibuixar, i per tant som risibles, com ell va demostrar. Hi ha moltes coses de la nostra realitat sobre les quals Berlanga podria fer escenes de pel·lícules seues: els casos de corrupció del cas Gürtel, "bigotes" i "trages" inclosos; locutors de Canal 9 a punt d'ofegar-se en una gota freda; falleres eixint a la processó del Cristo com va passar enguany. És fàcil trobar imatges "berlanguianes" al nostre voltant. Tristament fàcil.

Berlanga ens va retratar molt bé, sí. Per a desgràcia nostra i genialitat seua.

divendres, 19 de novembre de 2010

Pepet i Marieta: "Me moles"

Divendres ve de gust una entradeta musical, i més encara si és de Pepet i Marieta, un grup festiu i de les nostres terres. Amb la cançó "Me moles" l'han encertada de ple: la lletra, la música, i el vídeo. Un vídeo fet amb aportacions d'amics i seguidors , que van respondre a la crida feta des del grup: volien imatges de gent besant-se i estimant-se. El resultat és un videoclip carregat de tendresa, bon humor i vibracions positives, i en el qual podem reconéixer algunes persones i llocs coneguts. Tot un encert, enhorabona!

dijous, 11 de novembre de 2010

Literatura de butxaca / 1

«¡Tots hem nascut per conquerir l'univers i no conquerim ni una merda! L'univers és bell, però no es deixa [...] clavats a la platja com uns Tàntals, ¡davant tot l'univers, que és bell que fa venir esgarrifances! Mira'l un capaltard de darreries de tardor per adonar-te'n. ¿Per què és tan bell si no el podem posseir? ¿Per què aquesta fam immensa i aquest immens univers si no estan fets l'un per l'altre?»

Joan Sales, Incerta glòria (1956), tercera part, capítol I

dissabte, 6 de novembre de 2010

Preferències

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 757 (5 de novembre de 2010)

Llegeixo aquests dies que els tribunals de justícia estan anul·lant alguns reglaments lingüístics a Catalunya basant-se en la sentència del Tribunal Constitucional que el català no pot ser "llengua preferent" a l'administració. La notícia té més importància de la que sembla, com a mínim per a aquells que ens importa una mica la situació de la nostra llengua.

En molts àmbits de l'organització social democràtica existeix allò que s'anomena "discriminació positiva". Si volem aconseguir que dones i homes siguen iguals en drets, hem d'afavorir els drets de les dones, que són les que han estat i són discriminades. Per assolir el respecte a la natura, hem de defensar-la per damunt d'altres paràmetres. Cal treballar pels sectors més desafavorits, ajudar els empobrits, protegir la infància. El feble té preferència. Però pareix que allò que és vàlid en altres àmbits, no haja de ser aplicable a les llengües.

El català, no ens enganyem, no és una llengua com les altres. Almenys, no és una llengua com el castellà, el francés o l'alemany. Ha patit un procés d'arraconament i regressió durant molts segles, que l'han deixada exhausta a les portes del segle XXI, davant d'un món globalitzat i sense les eines socials i de comunicació necessàries. Lleis, normatives i persecucions han fet, per exemple, que fins fa vint-i-cinc anys, mai (repeteixo: mai) s'hagués ensenyat a les escoles d'un poble com Benicarló. Fa quatre dies, com qui diu. Segons com, encara és un miracle que la llengua haja sobreviscut.

Encara que s'ensenye a l'escola, el valencià (el català de tots) no és encara una llengua "normal". Només cal veure quina llengua aprenen els immigrants: el castellà, perquè el valencià no els fa cap falta, no té utilitat social. Per això les administracions han de tenir una cura especial, una atenció "preferent" pel valencià. Cal protegir el feble si no volem que acabe enfonsat. Què és el català davant del totpoderós castellà? A més, si no el defensem nosaltres, qui ho farà en el nostre lloc?

En igualtat d'ús, valencià i castellà no estan en igualtat de condicions. Donant-los la mateixa categoria i importància, deixarem morir la llengua que ens identifica com a col·lectivitat. Si són tractades igual, el valencià perd. Necessita, sí, que les administracions li donen preferència, per a servir d'exemple a la societat. Per a convertir la nostra llengua en una cosa útil, encara que siga de cara a l'administració, i transmetre la idea que és necessària, digna. Ha de ser la llengua prioritària perquè és una espècie en perill que necessita protecció.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Retalls de premsa / 2

Un dia d'aquests parlaré sobre la sentència del Tribunal Constitucional que elimina la possibilitat que el català siga "llengua preferent" de l'administració. De moment, he llegit aquest article d'Antoni Puigverd a La Vanguardia. Alguns dels arguments que exposa són coincidents amb els que estic pensant aquests dies.

Una lengua entre peligros
Antoni Puigverd

Los hablantes del castellano no son culpables de los pasados siglos de persecución del catalán, aunque parecería lógico esperar de ellos cierto sentido de la compensación. En todas las democracias de verdad existe el concepto "discriminación positiva", que protege el desarrollo de aquellas especies naturales o sectores sociales que han sido gravemente perjudicados por la historia. La sentencia del Tribunal Constitucional, aunque con prosa distante y gélida, reconoce esta posibilidad compensatoria. Este es el camino legal que hay que profundizar a partir de ahora. Defender la compensación del catalán ante la judicatura; y combatir el mito liberal, el último argumento de los que reclaman la regresión del catalán a los espacios íntimos. (...)

Si en voleu llegir més, el teniu ací.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ha mort Joan Solà

Avui ha mort Joan Solà. La notícia m'ha sorprés aquesta tarda quan m'he assegut davant l'ordinador i he començat a posar els papers virtuals en ordre. Solà era un dels filòlegs més importants amb què comptàvem, i els seus articles divulgatius eren un punt de referència per a molts. A més, va demostrar sempre una consciència cívica i nacional de primer ordre.

No són bons temps. Fa un mes moria Joan Triadú, avui Joan Solà. Anem perdent els referents, com diu Joan Josep Isern, i no sembla que hi haja recanvi visible. A més, avui s'ha sabut que els tribunals posen nous entrebancs a la presència pública del català. Tot un símbol. Joan Solà avui mor dos cops.

No és un bon dia, no.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

El signe dels temps

Fa poc m'he comprat el CD de Senior i el Cor Brutal L'experiència gratificant, on hi ha algunes cançons molt recomanables i sorprenents. Com aquesta que comparteixo avui amb vosaltres, "El signe dels temps", fresquíssima i optimista, tot i que en realitat la lletra, que teniu a sota, no ho és tant. Ve a ser com un exorcisme musical contra les coses que ens deprimeixen.

Per cert, la cançó va tenir el Premi Ovidi a millor cançó de l'any 2009. Un exemple més que en l'actual panorama de la música en valencià hi ha coses que com a mínim val la pena escoltar. El problema és que cadascú s'ha de buscar la vida per a conéixer-les.



(Nota: aquesta lletra és la que se sent en el video. La versió del disc inclou unes quantes "proclames" més en el tram final de la cançó, no recollides en el llibret de les lletres)

El sol entra en les cases
i les muntanyes s'obrin el cor
mentres les nostres vides passen
i no separen el riure del plor.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

El món encara pega voltes
i no s'assusta de lo que som
quan les cançons ja no ens somouen
i ens fan vergonya les emocions.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

I si no estàs sol
estàs amb qui no vols.
Que pobres som,
que sempre ho volem tot.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

Però lo pitjor de tot,
què és lo pitjor de tot?
El càncer de la societat
la sida del segle XXI.
Lo que agobia l'existència,
lo que erosiona la dignitat.
Lo que separa les parelles
...
El puto messenger.

Jo no sé la gent quan ho entendrà:
que tots som immigrants.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

El Maestrat i les Terres de l'Ebre


El llibre El perquè de la vegueria ebrenca, de Jordi Jordan Farnós (Onada Edicions, 2010), porta un subtítol molt aclaridor: Breu repàs de la geografia històrica de les Terres de l’Ebre. En efecte, l’autor, tortosí, ressegueix com al llarg de la història s’ha estructurat administrativament la comarca o regió que té Tortosa com a capital històrica. Des de la Ilercavònia ibera, passant pel bisbat de Tortosa, la vegueria de l’època medieval, i fins a l’annexió a la província de Tarragona, els intents republicans de recuperar l’autonomia del territori i la situació actual.

Es tracta d’una obra molt breu (70 pàgines) que exposa de manera molt directa i entenedora una història que, encara que no ho puga paréixer, ens és molt propera. Hi podem descobrir, o redescobrir, els estrets vincles territorials entre el Maestrat i el sud de Catalunya. Uns vincles que avui dia testimonia el fet que tots dos territoris pertanyen al bisbat de Tortosa, divisió eclesiàstica establerta en època visigòtica sobre un antic substrat comú.

Per exemple, és curiós veure com, quan la Corona d’Aragó va conquerir Tortosa i es va aturar al Sénia, es van redactar els Costums de Tortosa amb la voluntat que arribaren a regir els territoris de més al sud, que ja havien format una unitat durant l’època romana, visigòtica i àrab. En canvi, amb la conquesta del Regne de València per part de Jaume I, s’esmicolà la unitat del territori. Certament, fou per un atzar històric que actualment no siguem administrativament tortosins.

Jordan aporta elements de reflexió sobre la relació entre els territoris al nord i al sud del Sénia. Una relació que els filòlegs han estudiat en profunditat, ja que el Maestrat i els Ports s’adscriuen lingüísticament al mateix dialecte que Tortosa, un dialecte que corrobora amb la seua mateixa existència transfronterera la unitat de la llengua. Qualsevol persona d’una certa edat, d’altra banda, recorda encara com la gent de Benicarló tenia una tendència natural cap a les terres ebrenques: hom anava al metge i a fer altres gestions a Tortosa, per exemple.

Paradoxalment, la divisió autonòmica de la democràcia ha afeblit la consciència d’aquesta unitat. Cada cop té més pes la capital de província, un Castelló que històricament ha tingut ben pocs vincles culturals amb el Maestrat. Aquesta pèrdua de relació amb les Terres de l’Ebre comporta la pèrdua o el debilitament d’alguns dels nostres trets d’identitat més propis.

El llibre de Jordi Jordan serà presentat a Benicarló el proper divendres 22 d'octubre a les 20 h, a la Penya Setrill, en el marc dels Divendres Literaris que organitza Alambor.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 754 (15 d'octubre de 2010)


dilluns, 11 d’octubre de 2010

El valencià a la biblioteca

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 753 (8 d'octubre de 2010)

Vaig amb els meus fills a la Biblioteca Municipal, i ens passem una estona remirant llibres de la secció dedicada als primers lectors. Me n'adono que són molts més els llibres en castellà que en valencià. En arribar-nos al taulell de préstec, li ho comento al bibliotecari de torn. Em respon amb vaguetats que no m'acaben de convéncer. Tot sovint m'arriben catàlegs d'editorials valencianes i catalanes amb col·leccions de llibres infantils, i no en veig gairebé cap a la biblioteca.

No són els únics, els xiquets, amb més oferta en castellà. En la secció de novel·la per a adults, el greuge comparatiu és encara més gran. No només és difícil trobar algunes de les millors novel·les publicades en català, sinó que si vols algun dels llibres d'autor internacional, no trobes les traduccions en la nostra llengua: has d'anar a petar al castellà tant si vols com no (em va passar a mi eixe dia).

És incomprensible, pel que fa a la secció infantil de la biblioteca, que el valencià tinga una posició secundària. La pràctica totalitat dels xiquets de Benicarló aprenen a llegir i escriure en valencià, i resulta que quan aquests mateixos xiquets van a la biblioteca troben molts més llibres en castellà. Una incoherència pedagògica, fins i tot. Ja fa un temps vaig escriure que en el nostre poble l'educació sembla anar per una banda i la realitat del carrer per una altra. A l'escola, valencià, però fora, una diglòssia desaforada, un predomini incontestable del castellà. Què estem ensenyant als nostres fills? Que el valencià no serveix per a res en la vida real? O encara: que el que s'ensenya en l'escola no té utilitat pràctica al carrer?

Però és encara més trist si tenim en compte el panorama general de la biblioteca i que aquesta du el nom de l'enyorat Manel Garcia Grau. En el lloc que el poble que el va veure nàixer li ha dedicat, la presència de la llengua de Garcia Grau, aquella en què va escriure tots els llibres i a la qual va dedicar tantes energies, és purament testimonial. Fins i tot folklòrica: el valencià és apte per a llegir els autors de la terreta (no tots), però no val per a la lectura de les grans obres de la literatura mundial, ni tan sols per als best-sellers. I com més va, més s'aprofundeix la discriminació: mireu el butlletí de novetats que hi ha sobre el taulell, o consulteu-lo a la plana web de l'Ajuntament. La majoria de novetats són, de manera aplastant, mes rera mes, en castellà.

No culpo, en absolut, els professionals que treballen a la biblioteca, que fan molt bé la seua feina. No sé qui n'és el responsable, i és possible que tot plegat siga inconscient. Però cal una reflexió a fons i situar el valencià, com a mínim, en pla d'igualtat amb el castellà. I no em val l'argument que la gent llegeix més en castellà. Donem primer les dues opcions, si no juguem la partida amb desavantatge. A més, és una qüestió d'educació social. Si el valencià tinguera una situació normal en la biblioteca, això acabaria fent que la gent s'acostumara a percebre'l i llegir-lo de manera normal. Només així la biblioteca de Benicarló faria honor a la trajectòria i la significació d'aquell escriptor del qual va prendre el nom.

divendres, 8 d’octubre de 2010

9 d'octubre

Demà és 9 d'octubre. De nou celebrem el naixement del poble valencià, i esperem que no estiguem assistint a la seua mort. M'ha vingut de gust avui compartir aquesta magnífica cançó de Pau Alabajos. El video és, diguem-ne, "monòton", però dels altres dos que he trobat, l'un tenia banderes blaveres a dojo, i l'altre no se sentia bé.

A baix teniu la lletra.

Demà, pengeu senyeres als balcons. "No podran fer-nos callar". Espero.



Sonen les dolçaines en el carrer Sant Vicent,
més de quinze mil persones volen fer sentir la veu.
Les paraules cobren força, hem fet nostra la ciutat.
Ja s'enlairen les banderes per damunt dels nostres caps.

Missatges d'esperança en els càntics de la gent,
el futur és patrimoni de qui creu en el present.
És tan fàcil contagiar-se de l'eufòria dominant.
Bastirem els nostres somnis sense por a flaquejar.

És València, 9 d'octubre.
No podran fer-nos callar.
Cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

Caminem com sempre, avançant contracorrent.
La revolta és quotidiana, hi ha molta feina per fer.
Salvarem tots els obstacles, és qüestió de voluntat.
Construirem una utopia amb les nostres pròpies mans.

Redreçarem la història, mamprendrem un nou camí,
girarem la vista enrere, lluitarem contra l'oblit.
Aprendrem de les errades que hem comés en el passat,
escriurem en les façanes que estem farts de claudicar.

És València, 9 d'octubre.
No podran fer-nos callar.
Cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Educació i realitat

Arran d'un article que he escrit per a La Veu de Benicarló d'aquesta setmana, m'ha vingut al cap que fa temps n'havia escrit un de relacionat. Regirant per l'ordinador, l'he trobat, i m'he sorprés en veure que havia estat publicat el gener de 2003; fa gairebé vuit anys! El més trist no és només que el temps passa molt ràpid, sinó que les coses de què parla l'article segueixen igual. Almenys jo ho veig així, i per això m'ha semblat curiós donar-li una nova vida.

Educació i realitat

És una constant social demanar a l’educació dels xiquets grans coses que han de canviar el món. En l’educació dels menuts hi fiquem moltes esperances. Així, l’escola intenta fomentar els valors solidaris, la pau i l’ecologia: el premi Xavier Arín que es lliura aquesta setmana és una mostra d’aquest afany. Els xiquets planten arbres el dia de l’arbre, fan actes a favor de la pau i la solidaritat, són instruïts en el reciclatge dels residus. També en l’aspecte lingüístic, l’escola és un exemple: actualment, gairebé tot l’ensenyament primari a Benicarló és en valencià. L’escola és una societat perfecta en petit.

Tanmateix, fora del món educatiu la realitat social no ajuda gens ni mica a desenvolupar aquests valors. Es dóna la paradoxa que la societat carrega la responsabilitat de tota l’educació a l’escola i a l’institut mentre que la família, els polítics i la societat civil no només se’n desentenen sinó que promouen actituds contràries. Fins al punt que els xiquets es fan grans i, en comptes de canviar l’entorn, canvien ells.

Així, no servirà de res que intentem educar els menuts en convivència i tolerància, si després, a casa i al carrer, senten segons quins comentaris sobre els immigrants i la mesquita de Benicarló. Molta consciència ecològica i reciclatge a les classes, però després l’Ajuntament és el primer que no s’implica seriosament ni fa campanyes conscienciadores per als grans. Per a què una educació en valencià a tots els nivells, si després a les llibreries gairebé tots els llibres són en castellà? Estem fent que l’educació dels nostres xiquets siga una ficció desconnectada de la realitat, estem fent que els valors positius cap als quals ha d’avançar una societat (ecologia, tolerància, normalització lingüística) queden reduïts a un joc de nens, un tema de redacció infantil que no cal prendre’s seriosament.

dijous, 30 de setembre de 2010

Adéu a Joan Triadú


M'assabento, per una notícia sentida breument a la ràdio del cotxe, de la mort de Joan Triadú. M'impacta gairebé personalment. No només perquè Triadú és un personatge de referència de la cultura catalana posterior a la guerra civil, ni perquè ocupe un capítol destacable de la meua tesi doctoral, sinó sobretot perquè el vaig conéixer personalment. I perquè és un personatge que simbolitza tot un període de la cultura catalana.

Joan Triadú fou una peça fonamental del procés de recuperació de la cultura catalana durant el franquisme. Com a crític literari, féu un paper de pont (com també el féu Maurici Serrahima, més en l'àmbit personal) entre les generacions d'abans i després de la guerra. Per als joves que descobrien la cultura catalana, d'amagat, era com una mena de germà gran, tot i que encara era jove. Però tenia el prestigi d'haver format part del nucli de la revista clandestina Ariel, i l'aurèola de crític i autor d'antologies molt polèmiques ("Triadú tria dur", es podia llegir a la revista Ressò el 1951).

La seua tasca per la difusió de la cultura catalana, amb una actitud de resistència militant, fou incansable, com ell ho explica en les seues Memòries d'un segle d'or, publicades fa dos anys. Per a alguns sectors, era dogmàtic i intransigent, però és innegable que sense la seua aportació tant a nivell de crítica literària com de professor de català fou de primer ordre.

El 10 de maig de 1999, Joan Triadú va tenir l'amabilitat de rebre'm al seu pis de l'avinguda Príncep d'Astúries de Barcelona. Tot i la meua joventut de becari i la seua condició de patum, fou enormement cordial, i em parlà amb simpatia dels autors que jo estudiava: Joan Sales, Blai Bonet (alguna de les anècdotes les vaig incloure a la tesi). I és que Triadú forma part de tot un període molt concret de la literatura catalana en què resistència, catalanisme i cristianisme formaven un tot indestriable. Triadú feia durant els cinquanta una crítica en què defensava una literatura compromesa amb la dimensió transcendent de l'home, però ben allunyada de la beateria.

Amb Triadú (com quan morí, fa uns mesos, Núria Folch) mor part de tota una època. És un tòpic, ja ho sé, però poques vegades tan proper a la veritat. Valga aquesta entrada escrita ràpidament per recordar-lo. Però us en recomano una de millor, la de Joan Josep Isern al seu bloc.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Lectures d'estiu (i III)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 751 (24 de setembre de 2010)

L'estiu, que ara ja em sembla llunyà, no hagués estat el mateix sense la lectura d'un llibre sorprenent: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline (Edhasa). Un altre llibre "de pes", d'aquells que sols deixar per a les vacances. També feia anys que el tenia pendent, i intuïa que no era el que se'n diria una lectura "refrescant", com diuen els periodistes que ha de ser tot a l'estiu. I no, no ho era.

Novel·la publicada en 1932, la perspectiva adoptada pel narrador em va semblar inèdita. El protagonista, Ferdinand Bardamu, amb molts trets autobiogràfics de l'autor, mostra un rebuig i un fàstic absolut cap a tota la societat de la seua època. Per a ell, tot és una mentida vil i repugnant: el patriotisme, la guerra (el llibre comença amb la participació del protagonista en la Primera Guerra Mundial), l'amor, les relacions socials, el treball... I això expressat amb un llenguatge col·loquial. Bé, més que col·loquial, vulgar, fins i tot sovint groller i obscé.



No sé molt bé com devia ser rebut el llibre en la seua època, però dubto que passés indiferent. És una obra destroyer, que ho vol rebentar tot, i permet una lectura totalment actual. La visió de la vida humana que en resta és desencisada, escèptica, d'un nihilisme radical i lúcid. I l'obsessió per la mort, que converteix en absurd tota la resta, travessa tota la novel·la.

Vaig acabar els darrers dies que em quedaven abans de l'1 de setembre amb dues novel·les catalanes curtes. La primera, La bogeria, l'única novel·la de Narcís Oller, crec, que encara no havia llegit. Oller va ser el principal novel·lista en la nostra llengua del segle XIX. Vaig trobar que era la seua novel·la més "moderna", relativament parlant: és la narració del procés de demència d'un home, però sempre vist a través d'altres persones. Això fa que siga més àgil i amb més diàleg que altres obres de l'època. De fet, he decidit que la faré llegir als meus alumnes de Batxillerat quan explique aquell període. A veure què passa.

L'altra novel·la catalana va ser L'home que es va perdre, de Francesc Trabal (Quaderns Crema). Jo no havia llegit mai res de Trabal, un autor que, diuen, s'ha de redescobrir. És d'aquells escriptors que van destacar durant els anys vint i trenta i després foren engolits per l'exili. Aquesta novel·la té molt d'humor absurd, una mica sembla un antecedent de Pere Calders. De fet, s'hi entreveu el gust per la broma surrealista i avantguardista. Realment, em va semblar destacable, i l'autor injustament oblidat.

O siga, que l'estiu em va procurar paisatges escrits molt variats, com heu vist si heu tingut la santa paciència de llegir-ho. La feina de setembre encara no m'ha engolit del tot i he seguit llegint: Ernesto Sábato, Mary Shelley, Haruki Murakami. Però això ja surt fora de l'estiu, i us ho estalviaré, no patiu.

divendres, 24 de setembre de 2010

Retalls de premsa / 1

He llegit, gràcies a la llista de correu InfoMigjorn que m'arriba quatre dies a la setmana, aquest article de Jordi Caldentey, publicat al Diari de Balears a l'agost. Ja us dic que hi estic força d'acord i que, sí, intento introduir aquests arguments a les meues classes.

EL CATALÀ, FÀCIL I ÚTIL

Jordi Caldentey

N'hi ha que diuen que el català és "difícil". I no estic segur si els professors que n'ensenyen combaten prou bé aquesta opinió esguerrada que no treu cap enlloc. Jo no he vist ningú dels qui parlam català, tant si és estàndard com mallorquí, com barceloní com valencià, gens embullat ni una mica a l'hora d'expressar-nos-hi ni de comunicar-nos-hi amb qualsevol altra persona que hi parli. És el mateix argument que dic als qui diuen que el xinès o l'alemany són llengües "difícils". Jo no veig parlar els xinesos entre ells, ni els alemanys, que facin gaire cara de problema, dic jo.

En el món, per tant, no hi ha llengües fàcils ni difícils. Simplement, hi ha llengües que estam avesats a sentir i a fer servir i n'hi ha d'altres que no hi estam avesats. (...)

Si el voleu continuar llegint, el teniu ací.

divendres, 17 de setembre de 2010

Una cançó d'Els Amics de les Arts

Avui vull inaugurar una altra mena d'entrades en aquests Exilis. Val a dir que unes entrades senzilles, sense complicacions ni pretensions (a l'estil de la que vaig fer fa unes setmanes): triar una cançó que em motive especialment, compartir-la amb vosaltres i copiar-ne la lletra, sense més comentari. He de reconéixer que és sovint la lletra, a més de la música, allò que m'acaba fent

Darrerament he escoltat un grup del qual havia sentit a parlar molt, Els Amics de les Arts. Sí, ja sé que faig tard, i que fins i tot van anar fa uns mesos a Vinaròs i jo ni els coneixia i m'ho vaig deixar perdre... En fi, el seu disc L'home que treballa fent de gos em sembla una meravella, ple de cançons que se t'agafen amb la seua barreja de quotidianitat i humor. Potser un altre dia en parlaré més. De moment, música i lletra de la cançó "Jean-Luc":



Ens vam retrobar una nit d'estiu
en un cicle especial de cinema francès a la fresca.
El meu pla era tornar aviat
però al final tot es va anar allargant
i els dos vam decidir sortir de gresca.

Se'ns va fer tard.
Va dir: "No agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar,
que al pis hi tinc un quarto exprés per convidats.

I et deixo aquí sobre un cobrellit,
perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs.
Si tens gana o vols aigua, tu mateix,
pots fer, pots fer com si fossis a casa."

La manera com va dir "bona nit" i va picar l'ullet
era fàcilment malinterpretable.
Vaig augurar una nit per la posteritat,
fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom
difícilment igualable.

I allà no passava res,
només aquell silenci trencat pel meu somier.
Potser no era el seu tipus, millor que no fes res.

I en una paret al fons,
imprès en blanc i negre hi havia un pòster d'en Godard,
potser podria dir-me perquè em ballava el cap.

Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc. (2)

Ell va dir que en casos com aquest
no es tracta de ser més guapo o de ser més lleig,
sinó d'estar convençut de fer-ho.

Jo vaig dir-li: "Ja, però si ara hi vaig i ella no ho vol,
després què, després tot això
acaba siguent un rotllo patatero."

Em va convidar a fumar,
i en un plano seqüència una frase magistral:
"Una dona és una dona, no et preocupis, tant se val."

L'endemà vam esmorzar,
ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar
ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.

Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc. (2)

dissabte, 11 de setembre de 2010

Lectures d'estiu (II)

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 749 (10 de setembre de 2010)


Després de la decepció que el primer llibre de l'estiu em va procurar, vaig fugir del gènere juvenil, i vaig decidir agafar de la prestatgeria un "totxo" que feia mesos que m'hi esperava: les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales (Club Editor). Una veritable rajola: més de mil pàgines que recullen la correspondència durant més de vint anys entre aquests dos escriptors catalans. El meu xiquet quan el veia sempre deia: "Quin llibre més gros!", i mirava el nombre de pàgines, astorat.

La veritat és que quan vaig comprar aquest llibre no tenia la intenció de llegir-lo sencer, sinó de tenir-lo com un element de consulta. Però vaig començar-lo a llegir, i se'm va emportar. Ha estat sens dubte un dels llibres del meu estiu. Es llegeix veritablement amb interés i fluïdesa. No debades estem parlant de dos dels millors novel·listes catalans del segle XX, que feien literatura fins i tot en les cartes que escrivien.

Joan Sales, a qui admiro per la seua novel·la Incerta glòria, era també editor, i entre d'altres edità potser la novel·lista catalana més important del segle XX, Mercè Rodoreda. Per tant, la correspondència és la pròpia entre un editor i un dels seus autors, que amb els anys serà el de més èxit de l'editorial. Sales, però, saltava sovint els límits de la correspondència "de feina", amb comentaris irònics i entremaliats, que no sé com devien ser rebuts per la distant Rodoreda, molt més reservada. En fi, a qui li agrade la "tafaneria literària", és un llibre de primer ordre, que permet arribar a conéixer molt bé tots dos escriptors.


D'una cosa vaig passar a una altra, i de tant llegir cartes en què es parlava de llibres de Mercè Rodoreda, em van venir unes ganes tremendes de llegir-ne un. Així, vaig alternar la lectura de les cartes amb la d'El carrer de les Camèlies (Club Editor), una de les novel·les de Rodoreda que encara no havia llegit. A primera vista, recorda La plaça del Diamant: també un personatge femení que explica la seua vida en primera persona (si allà era Colometa, ací era Cecília). Però hi ha diferències.

Cecília és una prostituta, per a començar, que es mou per ambients de vegades marginals, sovint sòrdids, tot i que acaba sent una amistançada de luxe professional. La seua vida té moments extrems i de desesperació que són narrats amb aquell punt d'innocència que tenen els personatges rodoredians, i es produeix així una distància entre el to narratiu i els fets narrats que fa un gran efecte. Tot amanit amb aquelles grandíssimes troballes estilístiques que sabia inventar-se la Rodoreda, i amb aquella capacitat per a explicar històries d'allò més cruels com si no passés res.

O siga, que m'he passat mig estiu en l'òrbita de Rodoreda. Un bon patronatge per a encarrilar els viatges de la ment.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Lectures d'estiu (I)

És gairebé tòpic aquests dies, quan es torna a treballar després de les vacances, que els companys de feina t'expliquen, sovint amb una profusió de detalls que no demanaves, els viatges que han fet durant l'estiu. Tu només preguntaves per com havia anat l'estiu, i ells t'expliquen els cinc o sis dies que han passat fora, com si la resta no importés. Bé, jo enguany (i no és el primer) no tinc cap viatge per explicar, i per tant no entraré en la competició de "a veure qui ha fet el viatge més guai". Bàsicament perquè sempre perdo. Els anys que, com a molt, he anat a un càmping familiar del Pirineu, el meu interlocutor indefectiblement s'ha passat un mes voltant-la pel Magrib, o per l'Europa de l'Est, o per Nova York.

O siga, que no hi puc competir. I enguany encara menys que mai, perquè el meu radi d'acció no ha passat d'Ortells i Deltebre. Molt poc glamurós, ja ho sé. Els únics "viatges" que puc explicar d'aquest estiu han estat interiors, i alguns d'ells propiciats per les lectures. Com que seria pedant explicar als meus companys de feina el que he llegit mentre ells m'expliquen els seus apassionants periples, ho faré per escrit. Ja sé que als lectors de La Veu potser no els interessa saber els llibres que he llegit aquest estiu, però, ¿és que a mi m'interessen els viatges dels companys de feina? I tanmateix els escolto.

Un dels primers llibres que vaig llegir, entre finals de juny i inicis de juliol, va ser una novel·la pertanyent al gènere juvenil. De tant en tant me'n llegeixo alguna amb la lloable intenció de, si escau, proposar-la com a lectura als meus alumnes. Es tractava de Passadissos d'ombra (Bromera), del novel·lista gallec Agustín Fernández Paz. M'animava el fet que les anteriors obres que havia llegit d'aquest autor (Cartes d'hivern i Aire negre), una mica terrorífiques, havien agradat als meus alumnes i fins i tot a mi, una coincidència poc freqüent.

Passadissos d'ombra, en canvi, em va semblar previsible i una mica simplista. La novel·la vol tractar la qüestió de la memòria històrica des d'una perspectiva juvenil, és a dir, amb protagonistes adolescents, història d'amor entre dos joves d'extracció social diversa i tot plegat. A partir de la descoberta en un pazo gallec d'un esquelet de l'època de la guerra civil, els protagonistes investiguen, com és de rigor en aquesta mena de productes, fins a descobrir el que passà.

Si a mi, que el tema de la guerra civil m'interessa, la història no em va convéncer, encara menys atrauria l'interés dels meus alumnes addictes al facebook i al messenger (és a dir, a la immediatesa). A més, la qüestió de la "memòria històrica", com sovint passa, estava tractada amb un maniqueisme excessiu. Prou que n'hi havia que tenien més raó que d'altres, però és complicat simplificar-ho. Em recordava d'un acudit del programa Polònia en què Franco apareixia fent propaganda d'un llibre titulat La guerra civil contada por mi, "donde sin maniqueismos, se explica quiénes fuimos los buenos, y quiénes fueron los malos". M'ho recordava, però a l'inrevés. El maniqueisme d'esquerres també embafa.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 748 (3 de setembre de 2010)

dissabte, 4 de setembre de 2010

Avui, dia d'Estellés


Avui, 4 de setembre, se celebra l'aniversari del naixement de Vicent Andrés Estellés, "el millor poeta valencià des d'Ausiàs March", com va dir Joan Fuster. En diverses localitats del país se celebrarà un sopar de pa i porta amb productes de l'horta i la terra i amb versos d'Estellés. A Benicarló, aquest sopar s'ha postposat per al proper dissabte dia 11.

Amb tot, la iniciativa ha anat més enllà i a la blogosfera s'ha estés un homenatge a Estellés per a recordar el seu aniversari, de l'estil dels que entre els blocaires lletraferits solen estendre's (de fet, el meu escrit anterior també responia a una crida similar). La idea és celebrar-ho amb alguns versos del poeta de Burjassot. En aquest cas, la tria és dificilíssima: són tants els poemes d'Estellés que podríem triar! Opto per tant per un que trobo (gairebé) a l'atzar, i que és un dels meus favorits, entre els molts que tinc:

El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, inesperadament,
mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi són un poble, Françoise.

Una breu i aparentment senzilla meravella que podem trobar a L'Hotel París (dins Obra completa 6).

Feliç Dia Estellés.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Màrius Torres

M'afegeixo a l'homenatge a Màrius Torres, que avui hauria fet cent anys. Ho faig amb fragments de la carta que Joan Sales va escriure el 25 de febrer de 1943 quan va saber, des de l'exili de la República Dominicana, la seua mort prematura. Sales va ser gran amic personal de Torres i el primer a editar-lo pòstumament.

"Estimades Maria, Mercè i Esperança:

Què farem, ara, sense en Màrius? Aquí ens hem quedat desmoralitzats. (...) Ens ha costat molt admetre que en Màrius sigui mort: un cop n'hem tingut l'evidència, ens ha costat imaginar el cop que això representa per a nosaltres. Conforme hi anem pensant, ens en donem compte. Aquesta lluita aspra de tota la vida, tenia un sentit; ara en té molt poc. (...) Qualsevol il·lusió que ens hi hàgim fet, seria millor oblidar-la. Els bons se'n van, o arrosseguen una vida aspra i miserable; i encara, n'hi ha poquíssims. De Màrius en neix un cada segle. (...) En Màrius era com un Germà Gran; jo crec que era un arcàngel; ni ell mateix ho sabia, que ho era, però el fet és evident. Només cal llegir els seus versos; són l'eco d'una altra vida.

(...) No sabem imaginar-nos com és ara en Màrius; l'estimàvem sota el seu aspecte corporal, amb les seves ulleres, el seu bigoti, el seu accent lleidatà, el seu somriure seriós, el seu cos tan esquifit que portava el feix d'una ànima tan gran; tots aquests detalls, que li donaven uns límits en el temps i en l'espai, fan mal de recordar, perquè ja no existeixen. Tot plegat és un misteri per a fer tornar boig. (...)"

Fragments extrets de l'edició que en va fer Pilar Puimedon a la seua tesi Joan Sales. La responsabilitat del supervivent (1996)

divendres, 9 de juliol de 2010

Somniem constantment

L'entrada d'ahir em va fer ganes d'escoltar sencera la cançó de Lluís Llach, que feia anys i panys que no escoltava. Musicalment, no és de les meues preferides, però la lletra, i la intensitat amb què Llach la "murmura" o la "crida", les trobo sublims.

Ací teniu la música:



I ací, la lletra:

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa.

SOMNIEU.
Sí, inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
Clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
Clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais
sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir,
que ningú no s’avergonyeixi de cridar:

somniem, sí, somniem constantment,
somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre, i ho esperem tot,
hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència;
sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot.
Volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible.
Millor així, tots ho sabeu, millor així encara que a vegades precipitat,
encara que a vegades bruts, baixos, rastrers,
millor així amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais
sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! Somniem constantment, sempre.
Si ens diuen: ESPEREU MASSA.
Clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens diuen: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot.
Si ens diuen: TENIU MASSA PRESSA.
Clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

dijous, 8 de juliol de 2010

Somniem

De sempre, aquesta cançó de Lluís Llach m'ha posat la pell de gallina. Amb aquest video d'Òmnium Cultural, i amb la que està caient, encara m'impressiona més.

"-Voleu massa!
-És clar que sí. És el nostre dret rabiós i encara més el nostre deure."

"-Espereu massa!
- És clar que sí. I no ens fa cap vergonya ser esclaus de l'esperança."



No deixem de somniar. "El somni d'avui com a possibilitat pel demà." És l'hora de tenir-ho clar.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Haikú d'estiu

Francesc Mompó, des del seu bloc, ens convida a qui vulguem participar a fer un haikú (un poema de tres versos sense rima, d'origen oriental però de llarga tradició en la literatura catalana), a partir d'aquesta imatge:

Jo, que no sóc molt donat a expansions poètiques, aquesta vegada m'he llançat a la piscina, amb més pena que glòria, imagino. Aquí va la meua contribució:

Repòs, sol i ombra,
absència silent
en banc d'amic.

I perdoneu, eh? Només era per a jugar una mica, i segurament influït pel fet d'estar aquests dies immers en l'avantguarda catalana: Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit, van fer haikús molt bons, deliciosos. Millor que llegiu els seus que el meu!

dilluns, 28 de juny de 2010

Cercles narratius


Josep Igual, Fugida en cercles, El Perelló, Aeditors, 2010 ("El riu de lletres").

És obvi constatar que Josep Igual es troba en un dels moments més inspirats de la seua fructífera carrera literària. En els darrers anys està alternant la prosa i la poesia amb fluïdesa, i publicant alguns dels seus millors llibres, amb una freqüència admirable i astoradora. Astoradora perquè la proximitat entre un títol i un altre no actua en contra de la qualitat i el nivell d'exigència dels resultats. Ans al contrari, sembla que la seua trajectòria segueix un camí ascendent.

El darrer exemple en prosa és Fugida en cercles, que continua en la línia de narrativa curta encetada en algun dels seus dietaris i sobretot en el magnífic Faules mamíferes (2007). Ens trobem per tant en l'àmbit del relat breu, de vegades brevíssim (la majoria de contes no superen la pàgina), que configurava aquell recull anterior, però ara fa l'efecte com si Igual s'hi trobés especialment còmode i s'hi deixés anar: les cent noranta-set narracions o proses (si no m'he descomptat) que configuren Fugida en cercles en són el resultat.

Malgrat aquesta prolífica demostració de vigoria escriptora, no es tracta en absolut de "fast-food" literari. Cada conte està treballat amb detall, especialment pel que fa a l'estil, depuradíssim, com sol ser habitual en l'autor: Igual és un mestre en la desautomatització verbal, en fer literatura sobre la realitat sense caure en la banalitat ni la superficialitat, tant lingüística com conceptual, en "dir les coses" d'una manera diferent per tal de renovar la visió que el lector en puga tenir. De la qual cosa se'n deriva un gaudi evident.

En aquest volum, a diferència dels anteriors, m'ha semblat percebre un esforç especial de l'autor per despullar l'anècdota narrativa al màxim, per sotmetre-la a un procés impressionista de deconstrucció metafòrica o adjectiva; per això molts dels relats són un enfilall de sintagmes nominals, sense verbs, en els quals l'acció ha de ser deduïda. És clar que en un recull tan extens hi ha lloc per a tot. Així, en d'altres casos Igual flirteja amb l'onirisme, la qual cosa, parlant de prosa breu, sembla recordar Foix, tot i que les diferències són evidents; en d'altres, amb l'humor, la ironia, fins i tot la boutade; alguns relats són clarament poètics. La diversitat, en aquest cas, no és tanmateix sinònim d'irregularitat.

La temptació fàcil per al lector de Fugida en cercles és passar ràpidament d'una narració a una altra, sense pair l'anterior. Cal evitar aquest perill, perquè cada prosa requereix una contemplació per part del lector, sotmetre-la a una operació semblant a la que els experts duen a terme amb els bons vins: olorar-la, decantar-la, tastar-la a poc a poc captant-ne tots els sabors. Així podrem valorar la reflexió subjacent, o la picada d'ullet, que ens fa l'autor en cada cas. En sortirem clarament enriquits com a lectors, perquè ens farà l'efecte que entrarem, tímids, porucs i maldestres, en el ric món literari a què Igual ens convida.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 739 (25 de juny de 2010)

dijous, 24 de juny de 2010

Manel Garcia Grau, in memoriam


Ja fa unes setmanes, concretament el 6 de juny, tal com recordava Joan B. Campos, van complir-se quatre anys de la mort de Manel Garcia Grau. Escriptor compromés i magnífica persona. Fa dies que penso que he de fer-hi alguna referència, i finalment, apressat, m'acullo al recurs que també ha fet servir Vicent Usó: cedir-li la paraula al mateix Manel. Una bellíssima confessió del seu darrer llibre, Constants vitals.

NUESA

Alguns dels meus companys de treball
encara no han entès
que el deliri que més cou de la meua vida
ha estat, és i serà
-germana, esposa o amant-
la Poesia.
Durant dies i per carrers mig bruts
l'he vetllada, com un amant delerós i abrasiu,
mentre els oceans, els llampecs i el món dormien.
He volgut sempre donar-li el poc que posseïa
a canvi d'un poc de fermesa i de bellesa
i d'alguna nit sense parar de fer l'amor
amb totes les postures que m'han permès
les poques forces que em restaven.

Vaig creure que el món seria meu
si era capaç de posseir el do i la nafra de la paraula
i m'he adonat que, al capdavall, sols sóc,
apassionat i humil,
un home que neda, tot nu,
enmig de les marees.

Manel Garcia Grau, Constants vitals, Bromera, 2006.

diumenge, 20 de juny de 2010

El meu país botànic

Divendres dia 11, i amb motiu del Dia del Medi Ambient que s'havia esdevingut uns dies abans, l'Associació Cultural Alambor va tenir la bona pensada de convidar Ferran Royo a presentar el seu llibre Plantes del Port. Bé, en realitat es tracta d'una obra col·lectiva del Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, del qual forma part Royo. Són tres volums que han anat apareixent en els darrers dos anys i que pretenen inventariar el patrimoni botànic del "Port", les muntanyes que van de la Pobla de Benifassà a Paüls i de Beseit a Tortosa.

La presentació va ser espectacular. Bé, els que hem tingut la sort de treballar amb Royo en algun institut de la comarca ja sabíem del domini que té de la qüestió botànica de les nostres terres, les que estan a banda i banda del Sénia. Però no es tracta només -que ja és molt- d'una qüestió de coneixements. Ferran és un home interdisciplinar, un home del renaixement. A partir d'una planta (que la resta de mortals, infeliços ignorants, trepitjaríem caminant per la muntanya sense ni adonar-nos-en), ell i els altres coautors del llibre són capaços de fer un viatge astral que ens porta per la cultura popular, el folklore, la filologia, la història, i tot el que vinga bé.

No es limiten a descriure una espècie, sinó que parlen de propietats curatives tradicionals, dites populars, els llocs concrets on es pot trobar, qui i quan la va estudiar a les nostres terres, l'anecdotari de les diverses troballes. L'estil del llibre és alhora especialitzat i amé, tot un calaix de sastre que permet una lectura transversal per a no especialistes, sense deixar de ser científicament rigorós. Em recordava les entrades del Diccionari etimològic de Joan Coromines.

Mentre escoltava l'astoradora exposició de coneixements de Ferran, jo pensava que aquella obra venia a ser una peça més de tota una realitat territorial. A través de les seues paraules, se m'hi feia present tot el paisatge (Pi Gros, Puig de la Nau, Ulldemó, Serra d'Irta, Pena-roja) d'un país, petit, ignorat, a cavall de dos o tres "administracions autonòmiques" com ara en diuen: el territori que correspon a grans trets a la diòcesi de Tortosa. I m'adonava de la consciència d'unitat cultural i lingüística d'aquestes comarques, malgrat tot. Seré un exagerat, direu. Potser sí, però vaig comprendre que dir el nom de les plantes (petites, humils, bellíssimes) és també una manera, i de les millors, d'apropar-nos a la terra en què hem nascut i estimar-la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 738 (18 de juny de 2010)

diumenge, 13 de juny de 2010

Cinc anys sense Jesús Moncada


Avui fa cinc anys que va morir Jesús Moncada, el novel·lista de Mequinensa que va aconseguir crear un món propi com pocs altres autors catalans de les darreres dècades. Em vull sumar a l'homenatge blocaire d'avui que proposa el bloc Provisionals, tot i que no he llegit tota l'obra de Moncada, i de les meues lectures en fa uns quants anys. La meua experiència moncadiana es limita a Camí de sirga, Calaveres atònites i El cafè de la granota. I moltes ganes de seguir amb la resta.

Com gairebé tothom, vaig llegir Camí de sirga i en vaig quedar enlluernat. Això va ser la primavera de 1992, i encara guardo la fitxa que vaig fer-ne amb les meues impressions de lector. Valga el que aleshores vaig escriure per a mi mateix com a record de Moncada, i perdoneu les ingenuïtats dels meus curts vint anys rendits davant del mestre.

Camí de sirga

"Açò és una gran novel·la. I no cal preguntar-se gaire estona per què: n'hi ha prou amb llegir-se'n les primeres planes. En ma vida havia vist un domini tan al·lucinant de la sintaxi: al principi hom, desacostumat, s'ha d'aturar i rellegir paràgrafs sencers perquè s'ha perdut. I no cal parlar-ne del lèxic. Només per aquestes característiques el llibre seria de tenir en compte. Però ens trobem amb l'argument, tan ben filat, teixit sense despassar-se ni un fil, com un jersei de punt fet per mans primoroses de les que ja no en queden. I certament no hi ha persones que controlen tant aquest complicat art de fer novel·les com Moncada; i amb una sola novel·la en tingué prou per a demostrar-ho. Per últim, és una gran novel·la perquè ha rebut una crítica unànime: matrícula d'honor; i els lectors l'han feta un dels pocs best-sellers de la literatura catalana.

Fins ací el que han dit tants ja abans de mi. Ara valoracions més subjectives. Es narra ací la història d'un poble, des de la Gran Guerra fins 1970-i-escaig, quan va ser cobert per un pantà: la vila de Mequinensa. L'autor s'enfonsa amb calma i domini en tot un univers, ens explica la palpitant vida de la vila a través d'aquells fets que van deixar petja en la memòria, aquells personatges més rellevants. Tot inventat. No hi ha diàleg, però està molt ben fet: no en cal. L'autor arronsa i estira la seua prosa com dominant un cavall, amb seguretat i sang freda. I tot això sense oblidar fortes dosis d'ironia i amargor quan calen. Però sempre, omnipresent, s'endevina a sobre de tot al gran novel·lista, aquell que crea i mana autoritàriament sobre la seua creació. Però el llibre no està encorsetat: és àgil, divertit i picardiós en moltes ocasions, flueix tranquil·la i plàcidament com les aigües de l'Ebre.

Absolutament genial. Qui pogués escriure ni la meitat de bé que aquest senyor (en eixe aspecte, el llibre és força desmoralitzador)."

divendres, 11 de juny de 2010

Arinyó en estat pur

La trajectòria literària de Manel Joan i Arinyó és prou coneguda en el món de les lletres valencianes. Amb gairebé trenta anys de prolífica dedicació a l’ofici d’escriure, ha publicat desenes de llibres que li han permés esdevenir un dels autors més representatius de la novel·la valenciana actual i tocar una gran diversitat de gèneres. Entre aquests hi ha l’autobiografia novel·lada, que va practicar a Les nits perfumades (1989) i Com la flor blanca (1991), en què s’apropava als primers anys de la seua vida. Ara, amb Fem un trio, Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009, torna a fer de la seua vida matèria novel·lística, si bé amb una presència de l’autor molt més directa, que l’emparenta més amb el llibre de memòries.

Joan i Arinyó narra en Fem un trio, que té per aclaridor subtítol El fascinant món de la ploma (aclaridor perquè el títol té una funció provocadora), els seus primers anys d’escriptor, en concret els compresos entre 1978 i 1988. El resultat és un enfilall, més o menys fragmentari, d’anècdotes, majoritàriament divertides, viscudes en primera persona mentre mirava d’obrir-se camí en el camp de la literatura.

L’escriptor de Cullera recorre a un registre en el qual se sent molt còmode: l’humor, la ironia, la deformació grotesca de la realitat, que li permeten transformar en joiosa matèria literària elements que a les mans d’un altre autor no tindrien ni la meitat de grapa. Qui haja sentit l’espurnejant oralitat d’Arinyó podrà fer-se una idea del to que pren la narració de les seues vivències d’escriptor emergent. L’autor té la capacitat, gens fàcil i molt treballada, de convertir en divertits els fets que es proposa narrar, i per tant de crear literatura sobre la vida, la pròpia en aquest cas. El llenguatge, molt viu i entre col·loquial i elaborat, en un aconseguit equilibri, hi contribueix i no poc.

El llibre configura, més enllà dels detalls biogràfics de l’autor, un panorama molt acolorit de les relacions literàries al País Valencià dels vuitanta. Dóna detalls del funcionament, sovint ben particular, de l’ambient cultural valencià de l’època: editors, escriptors, premis literaris... Val a dir, però, que quan els detalls poden ser denigrants, silencia els noms, tot i que de ben segur molts lectors iniciats en les coneixences del món literari i editorial valencià els hi sabran identificar. Per a aquests, la lectura del llibre té un al·licient afegit.

D’altra banda, hi apareixen molts escriptors que Arinyó tractà per algun motiu: Martí i Pol, Pedrolo, Capmany, Damià Huguet, entre d’altres. En aquests capítols l’autor abandona la seua sornegueria habitual per a elaborar uns retrats en què manifesta la seua admiració. Són passatges en què predomina l’emoció i el sentiment.. La qual cosa no està en contradicció perquè de vegades, com en els casos d’Estellés i Fuster, els episodis narrats siguen humanitzadors i, per tant, desmitificadors.

En definitiva, Fem un trio és una lectura engrescadora, que juga sense satisfer-la del tot amb la tafaneria del lector, per a mantenir-lo lligat amb un somriure als llavis, quan no amb una franca i oberta rialla. Una demostració més del contrastat ofici d’Arinyó i de la seua capacitat satírica. Un llibre que sembla demanar a crits una continuació, per tal que l’autor cullerot ens acabe de narrar les seues vicissituds literàries i paraliteràries en anys posteriors. Una continuació que, sembla, ja va guanyar el darrer premi Enric Valor de novel·la.

Publicat (una mica més breu) a La Veu de Benicarló, núm. 722 (22 de febrer de 2010)

dimarts, 8 de juny de 2010

El poeta

Recentment, he ensopegat un text del poeta anglés del XIX Thomas Carlyle que, tot i que ja el coneixia de fa anys, no recordava. Perdoneu la pedanteria si el poso en l'original, però així l'he trobat:

The poet
He is the light of the world, the world's Priest: -guiding it, like a sacred Pillar of Fire, in its dark pilgrimage through the waste of Time.
Thomas Carlyle, On Heroes

I perdoneu-me de nou, i encara més, si goso traduir-lo (s'admeten correccions):

El poeta
Ell és la llum del món, el sacerdot del món: guiant-lo, com una sagrada Columna de Foc, en el seu fosc pelegrinatge a través de la devastació del Temps.

Fa dies que el tinc en un post-it a la pantalla de l'ordinador. I ara, després de llegir la darrera entrada dels Salms de Josep Porcar, m'ha vingut de nou als ulls i al cap.

El poeta, l'escriptor, com a guia, desvetllador del poble i la humanitat en els foscos temps que vivim. Compromís de la poesia i la literatura. Compromís amb la col·lectivitat.

dilluns, 31 de maig de 2010

Dia del Blocaire en Crisi 2010

Em sumo a la iniciativa de bloGuejat, en part per interés propi. Porto uns dies de crisi, efectivament, en el meu bloc. En el meu cas, però, no és ben bé una crisi creativa, sinó una invasió de feina del "món real", de la remunerada, que no em deixa temps per a res més. Ai, tindria tantes coses a dir amb un dia de trenta-sis hores! Prometo tornar algun dia.

divendres, 7 de maig de 2010

Estellesiana

Divendres van concloure les jornades d'homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha organitzat l'associació Rodonors Invictes amb el suport de l'IES Joan Coromines. Han estat uns actes sorprenents, d'un nivell i qualitat de primer ordre. Música, poesia i erudició acadèmica en un còctel molt ben elaborat que ha comptat amb la complicitat d'un públic fidel i nombrós.

És una llàstima que els polítics, especialment els que se suposa que són el govern de tots els benicarlandos (no només els de la seua corda), no hagen estat a l'alçada, donant suport a la iniciativa encara que siga assistint-hi. En fi, tampoc ens ha d'estranyar, fa temps que els nostres governants ens veuen, a molts, com a enemics, només per pensar diferent d'ells. Són els problemes d'una formació democràtica deficient, un tret comú per desgràcia a bona part de la societat valenciana.

Però tant fa. S'ha posat de manifest que hi ha un sector important de Benicarló que s'identifica amb els valors que representaven les jornades estellesianes: defensa d'una cultura pròpia, reivindicació dels nostres escriptors, ambició intel·lectual i de plantejaments, estimació per les nostres arrels i la nostra identitat com a poble, exigència de la normalitat lingüística i nacional. L'assistència constant al llarg de tres setmanes va demostrar que som molts els benicarlandos que creiem en això. Hi ha un col·lectiu social que hi creu, sense complexos, i ho demostra quan se'ls presenta un programa ben fet i atractiu.

Ara que ja ha acabat tot, voldria que no acabara tot. Ara que les jornades sobre Estellés han passat deixant-nos un regust tan engrescador, caldria no deixar perdre aquest esperit. Caldria aplegar les voluntats que suraven en la mitja llum d'aquell saló d'actes, impedir que s'esvaïren com el fum. Som molts, i en tenim ganes, i ja ens anem reconeixent. No hem de tardar tant de temps a tornar-nos a veure: l'exili interior és molt dur i ens necessitem.

Hem de prendre exemple del que ha fet la gent de Rodonors Invictes, i cal que els que ara érem espectadors pugem a dalt de l'escenari a prendre el relleu. Ens han ensenyat com es fa. Hem de continuar donant aire al caliu, ara uns i ara altres, i que tots junts ens donem suport, treballant per un futur més digne, més nostre, que siga millor que el que tenim. Un futur que, no en tinc cap dubte, ens mereixem. Un país que ha parit un Estellés mereix això i més.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 733 (14 de maig de 2010)

dimarts, 4 de maig de 2010

K. L. Reich

Al fil de la lectura del llibre d'Arinyó a què em referia l'altre dia, he tornat a fullejar un clàssic de la "literatura concentracionària" en català: K. L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella, que passà quatre anys a Mauthausen. Per a mi, es tracta d'un dels millors exemples d'aquesta espècie de subgènere novel·lístic, ja que no es limita al testimoniatge, sinó que el combina amb encert amb una reflexió sobre la condició humana, com també han fet d'altres novel·listes europeus.

Amat-Piniella, evitant l'ús del narrador en primera persona, no fa només de la narració un enfilall de fets cruents que denuncien les condicions de vida al camp de concentració, sinó que a partir d'aquella experiència extrema del mal, s'obre a una reflexió sobre els límits de l'home, la capacitat per retornar als instints més primaris i la resistència a la deshumanització.

Emili, protagonista i alter ego de l'autor, s'adona que el camp de concentració pretén "l'embrutiment total de l'home" i "la negació de la condició humana": "El nazisme provava d'anihilar físicament els seus enemics i, per si no ho aconseguia totalment, preparava l'atmosfera que pogués anul·lar-los moralment per sempre més". Emili pren la determinació de resistir el que anomena "esperit del camp": el mal moral, l'embrutiment, la indiferència davant la mort.

No és fins al darrer capítol, amb l'alliberament del camp, que Emili sent "el triomf real de l'Home sobre l'esperit del camp nacional-socialista". Aquest "Home" és la massa d'innombrables homes anònims, que són els que "han guanyat la guerra amb les seves sofrences i la seva humanitat": "una massa que ho ha donat tot sense queixar-se, una massa desconeixedora del valor del seu sacrifici que és la més profunda palpitació del món". A través del sacrifici, la humanitat s'ha redimit i ha sortit victoriosa de la prova.

Un gran llibre que caldria revisitar tot sovint. Una mostra de primer ordre de com les experiències límit de la primera meitat del segle XX abocaren la consciència europea a una finestra des d'on observar la capacitat humana per al mal i, en l'infern, redescobrir-hi els valors més plenament humans.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Dolorosa memòria


La recent lectura de Fem un trio, de Manel Joan i Arinyó, em van fer venir ganes d'agafar algun altre llibre d'aquest novel·lista, i seguint una recomanació d'ell mateix he estat llegint aquests dies 10.193 - Escuma de mar (Perifèric Edicions, 2004). Es tracta de la narració en primera persona de les vivències de Joaquín Mas al camp de concentració nazi de Gusen. Pel que explica Joan i Arinyó en la nota de l'autor final, la novel·la és "una adaptació literària i resumida" de les notes d'aquest exiliat republicà, que li han arribat per vincles familiars.

Com sol passar en les novel·les del que s'ha anomenat sovint "narrativa dels camps de concentració" (que compta en la literatura catalana amb precedents il·lustres com K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, o Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra), la voluntat de testimoniatge i de denúncia ocupa bona part dels esforços del narrador (més en el cas que ens ocupa que en els precedents esmentats). Tot i que el to adoptat per Arinyó defuig la morositat en les descripcions dels cruels actes i vivències que s'hi narren, com si estigués commogut per allò que narra. Deixa que la simple presentació d'aquells fets puga penetrar, per la seua pròpia força, en l'ànim del lector.

Amb tot, la realitat presentada no pot ser més crua i dolorosa. Els treballs inhumans a què eren sotmesos els interns d'aquells camps, les tortures físiques i psicològiques, els tractes vexatoris, la fam extrema. Sobretot la fam era una qüestió que obsedia Joaquim Mas: és impactant llegir els estratagemes que s'enginyaven per tal d'aconseguir augmentar la ració diària de naps o de patates.

Hom no pot deixar de sentir-se corprés, una vegada més, per les duríssimes experiències que van viure els catalans i valencians que havien lluitat en el bàndol republicà. Als patiments inherents al combat durant la guerra civil, hi hagueren de sumar l'exili, la pèrdua de contacte amb el seu país i amb tots els éssers que estimaven. I encara, per a reblar el clau, molts van acabar als camps nazis i milers hi moriren. Realment, un drama humà de primera magnitud inimaginable des de la nostra perspectiva, i del qual tanmateix no fa encara tants anys.

El llibre d'Arinyó és una invitació o una exigència a mantenir viva la memòria tant dels camps d'extermini nazis, com de la sort dels perdedors de la nostra guerra. Un exercici necessari, per dolorós que ens resulte, ara que tants s'entesten a oblidar o a deformar la història.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Falleres a la processó

Aquesta setmana em van comentar uns amics un fet del qual, tot i que ja va passar fa setmanes, jo n'havia restat ignorant fins ara. És el cas que en una processó que es fa a Benicarló, la "pujada" del Sant Crist de la Mar, enguany, com que coincidia amb falles, al costat de les autoritats hi van sortir... les falleres majors!

Em sembla sublim, una imatge d'antologia que lamento molt profundament haver-me perdut: unes falleres, vestides de tals, en una processó! És el súmmum del surrealisme local, de la confusió mental que domina molts conciutadans, incapaços d'establir els límits entre acte festiu, social i religiós. Tot és al mateix sac. Un altre any hi sortiran els carros de Sant Antoni.

Ja em perdonareu aquesta entrada tan poc actual i tan poc elaborada, però és que fa dies que la imatge de les falleres aguantant el ciri em persegueix insistentment, i espero que aquest escrit actue d'exorcisme. Cada dia tinc més clar que Berlanga era un profeta, un gran visionari.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Poemes contra els infames

Veig que s'ha encetat una iniciativa en diversos blocs de respondre amb poemes als fets lamentables i vergonyosos succeïts al Cabanyal de València els darrers dies. Potser no és la manera més efectiva de respondre a la prepotència política i a l'autoritarisme immoral que ens governa. O potser sí. En tot cas, a falta de res millor, em vull sumar a la iniciativa, com ja ho han fet la Comtessa d'Angeville, Xavier Aliaga, Vicent Usó i d'altres; Josep Porcar n'ha recollit uns quants als seus Salms.

Jo, com em passa sovint en casos semblants, he acudit a cercar una Antologia de poemes de revolta de Joan Brossa que tinc per casa. Aquest poema és, potser sí, pamfletari, molt de l'acció directa dels seixanta. Però em sembla adient per als fets i per a la consternació que sentim molts. No deixa de ser significatiu que poemes escrits en el context antifranquista seguisquen vigents en el País Valencià d'avui.


REVOLUCIÓ CONSTRUÏDA

Subratlla la raó qui no la té,
la pols ressona damunt l'estructura,
i mar i terra mostren la juntura
girada per la sang i pel diner.

El qui exerceix el poder, no cal fer
embuts, s'omple el barret de confitura,
es torna defensor de la cultura
i en tot ans primeríssim que primer.

Estrofa, crida, deixa't d'ors i emblemes!
El pensament traspua aquests poemes
i obre les ales al vast horitzó.

Guanya amb els seus ocells tots els dilemes
i escampa la certesa que res no
ens cal sinó la Revolució.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Redescobrint Flaubert

No fa gaire, i per allò que en podríem dir "imperatiu docent", m'he hagut de rellegir Madame Bovary, que havia llegit per primera vegada feia ben bé divuit anys. No vaig a descobrir ací que es tracta d'una obra mestra, cabdal de la literatura universal. Només volia apuntar, breument i ràpida, com m'ha tornat a impressionar la capacitat de Flaubert per a crear personatges redons, complets, amb vida pròpia. Això que des de la perspectiva lectora flueix amb tal aparent facilitat i que, en realitat, és tan súmmament complex.

Això és visible en molts dels personatges secundaris, una veritable i magistral galeria: el mediocre i tanmateix humà Charles, el marit que Emma rebutja; l'envanit i pedant Homais, l'apotecari que és el veritable triomfador final (el triomf de la buidor burgesa); com no, els amants d'Emma, Rodolphe i Léon, tan diferents però al capdavall tan vulgars.

Però, és clar, la indiscutible figura és Emma Bovary, que protagonitza escenes memorables, prodigis tècnics i de subtilesa narrativa: la declaració de Rodolphe durant el concurs de bestiar; la famosa escena del fiacre en el qual ella i Léon consumen la seua relació; l'escena del suïcidi, omplint-se la boca d'arsènic a mans plenes; la llarga i penosa agonia, cruel com només un autor ho pot ser amb el seu personatge. I tantes altres.

Ja ho sé, que no descobreixo la sopa d'all, i que no aporto res al reconeixement de Flaubert, ni ho pretenc. Però em venia de gust dir-ho: Madame Bovary m'agrada, i crec que molts novel·listes actuals hi tindrien encara avui molt a aprendre, perquè és d'una modernitat i vigència sorprenents. I molts lectors, si perdessen el respecte als clàssics i els enfocaren com a objectes de gaudi, com és el cas de l'obra de Flaubert, hi trobarien molt més del que esperen.

divendres, 2 d’abril de 2010

Blai Bonet amb fons de Bach



Avui que és Divendres Sant, no només (com deia en el missatge anterior) em ve de gust escoltar la Passió segons Sant Mateu de Bach, sinó que em revé algun dels poemes de Blai Bonet. Com ara aquest "Crist d'olivera", que té la gràcia d'unir els símbols i la litúrgia de la Setmana Santa (molt grates a Bonet en els primers llibres) amb imatges terrenals, vegetals, mediterrànies. El resultat és una visió de la religiositat amb una gran força expressiva, al meu entendre.

CRIST D'OLIVERA

Sempre una llum perpètua d'olives
neix cada dia nova, sota els teus peus de llenya.

Tots ho recorden, te recorden, Crist,
quan eres plata vegetal d'olivera.
Feies olives a un turó d'aquests
que del terrat estant semblen de violeta.
Et baixaren la remor
i el teu color es va rompre com una copa.
Et llevaren la teva escorxa dels tords
i el teu cor d'oli va quedar a l'aire.
I neixies, neixies cada dia
una mica més mort.
En el fons de la soca
tal volta qualque fibra s'aferrava,
ardenta i verda, al seu instint d'oliva.
Et clavaren a una creu
i restares definitivament quiet.

Et portaren a l'església
i t'esperava, encès, com un capvespre,
un dol de llànties,
com si els germans del teu agre
encenguessin adéus, exprement-se les rames.
I vius ara sota aquest cel de pedra,
sense veure la boira verda
dels troncs incendiats de primavera.
Tu, que sabies que a aquell turó
li sortia un cel de margarides
primer que al seu veïnat d'ànima calba,
i sabies la gràcia del temps
que té àngelus de tarda amb sol i ombra.

Ara ets Crist d'olivera
on venim tots els que tenim l'ànima plena de salistre,
els que ens aferram a la calç de les parets
com a tarantes,
i els que tenim la veu de cova de mar,
i, davant Tu, la paraula ens torna senzilla i dreta
com una tanyada de llimonera.
Tots coberts d'una escorxa de dolor
amb túniques de nit venim, vinclats de son,
i et baixam les olives de la gràcia.

De Entre el coral i l'espiga (1952)