L'últim exili

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1494 (15 d’agost de 2025), últim número de la revista

El 6 d'agost de 2004 vaig publicar el primer article d'aquesta secció, "Exilis", i en justificava el títol amb aquests mots: "He pensat de titular aquesta nova secció 'Exilis', perquè la majoria de temes que em motiven a escriure em fan sentir com un exiliat interior. O perquè la utilitzaré per parlar de temes (literatura, llengua, societat, què sé jo) dels quals, a fora, no se'n pot parlar, com si La Veu fora una tertúlia clandestina de la postguerra. I així entre els exiliats ens anem fent companyia."

Durant trenta anys La Veu ha estat aquest espai de complicitat que ens permetia expressar amb llibertat les nostres inquietuds culturals, socials, polítiques. Una zona de confort per a un sector potser minoritari (o no tant com ens pensem) de la societat benicarlanda. Exiliats interiors que trobàvem en aquestes planes una òptica sobre la realitat que s'adequava amb la que teníem o intuíem nosaltres. És possible que aquest sector social no haja aprofitat prou aquesta revista com la seua plataforma. Amb motiu del número 1000, escrivia que La Veu havia d'"aspirar a ser la veu de tots aquells que tenen una actitud crítica davant la societat i la política. Ja ho és, ara cal que els altres l'escolten i la utilitzen com a altaveu."

La història dirà -com se sol dir amb cert excés de solemnitat- si això s'ha aconseguit. El que sí que ha aconseguit del cert són diverses fites. La primera i potser més destacada, és haver-se mantingut com un setmanari íntegrament en valencià durant tres dècades. Això és quelcom que pocs poden dir, i converteix La Veu de Benicarló en una de les iniciatives més destacades de suport i promoció del valencià que s'han donat mai a Benicarló, i fins i tot al País Valencià. Un autèntic miracle que hem d'agrair a un grup de persones que s'hi han mantingut constants, fidels, cabuts, setmana rere setmana.

Un altre assoliment que no se li pot escamotejar a aquesta revisteta és que, malgrat la seua modèstia, constitueix un fons històric d'hemeroteca impressionant. Trenta anys d'història de Benicarló, alerta! Poc es pensaven els estrenus redactors d'aquest mitjà que potser serien citats en el futur per historiadors i erudits locals.

A nivell personal, La Veu ha aconseguit que, tot i que de manera una mica irregular, jo m'haja mantingut escrivint aquestes cosetes que he anat encabint dins d'aquests "Exilis". Prop de dos-cents articles, que són una gota en l'oceà dels milers de pàgines de la revista, però que a mi m'han servit com a aprenentatge. Si no haguera estat per l'existència de La Veu, no els hauria escrit: el fet de saber que tenia un lloc on publicar, la relativa obligació de tenir-los acabats tal dia perquè sortiren eixa setmana, ha fet que no quedaren en una idea sense concretar.

La Veu s'acaba. Segurament ha complert el seu paper. Gràcies infinites. Pel que fa a mi, ja tinc el vici d'anar escrivint, encara que siga de tant en tant, de literatura, de llengua, d'allò que em preocupa en la societat. Ens quedem una mica orfes, però és llei de vida. Ja trobarem o crearem altres espais de comunicació. Pel que fa a mi, si voleu, exiliats, ens seguirem veient al blog.

El valencià ja ha perdut

Il·lustració de Laulauenlaseuatinta

Només el fet que s'haja tirat endavant la consulta sobre la llengua base a l'ensenyament, ja és una derrota. El mal ja està fet. Les persones que estimem la nostra llengua, la llengua dels nostres pares, la llengua en què volem viure, ja hem perdut. Siga quin siga el resultat, fins i tot encara que el valencià reba un suport majoritari (cosa que dubto, almenys a nivell general), perquè fins i tot en eixe cas el percentatge d'assignatures en valencià és menor que el que ara podem tenir. 

Però el principal problema és el canvi de perspectiva que introdueix: el valencià es pot triar, és una cosa voluntària. Només cal fixar-se que la major part del debat se centra en termes de valencià sí o no. Ningú planteja sí o no al castellà, perquè en el fons fins i tot aquells que votaran com a llengua base l'espanyol ho faran perquè no volen que els seus fills aprenguen valencià. Per més que ho disfressen, aquesta llei no és en positiu, sinó a la contra: contra el valencià. Tothom sap que el castellà no en pot sortir malparat de cap manera.

La disjuntiva que planteja és perversa. Si volem que la llengua pròpia es mantinga, aprendre valencià i en valencià no hauria de ser opcional, en un context advers amb tanta preeminència del castellà. En quin país és voluntari estudiar en la llengua pròpia? La "llibertat" educativa és una fal·làcia. Per què hem de triar la llengua, si no es trien quines assignatures es faran a cada curs, ni els continguts?

Ara, pel fet d'haver plantejat la consulta, el valencià és vist com una font de conflicte i divisió, i això el perjudica, evita que molta gent l'aprenga i l'empre amb normalitat. L'estigmatitza com una llengua que no genera consens. D'altra banda, el missatge que es llança a la població es clar: si es pot triar és que no és necessari. En comptes de treballar perquè siga útil, i animar així perquè la societat valenciana l'utilitze i el vulga aprendre, la consulta segella la situació del valencià com una llengua supèrflua.

Estem davant, ras i curt, d'un dels atacs més greus de les darreres dècades contra la nostra llengua. Però hi ha esperança. Aquesta ofensiva ha servit perquè els que estimem el valencià ens conscienciem i ens fem forts en la seua defensa. El moviment que s'ha generat feia anys que no es veia, i cal mantenir-lo. Estem carregats de raons, i ens mou l'estima cap al nostre principal signe d'identitat. No hem de perdre de vista això, i no ens rendirem: és l'única opció de futur.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1472 (7 de març de 2025)

Per què valencià? / 2

Fa uns dies encetàvem el tema de per què cal que les famílies trien valencià com a llengua vehicular a l'escola, i incidíem en el fet que les persones que parlem valencià hem de defensar allò nostre, per a evitar que se'ns menystinga per parlar la llengua pròpia d'ací. Ara bé, algú podria argumentar que per a aprendre valencià ja hi ha l'assignatura de valencià, i que com que vivim en un territori bilingüe, no és cap problema, fins i tot és recomanable, estudiar en les dues llengües. Desgraciadament, no és així.

En una situació de bilingüisme perfecte, això no seria cap problema. Però actualment això no es dona entre el valencià i el castellà: hi ha un evident desequilibri a favor del segon. En la nostra societat el castellà ens el trobem a tot arreu: als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, a internet, al carrer, en el món econòmic i polític. Per tant, un xiquet o un adolescent actual viu immers en un món comunicatiu prioritàriament castellà. Si parla valencià a casa, evidentment l'aprendrà, però costarà més que aprenga a escriure'l. Però és que si parla castellà, no l'aprendrà mai -ni oralment ni per escrit- si no l'aprén a escola.

Per a contrarestar la presència imponent i majoritària del castellà a la societat, a l'educació cal fer una discriminació positiva a favor del valencià. Perquè el valencià és el que es coneix en lingüística com una llengua minoritzada, i requereix d'especial respecte i protecció. Amb l'assignatura de valencià no n'hi ha prou. Actualment és d'allò més habitual que un alumne acabe l'escolarització sense saber no ja escriure, sinó dur una conversa normal i quotidiana en valencià. Perquè l'entorn familiar i social és molt més potent que el que l'assignatura de valencià pot fer. El castellà, en canvi, s'aprén igualment. Com a professor, he vist  infinitat de casos d'alumnes que, tot i ser valencianoparlants i haver estudiat en valencià a l'escola, escriuen millor en castellà.

En igualtat de condicions, el valencià perd. No es pot aplicar un bilingüisme total com si valencià i castellà foren iguals: cal afavorir el feble perquè s'arribe a una igualtat. I si volem que els nostres fills i filles aprenguen les dues llengües, cap optar pel valencià a l'ensenyament, perquè en cas contrari no l'aprendran. L'única opció d'un bilingüisme real és estudiar en valencià.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1464 (10 de gener de 2025)

Per què valencià?

Aquest estiu va actuar a les festes de Benicarló un monologuista valencià que va fer, com ja se sabia perquè ho posava al programa, l'espectacle en valencià. A les xarxes socials, una senyora de procedència forana es va queixar. Adduïa que com que l'espectacle era en valencià "no entendía nada", això li pareixia una falta de respecte i "me tuve que marchar". Molta gent li va respondre que si no entenia el valencià, el més lògic era que no assistira a l'actuació, però que no tenia dret a queixar-se, perquè el valencià és la llengua pròpia de Benicarló, i a més d'actes en castellà ja n'hi havia d'altres.

Uns dies o setmanes després, a casa meua vam tindre una edificant conversa amb uns adolescents que passaven pel nostre carrer. Ens vam adreçar a ells per a recriminar-los una conducta incívica que afectava la nostra casa, i ens van contestar a crits i amb males maneres que ells "no entendían el valenciano", que era la llengua amb la qual els havíem parlat. Semblava que érem nosaltres els maleducats per parlar-los en la llengua d'ací.

Aquests fets són indicatius d'una tendència que cada cop es pot observar més: estem arribant a un punt que quasi no podem parlar valencià ni al nostre poble. O bé hi ha gent que no ens entén, i no té cap intenció d'entendre'ns, o bé el fet de parlar-lo sembla que siga una ofensa per a algú. Em fa l'efecte que ens trobem en aquesta situació perquè durant dècades hem canviat de llengua per una suposada "educació", i ara recollim els fruits d'aquesta actitud: "els altres" ens menyspreen, consideren que la nostra llengua és "de segona", i que tenim "l'obligació" de parlar castellà.

Cal un canvi d'actitud per part de la gent que parlem valencià. Ens hem de fer valdre. Hem de prendre consciència que si nosaltres no defensem la nostra llengua, no ho farà ningú per nosaltres. Si la senyora que va anar a un monòleg en valencià percebera que ací a la gent això li importa, no s'atreviria a fer declaracions del tipus de les que va fer. Si volem que ens respecten, ens hem de respectar primer nosaltres.

Tot això em ve al cap per un tema que l'actual Consell de la Generalitat s'ha tret de la màniga: la consulta als pares sobre la llengua a l'ensenyament, en el marc de l'anomenada "llei de llibertat educativa". És una qüestió preocupant, perquè és en el marc de les escoles i instituts que ens juguem bona part del prestigi i la vitalitat del valencià. Caldria que la llengua vehicular majoritàriament en l'ensenyament fora el valencià. Per què?

Entre d'altres coses, perquè el valencià siga vist com una llengua normal, necessària. Perquè els nostres fills i filles vegen que el valencià és almenys tan digne com el castellà. Perquè les famílies que han vingut de fora entenguen que per a integrar-se ací cal saber valencià. Però, sobretot, perquè és la nostra llengua, la llengua pròpia del nostre poble, de la nostra comarca, del territori; no l'hauríem de menystenir, simplement per ser la nostra hauria de tenir una consideració especial. Si no, ens podem trobar en situacions com les que he explicat abans, en les quals quasi hem de "disculpar-nos" per parlar valencià.

Per a no sentir-nos estrangers a casa nostra, hem de triar valencià a l'escola. I per altres coses de les quals hauríem d'anar parlant altres dies.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1462 (20 de desembre de 2024) 

Aquesta entrada té una continuació en aquesta altra.

La bugada i el llençol

Hi ha una dita ben coneguda que diu que "a cada bugada perdem un llençol". Vindria a voler dir que a cada nou ús d'una cosa o acció se'n perden funcionalitats, fins que al final, una petita pèrdua darrere d'una altra, ja no et queda roba per a rentar. És una expressió que em ve al cap sovint en qüestions de llengua, quan constato amb sorpresa que paraules que per a mi han estat sempre d'ús habitual i normal, de sobte són desplaçades per castellanismes que tothom sembla acceptar com a naturals.

Així, hi penso quan de vegades percebo que els meus fills o nebots diuen paraules que nosaltres no hem dit mai. Per exemple, "esto" en comptes d'"açò". "Esto està molt bo", posem per cas. Per quina raó en el canvi de generació s'està perdent el demostratiu neutre? Si a casa sempre han sentit "açò", d'on surt eixe "esto" que em sona com un cop de puny a l'estómec? Bé, no cal ser ni filòleg ni Sherlock Holmes per a veure que és fruit de la influència omnipresent del castellà, que és tan forta que fins i tot penetra a l'àmbit domèstic passant per damunt de l'exemple familiar. Un llençol perdut en la bugada.

Un altre cas que em sorprén encara més és l'ús cada cop més extens del mot "sandía" en valencià, per a referir-se al que ací n'hem dit sempre "meló de moro", i més al sud, "meló d'Alger" (i més al nord, "síndria"). Ara, tothom diu "sandía". I no només persones poc acostumades a parlar valencià, o que coneixen aquesta fruita pels aparadors dels supermercats. Ho sents dir a valencianoparlants de tota la vida, fins i tot a llauradors, que estic segur que fa deu, quinze o vint anys deien "meló de moro". És a dir, que el canvi no s'ha produït en el pas d'una generació a una altra, sinó en els mateixos individus; ha segut una cosa fulminant. Com ha pogut passar això? En quin moment una persona concreta, la mateixa persona, deixa de dir "meló de moro" per a dir "sandía"? I per què?

Crec que és un bon exemple de la força abassegadora que té el castellà entre nosaltres, que pot introduir un castellanisme tan flagrant, tan diferent de la paraula originària, en tan pocs anys. Prompte els que diem "meló de moro" serem una raresa exòtica, això si no som acusats de racistes. De fet, és possible que el retrocés del mot vinga per aquesta variable de llenguatge "políticament correcte"; però podria haver-se passat a anomenar "meló roig", com déiem també de menuts, mantenint aquesta visió de la fruita com un tipus de meló (diferent del "meló de tot l'any"). Però no: "sandía", una cosa completament diferent.

O siga, que avui dia no és gens estrany sentir una persona jove dir: "Esto és una sandía". I resultarà que, encara que no ho parega, estarà parlant en valencià. Almenys suposadament. I de llençol en llençol, ens quedarem sense roba. I encara s'ataquen les iniciatives que volen promocionar i defensar del valencià. Però que no veieu qui és el dèbil en tota aquesta història?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1351 (15 de juliol de 2022)

Cunyadisme d'esquerres

Els que ens hem preocupat en alguna ocasió per l'estat de la nostra llengua, sempre hem tingut la tranquil·litat de saber que hi ha un consens científic o acadèmic sobre l'estatus i la condició del que anomenem "valencià". Això és, la filologia internacional avala que forma part d'una llengua més àmplia, que se sol anomenar "català", tot i que les reticències a aquest mot per part d'una part important de la societat fa que acceptem altres denominacions alternatives. No vull parlar del tema (esgotador) del nom, ni tampoc entrar en l'altra qüestió (també fatigosa) de la unitat de la llengua. El que vull dir és que hem sentit que tenim la ciència, els entesos, de la nostra banda. L'argument d'autoritat ens ha avalat sempre, sense discussió seriosa possible.

Això ha permés una desqualificació ràpida i teòricament efectiva dels adversaris contraris a la unitat i la promoció de la llengua: eren persones contràries als arguments científics, que anaven en contra de la comunitat filològica. Ells -déiem- eren uns ignorants que pretenien saber més que la gent que havia dedicat la seua vida a l'estudi del valencià, i en el fons es guiaven per prejudicis previs, sense base raonable.

Aquesta postura "anticientífica" semblava bastant habitual entre persones de dretes. O almenys més habitual. Tenim com a exemple perfecte el canvi climàtic, un fet inqüestionable per als estudiosos i rebatut sobretot per polítics de dreta (Trump, el "primo" de Rajoy, etc.). Sé que això és una simplificació, ho he sabut sempre, però resultava còmode. Les mateixes dretes es desacreditaven posant-se en el costat de la ignorància, de la barbàrie. "Muera la inteligencia", que diu la llegenda que va dir Millán-Astray.

Les simplificacions són còmodes, certament; llàstima que siguen essencialment falses. Pensava això llegint el mur de facebook d'un conegut, que en els darrers mesos es dedica a penjar comentaris contra les vacunes per a la Covid-19. Es dona el cas que es tracta d'una persona que sempre ha mantingut una actitud sòlida a favor de la llengua, i significativament d'esquerres. Ara, en canvi, no té cap problema a girar-se d'esquenes a tota la comunitat científica, i afirmar les bajanades habituals que se senten sobre els vaccins. Bé, dic que són bajanades no perquè jo en sàpiga res, d'això, sinó perquè la comunitat científica ho té claríssim. I jo, en això com en la llengua o el canvi climàtic, em fio dels que en saben. La resta són sofismes, arguments capciosos de discussió estèril. Com discutir sobre el valencià i el català sense ser filòleg.

En el fons, estic agraït. Aquest "amic de facebook", tan d'esquerres ell, i tan antivacunes, m'ha tret la bena dels ulls, i m'ha fet adonar de dues coses que es poden resumir en dues màximes, una popular i l'altra culta. La primera: "la ignorància és molt atrevida"; i les xarxes socials no han fet més que amplificar això que les iaies ja sabien. Ara tothom pot opinar i creure que sap més d'un tema que aquells que s'hi han cremat les pestanyes estudiant. La segona (i ja em perdonareu la llatinada): "corruptio optimi pessima". És a dir, la corrupció dels millors és la pitjor de totes. Veure escampar opinions anticientífiques també a gent a qui tenia en un bon concepte intel·lectual, sap més greu, perquè ja no em puc acollir a les simplificacions. Ara he d'acceptar que el "cunyadisme" no té ideologia.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1294 (30 de juliol de 2021)

El gènere, la desigualtat, la llengua

Assisteixo amb un bon grapat de docents de l'institut on treballo a un curs sobre coeducació. Les xarrades, telemàtiques com tantes coses en aquests dies que ens costa viure, tracten amb solvència temes importants al voltant, entre altres coses, de la igualtat de gènere. Tècniques i estratègies per a viure en l'entorn educatiu la igualtat entre homes i dones, l'ètica de la cura, la importància de la coeducació per a una autèntica cultura de la pau i de la mediació, la invisibilització de les dones en el món de la ciència. Totes les aportacions, fetes per dones intel·lectualment ben formades, són interessants, certament una mica més difícils de seguir pels condicionants de la distància i la fredor del format de videoconferència. Potser a alguna li manca didactisme, o no aporta elements nous als que ja coneixíem, però bé. Res a dir, una jornada de formació sòlida, ben organitzada, amb peixos grossos de la Conselleria d'Educació que l'avalen. Fins ací, tot perfecte.

Un detall, tanmateix, crida l'atenció del professorat del nostre centre, i ho comentem pel grup de whatsapp. Totes les conferències són en castellà. Alguns de nosaltres ho comentem al xat que l'organització manté obert per a fer aportacions. La presentadora es fa ressò de la nostra queixa en una de les pauses. Algú podria pensar que la qüestió els suscitaria alguna mena de reflexió als organitzadors, que sí s'expressen en valencià. Però no. La seua argumentació és que allò que importa no és la llengua en què s'impartisca el curs sinó els continguts.

Ja hi som. És la fal·làcia –tan reportada pels contraris al requisit lingüístic– d'haver de triar entre bons metges i metges que parlen valencià. ¿Que potser no podem aspirar a tenir bons metges que parlen valencià? De la mateixa manera, és de suposar que hi ha molta gent que sap parlar valencià que pot aportar solidesa sobre el tema de la igualtat. O, encara més, fora desitjable que gent tan formada en coeducació hagués fet un esforç per aprendre a expressar-se formalment en valencià. Francament, esperava una mica més de sensibilitat per part de persones tan conscienciades pel que fa a la igualtat.

Perquè, a veure, està clar que hi ha una desigualtat de gènere a nivell social. No és que no hi haja dones hàbils i vàlides per a ocupar els llocs de prestigi o poder, sinó que el sistema patriarcal les oculta o els hi dificulta l'accés. Com va quedar ben palés en la xarrada sobre les dones i la ciència. Però, ¿no veuen que passa el mateix amb les llengües? El valencià pateix una discriminació lingüística per part d'una altra llengua que, des de fa molt de temps, segles, ha ocupat una posició de poder. De manera que es veu "normal" emprar el castellà en àmbits formals, i en canvi l'ús del valencià sembla que calga "buscar-lo". Com el cas de les dones en la ciència, la política o el món empresarial. Dit d'una manera simplista: el valencià és en relació al castellà el que les dones han estat històricament en relació al patriarcat.

És trist que persones tan sensibles en determinats àmbits ho siguen tan poc en la qüestió lingüística. Justament perquè d'aquesta mena de gent hom esperaria el canvi d'actitud que cal. I no ens val amb la condescendència ni amb el respecte (de boqueta) cap al valencià: ens cal que usen la llengua per a prestigiar-la. Els que defensem el paper social de les dones hauríem d'estar en bloc al costat dels que defensem l'ús del valencià, per raons semblants.

De la mateixa manera que els que defensen la preservació de les espècies, o el dret dels pobles indígenes, haurien d'estar compromesos amb l'ús i la promoció del valencià. Perquè la causa del valencià és paral·lela a la dels perseguits i invisibilitzats de la història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1254 (16 d'octubre de 2020)