divendres, 24 de febrer de 2012

El tio Fredo

El tio Fredo en acció.
Fotografia: Ramon París

En la línia de portar a Benicarló personatges destacats de la música valenciana, l'Associació Cultural Alambor va organitzar divendres passat un recital del tio Fredo. Ens vam trobar al local de la Penya Setrill un bon grapat de gent per a veure aquest curiós artista de Xàtiva. El tio Fredo, que és conegut per molts sobretot pels videos que té penjats al YouTube i alguna aparició que ha fet en televisió, practica un estil de cançó i d'espectacle realment inclassificable.

Armat tant sols amb un guitarró, des dels seus més de dos metres d'alçària i amb una veu potent, el tio Fredo canta cançons sense cap pretensió. Pren la música d'alguna cançó coneguda, sense manies (des de Bruno Lomas fins a Paolo Conte, poca broma), l'adapta a ritme de guitarró i li posa una lletra feta a mida. I és en la lletra on troba la seua inspiració satírica, fins i tot gastronòmica: "El rock de la paella" i "El blues de l'allipebre" són dues de les seues cançons més conegudes.

Però no és només això. El tio Fredo s'arrela en una profunda tradició satírica valenciana que li permet passar de versionar Al Tall o Pep Gimeno "Botifarra" a contar acudits com si fos una reencarnació de Don Pio. Sense transició. O directament a narrar històries en vers popular, de to humorístic, és clar, que el fa semblar un joglar, però un joglar que du a l'esquena tots els referents valencians, tant de forma com de contingut. Evidentment, es deixa anar cap a la sornegueria, cap al riure de sal grossa i les sortides de sainet.

Però compte, que aquest tio Fredo de sobte pren la versió que Paco Muñoz va fer del poema "Vora el barranc dels Algadins", de Teodor Llorente, i la toca amb uns canvis en la lletra que l'omplen de crítica social actual, com qui no vol la cosa. O agafa la mítica "Lladres", d'Al Tall, i la canta amb una força renovada, que ens fa adonar de la trista actualitat de la cançó. Alerta amb el tio Fredo, que porta càrregues de profunditat inesperades.

Un veritable showman popular, el tio Fredo. Un personatge que demostra, també, la vitalitat i la força potencial de la cultura valenciana.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 822 (24 de febrer de 2012)


dilluns, 20 de febrer de 2012

Paraules amb saó / 7 : mostós


Segons el diccionari normatiu, mostós només vol dir 'abundant en most', és a dir, en el suc del raïm. En canvi, a casa meua, on de most en bevíem ben poc (si de cas, vi negre, que això del most no és beguda de llauradors), mostós sempre ha volgut dir 'apegalós, enganxós, enganxifós'. Especialment, ho emprem quan el menjar ens deixa els dits o el rostre bruts ("mostosos", de fet), però també en relació a qualsevol superfície enganxosa al tacte.

Bé, jo crec que això no és només a casa meua, sinó que és general a tot el Maestrat, però potser m'equivoco. O potser encara és més general, ja que el diccionari Alcover-Moll el recull en la segona accepció: "Untat de suc o pasta enganxosa". I posa fins i tot un exemple de sant Vicent Ferrer: "Mon fill, pren una cistella (e era mostosa e terrosa) e ves a la font". Però no especifica l'abast geogràfic.

De nou, un altre mot que usem cada dia que no apareix en els diccionaris. Bé, tampoc és cap drama, els diccionaris no ho poden recollir tot. El que seria una llàstima és que es perdés una paraula com mostós.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Dickens, 200 anys

Avui fa dos-cents anys que va nàixer Charles Dickens, un dels grans novel·listes de tots els temps. Em venia de gust fer-li un petit homenatge, i no se m'acut una manera millor (ni més còmoda) que recuperar ací les notes que em va motivar la lectura del Pickwick, una de les seues obres mestres. El vaig llegir ja fa uns anys (l'estiu de 2004), o siga que no m'atreveixo a canviar ni una sola coma del que vaig escriure aleshores. Cal dir que ho vaig escriure per a ús personal (aleshores no tenia bloc ni en sabia de l'existència), i això explica el to descurat en què està escrit i les inexactituds.

Allà va.

Charles Dickens, Pickwick. Documents pòstums del club d'aquest nom, Barcelona, Proa, 1995. Traducció de Josep Carner.


Ben agradables nits d'estiu he passat amb aquest gran clàssic, que tot i pertànyer a aquesta categoria no pretén una anàlisi transcendent del fet humà ni una gran aportació tècnica, la qual cosa no li treu ni un bri de mèrit. Tota l'obra destil·la humanitat, aparent (?) senzillesa, bonhomia és la paraula exacta, i empro un terme que era altament grat a Carner i definitori de la seua literatura. I és que m'ha fet gràcia la semblança de l'obra amb el tarannà del traductor: era Carner qui transmetia caràcter a l'obra, o (crec que més probable) Dickens qui influí Carner?

En tot cas, aquesta monumental i magistral novel·la no és més que una novel·la de viatges en què priva, sobretot, l'humor, la visió bondadosa de la vida, la comprensió dels homes, l'afabilitat. També el grotesc: alguns dels personatges i situacions, intencionadament còmics, ho són. Però sempre la comicitat és suau, mai fa sang, i la ironia i distanciament del narrador ho acaba d'arrodonir tot, amb un punt de discreció i d'elegància. És ben bé el model literari que resseguia Carner.


M'han cridat l'atenció les molt evidents semblances amb el Quixot: Pickwick és un "quixot" amable i rodanxó (ben mirat, com una rèplica depurada, sense misticisme castellà) que té en Sam Weller, el seu criat, pràctic i d'extracció popular, el seu "Sancho". Les sortides, les burles que rep Pickwick o els seus companys (que a poc a poc van cedint protagonisme a l'heroi central, com si Dickens no hagués descobert les possibilitats d'aquest sinó a mesura que anà escrivint) els ridiculitzen mostrant-los com uns idealistes de la "bonhomia", però el fet no presenta la dimensió tràgica i/o transcendent del llibre de Cervantes. I, de fet, diria que la intensitat de les burles decau al llarg de l'obra, i al final es produeix una mena de triomf de la bondat de Pickwick, i "tot acaba al gust de tothom", com diu l'epígraf del darrer capítol. També recorda al Quixot l'ambientació: hostals, tavernes, llocs de pas, cambres de viatgers, conductors de carruatges, vailets de posta. I els elements de novel·la picaresca: el vagabundeig sense objectiu precís, els enganys dels espavilats, els personatges "buscons" (Jingle i Trotter, sobretot), la diversitat d'aventures sovint desgraciades...

Un element que trenca la monotonia són les històries narrades per algun passavolant, que trenquen l'eix narratiu central; un eix, per cert, que ben mirat és mínim. Més coses: ironia del narrador que presenta Pickwick com un home il·lustre, gairebé un geni digne d'admiració, mentre que les fetes (còmicament) el desdiuen. L'autor se situa darrere d'un "narrador admirador" (es refereix al protagonista com "aquell gran home", etc.) que endolceix els episodis. És un tret més de la pietat de Dickens.

I última: la llengua de la traducció. Bellíssima, admirable, deliciosa. Però: fidel a l'original? Viable per a un lector mitjà? Em sembla que és gairebé una recreació, i que no posa l'obra a l'abast del gran públic actual, al contrari.
.