diumenge, 17 de gener del 2016

Patrimoni immaterial a l'aire lliure

Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat Benicarló 2016



Fa poc vaig tenir l’oportunitat de visitar la Casa del Marqués, gràcies precisament a una exmajorala de Sant Antoni. A la vista d’aquella magnificència, de la manifestació de l’opulència d’una família que ara ja formava part d’un passat, amb aquella sensació decadent que tenim davant de les coses antigues en procés de degradació, algú va fer una reflexió: “Es una llàstima com deixem perdre les coses”. Sempre tenim la sensació, bastant encertada, que no sabem mantindre el nostre patrimoni: edificis enderrocats, paisatges destruïts, oficis oblidats, pobles abandonats.
La festa de Sant Antoni, en canvi, és un exemple just del contrari, una mostra que, quan volem, els benicarlandos som capaços de fer perviure el patrimoni cultural a través del temps. Tota la festa és el testimoni d’una concepció cultural, de tota una forma de vida ancestral, que un cop a l’any torna a prendre vida pels carrers de Benicarló. Per un dia, el poble viu una festa com es vivien abans, en una mena de recreació antropològica a l’aire lliure.
Els carros i els animals surten al carrer i donen voltes al poble, com quan vivíem tots del camp i érem llauradors que treien allò més valuós que tenien, els animals ben ornamentats. Es fan fogueres al carrer amb les restes vegetals de la poda. Es mengen coques fetes amb els ingredients més bàsics i essencials de la cultura gastronòmica popular. En resum: elaborem una festa amb els elements amb què feien festa els nostres avantpassats, elements tots ells provinents d’una cultura agrícola, preindustrial. La festa de Sant Antoni és, d’aquesta manera, un autèntic homenatge als nostres orígens.



No hi ha cap altra festa en el nostre calendari com aquesta. No són ni millors ni pitjors, però ni per Sant Bartomeu, ni per Sant Gregori, ni encara menys per falles posem en joc tants elements i tan arrelats a la nostra tradició més autèntica, en alguns casos perquè els hem deixat perdre. A Sant Antoni, però, els hem mantingut. Sortim al carrer i anem darrere els carros, encenem focs, ens agrupem al voltant, mengem junts en colla prop del foc, que és la manera més ancestral de fer festa. Ens oblidem dels menjars més elaborats de pastisseria actuals, i ens sentim feliços de devorar les senzilles i humils coques, fetes de manera tradicional i antiga, amb un simple paper que les embolica. Per una vegada a l’any, amb les lloes tornem a conrear la literatura oral i popular, la més atàvica de les maneres de fer literatura i crítica social, i els xiquets segueixen escrivint lloes en l’era dels xats i els whatsapps.
Si ens parem a pensar-ho bé, el dia de Sant Antoni fem una festa com les d’abans, amb ingredients culturals arrelats en el passat que s’han mantingut amb poques variacions. Composem una espècie de museu a l’aire lliure, que manté el patrimoni cultural festiu dels nostres avantpassats. I ho hem aconseguit, no obstant això, fent evolucionar la festa, cosa encara més complicada, però sense fer-la renunciar a la seua essència.
Ara que es parla tant del patrimoni immaterial de la humanitat, potser convé que prenguem consciència que, efectivament, la festa de Sant Antoni de Benicarló és una mostra de patrimoni immaterial, que hem sabut conservar, però no de manera arqueològica, sinó viva i viscuda. Esperem que siguem capaços com a poble de seguir en la mateixa línia.

dilluns, 4 de gener del 2016

'Gegants de gel': la frontera vital

Joan Benesiu, Gegants de gel
Barcelona, Edicions del Periscopi
Premi Llibreter 2015

La narrativa valenciana es troba en un moment molt dolç, per la diversitat i la qualitat dels seus autors. A les generacions més consagrades de Joan F. Mira o Ferran Torrent, s'han afegit novel·listes que van adquirint gruix i importància, com Martí Domínguez o Vicent Usó. En els darrers anys han aparegut noves veus, com Xavier Aliaga o Manuel Baixauli, que a més han sumat una bona recepció de públic i crítica; és l'anomenat "efecte Baixauli", en la línia del qual cal afegir ara Joan Benesiu.

Gegants de gel és una novel·la que aplega diverses narracions breus al voltant d'un fil argumental comú. Cinc persones provinents de diverses parts del món passen els darrers dies de l'any a la ciutat argentina d'Ushuaia, l'extrem austral del món, i es troben en el bar Katowice, regentat per una propietària d'origen polonés. En aquest ambient expliquen les respectives històries de com han arribat en aquest lloc tan peculiar en uns dies tan significatius.

Així, ens trobem amb diverses narracions que totes inclouen, d'una manera o una altra, la vivència de la frontera vital, del límit existencial. La crisi familiar i laboral del francés Guillaume Housseras té un caràcter força íntim; l'anglés Peter Borum explica la història del seu fill adolescent que xatejava amb desconeguts, amb conseqüències imprevisibles; el mexicà Nemesio Coro trasllada una narració en l'àmbit convuls del narcotràfic; la polonesa Dominika recorda el periple del seu pare durant la Segona Guerra Mundial. Tots els personatges, en certa forma, han estat abocats per la seua experiència a tastar la frontera a Ushuaia.

Entremesclades amb les històries principals, o en els interludis, el narrador aprofita per introduir trames secundàries basades en fets reals: la matança de 1968 a la Plaça de les Tres Cultures a Mèxic; la guerra de les Malvines; la història de l'anarquista Simón Radowitzky; la presència de Witold Gombrowicz a Buenos Aires. Benesiu barreja així la ficció amb la realitat, augmentant la complexitat de la novel·la, que presenta un joc d'intertextualitat molt interessant. Això és reforçat per l'abundància de referències culturals i cinematogràfiques explícites (potser massa explícites). Aquesta complexitat textual podria haver abocat la novel·la a la confusió i a la dificultat lectora, però no és així. Benesiu aconsegueix fer un relat coherent, exigent i alhora amé, amb els ingredients molt ben equilibrats.

L'excusa del marc comú per aplegar narracions no és original, ni de bon tros (des del Decameró fins tants altres), però en aquest cas, a través de la figura del narrador, aquest marc pren una mica més d'entitat, i passa a primer pla. I és aquest context allò que ajuda a atorgar coherència i lligam a les diverses històries. La ciutat d'Ushuaia i els seus voltants, descrits amb una gran capacitat per a la creació d'ambients, assoleixen un sentit simbòlic sobre la frontera existencial. El cosmopolitisme, motivat per la procedència diversa dels personatges, propicia una reflexió sobre la influència dels orígens en cadascú de nosaltres. Tot, a més, a través d'un estil que en molts moments assoleix un grau considerable de lirisme.

Estem d'enhorabona, doncs. Joan Benesiu (pseudònim de Josep Martínez Sanchis) se'ns apareix com una de les veus narratives més personals, complexes i hàbils que han aparegut en la literatura catalana en general. I es mostra capaç d'assolir quelcom tan difícil com unir exigència i profunditat amb amenitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1016 (15 de gener de 2015)