dilluns, 16 de novembre de 2015

Un bon inici: Benicarló Negre

El passat cap de setmana va tenir lloc una bona iniciativa de la regidoria de cultura de l'Ajuntament: Benicarló Negre - Cruïlla de la novel·la negra a Benicarló. Al Saló Gòtic del carrer Major ens vam aplegar entre vint i trenta persones per assistir a unes xarrades que van ser un autèntic luxe poc freqüent a casa nostra: escriptors i professors van parlar sobre la novel·la negra en català, amb un nivell de normalitat a què, desgraciadament, no estem massa acostumats per ací.

No vaig poder assistir ni al primer acte (la projecció d'El halcón maltés, dijous) ni a l'últim (el documental mAQUÍs, diumenge), però en canvi sí em vaig poder reservar agenda per als de divendres i dissabte. I em van deixar molt bon gust de boca. Divendres, Sebastià Bennasar, creador i promotor de novel·la negra, va oferir una completa i amena panoràmica sobre la novel·la negra en català, des de Mercè Rodoreda, Rafael Tasis i altres fins a l'actualitat (Bennasar parla ací de les jornades benicarlandes). A l'endemà, Vicent Sanz, autor de Màxima discreció, va parlar sobre el Maestrat com a espai literari de la novel·la històrica, i més recentment de la novel·la negra (podeu llegir la seua intervenció ací), aspecte al qual ell mateix ha contribuït doblement i de manera decisiva. Tot seguit, Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona va reflexionar sobre la contribució d'autores i personatges femenins al gènere negre.

Com podeu calibrar, la qualitat dels conferenciants i l'interés dels temes plantejats era considerable, i el contingut final no va defraudar les expectatives. També van ser molt remarcables les dues "pauses sense pausa" que l'associació Diabolus va intercalar dissabte entre xarrada i xarrada, amb lectures de Cortázar, Hammett i altres acompanyades per la música de Juanjo Villarroya. Tot un plaer. Mariola Nos com a moderadora també va estar exquisida. La sessió dissabtera va acabar amb una taula rodona en què, sobretot, es va parlar de la crisi lectora al nostre país, i a la qual es va unir per sorpresa Juli Alandes, un dels autors més remarcables del gènere actualment, segons Bennasar.

És una bona idea convocar esdeveniments d'aquesta mena a Benicarló. Potser des que Alambor organitzava la Setmana Literària que no teníem una trobada d'aquestes característiques i aquest nivell. Ja no només perquè promociona el gènere negre, que també, sinó perquè insereix el món cultural i literari català, amb naturalitat, dins del paisatge intel·lectual benicarlando. Vivíem en una indigència absoluta, i és d'aquesta manera que podem començar a sortir-ne. Calen activitats amb ambició, que vagen més enllà de la cultureta pròxima. Es va demostrar que hi ha un públic que hi està interessat i que respon.

Esperem, per tant, que la iniciativa tinga continuïtat. No només les jornades sobre novel·la negra, sinó en general la voluntat de promoure i organitzar activitats que miren més enllà del clos local.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1009 (20 de novembre de 2015)


dimecres, 11 de novembre de 2015

L'univers Torrent

Ferran Torrent
Un dinar un dia qualsevol
Barcelona, Columna, 2015

Simplificant bastant, l'àmplia novel·lística de Ferran Torrent -sens dubte un dels novel·listes valencians més consagrats- es pot classificar en dos grups. D'una banda, hi ha la novel·la negra, detectivesca, amb la qual va començar la seua trajectòria, i a la qual de tant en tant retorna en algun aspecte, com qui torna a casa. De l'altra, la crítica de la política i la societat valencianes, que va iniciar amb Societat limitada, i que és la que més reconeixement li ha comportat. Deia que això és simplificar, perquè possiblement s'escapen d'aquests dos registres les que per a mi són les seues millors novel·les: Gràcies per la propina i Bulevard dels Francesos.

La seua novel·la més recent, Un dinar un dia qualsevol, és una confluència dels dos universos de Ferran Torrent, el policíac i el del cronista crític de l'actualitat política, amb més pes d'aquest segon. El protagonista i narrador és Marc Sendra, un periodista obligat ara a treballar de freelance, que s'interessa a fer un reportatge sobre els terrenys de Mestalla. Tanmateix, serà a través d'un altre fil, el de la troballa d'un cadàver d'un adolescent marroquí en un abocador, que començarà a tibar fins a traure tot un cabdell de corrupció política, interessos financers i pederàstia. Tot plegat per a conduir a una visió agra i pessimista de com, fins i tot a través dels anys de la crisi, i enfront dels canvis socials que s'albiren, la corrupció valenciana mostra una gran capacitat camaleònica, d'adaptació davant els nous temps.

En aquesta trama, força més complexa del que explico ací, hi trobem algun dels trets més genuïns de l'autor de Sedaví. Per exemple, la seua innegable mestria per als diàlegs que predominen més que mai, atés que el narrador, en una novel·la molt objectivista, inclou molt poques valoracions (Torrent, aquest Chandler nostrat). O la creació de secundaris brillants, situats en la marginalitat: el pare Rafel, que porta una casa d'acollida davant la indiferència de les administracions; el Llargo, capitost d'un negoci clandestí de joc; el Messié, un lladre mig retirat; el Mític Regino, que es dedica a falsificar sorolles. Són uns personatges que donen a la novel·la el seu color particular, l'univers torrentià tan reconeixedor.

Precisament un dels aspectes més interessants de l'obra és la consciència i la voluntat de Torrent de conformar el seu propi univers. Alguns dels personatges esmentats apareixien ja en novel·les anteriors de l'autor, com Bulevard dels Francesos. Però hi trauen també el nas, en les escenes que narren un dinar a l'alqueria de Robert Baixauli (personatge també de Bulevard), altres creacions de narracions anteriors, en particular el Colorao, o els germans Josep i Ferran Torres, provinents d'aquella Gràcies per la propina i de La mirada del tafur. Torrent intenta amb aquestes intertextualitats crear el seu món de referències internes, un univers personal amb lleis i personatges propis.

Probablement Un dinar un dia qualsevol no siga la millor de les novel·les de Ferran Torrent, ja he dit a l'inici quines són les meues preferides. Però és un pas més en la consolidació d'una veu molt personal amb un món propi, en la recerca de la coherència interna del seu univers literari.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1007 (6 de novembre de 2015)


dimecres, 4 de novembre de 2015

Carpe diem

Fa uns dies parlava en aquesta entrada de la pel·lícula El club dels poetes morts, del director Peter Weir, que va popularitzar de manera generalitzada el concepte clàssic de carpe diem. A la pel·lícula, el tema apareix com un autèntic leit-motiv, i el seu sentit és explicat en aquesta escena, especialment a partir del minut 2:



El personatge del professor, interpretat inoblidablement per Robin Williams, vol traslladar als seus joves alumnes que han d'aprofitar la vida, perquè aquesta és fugaç i la mort és inevitable. Les fotografies dels antics alumnes, ara ja morts, els "xiuxiuegen" que han d'aprofitar el moment, abans que siguen "pastura per als cucs" com ells mateixos. I fer coses extraordinàries, perquè de vida només n'hi ha una.

En realitat, el guionista de la pel·lícula interpreta el tòpic del carpe diem d'una manera particular, barrejant-lo amb un altre tòpic molt recurrent en la literatura, memento mori, és a dir, 'recorda que has de morir'. Cal dir en el seu descàrrec que no és l'únic ni el primer. Al llarg de la història de la literatura, el tòpic ha experimentat o sofert diverses interpretacions que, si bé l'han popularitzat extraordinàriament, a poc a poc l'han anat allunyat del seu sentit originari.

Al final, el carpe diem ha acabat sent vinculat amb cert hedonisme, amb una crida a viure cada moment com si fos l'últim, a gaudir dels plaers sense límits i sense pensar. Una mica, com si justifiqués una postura irreflexiva, immediata i alliberada de convencions davant l'existència: "Avant, aprofiteu el moment, que la vida són quatre dies!". Aquesta interpretació, que tampoc és la que transmet El club dels poetes morts, és una banalització del concepte, i s'allunya del significat que li va donar en origen el creador del tòpic.

L'origen, com és ben sabut (però poc llegit), es troba en un poema del poeta llatí Horaci, en concret l'oda 11 del llibre primer de les Odes. Aquest és el text: 

Tu, no esbrinis – és sacríleg de saber-ho – quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui ('carpe diem') i no confiïs gens en el demà.

El poeta commina Leucònoe a no preocupar-se per l'endemà, pel futur, ni per la mort ("quin serà el darrer dia" que els déus ens donaran), tant si aquesta ha de vindre prompte com d'aquí molts "hiverns". El consell és que "val més sofrir el que passarà, sigui què sigui": el que haja de ser, serà igualment, no cal preocupar-se'n. I, per últim, demana tenir "seny", dedicar-se a "filtrar els vins", que no crec que siga beure-se'ls (com algun practicant actual del carpe diem segur que defensaria), sinó més aviat elaborar-los: Horaci es refereix ací a les petites ocupacions domèstiques, especialment les vinculades al camp, del qual era un entusiasta. I "escurçar l'esperança", és a dir, esperar poc del futur.

Després de tot això, arriba el famós vers del carpe diem: "cull el dia d'avui i no confiïs gens en el demà". El que importa, vol dir Horaci, és el dia a dia, i no els grans plans i projectes. Visquem el dia d'avui, i gaudim de les petites coses de cada dia, sense pensar en la mort ni en el futur. En el fons, està molt relacionat amb un altre tòpic d'origen horació, l'aurea mediocritas ('daurada mediocritat'): en la moderació i la manca d'excessos està la clau de l'equilibri.

Res a veure, com veiem, ni amb reflexions sobre la proximitat de la mort, ni amb invitacions a la disbauxa i a la xalera, sinó més aviat al contrari: seny, petits plaers del dia a dia, evitar pensar si viurem poc o molt o què ens depararà el futur. Aprofitar el dia, doncs. Però per a Horaci aprofitar-lo era una cosa diferent al que suposa per a molts dels que avui dia es tatuen el carpe diem al braç.