divendres, 29 d’octubre de 2010

Retalls de premsa / 2

Un dia d'aquests parlaré sobre la sentència del Tribunal Constitucional que elimina la possibilitat que el català siga "llengua preferent" de l'administració. De moment, he llegit aquest article d'Antoni Puigverd a La Vanguardia. Alguns dels arguments que exposa són coincidents amb els que estic pensant aquests dies.

Una lengua entre peligros
Antoni Puigverd

Los hablantes del castellano no son culpables de los pasados siglos de persecución del catalán, aunque parecería lógico esperar de ellos cierto sentido de la compensación. En todas las democracias de verdad existe el concepto "discriminación positiva", que protege el desarrollo de aquellas especies naturales o sectores sociales que han sido gravemente perjudicados por la historia. La sentencia del Tribunal Constitucional, aunque con prosa distante y gélida, reconoce esta posibilidad compensatoria. Este es el camino legal que hay que profundizar a partir de ahora. Defender la compensación del catalán ante la judicatura; y combatir el mito liberal, el último argumento de los que reclaman la regresión del catalán a los espacios íntimos. (...)

Si en voleu llegir més, el teniu ací.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ha mort Joan Solà

Avui ha mort Joan Solà. La notícia m'ha sorprés aquesta tarda quan m'he assegut davant l'ordinador i he començat a posar els papers virtuals en ordre. Solà era un dels filòlegs més importants amb què comptàvem, i els seus articles divulgatius eren un punt de referència per a molts. A més, va demostrar sempre una consciència cívica i nacional de primer ordre.

No són bons temps. Fa un mes moria Joan Triadú, avui Joan Solà. Anem perdent els referents, com diu Joan Josep Isern, i no sembla que hi haja recanvi visible. A més, avui s'ha sabut que els tribunals posen nous entrebancs a la presència pública del català. Tot un símbol. Joan Solà avui mor dos cops.

No és un bon dia, no.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

El signe dels temps

Fa poc m'he comprat el CD de Senior i el Cor Brutal L'experiència gratificant, on hi ha algunes cançons molt recomanables i sorprenents. Com aquesta que comparteixo avui amb vosaltres, "El signe dels temps", fresquíssima i optimista, tot i que en realitat la lletra, que teniu a sota, no ho és tant. Ve a ser com un exorcisme musical contra les coses que ens deprimeixen.

Per cert, la cançó va tenir el Premi Ovidi a millor cançó de l'any 2009. Un exemple més que en l'actual panorama de la música en valencià hi ha coses que com a mínim val la pena escoltar. El problema és que cadascú s'ha de buscar la vida per a conéixer-les.



(Nota: aquesta lletra és la que se sent en el video. La versió del disc inclou unes quantes "proclames" més en el tram final de la cançó, no recollides en el llibret de les lletres)

El sol entra en les cases
i les muntanyes s'obrin el cor
mentres les nostres vides passen
i no separen el riure del plor.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

El món encara pega voltes
i no s'assusta de lo que som
quan les cançons ja no ens somouen
i ens fan vergonya les emocions.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

I si no estàs sol
estàs amb qui no vols.
Que pobres som,
que sempre ho volem tot.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

Però lo pitjor de tot,
què és lo pitjor de tot?
El càncer de la societat
la sida del segle XXI.
Lo que agobia l'existència,
lo que erosiona la dignitat.
Lo que separa les parelles
...
El puto messenger.

Jo no sé la gent quan ho entendrà:
que tots som immigrants.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

El Maestrat i les Terres de l'Ebre


El llibre El perquè de la vegueria ebrenca, de Jordi Jordan Farnós (Onada Edicions, 2010), porta un subtítol molt aclaridor: Breu repàs de la geografia històrica de les Terres de l’Ebre. En efecte, l’autor, tortosí, ressegueix com al llarg de la història s’ha estructurat administrativament la comarca o regió que té Tortosa com a capital històrica. Des de la Ilercavònia ibera, passant pel bisbat de Tortosa, la vegueria de l’època medieval, i fins a l’annexió a la província de Tarragona, els intents republicans de recuperar l’autonomia del territori i la situació actual.

Es tracta d’una obra molt breu (70 pàgines) que exposa de manera molt directa i entenedora una història que, encara que no ho puga paréixer, ens és molt propera. Hi podem descobrir, o redescobrir, els estrets vincles territorials entre el Maestrat i el sud de Catalunya. Uns vincles que avui dia testimonia el fet que tots dos territoris pertanyen al bisbat de Tortosa, divisió eclesiàstica establerta en època visigòtica sobre un antic substrat comú.

Per exemple, és curiós veure com, quan la Corona d’Aragó va conquerir Tortosa i es va aturar al Sénia, es van redactar els Costums de Tortosa amb la voluntat que arribaren a regir els territoris de més al sud, que ja havien format una unitat durant l’època romana, visigòtica i àrab. En canvi, amb la conquesta del Regne de València per part de Jaume I, s’esmicolà la unitat del territori. Certament, fou per un atzar històric que actualment no siguem administrativament tortosins.

Jordan aporta elements de reflexió sobre la relació entre els territoris al nord i al sud del Sénia. Una relació que els filòlegs han estudiat en profunditat, ja que el Maestrat i els Ports s’adscriuen lingüísticament al mateix dialecte que Tortosa, un dialecte que corrobora amb la seua mateixa existència transfronterera la unitat de la llengua. Qualsevol persona d’una certa edat, d’altra banda, recorda encara com la gent de Benicarló tenia una tendència natural cap a les terres ebrenques: hom anava al metge i a fer altres gestions a Tortosa, per exemple.

Paradoxalment, la divisió autonòmica de la democràcia ha afeblit la consciència d’aquesta unitat. Cada cop té més pes la capital de província, un Castelló que històricament ha tingut ben pocs vincles culturals amb el Maestrat. Aquesta pèrdua de relació amb les Terres de l’Ebre comporta la pèrdua o el debilitament d’alguns dels nostres trets d’identitat més propis.

El llibre de Jordi Jordan serà presentat a Benicarló el proper divendres 22 d'octubre a les 20 h, a la Penya Setrill, en el marc dels Divendres Literaris que organitza Alambor.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 754 (15 d'octubre de 2010)


dilluns, 11 d’octubre de 2010

El valencià a la biblioteca

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 753 (8 d'octubre de 2010)

Vaig amb els meus fills a la Biblioteca Municipal, i ens passem una estona remirant llibres de la secció dedicada als primers lectors. Me n'adono que són molts més els llibres en castellà que en valencià. En arribar-nos al taulell de préstec, li ho comento al bibliotecari de torn. Em respon amb vaguetats que no m'acaben de convéncer. Tot sovint m'arriben catàlegs d'editorials valencianes i catalanes amb col·leccions de llibres infantils, i no en veig gairebé cap a la biblioteca.

No són els únics, els xiquets, amb més oferta en castellà. En la secció de novel·la per a adults, el greuge comparatiu és encara més gran. No només és difícil trobar algunes de les millors novel·les publicades en català, sinó que si vols algun dels llibres d'autor internacional, no trobes les traduccions en la nostra llengua: has d'anar a petar al castellà tant si vols com no (em va passar a mi eixe dia).

És incomprensible, pel que fa a la secció infantil de la biblioteca, que el valencià tinga una posició secundària. La pràctica totalitat dels xiquets de Benicarló aprenen a llegir i escriure en valencià, i resulta que quan aquests mateixos xiquets van a la biblioteca troben molts més llibres en castellà. Una incoherència pedagògica, fins i tot. Ja fa un temps vaig escriure que en el nostre poble l'educació sembla anar per una banda i la realitat del carrer per una altra. A l'escola, valencià, però fora, una diglòssia desaforada, un predomini incontestable del castellà. Què estem ensenyant als nostres fills? Que el valencià no serveix per a res en la vida real? O encara: que el que s'ensenya en l'escola no té utilitat pràctica al carrer?

Però és encara més trist si tenim en compte el panorama general de la biblioteca i que aquesta du el nom de l'enyorat Manel Garcia Grau. En el lloc que el poble que el va veure nàixer li ha dedicat, la presència de la llengua de Garcia Grau, aquella en què va escriure tots els llibres i a la qual va dedicar tantes energies, és purament testimonial. Fins i tot folklòrica: el valencià és apte per a llegir els autors de la terreta (no tots), però no val per a la lectura de les grans obres de la literatura mundial, ni tan sols per als best-sellers. I com més va, més s'aprofundeix la discriminació: mireu el butlletí de novetats que hi ha sobre el taulell, o consulteu-lo a la plana web de l'Ajuntament. La majoria de novetats són, de manera aplastant, mes rera mes, en castellà.

No culpo, en absolut, els professionals que treballen a la biblioteca, que fan molt bé la seua feina. No sé qui n'és el responsable, i és possible que tot plegat siga inconscient. Però cal una reflexió a fons i situar el valencià, com a mínim, en pla d'igualtat amb el castellà. I no em val l'argument que la gent llegeix més en castellà. Donem primer les dues opcions, si no juguem la partida amb desavantatge. A més, és una qüestió d'educació social. Si el valencià tinguera una situació normal en la biblioteca, això acabaria fent que la gent s'acostumara a percebre'l i llegir-lo de manera normal. Només així la biblioteca de Benicarló faria honor a la trajectòria i la significació d'aquell escriptor del qual va prendre el nom.

divendres, 8 d’octubre de 2010

9 d'octubre

Demà és 9 d'octubre. De nou celebrem el naixement del poble valencià, i esperem que no estiguem assistint a la seua mort. M'ha vingut de gust avui compartir aquesta magnífica cançó de Pau Alabajos. El video és, diguem-ne, "monòton", però dels altres dos que he trobat, l'un tenia banderes blaveres a dojo, i l'altre no se sentia bé.

A baix teniu la lletra.

Demà, pengeu senyeres als balcons. "No podran fer-nos callar". Espero.



Sonen les dolçaines en el carrer Sant Vicent,
més de quinze mil persones volen fer sentir la veu.
Les paraules cobren força, hem fet nostra la ciutat.
Ja s'enlairen les banderes per damunt dels nostres caps.

Missatges d'esperança en els càntics de la gent,
el futur és patrimoni de qui creu en el present.
És tan fàcil contagiar-se de l'eufòria dominant.
Bastirem els nostres somnis sense por a flaquejar.

És València, 9 d'octubre.
No podran fer-nos callar.
Cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

Caminem com sempre, avançant contracorrent.
La revolta és quotidiana, hi ha molta feina per fer.
Salvarem tots els obstacles, és qüestió de voluntat.
Construirem una utopia amb les nostres pròpies mans.

Redreçarem la història, mamprendrem un nou camí,
girarem la vista enrere, lluitarem contra l'oblit.
Aprendrem de les errades que hem comés en el passat,
escriurem en les façanes que estem farts de claudicar.

És València, 9 d'octubre.
No podran fer-nos callar.
Cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Educació i realitat

Arran d'un article que he escrit per a La Veu de Benicarló d'aquesta setmana, m'ha vingut al cap que fa temps n'havia escrit un de relacionat. Regirant per l'ordinador, l'he trobat, i m'he sorprés en veure que havia estat publicat el gener de 2003; fa gairebé vuit anys! El més trist no és només que el temps passa molt ràpid, sinó que les coses de què parla l'article segueixen igual. Almenys jo ho veig així, i per això m'ha semblat curiós donar-li una nova vida.

Educació i realitat

És una constant social demanar a l’educació dels xiquets grans coses que han de canviar el món. En l’educació dels menuts hi fiquem moltes esperances. Així, l’escola intenta fomentar els valors solidaris, la pau i l’ecologia: el premi Xavier Arín que es lliura aquesta setmana és una mostra d’aquest afany. Els xiquets planten arbres el dia de l’arbre, fan actes a favor de la pau i la solidaritat, són instruïts en el reciclatge dels residus. També en l’aspecte lingüístic, l’escola és un exemple: actualment, gairebé tot l’ensenyament primari a Benicarló és en valencià. L’escola és una societat perfecta en petit.

Tanmateix, fora del món educatiu la realitat social no ajuda gens ni mica a desenvolupar aquests valors. Es dóna la paradoxa que la societat carrega la responsabilitat de tota l’educació a l’escola i a l’institut mentre que la família, els polítics i la societat civil no només se’n desentenen sinó que promouen actituds contràries. Fins al punt que els xiquets es fan grans i, en comptes de canviar l’entorn, canvien ells.

Així, no servirà de res que intentem educar els menuts en convivència i tolerància, si després, a casa i al carrer, senten segons quins comentaris sobre els immigrants i la mesquita de Benicarló. Molta consciència ecològica i reciclatge a les classes, però després l’Ajuntament és el primer que no s’implica seriosament ni fa campanyes conscienciadores per als grans. Per a què una educació en valencià a tots els nivells, si després a les llibreries gairebé tots els llibres són en castellà? Estem fent que l’educació dels nostres xiquets siga una ficció desconnectada de la realitat, estem fent que els valors positius cap als quals ha d’avançar una societat (ecologia, tolerància, normalització lingüística) queden reduïts a un joc de nens, un tema de redacció infantil que no cal prendre’s seriosament.