dimecres, 10 d’abril de 2019

'Els dies gloriosos' de Josep San Abdón


 Article publicat a la revista Saó, núm. 445 (febrer 2019).

Josep San Abdón, Els dies gloriosos
Benicarló, Onada Edicions, 2018 (“Narratives”, 59).

Josep San Abdón és tot un referent en la cultura del Baix Maestrat. Des dels anys 80 se l’ha pogut trobar implicat en múltiples iniciatives culturals a la comarca i especialment a la seua ciutat, Benicarló. Fundador de revistes com Llombriu o Passadís, membre actiu i fonamental de l’Associació Cultural Alambor —indispensable dinamitzadora de la cultura en valencià al nord del país—, col·laborador en multitud de mitjans escrits com Saó, Avui, Caràcters, i també radiofònics. Ha estat i és un crític literari constant i amb una solidesa contrastada, i tot plegat fa que haja esdevingut una solvent figura de referència. Ha publicat també un llibre de narracions (Li hauria d’haver dit alguna cosa, 2003) i Manuel Milián Mestre. Resum biogràfic (2017).

El seu nou llibre, Els dies gloriosos, publicat per la indispensable Onada Edicions de Benicarló, és un recull dels articles que, en forma de dietari, Josep San Abdón ha anat publicant en el setmanari La Veu de Benicarló entre 2001 i 2016. Com el mateix autor reconeix, es tracta d’un “dietari inconstant”, intermitent; hi ha períodes en què les entrades sovintegen, d’altres en què es fan més esparses. Cal dir també que es tracta d’una selecció: San Abdón no ha inclòs en el volum les entrades més vinculades a l’actualitat o amb referències més personals que, passats els anys i al seu criteri, ja havien deixat de tenir interés. Els lectors hi trobaran, però, apunts sobre tot allò que apassiona i ha guiat el quefer vital de l’autor: la literatura, el cinema, el teatre, la música. De vegades alguna reflexió a partir d’un article de diari, d’un programa de televisió o de ràdio. Es tracta d’un dietari d’impressions culturals.

Qui llegisca Els dies gloriosos podrà percebre amb claredat un dels trets que caracteritzen San Abdón, com bé saben els que els coneixen personalment: el seu caràcter enciclopèdic, els seus immensos coneixements dels referents culturals més diversos. El catàleg de pel·lícules, llibres, obres de teatre, que apareixen en aquestes pàgines és una mostra d’aquest abundós cabal. Tot això és comentat per ell d’una manera que li és molt pròpia, amb senzillesa, sense pretensions, sense pedanteria. De fet, les entrades del llibre no pretenen ser apunts de crítica cultural, no tenen la intenció d’establir orientacions i valoracions. Es tracta d’anotacions en aquest sentit més personals, que volen deixar constància de la impressió que una obra li ha produït. Amb tot, fins i tot sense tenir-ne la pretensió, els comentaris exerceixen una funció crítica, perquè el lector gràcies a ells pot formar-se una opinió i sentir-se orientat, d’una manera potser menys formal a com ho fa una ressenya, per exemple. Un dels mèrits més afalagadors que se li poden atribuir al llibre és que desperta en el lector un desig de consumir una determinada obra entre les nombroses referències cinematogràfiques, literàries, musicals, que hi apareixen. Aquesta és, al capdavall, una de les funcions del bon crític.

L’aproximació de San Abdón als productes culturals que comenta és sempre feta des d’una òptica personal i amb una sinceritat absoluta. En una entrada del 4 de gener de 2012 afirma que el cinema “sobretot ha de ser una font d’emocions”. Aquesta afirmació és extrapolable, crec, també a la literatura i la música. El fet artístic concret —el llibre, la pel·lícula, el concert— desperta en San Abdón unes emocions, uns sentiments, unes reflexions. Aquesta reacció requereix ser compartida acte seguit, en un impuls elemental que sempre ens produeix l’experiència estètica. I d’ací naixem les entrades d’aquest dietari: la intenció de “parlar” de les emocions artístiques. Com ha dit Manel Alonso, “cada entrada és una invitació a la conversa”. San Abdón se’ns adreça a nosaltres, lectors, per a establir una conversa, sense la pretesa superioritat del crític, sinó com un lector, un espectador més, com nosaltres. I nosaltres dialoguem amb ell, i ens enriquim amb el diàleg. És per aquest motiu que Els dies gloriosos és un dietari que resultarà molt atractiu i llegidor a qualsevol persona amb inquietuds i gustos culturals.

divendres, 8 de març de 2019

Hem de parlar / 2

L'altre dia intentava fer-te veure que defensar el valencià és una cosa perfectament comprensible, i que no hauria de ser objecte dels teus atacs. És una llengua que forma part del nostre patrimoni i si no la defensem té el perill, real i possible, de desaparéixer. Mentre ho escrivia, pensava en un dels arguments que sols donar contra la promoció del valencià: usar més el valencià va en contra del castellà.

No es pot negar que si s'usa més el valencià, hi haurà llocs i situacions que el castellà s'usarà menys. Això és indiscutible. Però realment creus que això posa en perill el castellà? Sigues realista, només cal donar una volta per les ciutats i pobles valencians per a veure que és impossible que el castellà desaparega. I en el supòsit irreal i distòpic que això passara, l'espanyol és una llengua amb un pes enorme en el món, amb centenars de milions de parlants; gairebé ni ho notaria. En canvi, el valencià, si no es parla ací, no es parla a cap lloc. Si deixa de parlar-se en aquesta minúscula porció d'arc mediterrani, s'esborrarà del món. La desproporció del problema és clara, no trobes?

Em diràs, m'ho dius moltes vegades, que "estem a Espanya i hem de parlar espanyol". Bé, no et nego que hem de parlar espanyol, el que et demano és que prioritzem el valencià perquè es troba en una situació més feble: té menys parlants, s'usa menys. A banda, per què parlar i defensar la nostra llengua ha d'anar en contra d'Espanya? Que per a un espanyol, el valencià/català, el basc i el gallec no són llengües espanyoles? Pareix que ja toquem tema polític, és cert, i no voldria, perquè el gran problema que tenim és barrejar la llengua i la política. Però jo encara no ho havia fet, has començat tu. Per a mi, ser espanyol i defensar el valencià no són contradictoris, no ho haurien de ser.

M'adono que tota l'estona et parlo com si fores castellanoparlant. Però potser parles valencià, i també estàs en contra de totes aquestes idees en defensa del valencià. Potser també creus que, com que et sents espanyol, tot això va en contra de la idea d'Espanya. Jo crec que no, potser soc un ingenu. M'agradaria que t'adonares que el valencià, la teua llengua, és la llengua d'ací, la que s'ha parlat a casa nostra des que parlem una llengua romànica, des de l'edat mitjana; en canvi, el castellà ha vingut després. Només per això el valencià ja mereix una protecció especial. Els noruecs aprenen anglés, però no deixen d'estudiar noruec, encara que no puguen parlar-lo a cap altra part del món.

No cregues que dissimulo, no cregues que evito el que segur estàs pensant. Que tot això és cosa de catalanistes, que en realitat el que volem fer és convertir-nos en Catalunya. Ai, Senyor, hem arribat al moll de l'os d'una qüestió tremenda. Com t'ho explicaré? A veure: hi ha algun problema si el valencià i el català són la mateixa llengua? Passa res? Que siga la mateixa llengua no vol dir que siguem catalans, ni ells valencians. O és que anglesos i nord-americans són el mateix? O mexicans i colombians. I parlen la mateixa llengua. La majoria de les llengües del món es parlen en més d'un territori, i no passa res. En el fons, no deu ser (i disculpa) que no et cauen bé els catalans?

Mira, recordo perfectament quan era adolescent. No els tenia cap simpatia especial als catalans, potser al contrari. Però quan em van explicar que el valencià i el català eren la mateixa llengua, ho vaig entendre perfectament. I t'asseguro que jo no tenia cap idea política prèvia. No hi vaig veure cap problema. De seguida vaig veure els paral·lelismes amb altres llengües: els argentins parlen castellà i no són espanyols, ni s'ho plantegen. Sincerament, crec que quan us molesta tant aquest tema introduïu un prejudici contra els catalans que no té res a veure amb la qüestió de la llengua.

Després ja cadascú, personalment, pot fer l'evolució política que considere oportuna. Però defensar el valencià, considerar amb naturalitat que valencià i català són la mateixa llengua, no és a priori ser nacionalista, ni catalanista, ni independentista. Ni tan sols d'esquerres. Només és llengua, la política és una altra història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1174 (8 de març de 2019)

divendres, 22 de febrer de 2019

Hem de parlar / 1


T'indignes i m'insultes perquè escric o parlo en valencià, i em llances anatemes de catalanista perquè vull viure en la meua llengua i tindre dret a usar-la. En nom de la unitat d'Espanya m'ataques i penges banderes, i vols eliminar "todo eso del valenciano", perquè estem a Espanya i es veu que el valencià va en contra d'Espanya, tot i que no ho acabo d'entendre. Fa molt de temps que estem donant voltes a tot açò, últimament de maneres més cridaneres i crispades que mai. Francament, crec que hem de parlar. T'he d'explicar bé de què va tot açò perquè no ens estem entenent.

Mira, a casa meua sempre hem parlat valencià. És així, ni millor ni pitjor. Una llengua i avant, com una altra. Però és la meua, i per això l'estimo, perquè és la llengua de la meua família, dels meus fills i també de la majoria de les meues amistats més pròximes. No és una llengua millor, ni més important, on vas a parar si la comparem amb el castellà o l'anglés. Però tampoc és pitjor. Encara que la parlen menys persones (que tampoc són tan poques, però en són menys) no vol dir que l'hem de deixar de parlar o estudiar. Els suecs bé que parlen i estudien el suec, i amb el suec no es va enlloc, no? Doncs alguna cosa pareguda.

Quan em vaig anar fent gran, em vaig adonar que el valencià no era una llengua com les altres. No sortia a la televisió, no hi havia periòdics, jo quasi no la vaig fer servir a l'institut. A les ciutats més grans, poca gent la parlava, la parla. Quan hi havia una reunió de gent, sempre hi havia algú que demanava que es parlara en castellà, i se li acabava fent cas. Estaràs d'acord que això passava, encara passa. Vaig veure que se la considerava una llengua de segona, poc important, que no servia per a sortir de casa. És molt simple: estimava la meua llengua, i creia que no havia de ser menys que les altres, en el territori on s'ha parlat sempre, vull dir des que es parla una llengua romànica. És a dir, que no havia de ser "minoritzada", com diuen els filòlegs. Que havia de ser una llengua normal, per això es diu "normalització". Suposo que fins ací m'estàs entenent. O potser ja no?

Pensa que una llengua de segona, que no serveix de res, és una eina inútil, i els parlants acaben per no parlar-la. Deixen de parlar en valencià als fills perquè creuen, amb raó, que el castellà els serà més útil. Així és com desapareixen les llengües, s'estudia a les facultats de filologia. Si tu estimes la teua llengua, el castellà, per exemple, no vols que desaparega, veritat? Doncs als que parlem valencià ens passa igual. Fixa't, quan volem que s'utilitze més el valencià als mitjans de comunicació, a l'ensenyament, a la societat en general, no és per atacar el castellà; és per a defensar el valencià, que si no es percep com una llengua útil i present a l'entorn, ho té molt fotut. Coneixes molts immigrants que parlen valencià? No, veritat? És perquè no troben que els faça falta. Si volem que el valencià perdure, hem de fer que siga útil.

Suposo que hauràs vist que no he parlat de política, ni d'Espanya, ni de Catalunya, ni de res de tot això que exalta tant a tothom. T'he estat parlant d'una llengua que necessita ajuda, com una espècie en perill d'extinció. Una altra cosa és que pensares que no val la pena salvar ni les llengües ni els animals en perill. Però posa't en el nostre lloc, si això li passara a la teua llengua, tu què faries?

M'adono que haurem de continuar parlant un altre dia. Perquè açò només és el principi del que vull explicar-te.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1172 (22 de febrer de 2019)

dimecres, 20 de febrer de 2019

'L'assassí que estimava els llibres'

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1168 (25 de gener de 2019)
 
Martí Domínguez, L'assassí que estimava els llibres
Barcelona, Proa, 2017 ("A Tot Vent", 672)

El crític literari Guillem Gual apareix mort amb un exemplar a les mans de L'assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. Amb aquesta prometedora arrancada s'inicia la darrera novel·la de Martí Domínguez, després de la reconeguda La sega, en un canvi radical de registre, temàtica i ambientació. Sembla que es tractarà d'una novel·la policíaca, però el lector aviat s'adona que la narració segueix altres camins, que el misteri que ha d'investigar l'inspector Tena és només l'excusa inicial.

La novel·la, seguint sense especial èmfasi els viaranys de la investigació, va presentant una sèrie de personatges vinculats al món cultural: traductors, editors, crítics, investigadors, escriptors. El fet de presentar tota aquesta fauna des de la visió distanciada dels policies, estranys a tota aquesta realitat, permet veure-la des de fora amb totes les seues enveges, rancúnies, intrigues de pa sucat amb oli. Tot de petites misèries que són narrades amb certa visió crítica barrejada amb humor. Cal dir, tanmateix, que bona part de les bromes que inclou el llibre (i potser algun personatge real amagat darrere d'algun de la ficció, no ho sé) van adreçades a un tipus de lector molt concret: un lector lletraferit. Les nombroses referències literàries que inclou la novel·la ho corroboren, així com les reflexions sobre el fet literari que hi sovintegen.

Domínguez, però, no es queda tampoc ací, sinó que obri el ventall tot presentant una sèrie de personatges pertanyents a dues famílies, només tangencialment relacionades amb el crim. Aquests li permeten radiografiar i parodiar, d'una banda, una burgesia valenciana carregada de tants prejudicis com diners; de l'altra, la intel·lectualitat purista d'esquerres, formada en els anys gloriosos de la transició. En alguns moments, la pluralitat de personatges i la voluntat de fer un retrat de determinats aspectes de la societat valenciana em recordava Ferran Torrent (també per l'excusa criminal), tot i que les diferències són molt grans. En tot cas, és evident la voluntat de l'autor de fer una novel·la coral.

En conjunt, L'assassí que estimava els llibres és una novel·la sorprenent i difícil de classificar -la qual cosa no s'ha d'entendre com un retret-, a mig camí de la paròdia i de la crítica mordaç tant de la vida cultural com de la societat valenciana. De vegades sembla un divertimento per a intel·lectuals -lluny del dramatisme de La sega-, que no es preocupa perquè no és el seu objectiu de certes inversemblances, sinó que les integra sense problemes pel mateix to desimbolt del conjunt. En tot cas, és un llibre molt interessant que amplia encara més l'horitzó de registres d'aquest gran novel·lista valencià que és Martí Domínguez.

dimarts, 29 de gener de 2019

El mèrit de la senzillesa

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 82 (hivern 2018).


Nell Leyshon
Color de llet
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, Barcelona, 2017
191 pàgines


En el pròleg a Mirall trencat, Mercè Rodoreda escrivia: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.” I, una mica més endavant, afegia: “Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.” En efecte, per a la novel·lista catalana era fonamental trobar el to, la manera d’explicar la història, i un bon i reeixit exemple d’això és la veu narradora de la Colometa a La plaça del Diamant. No és gens gratuït esmentar aquesta novel·la a propòsit de Color de llet, de la britànica Nell Leyshon: qualsevol lector atent podrà copsar un cert grau de coincidència entre totes dues obres des de les primeres pàgines, tot i les també evidents i nombroses diferències.

La protagonista de Color de llet, Mary, escriu “de pròpia mà”, com ella mateixa repeteix, la seua història, ambientada en l’Anglaterra rural dels anys 1830 i 1831. Es tracta d’una noia de catorze anys, d’extracció pagesa, que ens retrata la misèria de la seua vida familiar. Tant ella com les seues tres germanes es troben sotmeses a un pare despòtic i a l’obligació constant del treball. Un dia, el pare la lloga de criada a casa del vicari, i Mary entra en contacte amb un món que no coneixia en absolut, en el qual per primer cop rep mostres d’afecte, especialment per part de l’esposa del vicari. Progressivament, se’ns van mostrant els clarobscurs de la relació de Mary amb el vicari i la seua família, que conduiran cap a un desenllaç sobtat i potser inevitable.

Mary és una noia sense cap formació, que només ha conegut l’entorn de la granja, però amb una intel·ligència natural que la fa especialment desperta, lúcida: “tens alguna cosa”, li diu un dels personatges, “suposo que un enginy o una astúcia innats”. Es tracta d’una jove rebel i amb una sinceritat que desarma, que no sap ni pot ni vol mentir, i això dóna peu a alguns diàlegs realment inspirats. Però la gran  troballa de Nell Leyshon en aquesta novel·la és la veu narrativa: la Mary narradora. Amb un llenguatge simple i senzill, com correspon al perfil del personatge, ens va mostrant les seues vivències amb ingenuïtat, sòbriament, sense escarafalls. La senzillesa es mostra fins i tot en l’estil: l’absència de majúscules, els períodes sintàctics breus, els punts i a part constants. Tot això amb l’afegit que, tot i tractar-se d’una narradora interna, en poques ocasions mostra els seus pensaments íntims, el que realment pensa; potser perquè allò realment important és inexpressable, almenys per a ella, una noieta humil que tot just acaba d’aprendre a escriure. Aquest fet, a més de contribuir a la versemblança de la narradora, fa que la novel·la guanye en poder de suggestió.

Es pot dir, per tant, que Leyshon encerta, de totes totes, en el “mitjà d’expressió”, com deia Rodoreda. Però també “segueix” l’altre consell rodoredià a què al·ludíem a l’inici: explicar amb simplicitat “coses essencials”. Al capdavall, l’aparentment simple narració de Mary és, en el fons d’una duresa i una cruesa considerables, i no deixa de retratar realitats socials —del segle xix , en efecte, però també actuals— profundament injustes i inhumanes: la situació de la pagesia, el treball infantil, les desigualtats socials, l’abús de poder. I, sobretot, les dures condicions de vida de les dones. El procés, narrat amb detall a la novel·la, pel qual Mary aprèn a llegir i escriure, n’és una mostra: si ets dona, pobra i analfabeta només podràs accedir a una formació, a un creixement humà, pagant un alt preu. Al cap i a la fi, tota l’estada de la protagonista a la casa del vicari pot ser interpretada com això: una fabulació sobre la dificultat històrica de les dones per a sortir de la situació de pobresa, precarietat social i degradació humana a què han estat condemnades.

Hem fet referència a l’aprenentatge de l’escriptura per part de la narradora, a través del qual es planteja un altre dels grans temes del llibre: el poder de la paraula escrita. És a través de la narració per escrit, com el personatge s’encarrega de recordar periòdicament, que Mary pot ordenar tot allò que li ha passat. I, esdevenir, al capdavall, lliure. En aquest sentit, Color de llet és també una preciosa narració sobre la confiança en les paraules i en el poder alliberador de l’escriptura.

En l’àmbit de la nostra literatura, Víctor Català ja va demostrar com el món rural pot esdevenir tràgic i universal. La novel·la de Nell Leyshon és, en certa forma, un “drama rural”, que reflecteix realitats molt punyents i planteja temes universals amb l’embolcall d’una veu ingènua i senzilla. L’autora resol amb solvència aquest doble repte, gràcies a haver trobar un to adequat per a una narradora inoblidable. Com deia, de nou, Mercè Rodoreda, amb mots totalment aplicables a Color de llet: “La sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat d’estil. Una novel·la són paraules.”

diumenge, 20 de gener de 2019

Literatura de butxaca / 17: Martí Domínguez

Exilis interiors.

"La societat, i en especial aquell poble a la vora de la Mediterrània on vivien els Cantallops, es regia pel carpe diem, pel pensat i fet més ineluctable, i per una notable indiferència cap a l'excel·lència. Amb una societat així, els idealistes, els que volen canviar les coses i construir un món millor, tenien ben poc a fer. [...]
Feia temps que sabia que els que en aquella ciutat es dedicaven al cultiu del pensament estaven condemnats a viure tota la vida contra corrent, en una batalla infinita, desigual i, quasi sempre, injusta. Déu estava amb els altres, i en concret, amb els espavilats, amb els esquenadrets, amb els mediocres, amb els furtacabassos i amb els pobres d'esperit. L'intel·lectual nascut en una societat així s'anava corsecant, i el caràcter li canviava, se li tornava agre [...]."

Martí Domínguez, L'assassí que estimava els llibres, Proa, p. 277