divendres, 15 de novembre de 2019

Navegant per l''Ulisses' de Joyce

11 d'agost de 2019
Una de les tasques pendents que com a lector tinc des de fa anys és llegir Ulisses, la novel·la de James Joyce que està considerada una cimera literària del segle XX. La primera vegada que vaig sentir parlar-ne va ser, crec, quan feia primer de carrera. Vaig llegir Els treballs perduts, de l'immens Joan Francesc Mira, que em va entusiasmar, i una de les influències que s'esmentaven era precisament l'obra de Joyce. Només per això ja em va meréixer una alta consideració. Després, evidentment, en vaig sentir parlar molt més durant els meus estudis, sempre amb una aurèola de dificultat i complexitat gairebé insuperables.

L'any 1993 uns amics em van regalar la traducció al català de l'Ulisses, signada pel gran Joaquim Mallafrè. Una traducció mítica d'una novel·la mítica, que se'm va plantejar de seguida com un repte: algun dia havia de ser capaç de llegir-la. Però primer, vaig pensar, he de conéixer l'Odissea, ja que (creia jo) l'obra de Joyce és una transposició del clàssic d'Homer, i quan la llija he de saber trobar-hi i entendre les referències. No sabia que en realitat els paral·lels que estableix Joyce amb la història d'Odisseu són molt peculiars, de vegades anecdòtics, i en tot cas no cal fer una lectura comparativa dels dos llibres. Bé, però jo això no ho sabia, i al cap d'un temps, no recordo quan, vaig llegir l'Odissea.

Uns anys després vaig fer la meua primera temptativa amb l'Ulisses. De seguida vaig veure que no entenia res. Als dos primers capítols sortien una serie de personatges que mantenien unes converses incomprensibles, i la veu narrativa seguia uns camins encara més inintel·ligibles, passant d'un tema a un altre seguint uns fils invisibles per a mi. L'estil joyceà de Mira que tant m'havia agradat estava molt lluny d'allò! D'altra banda, en aquelles pàgines no passava res, i si passava jo no me n'assabentava. Però l'escull insuperable per a mi en aquell moment va ser el tercer capítol, en el qual Stephen Dedalus passeja per la platja. Allò era un galimaties endimoniat sense sentit! Vaig claudicar. Estava clar que no arribaria a Ítaca, i vaig abandonar la lectura.

Els que em coneixen bé saben que no solc deixar-me els llibres sense acabar. Ma mare em deia de menut que es menja tot el que hi ha al plat, i jo afegeixo que els llibres s'han d'acabar: mai se sap si pot haver algun moment que em puga agradar i el redimisca. Aquest principi m'ha fet empassar-me autèntics bòdrios, però també m'ha permés gaudir d'alguns grans llibres que inicialment em desagradaven. Per això, haver de deixar-me l'Ulisses va ser una mica frustrant. Sí, efectivament, no vaig poder amb ell. Vaig decidir que seguir llegint sense entendre res no tenia sentit.

No vaig tirar la tovallola, tanmateix. Durant anys he tingut el llibre de Joyce en un lloc d'honor, compartint tinell amb altres clàssics de primera fila. El mirava i pensava que algun dia em tornaria a atrevir. Fa dos anys, durant l'estiu, vaig pensar que era el moment. Convertit ja, crec jo, en un lector més madur i tenint per davant les hores de les vacances, vaig pensar que era el moment. Vaig decidir abordar-lo com he fet amb altres clàssics: sense gaire preparació prèvia, sense prejudicis ni excessiu respecte. Hi ha una foto icònica de Marilyn llegint l'Ulisses; si ella podia, amb tots els respectes, jo també!

Efectivament, vaig anar enfilant capítols. Certament, el fet de tenir uns vint anys més d'entrenament lector va ser definitiu. De fet, vaig llegir fins al seté capítol, ambientat en la redacció del periòdic. El problema en aquella ocasió fou que l'estiu es va acabar, i amb la tornada a la rutina laboral em resultava difícil continuar aquella lectura. No és una novel·la que pugues llegir a estones perdudes, necessita dedicació i concentració, no cal enganyar-se. No passa res, vaig dir-me, ho reprendré a les vacances de Nadal, i al proper estiu si cal.

Ai las! L'home és feble en els seus propòsits, i han passat dos anys. De nou som a l'estiu, i ara sí: he decidit reprendre'n la lectura. Esperonat també per un viatge a Dublín. A diferència de fa dos estius, aquesta vegada amb l'ajut de l'esquema Linati, en què s'indiquen algunes de les claus de cada capítol, i d'alguna pàgina d'internet on es detalla el contingut dels divuit episodis (amb alguna interpretació poc clara i alguna errada, també s'ha de dir). Sense voluntat de ser exhaustiu, però sí de gaudir un grau més de comprensió de l'obra.

Per deixar constància de tan magna empresa i per tal que aquesta no quede en l'oblit (com tantes lectures, malauradament) he pensat d'anar apuntant petites impressions durant aquesta navegació lectora. Sense voluntat de fer un estudi de cada capítol, sinó d'anar deixant constància d'algunes sensacions. Un quadern de lector, no una anàlisi de crític literari, ni una guia, Déu me'n guard. Hi incloc la data en què acabo cada capítol. No jutgeu el ritme pausat de lectura, si us plau; un hom llegeix quan pot i he alternat l'Ulisses amb altres lectures menys exigents o reclamades per circumstàncies laborals.

Capítols 1 al 7 - 12-13 d'agost
He fet una relectura en diagonal però passablement detinguda dels primers set capítols per veure on estàvem i per recuperar una mica el to, l'estil, les referències. He descobert coses que en la primera lectura no havia vist. Per exemple, el caràcter subtil d'algunes referències homèriques: Molly és Penèlope, evident, però també Calipso (capítol 4); els lotòfags són els fidels que comulguen a l'església (capítol 5). Però sobretot com Joyce va construint una complexíssima trama de referències internes que doten de sentit a molts lligams de consciència que aparentment eren incomprensibles.

Em segueixen pareixent poc interessants els primers capítols, els protagonitzats per Stephen Dedalus (la particular "telemàquia" homèrica, diguem-ne). Hom anhela de trobar l'(anti)heroi Leopold Bloom. Ben bé com a l'Odissea, també cal dir-ho. En canvi, són enlluernadors els capítols 6, centrat en l'enterrament de Paddy Dignam (el particular descens a l'Hades de Bloom, amb una presència notòria del tema de la mort, però també amb uns diàlegs molt vius dels personatges), i el 7, situat en la redacció del periòdic (amb l'original tècnica dels titulars de diari encapçalant cada secció).

Capítol 8: Lestrígons - 15 d'agost
El menjar és el motiu que recorre tot el capítol, de manera força evident. Bloom té fam, és l'hora de dinar. Els caníbals són en una descripció molt acolorida els homes menjant al primer bar on entra el  protagonista. Un capítol buscant sempre el ressò digestiu de les accions. Molt amé, humà, visual, olfactiu, orgànic, com el mateix fet de menjar.

Edito aquest apartat per constatar que alguns dels motius que apareixen en aquest capítol són recurrents al llarg de moltes pàgines de la novel·la: el prospecte d'Elies llançat al riu; els homes vestits de lletres-anunci; la broma V. S.: vessa; Mrs. Purefoy i el seu part.

Capítol 9: Escil·la i Caribdis - 17 d'agost
Una discussió sobre literatura i Shakespeare a la Biblioteca Nacional de Dublín, entre Stephen Dedalus i uns quants assistents. Sens dubte, el capítol més "literari" de la novel·la, sobretot per la temàtica. Amb una gran abundància del diàleg directe i tradicional. No ha estat especialment un capítol que m'haja atret, tot i la temàtica.

Capítol 10: Les roques errants - 19 d'agost
Espectacular el desé capítol, la referència homèrica del qual és "les roques errants". Tècnica que Joyce va denominar "laberint", una sèrie de personatges s'entrecreuen per Dublín, i gairebé tots ells provenen de la primera secció (el pare Conmee) i són recollits per la darrera (un itinerari del carruatge d'una autoritat). Un fragment conté algun element que el relaciona amb el següent o amb diversos alhora, i tot funciona com un mecanisme de rellotgeria. Un prodigi tècnic que aconsegueix plasmar la vida diversa d'una urbs contemporània.

Capítol 11: Les sirenes - 25 d'agost
Acabat l'onzé capítol, "les sirenes", que pren com a eix la música. Ací les referències tant homèriques com musicals m'han semblat més fàcils de rastrejar, més evidents, potser m'estic acostumant a la manera de fer joyceana. No vull dir tant la presència explícita de la música, com el recurs a elements musicals com a estructuradors de la prosa: onomatopeies, sons ambientals, "temes" que es reprenen. Curiós com la primera secció actua a manera d'obertura: conté elements en principi sense sentit que són passatges o referències a moments del capítol que segueix. Per no parlar dels jocs de paraules i la creació de mots aglutinants, que m'ha semblat molt freqüent (i divertit) en aquest episodi.

Capítol 12: Ciclops - 28 d'agost
El capítol 12 m'ha sobtat per una peculiaritat: està narrat per primera vegada per un narrador en primera persona, un personatge secundari de qui no sabem el nom. M'ha semblat un dels capítols més clarament humorístics, o potser és que ací he sintonitzat més amb la broma que planteja Joyce (de fet, l'Ulisses és en bona part un llibre d'humor). El narrador és molt peculiar perquè alterna el to bròfec i vulgar de la conversa en una taverna, on ell mateix participa, amb digressions que contrasten de manera molt clara, escrites amb un estil arcaic, mític, èpic diria. En alguns casos amb unes enumeracions de noms propis còmicament prolixes. La raó d'aquest doble estil? Això és més complicat. Potser per ridiculitzar les idees expressades en la conversa, que fan referència a una defensa de la Irlanda més essencial, tradicional; un nacionalisme ranci i xenòfob que troba el màxim interlocutor en el personatge del Ciutadà (el ciclop de la referència homèrica d'aquest episodi). Extraordinari l'últim paràgraf, amb Bloom vist com Elies.

M'ha semblat un capítol relativament fàcil de llegir, potser perquè hi ha molt diàleg i poca introspecció psicològica dels personatges, que és quan Joyce fa servir aquell estil seu proper al monòleg interior que el fa difícil de seguir. Ací n'hi ha poc.

Per cert, acabat aquest capítol ens trobem exactament a mitjan novel·la, i portem dos terceres parts dels divuit episodis. Els sis episodis que queden han de ser molt més llargs que els que porte llegits. Desequilibri volgut? O Joyce s'anava embrancant a mesura que avançava?

Capítol 13: Nausicaa - 31 d'agost
Res més antièpic que convertir l'episodi de Nausicaa de l'Odissea en aquesta contemplació lúbrica d'una joveneta a la platja per part de Leopold Bloom. L'episodi 13 té dues parts molt diferenciades, dividides pel clímax masturbatori de Bloom al ritme dels focs artificials. La primera, sota el punt de vista de la xica, parodia l'estil de les novel·les sentimentals. En la segona ens retrobem amb el protagonista, i reprenem l'estil de (pseudo)monòleg interior, en aquesta ocasió prenent com a eix central la figura de la dona: maternitat, virginitat, menstruació, infidelitat, etc.

No sé si és que m'hi estic acostumant, però cada vegada m'agraden més els monòlegs i les digressions de Bloom al voltant dels temes més diversos, i com passa d'una cosa a una altra durant pàgines i pàgines.

Capítol 14: Els bous del sol - 20 de setembre
A punt de naufragar en la travessia a causa de l'inici esgotador de curs, que ha fet que la lectura del capítol 14 s'eternitzés una mica (l'Ulisses no és un llibre que es puga anar llegint de manera puntual en breus moments abans d'anar a dormir). Esquivats Escil·la i Caribdis, vaig reprenent la lectura. Mostra d'una determinació ferma d'arribar a Ítaca.

Sobre aquest capítol, m'he de descobrir davant l'esforç titànic del traductor, Joaquim Mallafrè, per la perícia a l'hora de traslladar al català la imitació dels diversos estils literaris de la llengua anglesa que Joyce imita (parodia?) en aquest capítol. Val a dir que bona part d'aquests estils no els he sabut identificar; és obvi que per assaborir del tot l'abast del joc que planteja Joyce en aquest cas caldria rastrejar-los en un treball de recerca de més alta erudició que allò que em proposo, que és fer una lectura el més fluida possible. Narrativament, és una simple conversa entre intel·lectual i bròfega (com tot el llibre, val a dir) d'un grup d'estudiants i metges en pràctiques a l'hospital on la senyora Purefoy està donant a llum. Les referències a temàtiques mèdiques i sobretot relatives a la fecundació, embaràs i naixement són abundants. De fet, el joc estilístic plantejat s'hi relaciona: el desenvolupament de la llengua anglesa des del seu estat embrionari.

Capítol 15: Circe - 2 d'octubre
Nova demostració d'originalitat i torrent creatiu de Joyce, en aquesta ocasió optant per fer una narració en forma de text teatral. Però és clar, això era massa senzill, i en aquest extensíssim capítol (més de 100 pàgines) opta per introduir els pensaments i imaginacions dels personatges com si es tractara d'al·lucinacions, donant-los forma dramàtica. Això dota aquesta estranya "obra teatral" d'un to avantguardista, amb transformacions, aparicions i desaparicions sobtades: personatges que apareixen en ser esmentats i protagonitzen de manera inopinada alguna escena pròpia al marge dels fets objectius que el capítol "narra"; canvis en la indumentària o l'aspecte dels personatges (especialment de Bloom) per adaptar-lo a allò que s'està presentant. El resultat és un delirant pandemònium que en alguns moments em recordava el teatre de l'absurd de Ionesco, en d'altres el surrealisme.

El capítol és una mena de compendi del llibre, que inclou l'aparició de quasi tots els personatges, encara que siga de manera puntual o anecdòtica, i també represa i summa de tots els leitmotiven de la novel·la: tot allò que ha anat quedant a la consciència de Bloom durant aquest (llarg) dia reapareix. Es tracta ben bé d'un descens als inferns, que en aquest cas és el barri de les prostitutes de Dublín. Aquest és el correlat homèric: la fetillera Circe (que troba actualització en la madame del prostíbul) en l'Odissea aconsella Ulisses de davallar a l'Hades.

Capítol 16: Eumeu - 9 d'octubre 
En contrast amb el maellström del capítol anterior, el setzè és potser el que presenta una tècnica més tradicional, fins i tot amb una retòrica recargolada i pedant, però fàcil de seguir. No negaré que resulta un descans, si bé al capdavall resulta fins i tot monòton: ja ens havíem acostumat a l'esforç de la navegació, les aigües plàcides ja no ens atrauen. Després de la trobada entre Bloom i Stephen al capítol 15, en aquest s'inicia la tercera part de l'Ulisses, és a dir, la del nostos o retorn. Els nostres dos herois s'encaminen cap a casa, i fan parada en una mena d'alberg nocturn, on coincideixen amb un vell que diu que és mariner i fa set anys que volta pel món: potser el paral·lel més proper a l'Odisseu homèric, com no paròdic o antiheroic, com sempre.

Capítol 17: Ítaca - 16 d'octubre
Una nova demostració de Joyce. L'arribada d'Stephen i Leopold a casa d'aquest segon (Ítaca, evidentment) és "narrada" (si es pot emprar aquest verb) amb un esquema de pregunta-resposta, en el qual les respostes són exhaustives, científiques, objectives. Cada pensament, cada paraula, cada descripció, és sotmesa a una vivisecció d'una precisió de vegades exasperant, que no deixa de ser paròdica en molts moments. Si obri l'aixeta, se'ns explica l'origen i el trajecte que ha fet l'aigua fins arribar-hi, per exemple. En aquest capítol se'ns donen dades molt detallades dels personatges: els llibres que té Bloom, els diners que s'ha gastat durant el dia, adreces, noms i peculiaritats... Absolutament enciclopèdic. Enorme.

Capítol 18: Penèlope - 31 d'octubre 
Vaig agafar una mica d'alé abans d'emprendre el celebèrrim monòleg de Molly Bloom, perquè sabia de la dificultat física d'aturar la lectura en qualsevol lloc, atesa la manca de signes de puntuació, i volia llegir-lo amb les menors interrupcions possibles. No ho vaig aconseguir tant com voldria, però vaig trobar l'ajuda inesperada d'unes quantes pauses que el mateix Joyce hi va posar, que divideixen el capítol en vuit parts.

Ací, després d'una novel·la essencialment focalitzada en personatges masculins, esclata la veu femenina. I ho fa amb una presència de la sexualitat molt elevada i explícita, potser més que en cap altra part del llibre. En els pensaments de Molly (potser en els de tothom) el sexe hi ocupa un paper destacat. S'hauria de veure si Joyce pretenia reflectir la sexualitat femenina en general o en concret la d'aquest personatge, i si és el primer cas si les dones estarien d'acord amb la visió que se'ns presenta. Perquè Molly és molt banal i superficial. També hi té un pes molt destacat el passat: els records de la seua vida anterior són potser els fills que van reapareixent de manera més tenaç en aquest corrent de consciència: la seua vida a Gibraltar, la coneixença de Bloom, totes les relacions que ha tingut amb altres homes.

Cloenda
Enorme satisfacció en tancar el volum. No només per haver assolit un objectiu llargament desitjat, sinó també satisfacció pròpiament lectora. L'Ulisses és tot un espectacle lingüístic i textual, un artefacte infernal i prodigiós ple de referències internes que intueixo gairebé inesgotable. Un enorme llibre d'humor, una desmitificació de les suposadament sagrades "veritats", un mostrari orgiàstic de tècniques innovadores. Realment, després d'aquesta novel·la no es podia escriure ja com si res hagués passat: Joyce dinamita la concepció tradicional de novel·la i hi obre una infinitat de camins possibles. I voler ser original després d'Ulisses és francament ingenu.

(Acabat el llibre, trobo aquest interessant enllaç. Llàstima no haver-lo vist abans, o no. Al capdavall he fet una lectura relativament lliure, poc condicionada, que era el que pretenia, però no puc evitar anar llegint i tornant enrere i retrobant sentits. Realment, l'Ulisses no s'acaba mai)

divendres, 8 de novembre de 2019

Un violoncel i l'atzar


Jordi Campoy Boada, La noia del violoncel
Barcelona, Columna, 2019

Anne és una jove violoncel·lista londinenca que un dia, casualment, descobreix una clau amagada a l'interior de la funda del seu instrument. A aquesta troballa s'afegirà, després, una misteriosa foto antiga. A partir d'això, Anne intentarà esbrinar quin sentit tenen aquells objectes i quina relació tenen amb ella i amb el seu vell violoncel. La recerca adquirirà el seu sentit a Barcelona i guardarà una estreta relació amb els seus orígens.

De fet, cap a la meitat de la novel·la aquesta fa un salt quaranta anys enrere, i l'acció se situa a la Barcelona dels anys seixanta i setanta. Els protagonistes passen a ser dos germans, Julià i Vicenç, i se'ns explicarà la seua infantesa i joventut entre les penúries econòmiques i morals del franquisme; només ben avançada la narració el lector entendrà la connexió entre les dues històries. Gairebé es pot considerar que hi ha dues novel·les en una, la primera escrita amb els temps verbals en present i la segona, en passat.

Aquesta primera novel·la de Jordi Campoy està escrita amb la senzillesa i l'agilitat que permeten que el lector se senta atrapat ràpidament en la història. De seguida els personatges esdevenen coneguts i pròxims, la trama flueix amb facilitat i l'interés pel desenllaç fa que la lectura avance amb fluïdesa.  Una trama i un desenllaç, per cert, en el qual l'atzar (la "casualitat" que ja apareix en l'epífraf inicial) hi juga un paper clau. Pràcticament podríem dir que és l'autèntic motor de l'obra, el tema central. Segurament hi podem vincular l'admiració per Paul Auster que l'autor ha expressat en alguna entrevista.

A La noia del violoncel hi ha, però, un altre element destacat: la funció de la música. Jordi Campoy, que és compositor i productor musical, utilitza l'element musical no només com una peça central de la història, sinó també com a font de recursos expressius. Així, abunden les comparacions amb peces musicals clàssiques, i fins i tot hi ha un capítol en què, de manera molt reeixida, s'explica una escena sexual tot seguint el desenvolupament de la sisena simfonia de Xostakóvitx. De fet, l'autor ha compost específicament per a la novel·la unes cançons que es poden sentir a Spotify.

La noia del violoncel és una novel·la entretinguda, de molt bon llegir, que acompleix amb escreix allò que es proposa. Amb les dosis justes i necessàries d'intriga, d'humor, d'emotivitat i de drama, aconsegueix portar el lector al seu terreny i deixar-lo amb bon sabor de boca després d'un desenllaç original i sorprenent. Una bona novel·la per a un públic lector ampli.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1207 (8 de novembre de 2019)

divendres, 18 d’octubre de 2019

...I la guerra encara dura

Sembla ser que en una projecció de Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar, a València, hi va haver unes persones d'un grup d'ultradreta que van boicotejar la projecció amb crits de "Viva España" o similars, i amb una bandera espanyola, suposo que prou gran perquè quedara clar. Quan aquest cap de setmana sortia de veure aquest film pensava en eixa notícia. Pobres xics, es nota que no l'havien vista i només l'atacaven pel que havien sentit contar, el que suposaven, allò que a priori els semblava que pretenia Amenábar. Ells creien que la pel·lícula atacava el franquisme, i que donava una visió "partidista" de la guerra civil. Pobres xics, repeteixo.

Mientras dure la guerra se centra en un conegut episodi dels primers mesos de la guerra, quan l'escriptor Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, es va enfrontar al general Millán-Astray (fundador de la Legión) i li va dir allò de "Venceréis pero no convenceréis". Sembla que els historiadors no veuen clar que Unamuno diguera exactament eixes paraules, el que està clar és que hi va haver un enfrontament verbal, fins a tal punt que Unamuno, que fins aleshores havia estat partidari de l'aixecament militar, va ser destituït com a rector i sotmés a vigilància fins a la seua mort, dos mesos després.

De tota manera, la pel·lícula no és, ni de lluny, una narració maniquea en què hi ha bons i dolents. Fins arribar a eixa escena al paranimf de la Universitat de Salamanca, se'ns hi narren fonamentalment dues accions. D'una banda, l'evolució personal d'Unamuno des del suport als militars revoltats fins al cèlebre enfrontament, evolució que la pel·lícula relaciona amb la detenció i afusellament de dos amics seus, un per maçó, l'altre per socialista. De l'altra, l'ascens del general Franco fins a la condició de cap suprem del bàndol militar, i la seua relació amb Millán-Astray (un enorme Eduard Fernández, com sempre). Reconec que aquesta part històrica la desconeixia bastant i m'ha semblat molt interessant. Val a dir que la figura de Franco és tractada amb sorprenent respecte i equanimitat, o almenys a mi m'ho ha semblat. Ni és ridiculitzat, ni magnificat, ni demonitzat. Ho haurien d'haver vist aquells de la bandera i els crits.

Tanmateix, crec que Mientras dure la guerra no pretén ser un documental històric, i per això és més que probable que continga algunes llicències o errades, de la mateixa manera que en moltes pel·lícules nord-americanes sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha. La centralitat del missatge de la pel·lícula es troba en la figura d'Unamuno, i en la seua contradicció interna: tot i oposar-se a l'estat de coses durant la República, tampoc podia combregar amb els excessos del bàndol franquista. Es trobava, per tant, escindit, com es veu en una de les escenes per mi més emotives, la discussió amb Salvador Vila. Aquesta conversa és l'ideal d'Espanya que Amenábar planteja: la superació de les "dos Espanyes", el diàleg constructiu i divergent entre dues maneres de veure les coses.

Res a veure, per tant, amb bàndols. Amenábar pren eixos episodis de l'inici de la guerra per a plantejar una entesa, una superació de les diferències, una confiança en el poder del diàleg. Més enllà de l'anècdota històrica, el film tracta sobre com superar els conflictes, com poder solventar les divergències sense violència, sense la voluntat d'aixafar i anul·lar l'oponent. Desgraciadament, no sembla que aquest missatge puga ser assimilat per aquells que han atacat la pel·lícula sense veure-la. De fet, a la llum dels successos recents que estem vivint, sembla que encara ens trobem molt lluny d'haver-ho entés. En certa manera, la guerra, entesa com l'enfrontament sense concessions a l'adversari, encara dura.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1204 (18 d'octubre de 2019)

divendres, 4 d’octubre de 2019

Negacionisme

Canvi climàtic? Això és una moda que s'han inventat ara. Les glaceres no s'estan desfent, hi ha estudis que demostren que fa mil anys, o dos mil, no n'hi havia. Rajoy tenia un cunyat científic que deia que no era per tant, que el clima canvia per causes naturals. Ara eixe cunyat mana a la Casa Blanca, o un que va estudiar al mateix lloc. A més, eixa xiqueta, la Greta no sé què, és molt rara, i una nena de casa bona. El que haurien de fer els joves, en comptes de tanta història amb el clima, és posar-se a treballar i estudiar.


I què m'has de dir de tot això de la llengua? Pos no ens volen fer creure que el valencià és català? Això són quatre universitaris catalanistes que viuen d'esquena a la realitat. Per culpa d'ells, acabarem com a Catalunya. Qui són ells per a dir-nos en què parlem? El valencià no té res a vore amb el català, això ho sap qualsevol. Veigues quines coses els expliquen als xiquets a l'escola, i els llibres que els fan llegir; si estan en català! Ara vindrà el Correllengua eixe i manipularan als xiquets ficant-los amb una estelada. Uns adoctrinadors, és el que són.

Un altre tema és això de Franco. Ja et dic jo que no s'estava tan malament, i no es deien tantes tonteries, amb Franco. Ara ensenyen els xiquets que era un dictador, i no paren de menjar-los el cervell presentant les coses com volen. Si ell va fer-ho tot: les carreteres, els pantans, la seguretat social, tot! Ni Nostre Senyor al Gènesi va fer tantes coses! Perquè ara expliquen la història com ells volen, no com va passar de veritat.

Ni idea, tenen, i ens volen fer creure el que volen. "Pintar como querer". Si diu que això de l'arribada de l'home a la lluna és mentida! Que ho van rodar en un plató! Home, tu mira les imatges, a la lluna no hi ha vent i la bandera vola... Els americans van voler fer creure al món això, però per què no han tornat a anar a la lluna? Això demostra que en realitat no hi van arribar mai. El que jo et diga.

Que sí, home, que sí, encanta't que Marilyn no estiga viva encara, amagada en algun lloc secret. Sabia massa coses sobre Kennedy, i qui el va matar... Al costat del plató on van rodar això de la lluna, deu estar, amb la càmera frigorífica on està congelat Walt Disney. L'altre vaig vore un programa on explicaven que les piràmides les van construir els extraterrestres. Veus, això té sentit! D'on podien traure una tecnologia tan avançada aquells pobles tan primitius?

O siga que ni hi ha canvi climàtic, ni el valencià és català, ni Franco era tan mala persona, ni res. Ja ho deia no sé qui, "muera la inteligencia". I visca el "cunyadisme".

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1202 (4 d'octubre de 2019)

dimecres, 25 de setembre de 2019

De primaveres i monstres


Ressenya publicada a la revista Caràcters, núm. 85 (tardor 2018)

Ada Castells
La primavera pendent
Comanegra / Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2018
200 pàgines

Aquest 2018 es compleixen dos-cents anys de la publicació de Frankenstein, de Mary Shelley. Amb aquest motiu l’editorial Comanegra va ordir un projecte original i ambiciós, la col·lecció “Matar el monstre”. Es tractava que set autors escrigueren set novel·les que havien de compartir tres condicions: totes tindrien lloc a la ciutat de Barcelona, la història s’ambientaria en un any concret entre 1818 i 2018, i tindrien en comú l’aparició d’un determinat personatge secundari. Les set novel·les serien independents però, alhora, permetrien configurar una novel·la —feta, com el monstre de Frankenstein, a partir de fragments— sobre la Barcelona dels darrers dos-cents anys. Els autors que s’han prestat a aquest joc són Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Núria Cadenes, Mar Bosch i Miquel de Palol.

La primavera pendent, d’Ada Castells, és la primera d’aquest conjunt, i s’ambienta al voltant de 1818, any de la publicació de Frankenstein. La protagonista és Carme Coroleu, filla d’un fabricant d’indianes, que poc després de morir son pare és casada amb un jove estrany, Francesc Castany, amb la voluntat que ell es faça càrrec de la fàbrica. Tanmateix, el nou marit s’endinsa, tot just casat, en l’estudi del manuscrit de Frankenstein, que el seu padrí li ha fet arribar. Obsedit per la idea que darrera l’obra hi ha una veritat científica, abandona la seua esposa i viatja fins Anglaterra. L’únic contacte de Francesc amb la protagonista seran les cartes, gràcies a les quals Carme anirà veient com el seu marit s’allunya cada cop més. Mentrestant, ella es veurà obligada a prendre les regnes del negoci tèxtil, tractant d’obrir-se pas en un món d’homes per al qual ella tampoc ha estat educada.

Com en un teixit d’indiana, diversos fils conformen aquesta breu novel·la, combinats amb habilitat i ofici. En primer lloc, trobem la peripècia central de la protagonista, l’evolució personal que la durà de la desesperació per un matrimoni no consumat i per l’ensulsiada de l’ideal de felicitat femenina tradicional, fins a l’emancipació tant personal com laboral. En aquest camí, ha de vèncer prejudicis, interns i externs. La condició de la dona en un context determinat és, doncs, un tema destacat, tractat amb un subtil i ben travat simbolisme.

A través de les cartes de Francesc, s’introdueixen com a personatges el grup d’escriptors que l’estiu de 1816 van participar de la cèlebre i germinal trobada a la vora del llac Léman en la qual va originar-se Frankenstein. Així, Francesc coneixerà l’autora d’aquesta obra, el seu marit el poeta Percy Shelley i el metge John Polidori. La novel·la de Castells presenta així un caràcter de joc literari, d’homenatge, però sense reverències: l’autora inventa motivacions i actituds en aquests personatges de la història literària. Totalment lícit: un cop incorporats a la ficció, són uns personatges de novel·la més.

El tercer fil del teixit de La primavera pendent és, òbviament, Barcelona. A través dels ulls de la narradora assistim a un moment de transformació de la ciutat, que s’està recuperant de les ferides de la Guerra del Francès i s’enfronta a un segle que serà decisiu per a la seua evolució futura. Epidèmies, canvis polítics, enderrocament de les muralles, obres al port, ens són presentats des de la perspectiva de Carme, representant d’una burgesia industrial que serà fonamental en la nova Barcelona. Se’ns hi mostra l’inici d’uns canvis per a la ciutat que, com un altre monstre de Frankenstein, s’anirà construint durant els següents dos-cents anys.

Castells juga amb encert amb aquests elements per a oferir-nos una novel·la coherent, amb una arquitectura sòlida, rica en matisos i sentits, alguns d’ells només apuntats, d’altres enriquits amb símbols com la mateixa primavera del títol. Una primavera que comença referint-se a una felicitat conjugal tradicional i acaba esclatant en una autorealització lliure.

divendres, 20 de setembre de 2019

Reflexions estiuenques

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1200 (20 de setembre de 2019)

(Retalls d'un estiu desvagat)

Fent voltes en bici pel terme, m'he adonat que els camins rurals de Benicarló mostren un estat envejable. Molts, com el de la Fossa del Pastor, han estat asfaltats recentment, i la veritat és que es pot anar en bicicleta sense haver de sortejar massa clots. Tot al contrari del casc urbà, on l'estat de conservació de l'asfaltat dels carrers és lamentable. Les diverses rases obertes en anys precedents per a passar conduccions de gas, telefonia i altres avenços, han deixat uns carrers plens de cicatrius que el pas del temps, les pluges i l'ús s'han encarregat de reobrir amb una múltiple varietat i repertori de clots. Els diversos ajuntaments, tant fa el signe polític, no han fet res per millorar això des de fa anys. Al cap i a la fi, potser és un senyal d'identitat de Benicarló. ¿No s'ha dit sempre que som un poble d'essència llauradora? Potser per això tenim en millor estat de conservació els camins rurals que els carrers.

***
Quin sentit té això de les dames i la reina? Per a quan homes en la representació dels ciutadans en les festes? En aquest cas, no podrien ser "damos", serien "cavallers"? Per què la reina de les festes de Benicarló du una bandera espanyola a la cinta? Potser soc l'únic que troba tot això, i l'exaltació, i el certamen, i tot plegat, molt carrincló, desfasat i absurd. Si és així, ja em perdonareu.

***

Un cop l'any que se m'acut anar a la biblioteca a traure un llibre per llegir, ara que tinc més temps, i em trobo la biblioteca de vacances. Ara que tinc l'ocasió de llegir el diari amb un tallat matinal, els diaris són prims i amb poca varietat de notícies. Quan més temps tinc de fer esport, fa tanta calor que no m'abelleix. Tristes paradoxes de l'estiu.

***

Està molt bé això de les festes participatives, però segueixo trobant a faltar concerts de música en viu. A les localitats semblants a Benicarló en fan, i molts de bades. Mon fill i jo mateix hem anat tant aquest estiu com el passat a Vinaròs, per posar un exemple, a veure grups de música en català. M'ho haurien d'explicar millor perquè jo no ho entenc. Que l'únic concert potable siga el del Pub Babilon és per a fer-s'ho mirar. Genial iniciativa privada, però per què no se'n pot fer alguna de pública? De debò el plat fort musical és un tribut a Abba? És d'una tristor de poble menut.

***

Aiguat sobtat de finals d'agost, d'aquells que abans sovintejaven més. De nou, camins tallats i gent que ha de fer viatges dignes d'Ulisses per arribar a casa o al poble. Penso que a Benicarló no es deu haver fet cap pont des del franquisme. Es va ampliar el del Barranquet a la carretera de Peníscola ja fa anys, però de nou, cap ni un. Un  petit llistat dels que caldrien: Mar Xica (aquest és clamorós), Barranquet carretera vella, Barranquet camí Artola, riu Sec al cementeri. Ja sé que deu ser molt costós, però algun dia ens hi haurem de posar, no? No vull posar el dit a la nafra esmentant altra vegada poblacions de l'entorn.


dimarts, 10 de setembre de 2019

La riquesa de la cultura

Kaouther Adimi, Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger.
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2018 ("Antípoda", 31).
Traducció d'Anna Casassas.

Kaouther Adimi és una jove escriptora en francés nascuda a Alger el 1986, que amb la seua tercera novel·la, Nos richesses, ha merescut el premi Renaudot des Lycéens i ser seleccionada pel jurat del premi Goncourt. L'obra segueix certa tendència actual de fer literatura a mig camí entre la ficció i la realitat, de partir d'alguns fets reals per a literaturitzar-los. En aquest cas, es tracta de la història d'Edmond Charlot, llibreter i editor algerí, i la seua llibreria Les Vrais Richesses, fundada el 1936. Charlot va ser el primer editor d'Albert Camus i altres autors, i va mantenir estrets contactes amb André Gide, Antoine de Saint-Exupéry, Jules Roy i molts més. Es tracta, per tant, d'una figura important de la literatura francesa del segle XX.

Adimi opta per una estructura narrativa que barreja estils, temps i punts de vista diversos, però de tal manera que aquesta complexitat no dificulta la lectura. Així, cada capítol consta de tres parts. En la primera, situada en el present, el protagonista és Ryad, un jove estudiant francés que rep l'encàrrec de buidar la llibreria perquè van a instal·lar-hi una botiga de bunyols (fet fictici, atés que la llibreria encara es troba activa en la realitat). La segona, generalment molt breu, contextualitza sis moments entre 1930 i 1961 fonamentals per entendre la història d'Algèria i les seues tensions amb França. La tercera part de cada capítol és un recull del suposat diari d'Edmond Charlot, en què es resumeix la història tant de l'editor com de la llibreria.

El lector, per tant, viatja constantment des d'un present amnèsic que no té inconvenient a esborrar de la realitat un espai com la llibreria, fins al passat en què ressegueix els esforços de tota una generació combativa que entre els anys trenta i cinquanta del segle XX van treballar per la cultura amb una fe transformadora. Esdevé així un exercici de memòria col·lectiva que pretén posar en valor no només la història cultural, sinó aquells elements del present que ens permeten mantenir-la. Les escenes en què Ryad va buidant els prestatges de la llibreria i va deixant edicions precioses de Camus o Giono al carrer, ignorant el seu valor històric, són corprenedores, i mostren estima pels llibres com a objecte, per tot allò que representen d'història col·lectiva.

Precisament la visió col·lectiva de la cultura és fonamental en Les nostres riqueses. Els subcapítols dedicats a la història d'Alger estan narrats per una primera persona del plural que és la del poble algerià. El mateix poble que en la narració ambientada al present és representat per Abdallah i altres personatges del barri on s'ubica la llibreria, molts dels quals no són lectors però senten devoció pels llibres i la botiga perquè entenen el paper que la lectura té per al progrés col·lectiu. "Un home que llegeix val per dos", es pot llegir a l'aparador de Les Vrais Richesses. És aquella admiració pel saber i la cultura que generacions anteriors han tingut i que ara, ai las, cada cop costa més de veure.

D'altra banda, i reblant aquest vessant col·lectiu, la història de Charlot i la seua llibreria van en tot moment estretament lligats a la història d'Algèria. La participació en la guerra mundial, el fet de ser temporalment capital simbòlica de la França alliberada, els abusos colonials francesos, la revolta per la independència, tot apareix reflectit en la novel·la, que sembla voler dir-nos que la cultura i els llibres mai viuen una vida separada de l'espai i el temps en què s'ubiquen.

Les nostres riqueses és una novel·la ponderada, que sap trobar el to just i adequat per a transmetre allò que vol, sense grandiloqüències: la importància dels llibres i la cultura per entendre allò que som col·lectivament.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1198 (6 de setembre de 2019)

dimarts, 3 de setembre de 2019

El metge dels monstres

Vicent Dasí
Doc Doggie. Unitat de medicina estrambòtica
Alzira, Bromera, 2019 ("Esfera", 49).

El protagonista i narrador d'aquesta novel·la (guanyadora del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil 2018) és un jove doctor que afronta la seua primera guàrdia nocturna com a resident de pediatria a l'Hospital General de València. Aquesta primera nit, tot coincidint amb una tempesta apocalíptica, rebrà una sèrie de pacients adolescents amb un tret en comú: tots ells presenten algun tret que els relaciona amb un monstre del cinema clàssic de la Universal (Dràcula, l'Home Llop...). Jonathan Dooggie, mes conegut com a Doggie, començarà a investigar i farà cap a un cinema abandonat del barri del Carme, el Cinema de la Mala Mort, on comprova que s'estan produint una sèrie de successos peculiars.

Es tracta, com es veu, d'una història amb predomini dels elements fantàstics, però que juga amb altres components que la doten d'un to personal i particular. El més destacat és la presència en la narració de diversos referents procedents de la cultura cinematogràfica clàssica, no només la de terror, que també, sinó a pel·lícules tan diverses com Taxi Driver (impagable l'aparició de Robert de Niro en el seu taxi), Caçafantasmes o Star Wars. De fet, les referències cinèfiles són tan sovintejades i tenen tant de pes específic per a la trama, que ben bé es podria dir que la novel·la és un homenatge al seté art i en particular als films clàssics de terror.

Més enllà del cinema, Dasí hi fa jugar elements molt diversos procedents de la cultura popular, com la televisió o la música. Tot plegat configura una novel·la entretinguda, divertida, poc convencional, que aprofita en certa manera la seua intriga fantàstica per a introduir els joves lectors en el món de la cultura cinematogràfica contemporània amb un llenguatge àgil i un estil fresc i proper.

diumenge, 18 d’agost de 2019

Morella, sempre



A Salvador Ortí, in memoriam

La població s'aixeca majestuosa com un vaixell en un oceà de pedra, entre onades de muntanyes. Una erupció mineral orgullosa, ferma. Una creixença de la terra. No per habitual i repetida, la visió de Morella deixa de sobtar i impressionar el visitant que hi arriba.

A dins de les muralles, la percepció canvia. Aquella presència pètria es transmuta en les parets de les cases, les portalades, els porxos. Tot manté una solidesa que permet que, visita rere visita, la ciutat se'ns presente, almenys aparentment, inalterable. Però aquesta immutabilitat s'humanitza, esdevé familiar, propera, amb la senzillesa de les coses essencials.

He tornat a Morella, quasi per casualitat, a la impensada i sense preveure res. Celebraven el Sexenni, tot i que jo no hi era per aquest motiu. Mentre esperava per marxar, he pogut passejar pels seus carrers costeruts, molt animats en aquesta ocasió festiva. Visitar Morella és com tornar a les arrels, a allò que vam ser i que la ciutat manté com una presència activa que ens recorda que encara ho som. L'arquitectura de les cases, la disposició de l'entramat dels carrers, la mateixa tradició del Sexenni, la perfecta integració amb l'entorn muntanyenc, ens fa viatjar en el temps, i descobrir que el viatge és cap endins de nosaltres mateixos. Cap allò que som col·lectivament.

Un passeig nocturn per la volta de l'Albereda, tot fent temps, per l'esquena del castell altiu. Sempre m'impressiona la nit un cop surts de les muralles morellanes. De sobte, el caminant s'enfronta a la foscor absoluta, al silenci pregon. Morella és un gegant que dorm silenciós en la nit. En aquest cas, la lluna il·lumina les muntanyes dels Ports. L'efecte és d'una immensa serenor, la llum s'escampa pels turons amb placidesa, banyant-los d'una claror especial. La lluna va ser creada per a brillar en un entorn així, fa temps que els entorns massa urbanitzats ens ho han fet oblidar.

Com un guia enmig de les muntanyes, Morella ens assenyala el camí del respecte al passat, a la llengua, al paisatge.

Sempre és bo tornar a Morella.

(Text escrit l'estiu de 2018 i no publicat fins ara, que recupero amb motiu de la mort de Salva Ortí, gran mestre, company i morellà il·lustre)

divendres, 26 de juliol de 2019

L'estudiant que no parlava valencià

Llegeixo tard i per casualitat una polèmica a les xarxes del mes de juny. Resulta que es veu que el xic que va obtindre la màxima nota a la selectivitat (un 14 sobre 14) és valencià. La televisió valenciana À Punt el va entrevistar i ell va contestar en castellà. Hi va haver algunes opinions crítiques amb aquest fet, com la de l'historiador Vicent Baydal: el fet era lamentable, si l'hagueren entrevistat en anglés hauria respost en anglés, això era una mostra de l'estat agònic del valencià en perill d'extinció. No criticaven (em pareix a mi) el xic, sinó el que representava com a símptoma: que un estudiant brillant valencià no siga capaç de parlar en valencià.

De fet, em pareix un bon exemple d'un fet que com a professor de valencià veig molt sovint, i que és descoratjador. Veure com, malgrat tots els nostres esforços, la major part de l'alumnat prefereix usar el castellà abans que el valencià, fins i tot en els casos que el valencià és la seua llengua materna. L'altre dia, en l'institut on treballo, es matriculava una alumna amb un expedient brillantíssim que havia passat un any a l'estranger, i ella i sa mare feien mans i mànigues per veure si podia ser exempta de valencià. "Es que yo, el valenciano...". Crec que l'actitud era la mateixa que la d'aquell alumne de la PAU: el valencià és una assignatura, seré capaç de traure-hi molt bona nota, però no el parlaré.

El que em va cridar l'atenció en la polèmica a Twitter esmentada i, per què no dir-ho, em va deprimir, van ser les respostes posteriors a eixos comentaris. "Si (el valencià) se muere será gracias a la imposición del catalán". "Y porque se muere queréis imponerlo? (sic)". "Pues claro que se muere, si lo estáis sustituyendo por infame e infecto dialecto barcelonino (sic)". Comentaris, quasi tots ells, òbviament, en castellà.

Per què es parla tant últimament d'"imposició" del valencià? A mi em pareix el més normal del món que un territori amb dues llengües les estudie les dues. També s'imposen la Física i la Filosofia, tots els plans d'estudi tenen un component d'obligatorietat, ha de ser així i ningú es queixa. Com que m'imposen la teoria de l'evolució, o el sistema mètric, vaig a fer-li el boicot i no utilitzar-lo. Per no dir que, òbviament, el castellà també s'imposa, i bé que em pareix, faltaria més. Hem de saber utilitzar les dues llengües. El fet, però, és que la majoria d'alumnes acaben la secundària sent plenament competents en castellà, i en valencià no. Com el xic de la PAU. Ho veig cada dia, sé de què parlo.

L'altra, el tema del català, el "barceloní". Però què volen, que s'estudie el valencià que es parla pel carrer, el registre col·loquial? Un cop ens situem en l'àmbit del valencià estàndard, no es perceben diferències significatives amb "el català". O és que quan estudiem castellà no el depurem dels col·loquialismes que els lingüistes qualificats identifiquen? Estudiem el castellà de Belén Esteban o el d'Antonio Machado? Doncs el mateix s'ha de fer amb el valencià. I ja no entro en si el valencià és una altra llengua diferent del català perquè el tema, de veritat, em crea una fatiga intel·lectual profunda.

Deixo per al final la millor opinió que vaig llegir en aquell "debat" a les xarxes: "Per a parlar el valencià normatiu, o millor dit el català normatiu, millor no parlar-lo. El valencià mor per culpa del català i no del castellà o de l'anglès". Eixa és la conclusió a què totes aquestes opinions ens porten: millor no parlar-lo. Molt bonic. "Antes" moros que catalans, abans parlar castellà que un valencià digne i modern. En fi, després del desànim que aquestes opinions em provoquen, de la temptació de deixar-ho córrer tot, com a docent i com a valencià, em recompondré i seguiré ensenyant valencià, utilitzant-lo, difonent-lo. Fent pedagogia (inútil?).

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1193 (26 de juliol de 2019)

diumenge, 21 de juliol de 2019

El naixement de la identitat valenciana

He llegit durant aquest mes de juliol l'interessantíssim llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016). Coneixia Baydal pel seu blog Vent d Cabylia, i la seua tasca de divulgador a través de les xarxes, però encara no n'havia llegit cap llibre. Creieu-me quan us dic que després de llegir aquest n'he quedat amb ganes de més. Es tracta d'un llibre divulgatiu però que no renuncia a l'articulació d'un discurs rigorós i a la inclusió de les fonts que el documenten; podríem dir que pertany a una mena d'"alta divulgació", però que té la virtut de poder ser llegit amb molta fluïdesa. A mi m'ha enganxat pràcticament com si fos una novel·la, de fet més que moltes novel·les.

Baydal ressegueix la documentació oficial dels segles XIII i XIV, és a dir, aproximadament el primer segle i mig d'existència del Regne de València, per tal d'identificar com, per què i quan els valencians van començar a identificar-se com a tals. És a dir, com va aparéixer la consciència col·lectiva valenciana. El llibre troba les arrels dels sentiment valencià en l'extensió i la defensa dels Furs de València, que entraren en conflicte amb els Furs d'Aragó que hi convisqueren en el territori valencià durant gairebé un segle. En els territoris que defensaven els Furs de València s'anà creant progressivament l'embrió d'una identitat valenciana, que s'estengué a tot el Regne a partir de la fi del conflicte foral, a les Corts de 1329-1330, quan s'acceptaren els nous Furs de València per a tot el territori.

No soc historiador ni especialista en aquestes qüestions, per tant disculpeu-me si no sé explicar-les tan bé com ho fa Baydal, que uneix rigor i divulgació de manera admirable. Per això he descobert en el llibre coses que desconeixia completament i que he trobat molt curioses. Per començar, desmunta alguns mites molt estesos. Ni els valencians som valencians des dels temps dels àrabs, o fins i tot abans, com creuen algunes persones (p. 34-41); ni som una mena de catalans trasplantats, una identitat particular de la catalana. De fet, la identitat valenciana és producte de la barreja de col·lectius d'origen tant català com aragonés (dos terços i un terç, aproximadament), que es mesclaren, també territorialment (p. 173). Personalment, havia donat per cert durant molt de temps que els valencians d'origen català s'havien establert a la costa, i els aragonesos a l'interior. Com sol passar, les explicacions massa simples són poc exactes.

Això m'ha fet pensar en com el component dual ha format part de la valencianitat des dels seus mateixos orígens. Som un territori (un país, si volem dir-ho en termes contemporanis) essencialment barrejat, "mestís" (sense donar a aquest adjectiu cap component "racial"). Gent d'orígens catalans i aragonesos habitaren un regne nou i al llarg del temps s'anaren identificant en una nova identitat, un nou poble. No sense discussió: quasi un segle de conflicte amb els partidaris del fur aragonés, fonamentalment nobles provinents d'Aragó que tenien possessions en territoris valencians. Amb la diferència que uns volien identificar del tot el territori amb les lleis aragoneses, i els altres propugnaven una llei pròpia. Podríem dir que ens trobem des dels orígens discutint per allò que hem de ser, i sempre amb interferències externes.

Una altra curiositat és que la consciència valenciana s'articulà al voltant dels Furs de València, això vol dir que fins que aquests no foren acceptats i assumits per tots els estaments del territori no aparegué el gentilici "valencià" aplicat a tot el territori. És a dir, que la identitat valenciana va anar lligada a una qüestió legislativa i jurídica. Res a veure amb idees essencialistes, romàntiques, nacionalistes o contemporànies del que és "ser valencià". Els medievals eren molt més pragmàtics: els pobles s'unien al voltant d'unes lleis, d'un ordenament jurídic comú, d'uns impostos (p. 33). De fet, la Generalitat va nàixer com una institució que recaptava uns tributs "generals", per a tots els estaments (p. 149).

M'han agradat moltes coses del llibre, i una d'elles és que no es deixa portar per cap ideologia preconcebuda, adopta un punt de vista objectiu, que és el que ha de fer un historiador. Així, no té cap problema a aportar exemples de com les primeres vegades que apareix el gentilici "valencià" apareix en textos en què també es parla de "catalans" (p. 152). També deixa clar que aquesta identitat no era incompatible amb d'altres, ja que el terme "nació" a l'edat mitjana era polisèmic, i un podia considerar-se valencià en tant que nació política, i català en tant que nació etnocultural (p. 170). Un aspecte que em sembla d'una actualitat indiscutible.

No podré explicar ací, ni prou ni prou bé, tots aquells elements de reflexió que m'ha suscitat aquest Els valencians, des de quan són valencians? M'ha donat molts elements per a entendre d'on venim els valencians, i també crec que pot ajudar molt els valencians actuals que maldem per trobar una manera de ser valencians avui. Altíssimament recomanable.

divendres, 5 de juliol de 2019

Necessitem À Punt

Fa unes setmanes que la televisió pública valenciana, À Punt, va complir el primer any d'emissions. Des de fa temps (de fet, des d'abans que començara a emetre, cosa si més no curiosa) se senten veus que ataquen aquest mitjà, fins i tot alguns partits polítics proclamaven durant la campanya electoral que anaven a tancar-lo. Algunes opcions ideològiques consideren que és una despesa innecessària. Em pregunto per què els valencians tenim menys dret a tenir una televisió pròpia que els murcians o Castella-La Manxa, amb tots els respectes.

Crec que és una absoluta necessitat que els valencians tinguem una televisió pròpia. Fa sis anys, quan el govern del PP va tancar Canal 9, vam ser molts els que ens vam indignar. Havíem criticat amb duresa aquella televisió, per la seua manipulació informativa, pels continguts barroers i sensacionalistes, per moltes coses que no ens agradaven. Però una cosa era criticar-la, fins i tot no mirar-la, i l'altra fer-la desaparéixer. No desitjàvem el tancament de Canal 9, volíem que fora una televisió millor.

La qüestió és que una televisió pública valenciana és vital per als valencians. En primer lloc, per la pervivència de la llengua. En un context comunicatiu en què la presència del valencià és absolutament residual, cal que hi haja una televisió que normalitze l'ús de la llengua en els informatius, en la ficció. Hi ha milers de joves valencians que mai han vist una pel·lícula en valencià/català; és normal si no tenen mai l'opció. Ara per ara, entre les dotzenes de canals que existeixen, això només és possible en À Punt i TV3, que la major part de valencians no poden veure.

Però hi ha d'altres raons, tant o fins i tot més importants. Per exemple, la possibilitat de tenir un espai comunicatiu valencià, un àmbit d'informació i entreteniment que ens cohesione com a valencians. No és normal que jo, com a valencià, no sàpiga el nom dels consellers de la Generalitat, que no conega l'actualitat política valenciana. Més enllà de la política, À Punt fa una tasca de divulgació dels valors i les expressions socials i culturals que es generen a tot el territori valencià, que d'altra manera no troben manera de visibilitzar-se. Mirant-la descobreixo moltes realitats d'altres comarques valencianes que no coneixia. Això ajuda a fer créixer la consciència de ser valencians.

Certament, en aquest any la televisió d'À Punt no ha aconseguit tenir una audiència mitjana decent (sembla que gira al voltant del 2%, amb l'excepció d'alguns esdeveniments puntuals). Al darrere d'això hi ha la forma de ser dels valencians, la nostra proverbial divisió quan es tracta de defensar allò que és nostre. D'una banda, molta gent li va fer creu i ratlla abans de nàixer per raons estrictament polítiques: com que era una televisió creada pel govern d'esquerres, ja estava condemnada. De fet, he vist molts comentaris a les xarxes que es vanten de no haver vist mai À Punt i de no tenir intenció de fer-ho. El prejudici elevat a norma de conducta.

Més sorprenent i decebedor és que molta gent que, a priori, podria formar part de l'audiència potencial de la televisió valenciana, perquè tenen una consciència valenciana, un interés per la llengua i la cultura del territori, la ignoren. Alguns per raons de purisme lingüístic, altres per raons de qualitat. Personalment, no ho entenc. Com a espectador, des del primer moment he vist programes en À Punt que no m'han agradat, i també hi he trobat espais que m'han atret. Començant pels informatius, infinitament més plurals i objectius que els de l'extinta Canal 9: només per això ja val la pena tenir una televisió que parle dels afers valencians. Però també programes de reportatges (Bambant per casa), culturals (Una habitació pròpia), musicals (L'estudi), alguns dels quals són propostes realment interessants. Per no parlar de l'aposta clara pel valencià, de la difusió dels productes culturals i econòmics valencians, de la presència que hi té la música en valencià, etc.

Que es podria fer millor? Ben segur. Que el model lingüístic té moltes mancances? D'acord. Tanmateix, À Punt acompleix una funció primordial i necessària per a la societat valenciana. No hauríem de permetre que l'atàvic autoodi valencià acabara amb un element de cohesió tan fonamental com una televisió que parle dels valencians i en valencià. La necessitem com a poble.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1190 (5 de juliol de 2019)

divendres, 21 de juny de 2019

'Orgull i prejudici'

Jane Austen, Orgull i prejudici
Traducció i introducció de Josep Marco Borillo
Alzira, Bromera, 2018
("A la Lluna de València", 57)


És sorprenent comprovar la vigència d'Orgull i prejudici, més de dos-cents anys després de la seua publicació, i uns quants més des que fou escrita. El lector inadvertit es troba amb una novel·la addictiva que s'endú el lector sense que en siga del tot conscient per una trama que, a priori, no sembla excessivament atraient. No només això, sinó que resulta atractiva per a lectors joves actuals, com he pogut comprovar recentment de primera mà: els meus alumnes de l'assignatura de Literatura Universal hi estaven realment interessats. Dic que això és sorprenent perquè el món i la societat que retrata ens resulten molt allunyats, artificiosos, i tanmateix la perícia de l'autora aconsegueix que ens hi capbussem amb plaer.

La que és probablement la més coneguda de les novel·les de Jane Austen és, bàsicament, una comèdia romàntica. S'hi narren les peripècies de les germanes Bennet, especialment Elizabeth i Jane, per tal de trobar marit, i els daltabaixos que pateixen les seues relacions amb Fitzwilliam Darcy i Charles Bingley, uns joves molt ben situats socialment. En concret, la protagonista és Elizabeth Bennet, i el tema central és com canvia la percepció que té del senyor Darcy, un home orgullós i reservat que inicialment li desperta una gran aversió, però de qui progressivament anirà descobrint trets de caràcter que acabaran amb els prejudicis anteriors. L'orgull d'ell i els prejudicis d'ella.

Explicada així la trama, a mi mateix no em resultaria gens atractiva la lectura d'Orgull i prejudici: com hem dit, és una comèdia romàntica, i no és un tracta d'un gènere molt prestigiós precisament, o que a mi em motive a la lectura. Molt sovint, grans novel·les tenen arguments aparentment simples i superficials. Darrere d'aquesta història de noies que volen trobar marit, hi ha tot un món complex de relacions, amb totes les seues lleis íntimes de funcionament perfectament descrites. I sobretot una presentació i anàlisi dels caràcters acuradíssima. Els personatges estan configurats amb precisió, perfectament cisellats, fins i tot alguns de secundaris. Certament n'hi ha que poden ser estereotipats, com el matrimoni Bennet, però això es justifica per la seua funció paròdica i humorística.

Perquè, efectivament, en la novel·la hi ha humor i ironia: és divertida, en el doble sentit que entreté i fa riure. Hi ha ironia en molts diàlegs, en les rèpliques vivaces d'Elizabeth, en la caricatura que es fa de les convencions socials. És una ironia finíssima, que pot passar desapercebuda en alguns moments, però que contribueix de manera decisiva al sentit i la grandesa de l'obra. Aquesta ironia és alhora una peça fonamental, evidentment, de la crítica que Orgull i prejudici du implícita: una crítica de les convencions socials d'inicis del segle XIX, que obligaven les dones joves a fer un bon casament si volien evitar-se un futur incert. La situació de les dones de Jane Austen és, certament, dramàtica: no tenen altra possibilitat de prosperitat social que esdevenir esposes d'un home ben posicionat socialment.

Un encert absolut que l'editorial Bromera ens haja oferit aquesta nova traducció de Pride and Prejudice, de la qual ja en teníem algunes al català. No em trobo capacitat per a jutjar les bondats o defectes d'aquesta versió, però crec que acompleix algunes funcions interessants: primer, empra les variants valencianes, cosa que en les traduccions dels clàssics no sol ser freqüent, i això ajuda a prestigiar-les; segon, torna a difondre en l'entorn editorial valencià, dedicat potser massa exclusivament a les novetats, una obra clau de la literatura universal. És d'agrair la valentia d'apostar per un clàssic, i de traduir-lo en versió íntegra en una col·lecció d'abast generalment escolar. Una novel·la, a més, com he dit al principi, que té més recorregut entre els lectors juvenils del que podríem pensar.

Ressenya publicada a La Veu de Benicarló, núm. 1188 (21 de juny de 2019)

divendres, 31 de maig de 2019

'Els germans Sisters'

No sé què té el gènere del western que fa dècades que es dona per mort i antiquat i, tanmateix, segueix oferint de tant en tant autèntiques joies. O siga, que no acaba de morir mai, i segueix mantenint intactes les seues capacitats estètiques i expressives. Potser és perquè és un gènere molt conreat en l'època clàssica del cinema que ha incorporat una iconografia i un llenguatge propis que li permeten tractar qualsevol aspecte de la condició humana. Potser també perquè s'ambienta, com els clàssics antics, en un espai i un temps mitificats per la tradició, primigenis, en una època i una societat primitives que permeten veure allò essencialment humà de manera més pura: la violència, l'odi, l'ambició, sense pàtines ni condicionants socials.

És el cas que alguna de les millors pel·lícules que recordo haver vist pertanyen al gènere del western, i en concret alguna com Sense perdó, de Clint Eastwood, és relativament recent (vull dir que ja no pertany a l'època daurada del gènere) i és indiscutiblement un dels films que més m'han impactat mai. Tot això ve a tomb perquè aquesta setmana he vist Los hermanos Sisters, i he tornat a experimentar la capacitat inesgotable de les pel·lícules "de l'Oest" per a emocionar-nos i parlar-nos sobre la vida.

Los hermanos Sisters, dirigida pel francés Jacques Audiard i protagonitzada per John C. Reilly i Joaquin Phoenix, ens presenta dos assassins professionals que són encarregats pel seu cap, el personatge del Comodoro, d'acaçar i matar un químic que ha obtingut una fórmula per a trobar fàcilment or en l'aigua. El plantejament de la trama no pot ser més clàssic: dos genets que cavalquen junts, la recerca de l'home, els tirotejos... Però la mirada del director ens ho mostra d'una manera novedosa, sense ser trencadora ni estrident.

Fins a la meitat del metratge, però, no deixa de ser una pel·lícula agradosa que revisita les lleis del gènere. És en la segona meitat que es desplega del tot, quan els germans troben finalment el fugitiu i el seu acompanyant, i la trama inicia una deriva que no és la més previsible. A poc a poc els personatges dels germans sicaris han anat agafant gruix, i assistim a tota una reflexió implícita sobre l'origen de la violència, sobre el cercle viciós que aquesta suposa, i sobre la possibilitat de redempció. Hi ha algunes converses entre els personatges que són d'una profunditat humana corprenedora. No tant pel que es diu com pel que els personatges mostren sentir. Això és evidentment per l'actuació dels actors, i especialment per John C. Reilly, que està al meu entendre superb, transmeten tant de sentit de manera aparentment simple. Però els quatre actors estan molt inspirats, també Jake Gyllenhaal i Riz Ahmed com els perseguits.

He esmentat com a temes la violència i la possibilitat de redempció. Es pot escapar de la violència? Hi ha salvació possible quan s'ha entrat en aquest cercle? Tanmateix, potser el tema que tracta de manera més sorprenent el film és la relació entre germans, la immensa força tel·lúrica de l'amor fratern. Atenció a les seqüències finals, amb homenatge inclòs a Centauros del desierto: senzilles i alhora intenses, emotives. Es pot parlar amb un western de l'amor entre germans sense sentimentalismes? I de l'amor familiar? I tant que es pot. Amb un western es pot parlar de tot allò que és humà, i Los hermanos Sisters ho tornen a demostrar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1185 (31 de maig de 2019)


dimarts, 28 de maig de 2019

La influència del 'Canigó' en 'Seidia'

Fa uns anys, en el número 4 de la revista Beceroles, vaig publicar un estudi sobre les relacions entre Seidia, del benassalenc Joaquim Garcia Girona, i Canigó, de Jacint Verdaguer. A propòsit de les recents retrobades amb Òscar Pérez Silvestre, destacat coneixedor de l'autor i l'obra, m'ha vingut de gust recuperar aquell paper, que es pot llegir en línia en aquest enllaç. El seu títol: "'Fugint lo més possible de servilisme': la relació entre Seidia i Canigó".

Seidia és un poema èpic d'una importància i una ambició enormes dins de la literatura valenciana d'inicis del segle XX, una obra que no ha estat encara valorada i situada com mereix en el panorama de la història de la literatura en català. Un llibre desconegut encara per al gran públic, i probablement el més important escrit mai per un autor del Maestrat.

Servisca la difusió d'aquest article meu de modesta contribució al coneixement d'aquesta enorme obra.

dimecres, 10 d’abril de 2019

'Els dies gloriosos' de Josep San Abdón


 Article publicat a la revista Saó, núm. 445 (febrer 2019).

Josep San Abdón, Els dies gloriosos
Benicarló, Onada Edicions, 2018 (“Narratives”, 59).

Josep San Abdón és tot un referent en la cultura del Baix Maestrat. Des dels anys 80 se l’ha pogut trobar implicat en múltiples iniciatives culturals a la comarca i especialment a la seua ciutat, Benicarló. Fundador de revistes com Llombriu o Passadís, membre actiu i fonamental de l’Associació Cultural Alambor —indispensable dinamitzadora de la cultura en valencià al nord del país—, col·laborador en multitud de mitjans escrits com Saó, Avui, Caràcters, i també radiofònics. Ha estat i és un crític literari constant i amb una solidesa contrastada, i tot plegat fa que haja esdevingut una solvent figura de referència. Ha publicat també un llibre de narracions (Li hauria d’haver dit alguna cosa, 2003) i Manuel Milián Mestre. Resum biogràfic (2017).

El seu nou llibre, Els dies gloriosos, publicat per la indispensable Onada Edicions de Benicarló, és un recull dels articles que, en forma de dietari, Josep San Abdón ha anat publicant en el setmanari La Veu de Benicarló entre 2001 i 2016. Com el mateix autor reconeix, es tracta d’un “dietari inconstant”, intermitent; hi ha períodes en què les entrades sovintegen, d’altres en què es fan més esparses. Cal dir també que es tracta d’una selecció: San Abdón no ha inclòs en el volum les entrades més vinculades a l’actualitat o amb referències més personals que, passats els anys i al seu criteri, ja havien deixat de tenir interés. Els lectors hi trobaran, però, apunts sobre tot allò que apassiona i ha guiat el quefer vital de l’autor: la literatura, el cinema, el teatre, la música. De vegades alguna reflexió a partir d’un article de diari, d’un programa de televisió o de ràdio. Es tracta d’un dietari d’impressions culturals.

Qui llegisca Els dies gloriosos podrà percebre amb claredat un dels trets que caracteritzen San Abdón, com bé saben els que els coneixen personalment: el seu caràcter enciclopèdic, els seus immensos coneixements dels referents culturals més diversos. El catàleg de pel·lícules, llibres, obres de teatre, que apareixen en aquestes pàgines és una mostra d’aquest abundós cabal. Tot això és comentat per ell d’una manera que li és molt pròpia, amb senzillesa, sense pretensions, sense pedanteria. De fet, les entrades del llibre no pretenen ser apunts de crítica cultural, no tenen la intenció d’establir orientacions i valoracions. Es tracta d’anotacions en aquest sentit més personals, que volen deixar constància de la impressió que una obra li ha produït. Amb tot, fins i tot sense tenir-ne la pretensió, els comentaris exerceixen una funció crítica, perquè el lector gràcies a ells pot formar-se una opinió i sentir-se orientat, d’una manera potser menys formal a com ho fa una ressenya, per exemple. Un dels mèrits més afalagadors que se li poden atribuir al llibre és que desperta en el lector un desig de consumir una determinada obra entre les nombroses referències cinematogràfiques, literàries, musicals, que hi apareixen. Aquesta és, al capdavall, una de les funcions del bon crític.

L’aproximació de San Abdón als productes culturals que comenta és sempre feta des d’una òptica personal i amb una sinceritat absoluta. En una entrada del 4 de gener de 2012 afirma que el cinema “sobretot ha de ser una font d’emocions”. Aquesta afirmació és extrapolable, crec, també a la literatura i la música. El fet artístic concret —el llibre, la pel·lícula, el concert— desperta en San Abdón unes emocions, uns sentiments, unes reflexions. Aquesta reacció requereix ser compartida acte seguit, en un impuls elemental que sempre ens produeix l’experiència estètica. I d’ací naixem les entrades d’aquest dietari: la intenció de “parlar” de les emocions artístiques. Com ha dit Manel Alonso, “cada entrada és una invitació a la conversa”. San Abdón se’ns adreça a nosaltres, lectors, per a establir una conversa, sense la pretesa superioritat del crític, sinó com un lector, un espectador més, com nosaltres. I nosaltres dialoguem amb ell, i ens enriquim amb el diàleg. És per aquest motiu que Els dies gloriosos és un dietari que resultarà molt atractiu i llegidor a qualsevol persona amb inquietuds i gustos culturals.