Retalls de premsa / 3

Llegeixo un article a El Punt que incideix en una idea que l'altre dia comentàvem ací: que Berlanga ha estat un gran retratista de la realitat valenciana. De fet, Josep Pitarch creu que Berlanga faria un guió dels seus amb les mateixes notícies relacionades amb la seua mort. Us n'ofereixo l'inici i, si voleu, podeu llegir-lo complet en l'enllaç.

Si Berlanga alçara el cap
Josep L. Pitarch

Amb tot això de la mort del genial Berlanga, i encara de cadàver present, hem tingut ocasió de veure una sèrie de flaixos, tan esperpèntics com magistrals, interpretats amb tanta naturalitat per les nostres autoritats, que al gran director no se li haurien escapat, n'estic segur, i els hauria incorporat en alguna de les seues agres pel·lícules. Quina llàstima que, tancat a la caixa, no haja pogut veure l'espectacle! (...)

Si voleu continuar llegint-lo, ho podeu fer clicant ací.

Berlanga el visionari

Article publicat a La Veu de Benicarló, num. 749 (19 de novembre de 2010)

Hi ha pocs autors (escriptors, cineastes, artistes) que hagen merescut l'indiscutible honor de veure com del seu cognom es derivava un adjectiu d'ús comú, com kafkià, dantesc o picassià. Berlanga n'ha estat un. El cineasta valencià, que va morir dissabte passat, va donar lloc al terme "berlanguià", que alguns han reclamat en alguna ocasió que entrara al diccionari.

Tot i que no està del tot definit, jo crec que allò que sol ser "berlanguià" són unes situacions molt determinades, caòtiques, esperpèntiques, amb molts personatges implicats. En això, em fa l'efecte, l'origen valencià de Berlanga s'hi mostrava: què voleu de més "berlanguià" que una desfilada fallera o de moros i cristians? Val a dir, dit siga de pas, que era dels pocs indicis de valencianitat que es poden percebre en l'obra de Berlanga.


També són "berlanguians" determinat tipus de personatges. Les pel·lícules d'aquest director, i especialment les de l'època de L'escopeta nacional i les seues seqüeles, mostren una galeria de figures vitals amb una categoria moral més aviat escassa, que representen els tòpics espanyols més rancis i casposos. La gràcia de Berlanga és aconseguir fer veure que aquests tòpics, malgrat tot, formen part de l'essència d'Espanya. El procediment és ridiculitzar determinades conductes, reduir-les a l'absurd, de manera que sota la crua llum d'una mirada lúcida, descarnada i sobretot humorística es pose en evidència la seua radical veritat.

Reconéixer la pròpia societat en les pel·lícules de Berlanga és un exercici sa, terapèutic: serveix per a riure's d'un mateix, per a desdramatitzar-se. Però, alhora, té un efecte certament depriment: som, efectivament, com Berlanga ens va dibuixar, i per tant som risibles, com ell va demostrar. Hi ha moltes coses de la nostra realitat sobre les quals Berlanga podria fer escenes de pel·lícules seues: els casos de corrupció del cas Gürtel, "bigotes" i "trages" inclosos; locutors de Canal 9 a punt d'ofegar-se en una gota freda; falleres eixint a la processó del Cristo com va passar enguany. És fàcil trobar imatges "berlanguianes" al nostre voltant. Tristament fàcil.

Berlanga ens va retratar molt bé, sí. Per a desgràcia nostra i genialitat seua.