divendres, 28 de desembre de 2012

De Santa Caterina a Nadal


"De Santa Caterina a Nadal, un mes cabal". Des de menut he sentit aquesta dita a la meua família. Fa, per tant, un mes just que es va celebrar Santa Caterina a les escoles de Benicarló. Enguany va ser una celebració una mica moguda, hi va haver cert rebombori perquè, per una denúncia que va fer una associació laica a la Conselleria d'Educació, es va prohibir celebrar la missa com a part dels actes festius escolars. Tot i que la missa s'oferia com un acte voluntari i fora del centre escolar, el cas és que no n'hi va haver, i en alguna escola es va substituir per un "acte cívic".

Independentment de l'opinió que ens meresquen aquests fets, que donarien peu a moltes reflexions, per a molts pares fou com a mínim sorprenent que una festa en honor a una santa no pogués incloure una missa, ni que fos voluntària i fora del centre escolar. El fet, indiscutible, és que la majoria de les festes de la nostra societat tenen un origen religiós, i això xoca amb aquells que tenen una concepció radicalment laïcista de la vida social.

En primer lloc, els elements religiosos no s'haurien de tractar amb una prohibició dràstica i impositiva, sinó amb diàleg i consens. Ja és ben trist que els laïcistes es comporten com nous inquisidors! Una segona qüestió és per quina cosa se substitueixen els actes i símbols religiosos, ja que sovint tenen una funció socialitzadora, serveixen d'aglutinant col·lectiu, i això no és quelcom que es puga esborrar fàcilment. Sovint, els "rituals" substitutoris són fins i tot ridículs, com les anomenades "comunions laiques", o les inscripcions dels xiquets en el registre en un acte que substitueix el bateig. Està clar que això encara s'ha de treballar més, o potser hi ha actes que s'han d'eliminar des d'una perspectiva laica, i no fer calcs del món religiós.

Ara ha arribat Nadal. Em pregunto si els pares que van oposar-se a la celebració de la missa de Santa Caterina s'han negat igualment que el seu fill (o filla) participe d'un pessebre vivent, o que cante nadales a classe. ¿S'hauran tret les paraules "Jesús" o "Déu" o els àngels de les nadales, amb l'argument que estem en una societat laica? Si es pensa bé, el laïcisme portat a l'extrem cau en contradiccions o, almenys, en complicacions innecessàries. Si fins i tot els xiquets magrebins participen de les representacions nadalenques!

De tota manera, Nadal és una festa que ja té molt poc de religiosa per a la majoria de la gent. S'ha convertit en una festa del consumisme, ben laica, això sí. De fet, justament, des del punt de vista religiós és ben bé una altra cosa: una opció per la pobresa, la senzillesa i el compartir. Des d'un punt de vista no creient, no tenen cap sentit les crides a la solidaritat nadalenca, ni l'ambient que propicia un esclat de bons sentiments. Si no hi ha Déu, què estem celebrant aquests dies? Potser el triomf dels nous déus que l'han substituït.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 865 (28 de desembre de 2012)

dimecres, 26 de desembre de 2012

Cinema i bons sentiments




Crec que va ser un novel·lista francés del segle XX, André Gide (que, per cert, va publicar una novel·la amb el mateix títol que aquesta secció, Els aliments terrestres), qui va dir que amb els bons sentiments es feia literatura dolenta. La frase té la seua gràcia, i és molt adequada per a Gide, que era una mica cínic. Certament, cal ser molt bon escriptor per a fer literatura amb bons sentiments sense caure en la sensibleria. Però n’hi ha casos, i de molt il·lustres. Amb el cinema passa una mica igual. En aquestes darreres setmanes he vist dues pel·lícules que giren a l’entorn de bons sentiments, amb resultats bastant satisfactoris.
La primera pel·lícula és una que, de ben segur, ja haureu vist tots, o gairebé tots, si hem de jutjar per les xifres de taquilla: Lo imposible, dirigida per Juan Antonio Bayona. Com molts sabeu, explica la història verídica d’una família espanyola que va sobreviure al tsunami que hi va haver al sud-est asiàtic el desembre de 2004. Després de l’impacte de l’onada gegant que ho va destrossar tot, els cinc membres de la família queden separats, i la pel·lícula explica el procés que van seguir per a sobreviure i retrobar-se.
Es tracta d’un film angoixant, especialment durant la primera mitja hora, perquè la recreació del tsunami és tècnicament espectacular. Fa patir molt, fins al punt que un es pregunta per què dimonis ha anat a veure-la. A partir de mitja pel·lícula, però, va prenent força l’autèntic tema o missatge: l’esperit de superació i supervivència dels humans, la voluntat de retrobar les persones estimades i de tirar endavant per elles.


Lo imposible és molt emocionant, certament, tot i que cap al final m’ha paregut que abusava una mica de la llagrimeta. No passa el mateix amb l’altra pel·lícula de què avui volia parlar, la francesa Intocable (d’Eric Toledano i Olivier Nakache). No cau en la llàgrima fàcil, no vol forçar l’espectador a emocionar-se. Ho aconsegueix de manera més subtil, i més convincent. És una pel·lícula repleta d’humanitat narrada en clau de comèdia, la qual cosa té encara més mèrit.
Intocable explica com un ric i culte home tetraplègic contracta com a cuidador un jove negre dels suburbis que acaba de sortir de la presó. El jove el tracta de manera desinhibida i alhora humana, i li fa recuperar el desig de viure. El contrast entre ells dos és enorme, i per això es complementen. És una pel·lícula sobre persones, molt divertida i alhora molt tendra sense ser embafosa, que enfoca el tema de la minusvalidesa amb valentia i sense complexos. Molt i molt recomanable.
Dos exemples d'enguany mateix que, contràriament al que deia Gide, amb bons sentiments no només es pot fer bona literatura sinó també bon cinema.


Article publicat a La Font, núm. 63 (desembre 2012)