divendres, 14 d’octubre del 2022

La vida dels morts de la família

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 93 (2021) [maig 2022] i a La Veu de Benicarló, núm. 1353 (14 d’octubre de 2022)

Toni Sala, Una família 
Barcelona, L’Altra Editorial, 2021
239 pàgines

L’obra de Toni Sala ha alternat sovint la novel·la amb altres gèneres de no ficció. En aquest cas, després de la consagració que suposaren novel·les com Els nois (2014) o Persecució (2019), amb un acollida crítica excel·lent, Sala deriva cap al gènere autobiogràfic amb Una família. Es tracta de la història de la família de l’autor, centrada en el seu pare, el seu avi matern i la seua mare, figures a les quals dedica una part diferenciada, en aquest ordre. Un ordre motivat, segurament, per les dates de mort de cadascun d’aquests familiars. L’obra es tanca amb una quarta part més breu, «Retrat», dedicada a l’àvia materna, encara viva, que per això mateix funciona com una mena d’epíleg.

La narració de la història familiar no es desenvolupa en ordre cronològic, sinó que va enfilant passatges diferents i deslligats entre ells, que venen suggerits per cadascuna de les figures familiars esmentades. A través d’aquestes anècdotes, descripcions o reflexions, ens va oferint un dibuix de cadascun dels personatges i de la família en conjunt. Hi ha una voluntat, és clar, de recuperar el passat, no només familiar sinó personal, especialment la infantesa i l’adolescència. En un sentit més extern, l’obra ens mostra la dedicació de la família Toni Sala al món del turisme i l’hostaleria, a través de la gestió d’un hotel i una hípica a Platja d’Aro. A través de la narració familiar, per tant, també se’ns mostra un aspecte sociohistòric que ha tingut poca presència en la nostra literatura: els inicis del negoci turístic al nostre país, i més en concret a la Costa Brava. En aquest sentit, Una família ens porta al món d’aquells estius dels anys setanta i vuitanta, i esdevé un document interessant d’aquells temps. Tanmateix, el to adoptat per l’autor no és elegíac ni melancòlic, i això s’agraeix.

En efecte, no ens trobem davant d’una reivindicació mitificadora de la pròpia família, res d’això. De fet, l’autor no s’està d’oferir, amb sinceritat almenys aparent, alguns aspectes presumptament poc afavoridors de la vida familiar. Més que mitificació, hi ha un intent honest de comprensió. Comprensió tant dels antecedents familiars com del propi autor, el qual s’explora en ocasions a ell mateix a través de les figures narrades. Així, recordant el pare, el narrador es pregunta: «Vull ser com ell, ara que no puc ser-ho? És un model? / Pare, tres anys més jove que jo, pare petit, pobre pare fill meu. On soc respecte teu, on ets respecte meu? Quin dret tinc, ara sol, d’invocar-te? Quin dret tinc, de no fer-ho?» (p. 64-65).

Aquesta mena de qüestionaments sovintegen en l’obra, com si l’autor volguera trobar un sentit al fet d’escriure sobre la seua família. És en aquest nivell que assoleix un gruix literari important que, si es limitara a la narració familiar pura, seria més limitat. En aquest sentit, hi pren importància el tema de la mort, de la relació dels vius amb els familiars morts a través de la memòria, del diàleg que s’hi estableix. En el capítol dedicat a la mare, els passatges sobre el dolor i la mort assoleixen nivells veritablement intensos. Les escenes situades a l’hospital són excel·lents. Tanmateix, i com a contrapés, en tota la narració hi sura un fort vitalisme. S’admiren del pare, l’avi i la mare aquells aspectes més vitals, i també sembla que es recrea en els moments més plens de vida i energia de la infantesa i joventut de l’autor, amb una enyorança continguda d’una existència més física, d’una època en què el contacte amb la vida era més ple. Els moments en què el narrador descriu la relació amb els cavalls de l’hípica, a la part dedicada a l’avi, són d’una gran força i bellesa.

Una família no és només un exercici de memòria personal, que tindria molt poc a oferir al lector. És un treball amb voluntat literària entorn del passat i els lligams familiars, i de la seua permanència més enllà de la mort. Per això el títol amb l’indefinit «una»: allò que ens ofereix Toni Sala és universal.

divendres, 7 d’octubre del 2022

El problema d'Espanya

S'apropa el 12 d'octubre, Festa Nacional d'Espanya. Tots els estats tenen una festa nacional. A França, per exemple, celebren els seus valors republicans amb l'aniversari de la Revolució. Als Estats Units, com estem farts de veure a les pel·lícules, fan focs artificials pel 4 de juliol. Fa l'efecte, potser m'equivoco, que en aquests països i altres el sentiment nacional és un factor de cohesió social important. Els símbols, com la bandera, són exhibits amb orgull i no generen controvèrsia.

A Espanya, això no és així. Em sap greu per la gent que té un fort sentiment patriòtic espanyol, però no tothom a l'estat se sent identificat amb la idea d'Espanya i amb els seus símbols. Això és així, i negar-ho és voler enganyar-se a un mateix. No em refereixo només a la gent que té sentiments independentistes i tot això, no. Hi ha molta gent que, tot i que se senten espanyols, no es posaria mai una bandera espanyola al balcó. Per què passa això?

Espanya té un problema, efectivament, amb la seua bandera i els seus símbols, i és que estan excessivament connotats. No són uns símbols aglutinadors, cohesionadors, sinó excloents. Quan algú enarbora una bandera espanyola, pots encertar la seua ideologia sense massa risc a equivocar-te. I sol ser una ideologia dretana; encara més: reaccionària. Si la bandera identifica a un determinat sector polític, no és una bandera nacional: no és la bandera de tots. En algun moment l'estat espanyol ha fet alguna cosa malament, perquè el símbol estiga tan marcat ideològicament.

I allò que s'ha fet malament, potser, és que Espanya s'ha construït "a la contra". Des del mateix moment que va nàixer, va fiar la seua essència a la uniformitat i l'anihilació de totes aquelles formes polítiques, culturals i lingüístiques que no respongueren a una "idea única" d'Espanya. Espanya "havia de ser", per alguna raó, castellana i centralitzada, i calia esclafar tot allò que ho impedia. Això s'ha anat fent de manera periòdica: Felip V el Borbó al segle XVIII va eliminar tota forma d'autogovern, les llengües no castellanes han estat prohibides durant segles, i les dictadures del segle XX van fer bandera d'aquesta idea imposada d'Espanya.

Això es va comprovar especialment amb el franquisme, l'episodi més recent i el més desacomplexat, el que ha anat més de cara a l'hora de fer entendre que Espanya és una ideologia. Espanya era Franco, i els republicans, els "rojos", eren l'anti-Espanya. És a dir, que la bandera i la mateixa idea d'Espanya s'han entés com una manifestació d'ideologia franquista, autoritària.

I així, sempre. Actualment, les manifestacions d'espanyolitat tenen un marcat sentit d'agressivitat. Sembla que l'afirmació "jo soc espanyol" o "que estem en Espanya" siguen esgrimides com una arma contra aquells que no se senten prou espanyols. "Viva España", veus escrit en parets i lavabos. I penses: per què cal dir-ho? Potser han de refermar alguna cosa que està en dubte?

Lamento espatllar la festa als espanyols, però Espanya és un país fallit. És un estat, això segur, però no un país, en el sentit d'una col·lectivitat cohesionada. Perquè la idea d'Espanya és bàsicament una imposició, i va contra molts suposadament "espanyols": els republicans, els d'esquerres, els catalans, els bascos. Si per a identificar-te com a espanyol has d'anar en contra de la meitat, o un terç de la població, o contra territoris que se suposa que formen part del mateix país, hi ha alguna cosa que no rutlla.

Una altra cosa seria que canviara la idea d'Espanya. Però no pareix que els trets vagen per ací, més aviat al contrari. 

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1352 (7 d'octubre de 2022)