dissabte, 16 de novembre del 2013

Desmuntant Macbeth


Francesc Puigpelat
El retorn de Macbeth
Alzira, Bromera, 2013 ("L'Eclèctica", 221)
XXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Suggerent exercici el que es planteja Francesc Puigpelat en aquesta novel·la: escriure una continuació de Macbeth, de Shakespeare. Suggerent i també agosarat, per dos motius. En primer lloc, per l'alta consideració que l'obra original té en el cànon de la literatura occidental, fet que la converteix en gairebé "intocable". En segon, perquè Puigpelat no es limita a imaginar-ne una segona part, sinó que s'atreveix a reinterpretar el sentit convencional que se li ha donat a la primera.

L'acció se situa quaranta anys després de la mort del rei Macbeth, és a dir, quatre dècades després del final de la tragèdia shakespeariana. Un suposat fill il·legítim de Macbeth, amb el mateix nom, arriba al castell de Fleance, fill de Banquo. Els dos fills dels protagonistes de la història original es desvetlaran mútuament, al llarg d'una nit intensa, els enigmes i les claus de la vida i la mort dels seus pares. Amb l'aparició d'altres personatges i diverses sorpreses i girs argumentals que faran que, a la fi de la nit, de la conversa i de la novel·la, tant els personatges com el lector coneguen la veritat, allò que realment va succeir. I les conseqüències posteriors.

La proposta de Puigpelat és original i està duta amb bon pols narratiu. Tot i que parteix d'una condició prèvia que, en certa manera, la limita: el lector ha de conéixer i tenir ben present l'argument de la tragèdia de Shakespeare. Si no, difícilment en gaudirà al mateix nivell. Perquè ens trobem davant d'un divertiment intel·lectual que juga a plantejar dubtes i descobrir buits o incongruències en la història original, per a després solucionar-los i donar-los resposta. Assistim, per tant, a una mena de desmuntatge en peces de l'obra de Shakespeare, per a després tornar-la a muntar, fins que ens dóna (potser) un objecte diferent al primer. Tot un exercici de crítica i d'interpretació literària, portat a la pràctica en forma de novel·la.

Certament, el novel·lista es pren llicències, que alguns puristes potser rebutjarien. En realitat, però, només fa el que ha de fer un novel·lista: inventar, fabular. Per exemple, amb el personatge de Lady Macbeth. En l'obra de Shakespeare, ben poca cosa sabem d'ella, simplement que és el paradigma de l'ambició i la maldat. Puigpelat li inventa una biografia, un caràcter, algunes relacions desconegudes amb altres personatges, i li dóna una entitat absolutament nova. Igualment, interpreta la figura del rei Macbeth de manera més complexa i, diguem-ne, humana, fins i tot contemporània. Es podria dir que eixos no són els personatges de Shakespeare. Però, recordem-ho, ens trobem davant d'una novel·la, no d'una reescriptura del clàssic. L'operació de Puigpelat és lícita, i a més se'n surt molt bé.

Diem que se'n surt perquè, per damunt de tot, El retorn de Macbeth es llegeix amb gust, i el lector sent contínuament el desig de saber com es resoldran els diversos enigmes plantejats. El novel·lista juga bé les seues cartes, i el lector no només sent el plaer de revisitar i analitzar el clàssic que ja coneixia, sinó també el de seguir la intriga d'una nova novel·la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 910 (22 de novembre de 2013)

dimecres, 6 de novembre del 2013

Un país sense televisió


Mai hagués esperat que el tancament de Canal 9 per part del govern valencià em produïra una commoció semblant. Fa anys que Canal 9 no forma part del meu horitzó audiovisual, ni tan sols sé en quin número el tinc al meu televisor, i només la veig quan hi ha pluges intenses. Des d'un punt de vista televisiu, els programes que feia no m'interessaven, quan no em repel·lien, perquè formaven part d'un pa i circ repugnant i alienant. Recentment, hi havia programes dignes (com "Trau la llengua"), però reconec que la meua dinàmica d'ignorar el canal ja era difícil de canviar. Ideològicament, era impossible veure la televisió dels valencians sense sentir un profund fàstic per la manipulació política a què feia objecte la ciutadania. Res de nou: per a molts, Canal 9 era una vergonya.

I tanmateix, la notícia del tancament m'ha disgustat profundament. Segurament, sempre quedava la possibilitat de, algun dia hipotètic, redreçar-la i convertir-la en una televisió digna. Ara, fins i tot això ens han tret. Al capdavall, era un mitjà en valencià, l'únic que existia al país. Els xiquets valencians ja no poden veure dibuixos en valencià. Tots els esforços que faça l'escola seran encara més estèrils (ja ho eren), perquè la presència pública de la nostra llengua queda abocada a l'abisme: el valencià es dirigeix així cap a la invisibilitat social. Una llengua que no "viu" en la seua societat, que no es troba al carrer i en els mitjans, és una llengua inexistent, un patois que es parla a casa i amb quatre amics. Ja ho era, no ens enganyem, però el tancament de RTVV és la llosa que tanca el sepulcre.

Els valencians ens mereixíem una ràdio i una televisió públiques en valencià. Ens la mereixíem, i ens l'han pres. Es consuma així, cada cop més, el procés de sucursalització dels valencians. Totes les notícies sobre nosaltres que veurem seran filtrades des d'informatius realitzats a Madrid, serem com a molt una desconnexió "regional" de les cadenes "nacionals". Amb la democràcia i l'autogovern autonòmic, els valencians ens vam dotar d'algunes eines per a revertir la dinàmica sucursalitzadora que els sectors valencianistes havien denunciat durant el franquisme. A poc a poc, aquelles tímides ferramentes van desapareixent, en el camí accelerat cap a una nova "regionalització" dels valencians.

Des d'alguns sectors s'aplaudeix la decisió del govern d'Alberto Fabra, escudant-se en criteris econòmics. Com que RTVV era profundament deficitària, calia tancar-la, i això suposa un pas endavant en la reducció del famós dèficit públic. Val a dir, però, que hom sospita que han enfonsat l'ens després d'haver-lo fet malbé a consciència. Qui són els culpables de la mala gestió? No és l'existència com a tal de televisions autonòmiques allò que caldria qüestionar-se, sinó la capacitat de gestionar-les d'uns polítics corruptes i immorals que no només han endeutat a propòsit la televisió, sinó que l'han convertit en un titella al servei dels seus interessos. A més, de veritat algú creu que amb els diners que ara s'estalviaran invertiran en coses, com diuen, "més necessàries"? De debò pensa algú que ara dotaran els hospitals i contractaran més mestres? Per favor, però és que encara queda algú que no veja en mans de quins polítics ens trobem?

Vull creure que no. Vull creure que els valencians no ho tenim tot perdut. Vull creure que encara es pot tornar enrere, i tenir una televisió valenciana en valencià i de qualitat, sense manipulació. Vull creure-ho, però no sé si puc.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 908 (8 de novembre de 2013)

diumenge, 3 de novembre del 2013

Paraules amb saó / 10: garrama

Aquests jugadors de cartes de Caravaggio fan garrames
El mot que volia comentar en l'entrada d'avui me'l va suggerir l'altre dia la meua bona amiga Imma Pitarch, d'Albocàsser, que tot i no ser filòloga és una de les persones que conec amb més estima i amor per les nostres paraules.

A Benicarló i el Maestrat en general, garrama és un mot molt usual. L'apliquem, sobretot, al joc, com a sinònim de 'trampa'. Quan un juga al cinquet, o al guinyot, o al parxís, i no juga net, li diem: "Estàs fent garrama!", "No val fer garrames!". En els jocs infantils, quan érem xiquets, ho déiem constantment. I qui fa garrames, és un garramós. Són paraules que coneixem des de ben menuts, que hem aprés jugant amb els germans i els amics, i que de tan sentits i interioritzats que els tenim, ni tan sols reparem en ells.

Doncs bé, no busqueu garrama al diccionari normatiu (el DIEC), perquè no el trobareu. Tampoc al Vocabulari de cruïlla de Joan Beltran, tot i que segurament és propi de l'àmbit territorial del sud de Catalunya, perquè sí apareix al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé. També el recull el "salvador" Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll: "Engany, trampa, principalment en el joc o en els tractes". I el situa en aquest sentit a Tortosa, el Maestrat i Castelló; i fins i tot ho il·lustra amb una cita de l'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado, la qual cosa em demostra que les "garrames" arriben més al sud que no em pensava. De fet, segurament abraça tot el valencià, tot i que ho hauria de comprovar algú amb més documentació que jo. Per cert, que el DCVB recull garramós però només el situa a Morella.

El més curiós és l'origen de la paraula, que segurament és el que recull l'Alcover-Moll com a primera accepció: "Tribut que es pagava, entre els moros, al rei o senyor territorial [...]". Més curiós encara: el diccionari de la Real Academia Española també arreplega el mot: "Cierta contribución que pagan los musulmanes a sus príncipes"; i afegeix com a col·loquialisme: "Robo, pillaje, hurto o estafa". És a dir, d'un tribut entre moros va passar a significar un robatori o estafa, i d'aquí a les trampes en el joc. Potser per alguna creença popular que tractes entre moros no podien ser nets? Pot ser.

Tot i que a risc de no ser entés, jo ho tinc molt clar: prefereixo dir-li a algú garramós que trampós. No ho sé, té un altre sabor. És més contundent. I em porta a les discussions quan jugàvem, de menuts, amb els germans, i ens discutíem per una carta mal tirada o per comptar de més al parxís. És el poder de les paraules.