dimecres, 31 d’agost de 2011

La Regenta

 
Els clàssics solen ser obres molt anomenades però molt poc llegides. Amb tot, poden proporcionar moltes satisfaccions, si les llegim sense gaires prejudicis i com a objectes de gaudi, com ja vaig comentar en una altra ocasió. És a dir, perdent-los una mica el respecte. Recordo que fa anys em va passar amb el Quixot, un llibre que molta gent considera intocable i amb el qual m'ho vaig passar molt bé. I ara m'ha passat amb un altre clàssic de la literatura espanyola, La Regenta de Leopoldo Alas "Clarín".

La relació de la trama de La Regenta amb altres novel·les importants del segle XIX, com Madame Bovary o Anna Karenina, és evident: el tema de la dona insatisfeta amb el seu matrimoni que esdevé adúltera, un tòpic novel·lístic d'aquell període. Però a diferència de Flaubert o Tolstoi, Alas incideix menys en l'adulteri que en el camí que hi condueix i sobretot en l'entorn social de l'acció. De fet, Ana Ozores no serà infidel al seu marit fins als darrers capítols de l'obra. Les semblances d'Ana amb Emma Bovary són més que evidents, però la primera mostra una ànsia d'evasió de la vida provinciana menys literària que la segona, i sobretot es diferencia per una voluntat de misticisme, per una presència de la religiositat que condiciona tant el personatge com l'acció. En certa manera, podríem dir que Ana és menys frívola que Emma.

Al fil d'això, és precisament un canonge, el Magistral don Fermín de Pas, la clau de volta de l'obra, i per a mi la creació més completa, elaborada i immortal de Clarín. I precisament el personatge que aporta la principal diferència de La Regenta respecte a altres novel·les de tema similar: la fusió o la relació entre erotisme i religió, entre sensualitat i misticisme. Fermín vol establir, des que a l'inici de la novel·la esdevé confessor d'Ana, una "germanor de l'ànima" amb ella, una relació purament espiritual i idealista. A mesura que avança l'acció, però, el lector s'adona, fins i tot més clarament que el propi personatge, que es tracta d'una passió amorosa. El Magistral dominat per una gelosia salvatge i un afany de possessió espiritual (no física, almenys conscientment) dóna algunes escenes memorables, d'aquelles que fan gran un personatge de novel·la. Un personatge que, cal no oblidar-ho, no és tampoc positiu (si bé, curiosament, és un dels pocs que no rep un judici sever per part del narrador omniscient): enormement ambiciós, ben poc espiritual, simoníac, controlador del dòcil bisbe, dominat per la seua mare l'avariciosa doña Paula -un personatge secundari magnífic, dels molts que poblen la novel·la.

L'altre vèrtex del triangle és Álvaro Mesía, qui finalment esdevindrà amant d'Ana Ozores després d'un llarg setge, però que no té l'entitat literària de Fermín. Més aviat és el prototip de don Juan, un home mediocre en la seua sensualitat, egoisme i materialisme. Però, al capdavall, l'irònic personatge triomfador en un final tràgic i pessimista. L'home d'Ana, don Víctor Quintanar, és un home desapassionat i voluble que, en canvi, cap al final de l'obra pren entitat i complexitat humanes; més que Charles Bovary, val a dir-ho.

A banda dels personatges principals, La Regenta es caracteritza per la importància que concedeix al medi social, delatant certa influència del naturalisme d'Émile Zola. Vetusta (una transposició d'Oviedo), paradigma literari de la vida provinciana de l'Espanya de la Restauració, és retratada amb profunditat, amb una gran galeria de personatges secundaris dibuixats de manera brillant i també, per què no dir-ho, irònica i cruel. Clarín hi critica la hipocresia, la mediocritat, la falsa erudició, els prejudicis socials, les relacions entre les classes altes provincianes, la vivència buida de la religiositat. I du a terme aquesta crítica amb mordacitat, de manera que en molts passatges la novel·la té un estil humorístic i satíric que, francament, no m'esperava. Aquest protagonisme que l'autor atorga a l'entorn social, a la descripció de personatges i ambients (a mig camí entre el naturalisme, el costumisme i una actitud crítica i liberal), és la principal causa que, en el primer volum, l'acció pràcticament siga nul·la: mitja novel·la per a tres dies d'acció, quelcom que, en certa manera, m'ha semblat molt moderna. Pràcticament tota l'acció té lloc en el segon volum, que abraça tres anys.

Certament, ha estat una lectura absolutament gratificant, una d'aquelles que et pren per la complexitat del món que aconsegueixen crear en el lector. Les sensacions i suggerències que m'ha suscitat són moltes, però en prescindeixo per la sensació d'estar dient obvietats sobre una novel·la sobre la qual, evidentment, veus expertes hauran fet aportacions molt més interessant que les meues. Però quede ací constància de la meua modesta admiració de lector.

dilluns, 22 d’agost de 2011

100 anys de Valor


 Avui fa cent anys, el 22 d'agost de 1911, Enric Valor naixia a Castalla. En ocasió d'aquesta efemèride, l'anomenada blogosfera ha organitzat un homenatge en xarxa a la seua figura. Des d'aquests exilis, vull afegir-me, encara que siga a darrera hora, a la iniciativa, tot recuperant les impressions que l'obra de Valor van produir en mi quan era jove.

Vaig començar a estudiar filologia l'any 1990. Aleshores, al Col·legi Universitari de Castelló (embrió de la Universitat Jaume I), els tres primers anys de totes les filologies eren comuns, i jo encara no sabia quina triaria quan fes quart. Pensava, ai de mi, que estudiaria filologia anglesa. Però aviat em vaig adonar que allò no era per a mi, de manera paral·lela al descobriment de la llengua pròpia, un descobriment en el qual van participar molts fets que ara seria prolix d'explicar. De resultes d'aquest desvetllament, em vaig interessar per les rondalles d'Enric Valor. Jo em sentia molt coix en l'ús escrit del català, i sentia un cert orgull, em revoltava contra allò. Per quins set sous jo, d'origen valencianoparlant, escrivia millor en castellà? I vaig llegir les rondalles per aprendre.

Recullo ací el que vaig escriure, a dinou anys, i per a ús personal, sobre el primer volum de rondalles de l'editorial Gorg, que recollia les "Rondalles de tema meravellós":

"Ací tenim una valuosíssima mostra de tradicions populars, contades amb un mestratge poques vegades vist en llengua catalana: m'ha fascinat el llenguatge viu, popular, bullent d'autenticitat de la seua terra, un llenguatge incontaminat que vessa dites i expressivitat de les quasi s'han perdut. I és tota una delícia llegir aquests contes impregnats de la dolçor de les àvies vora la llar, amb aparicions, prínceps i objectes meravellosos, que tendeixen a fer feliç a la fadrina de torn, casada amb un bell príncep d'un reialme esplendorós. També hi ha les gracioses, simpàtiques ("El llenyater de Fortaleny", "L'envejós d'Alcalà", "El ferrer de Bèlgida"...). Seria interessant veure aspectes comuns a diverses d'elles, temes que es desenvolupen de manera similar, com el de la fadrina o fadrí o príncep que ha d'arribar al castell llunyà i passa per diversos perills: això apareix d'una manera o una altra a quasi totes, tot ben embolcallat de prodigis i encanteris.

En resum, una delícia antiga, difícilment explicable, que fa brollar un autèntic amor a la terra, la llengua, l'arrel..."

No cal dir que segueixo subscrivint-ho tot. I seria molt agosarat dir que vaig estudir filologia catalana gràcies a Enric Valor. Però ben cert que hi hagué connexions subterrànies...

dijous, 18 d’agost de 2011

Paraules amb saó / 3: esmondar

Aquest estiu els meus dos fills han plantat unes tomaqueres, i cada dia van a veure-les amb unció, a comprovar devotament com creixen. Avui els he dit que, si volen menjar tomaques de collita pròpia, caldrà esmondar les tomaqueres. Evidentment, no m'han entés i els ho he hagut d'explicar.

Esmondar és treure els ulls de la tomaquera perquè cresca verticalment i no s'expandisca com un arbust, i perquè no malbarate forces en treure branques i les tomaques siguen millors i més grans. Els ulls són els brots per on es produeix el creixement de qualsevol planta, no només de les tomaqueres. Esmondar es treure aquests ulls i deixar-ne només el principal, el central, perquè la tomaquera vaja amunt amb força. Cal dir que només ho he sentit dir aplicat a aquesta planta.

No he trobat aquesta paraula ni al DIEC, ni al diccionari Alcover-Moll, ni al Vocabulari de cruïlla, del qual vaig parlar en una entrada anterior. De fet, no l'he vista mai escrita enlloc però l'he emprada milers de vegades en la meua vida, ja que provinc d'una família llauradora i ens hem passat, de més joves, moltes hores esmondant tomaqueres. Suposo que els llauradors de Benicarló la segueixen emprant. Ignoro quin abast geogràfic té o ha tingut aquest mot, si és un localisme, o és d'abast comarcal o més general.

S'admeten aportacions,  millores en la definició i també comentaris biogràfics d'altres afectats per la síndrome de l'esmondador.

Per cert, he trobat al YouTube (que no deixarà de sorprendre'm mai) uns quants videos que expliquen què és esmondar, però tots en castellà. Us en poso un que diu que esmondar és "quitar los caballos" (?!) de la tomaquera. Bé, és una mica cutre però m'ha fet gràcia i dóna una imatge aproximada de en què consisteix.


dimarts, 9 d’agost de 2011

Literatura de butxaca / 4

"L'home de negocis que pressuposa que la vida ho és tot, i el místic que afirma que no és res, cap dels dos no encerta, cadascun pel seu cantó, quina és la veritat. 'Sí, estimada, ja ho veig: la veritat es troba entre aquests dos extrems', havia aventurat la tia Juley uns anys abans. No; la veritat, per tal com era una cosa viva, no es trobava a mig camí de res. Només se la podia trobar fent incursions contínues en cadascun d'aquests dos terrenys".

E.M. Forster, Howards End (1910), cap. XXIII.