divendres, 22 de febrer de 2019

Hem de parlar / 1


T'indignes i m'insultes perquè escric o parlo en valencià, i em llances anatemes de catalanista perquè vull viure en la meua llengua i tindre dret a usar-la. En nom de la unitat d'Espanya m'ataques i penges banderes, i vols eliminar "todo eso del valenciano", perquè estem a Espanya i es veu que el valencià va en contra d'Espanya, tot i que no ho acabo d'entendre. Fa molt de temps que estem donant voltes a tot açò, últimament de maneres més cridaneres i crispades que mai. Francament, crec que hem de parlar. T'he d'explicar bé de què va tot açò perquè no ens estem entenent.

Mira, a casa meua sempre hem parlat valencià. És així, ni millor ni pitjor. Una llengua i avant, com una altra. Però és la meua, i per això l'estimo, perquè és la llengua de la meua família, dels meus fills i també de la majoria de les meues amistats més pròximes. No és una llengua millor, ni més important, on vas a parar si la comparem amb el castellà o l'anglés. Però tampoc és pitjor. Encara que la parlen menys persones (que tampoc són tan poques, però en són menys) no vol dir que l'hem de deixar de parlar o estudiar. Els suecs bé que parlen i estudien el suec, i amb el suec no es va enlloc, no? Doncs alguna cosa pareguda.

Quan em vaig anar fent gran, em vaig adonar que el valencià no era una llengua com les altres. No sortia a la televisió, no hi havia periòdics, jo quasi no la vaig fer servir a l'institut. A les ciutats més grans, poca gent la parlava, la parla. Quan hi havia una reunió de gent, sempre hi havia algú que demanava que es parlara en castellà, i se li acabava fent cas. Estaràs d'acord que això passava, encara passa. Vaig veure que se la considerava una llengua de segona, poc important, que no servia per a sortir de casa. És molt simple: estimava la meua llengua, i creia que no havia de ser menys que les altres, en el territori on s'ha parlat sempre, vull dir des que es parla una llengua romànica. És a dir, que no havia de ser "minoritzada", com diuen els filòlegs. Que havia de ser una llengua normal, per això es diu "normalització". Suposo que fins ací m'estàs entenent. O potser ja no?

Pensa que una llengua de segona, que no serveix de res, és una eina inútil, i els parlants acaben per no parlar-la. Deixen de parlar en valencià als fills perquè creuen, amb raó, que el castellà els serà més útil. Així és com desapareixen les llengües, s'estudia a les facultats de filologia. Si tu estimes la teua llengua, el castellà, per exemple, no vols que desaparega, veritat? Doncs als que parlem valencià ens passa igual. Fixa't, quan volem que s'utilitze més el valencià als mitjans de comunicació, a l'ensenyament, a la societat en general, no és per atacar el castellà; és per a defensar el valencià, que si no es percep com una llengua útil i present a l'entorn, ho té molt fotut. Coneixes molts immigrants que parlen valencià? No, veritat? És perquè no troben que els faça falta. Si volem que el valencià perdure, hem de fer que siga útil.

Suposo que hauràs vist que no he parlat de política, ni d'Espanya, ni de Catalunya, ni de res de tot això que exalta tant a tothom. T'he estat parlant d'una llengua que necessita ajuda, com una espècie en perill d'extinció. Una altra cosa és que pensares que no val la pena salvar ni les llengües ni els animals en perill. Però posa't en el nostre lloc, si això li passara a la teua llengua, tu què faries?

M'adono que haurem de continuar parlant un altre dia. Perquè açò només és el principi del que vull explicar-te.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1172 (22 de febrer de 2019)

dimecres, 20 de febrer de 2019

'L'assassí que estimava els llibres'

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1168 (25 de gener de 2019)
 
Martí Domínguez, L'assassí que estimava els llibres
Barcelona, Proa, 2017 ("A Tot Vent", 672)

El crític literari Guillem Gual apareix mort amb un exemplar a les mans de L'assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. Amb aquesta prometedora arrancada s'inicia la darrera novel·la de Martí Domínguez, després de la reconeguda La sega, en un canvi radical de registre, temàtica i ambientació. Sembla que es tractarà d'una novel·la policíaca, però el lector aviat s'adona que la narració segueix altres camins, que el misteri que ha d'investigar l'inspector Tena és només l'excusa inicial.

La novel·la, seguint sense especial èmfasi els viaranys de la investigació, va presentant una sèrie de personatges vinculats al món cultural: traductors, editors, crítics, investigadors, escriptors. El fet de presentar tota aquesta fauna des de la visió distanciada dels policies, estranys a tota aquesta realitat, permet veure-la des de fora amb totes les seues enveges, rancúnies, intrigues de pa sucat amb oli. Tot de petites misèries que són narrades amb certa visió crítica barrejada amb humor. Cal dir, tanmateix, que bona part de les bromes que inclou el llibre (i potser algun personatge real amagat darrere d'algun de la ficció, no ho sé) van adreçades a un tipus de lector molt concret: un lector lletraferit. Les nombroses referències literàries que inclou la novel·la ho corroboren, així com les reflexions sobre el fet literari que hi sovintegen.

Domínguez, però, no es queda tampoc ací, sinó que obri el ventall tot presentant una sèrie de personatges pertanyents a dues famílies, només tangencialment relacionades amb el crim. Aquests li permeten radiografiar i parodiar, d'una banda, una burgesia valenciana carregada de tants prejudicis com diners; de l'altra, la intel·lectualitat purista d'esquerres, formada en els anys gloriosos de la transició. En alguns moments, la pluralitat de personatges i la voluntat de fer un retrat de determinats aspectes de la societat valenciana em recordava Ferran Torrent (també per l'excusa criminal), tot i que les diferències són molt grans. En tot cas, és evident la voluntat de l'autor de fer una novel·la coral.

En conjunt, L'assassí que estimava els llibres és una novel·la sorprenent i difícil de classificar -la qual cosa no s'ha d'entendre com un retret-, a mig camí de la paròdia i de la crítica mordaç tant de la vida cultural com de la societat valenciana. De vegades sembla un divertimento per a intel·lectuals -lluny del dramatisme de La sega-, que no es preocupa perquè no és el seu objectiu de certes inversemblances, sinó que les integra sense problemes pel mateix to desimbolt del conjunt. En tot cas, és un llibre molt interessant que amplia encara més l'horitzó de registres d'aquest gran novel·lista valencià que és Martí Domínguez.