dimecres, 22 de juny de 2011

Obrint Pas a Benicarló

Divendres passat, l'IES Joan Coromines va tancar el curs acadèmic amb un acte de nivell: l'actuació en format acústic del grup Obrint Pas. Personalment em va semblar un èxit: per l'entrada (es va omplir l'auditori), per l'entrega del públic, pels valors que vehicula un acte així per als adolescents que acaben l'ESO. I, evidentment, un èxit musicalment parlant. Fa anys que m'agraden Obrint Pas, i tanmateix els darrers temps els tenia una mica arraconats. Però el seu nou disc, que fa unes poques setmanes que escolto (i del qual fa dies que en vull parlar ací), i ara aquest concert, m'han revifat l'entusiasme per aquesta formació.


Tenia dubtes sobre la capacitat d'Obrint Pas de fer un acústic. Ells tenen un estil i un directe molt contundents, difícil d'imaginar sense guitarres elèctriques. Però van demostrar que saben adaptar-se a un format més senzill sense perdre les seues essències. A més, van tenir una actitud molt pròxima amb el públic, molt natural. Van ser, és clar, reivindicatius, però sense acrituds, en positiu, amb optimisme. Una actitud de "tot està per fer i tot és possible". A mi em van convéncer.

D'altra banda, una vegada més el Coromines va actuar d'aglutinador d'una inquietud cultural i nacional que existeix a Benicarló i que no se sent representada oficialment. Mirant qui mana i el pa que s'hi dóna, hom es creuria inclinat al pessimisme més absolut. I, malgrat tot, l'auditori estava ple de gent d'edats molt diferents que cantaven les mateixes cançons i tenien sentiments i posicionaments semblants. Ja en altres ocasions hem dit com són necessaris actes així, que ens facen adonar que som molts i que tenim força. Alguna cosa bull en l'exili interior benicarlando que vol sortir a la llum.

El concert va ser també un acte de reivindicació de l'escola en valencià, en aquests moments que el "nostre" govern valencià vol eliminar-la amb bones paraules i dissimulació. En diverses ocasions Xavi Sarrià i els seus companys van dir com s'havien conegut en un institut de València on estudiaven en valencià. Sense escola en valencià probablement no haurien aparegut uns Obrint Pas. No només perquè no s'haurien conegut, sinó perquè potser els hauria mancat l'impuls de base per a fer música en valencià, que és tenir el valencià com a llengua "normal".

De fet, deu ser aquest el motiu no confessat del decret d'escola trilingüe que ara vol imposar el govern del PP. No poden suportar, no poden permetre que l'escola en valencià puga donar gent que faça del valencià la seua llengua normal en tots els àmbits. Volen controlar ideològicament la societat valenciana, i els joves estudiants en valencià se'ls escapen de les mans, i acaben apareixent Obrint Pas, La Gossa Sorda i etcètera. Però no podran aturar l'onada de dignitat valenciana. Depén de nosaltres.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 789 (24 de juny de 2011) 

diumenge, 19 de juny de 2011

Dia de l'espanyol

Dissabte es va celebrar arreu del món el dia de l'espanyol. El dia E. Em va semblar una iniciativa molt interessant i engrescadora, plena de propostes que, a més, eren atractives per al gran públic. Hi havia obert una enquesta on participava gent molt popular de tots els àmbits sobre quina era la seua paraula favorita en espanyol. Hi surtien paraules precioses. Un dia per a enorgullir-se de parlar la llengua de Cervantes. I ho dic sense ironia, i em sembla legítim.

Dues consideracions curioses, tanmateix. Primer, em vaig imaginar un acte similar en l'àmbit en què es parla català. Ja em veig Intereconomia tirant foc pels queixals, i el Molt Imputat president de la nostra Generalitat parlant d'atac català a les essències valencianes. Imperialisme, catalanisme, separatisme i altres coses horribles amb el sufix -isme farien sospitós un acte així. Per no parlar del ressò que se'n farien els mitjans: o no en dirien res, o quedaria com una cosa anecdòtica o folklòrica, o es criticaria des de prejudicis ideològics contraris. De fet, això ja passa. Es fan campanyes sobre la llengua catalana. Quin ressò assoleixen? Del dia de l'espanyol en van parlar durant un quart d'hora a TVE. I amb justícia. Només que no totes les llengües, sembla, es mereixen celebrar aquesta mena de festes.

Segona. El seguiment de la jornada de l'espanyol a nivell mundial era impactant. Hi havia actes en llocs molt diversos i remots, des dels Estats Units fins al Japó o Filipines. Era admirable, l'espanyol és realment una gran llengua mundial. Als EUA el parlen ja 50 milions de persones, més que a Espanya (suposo que comptant-nos als catalanoparlants, no crec que el reportatge filés massa prim!). Crec (això no ho vaig sentir) que l'espanyol el parlen uns 400 milions de persones a tot el món. Bufa, això és molta gent! Llavors, per què els preocupa tant que en un minúscul territori de la costa mediterrània ibèrica es puguen perdre uns pocs milers de parlants d'espanyol? L'espanyol està en perill a Catalunya, diuen (al País Valencià encara ningú té la cara dura de dir-ho). Bé, suposant que això fos cert (cosa que la meua experiència empírica desmenteix tot sovint): i què? Que no es parla prou arreu del món? Per a què en volen més?

Per cert, una de les meues paraules favorites en espanyol és humildad.

divendres, 10 de juny de 2011

Bach a la dreta del Pare

Crec que, si hi ha música al cel, deu ser música de Bach. De fet, és molt probable que Déu (que fa una eternitat que demostra que no és gens ximple) tinga Bach assegut a la seua dreta. I, contínuament, sona música com aquesta.



(A l'altre costat de Déu, hi ha Mozart, això segur)