Un bon inici: Benicarló Negre

El passat cap de setmana va tenir lloc una bona iniciativa de la regidoria de cultura de l'Ajuntament: Benicarló Negre - Cruïlla de la novel·la negra a Benicarló. Al Saló Gòtic del carrer Major ens vam aplegar entre vint i trenta persones per assistir a unes xarrades que van ser un autèntic luxe poc freqüent a casa nostra: escriptors i professors van parlar sobre la novel·la negra en català, amb un nivell de normalitat a què, desgraciadament, no estem massa acostumats per ací.

No vaig poder assistir ni al primer acte (la projecció d'El halcón maltés, dijous) ni a l'últim (el documental mAQUÍs, diumenge), però en canvi sí em vaig poder reservar agenda per als de divendres i dissabte. I em van deixar molt bon gust de boca. Divendres, Sebastià Bennasar, creador i promotor de novel·la negra, va oferir una completa i amena panoràmica sobre la novel·la negra en català, des de Mercè Rodoreda, Rafael Tasis i altres fins a l'actualitat (Bennasar parla ací de les jornades benicarlandes). A l'endemà, Vicent Sanz, autor de Màxima discreció, va parlar sobre el Maestrat com a espai literari de la novel·la històrica, i més recentment de la novel·la negra (podeu llegir la seua intervenció ací), aspecte al qual ell mateix ha contribuït doblement i de manera decisiva. Tot seguit, Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona va reflexionar sobre la contribució d'autores i personatges femenins al gènere negre.

Com podeu calibrar, la qualitat dels conferenciants i l'interés dels temes plantejats era considerable, i el contingut final no va defraudar les expectatives. També van ser molt remarcables les dues "pauses sense pausa" que l'associació Diabolus va intercalar dissabte entre xarrada i xarrada, amb lectures de Cortázar, Hammett i altres acompanyades per la música de Juanjo Villarroya. Tot un plaer. Mariola Nos com a moderadora també va estar exquisida. La sessió dissabtera va acabar amb una taula rodona en què, sobretot, es va parlar de la crisi lectora al nostre país, i a la qual es va unir per sorpresa Juli Alandes, un dels autors més remarcables del gènere actualment, segons Bennasar.

És una bona idea convocar esdeveniments d'aquesta mena a Benicarló. Potser des que Alambor organitzava la Setmana Literària que no teníem una trobada d'aquestes característiques i aquest nivell. Ja no només perquè promociona el gènere negre, que també, sinó perquè insereix el món cultural i literari català, amb naturalitat, dins del paisatge intel·lectual benicarlando. Vivíem en una indigència absoluta, i és d'aquesta manera que podem començar a sortir-ne. Calen activitats amb ambició, que vagen més enllà de la cultureta pròxima. Es va demostrar que hi ha un públic que hi està interessat i que respon.

Esperem, per tant, que la iniciativa tinga continuïtat. No només les jornades sobre novel·la negra, sinó en general la voluntat de promoure i organitzar activitats que miren més enllà del clos local.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1009 (20 de novembre de 2015)

Novel·la negra al Maestrat

Vicent Sanz Arnau
Màxima discreció
Barcelona, Saldonar, 2015 ("Narratives", 8)

Ramon Borrull és un exlegionari de Sant Mateu que, aparentment, treballa al despatx de corredor d'assegurances de son pare. En realitat, es dedica a dur a terme els treballs bruts i clandestins que els permeten de viure en plena postguerra, als anys quaranta. Un dia reben un encàrrec d'un collidor de taronja de Vila-real que vol trobar, perquè firme uns papers de renúncia a una tèrbola herència, el seu germà desaparegut, acusat de la mort d'un oncle en estranyes circumstàncies.

Borrull, poc amic de la feina de despatx, acceptarà encantat l'encàrrec, disposat a fer servir els mètodes discrets i alhora tan contundents com calga que ja li havien donat resultat en algun treball anterior. Així, buscarà rastres de Daniel Fabregat, el germà pròfug, primer al maquis que opera en les terres a banda i banda del Sénia. Però serà a Vinaròs on finalment en trobarà la pista. Abans, però, haurà de localitzar-lo, i per a això necessitarà la complicitat de la resistència local, i la col·laboració d'una dona torbadora i sensual de passat embolicat, Manolita la Peladures.

Aquestes són les coordenades amb què juga aquesta segona novel·la de l'escriptor traiguerí Vicent Sanz. Es tracta d'una proposta valenta que planteja una suggestiva barreja de gèneres. D'una banda, el protagonista i el desenvolupament de la trama s'inscriu dins els paràmetres fixats per la novel·la negra. A la manera d'un Philip Marlowe nostrat, Ramon Borrull es mourà entre maquis i guàrdies civils amb discreció i pocs escrúpols, i fins i tot trobarà en el seu camí la femme fatale preceptiva en aquest subgènere narratiu (tot i que en aquest cas és poc fatale, cal dir-ho). De l'altra, això es produeix en un context històric molt determinat, la postguerra franquista, "el temps de la fam", com es diu a l'inici de la novel·la, que obliga gent com Borrull i tots els altres personatges a espavilar-se si volen sobreviure, a dur a terme accions clandestines, il·legals o subversives, a caminar per tant pel tall de la navalla constantment.

Tot un encert la fusió de gènere negre (en la seua variant hardboiled, fins i tot) i context històric de postguerra, que obre horitzons narratius poc transitats. Encara és més atractiu el tercer eix del gènere híbrid que proposa: el fet de situar la història en un espai pròxim, el Maestrat (i secundàriament la Plana). Sanz contribueix a elevar el Maestrat a la categoria de territori novel·lesc, tot explotant les potencialitats que en el terreny de la ficció tenen aquestes comarques amb la seua història recent. Aquest és un dels màxims encerts de la novel·la: al capdavall, la literatura és una de les eines més eficaces per a cohesionar el territori, i el Maestrat i les terres del Sénia estan molt necessitades de bones dosis d'autoconsciència col·lectiva. Convertir-les en espai literari és una tasca prioritària, tant culturalment com socialment parlant.

Un llibre valent, hem dit, i arriscat, perquè en les bases amb què juga hi ha les virtuts, però també els perills, com el de certa inversemblança. Al cap i a la fi, el Vinaròs dels quaranta no és el Los Ángeles de Raymond Chandler. Però això entra dins de l'àmbit de la suspensió de la incredulitat, i es fa perdonar per la submissió a les lleis, estrictes, del gènere negre, i per l'aportació que suposa el conjunt a la configuració d'un espai literari pròxim, arrelat al territori i amb moltíssimes possibilitats.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 989 (26 de juny de 2015)